12/03/2025 | 06:00
Fa cinc anys del decret de l’estat d’alarma i l’inici del confinament per la Covid-19. Com ho vau viure des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona?
La primera onada va ser la pitjor, la més letal. Un 57% de les morts que hi va haver a Barcelona, unes 3.300, van ser llavors. En total, a Barcelona hi va haver mig milió de contagis i van morir gairebé 6.000 persones. Durant la pandèmia, l’atenció primària hauria d’haver tingut un paper més important, no s’hi va donar el protagonisme que s’hi hauria d’haver donat, i a la salut pública, igual. I crec que això és una limitació. Però això no és només durant la Covid-19; és que és sempre. Així és com està organitzat el nostre sistema sanitari, i esperem que això es pugui canviar.
“Semblava que el virus podia contagiar tothom igual, però la Covid-19 tenia relació amb la classe social”
Situem-nos en aquell mes de març de 2020. Des de l’inici de la pandèmia, l’Agència de Salut Pública de Barcelona va constatar com les desigualtats socials repercutien en els contagis.
Vam fer un seguiment de les morts i dels contagis en funció del gènere –que moltes de les webs de comunitats autònomes ni el mostraven–, de l’edat i del nivell d’ingressos del barri, una manera indirecta de mesurar el nivell de renda de la població. Sobretot a les dues primeres onades, vam comprovar que hi havia una relació entre el nivell de renda de l’àrea de residència i la Covid-19. D’entrada cridava l’atenció, perquè semblava que, en ser un virus que anava per l’aire, tothom es podia contagiar igual; però, en el fons, igual que moltes altres malalties, tenia un patró social marcat pel gènere i per la classe social, entre altres determinants socials.
Quins factors expliquen aquest patró social?
Primer, la Covid-19 es donava més en persones amb malalties cròniques. Les malalties cròniques es distribueixen amb un patró social: les persones de menys nivell socioeconòmic tenen més malalties cròniques. A més a més, també influïen en els contagis les condicions de treball, perquè el teletreball no podia ser per a tothom. Les persones de classe social més desafavorida, sobretot les treballadores manuals, havien de sortir a treballar, i, per tant, tenien més risc d’exposar-s’hi. I després també hi havia les condicions de la llar. Una casa en què pots estar a distància, amb bones condicions de vida, és diferent de quan hi ha més amuntegament. Més tard, això va anar canviant, però la primera i la segona onada van ser les que tenien un patró social més fort.
Es van fer mesures per pal·liar aquestes desigualtats, com els Hotels de Salut i el Programa de suport a la quarantena. Van tenir incidència?
No se n’ha fet una avaluació estricta, però va ajudar al fet que persones que tenien més dificultats poguessin tenir una millor situació, que poguessin fer bé el confinament; també se’ls portava menjar, es van obrir espais per a les persones sense llar, entre els quals el centre per a persones sense llar amb addiccions, que feia 10 anys que reclamàvem, i que ara segueix… No totes les ciutats van tenir en compte aquest patró social per intervenir-hi d’una manera diferencial amb les persones, però Barcelona sí que ho va fer.
“Hi havia una diferència de 30 punts entre la taxa de vacunació de Ciutat Vella i la de Sarrià”
Les desigualtats també van impactar en l’abast de la vacunació, amb una menor taxa de vacunats com menys renda econòmica. Què hi va fallar?
És clar, d’entrada, a la gent més gran se la busca perquè vagi a vacunar-se, però després es decideix fer-ho a través dels mitjans digitals, amb SMS… Això crea una bretxa digital important. Hi havia una diferència de 30 punts entre la taxa de vacunació de Ciutat Vella i, per exemple, les de Sarrià o les Corts. Vam fer dues coses: obrir punts de suport a la vacunació en equipaments municipals on s’ajudava a demanar cita per vacunar-se a través d’Internet i, d’altra banda, organitzar jornades de vacunació als barris on la gent pogués anar a vacunar-se sense tenir cita.
Cinc anys després, aquestes desigualtats han tingut un impacte?
No estem veient que les desigualtats en salut a Barcelona s’hagin incrementat. Fa poc hem presentat l’informe de 40 anys d’informes de salut a la ciutat, i, en general, els indicadors han millorat. Ara, les desigualtats continuen existint, perquè la societat és desigual. Però, en general, els nostres indicadors de salut són molt positius. Tenim una esperança de vida molt alta, per exemple.
“La salut mental ha empitjorat: tots els nostres indicadors mostren com ho ha fet després de la pandèmia”
Durant el confinament es va posar el focus en l’impacte en la salut mental, especialment, dels joves. Encara se n’arrosseguen els efectes?
El fet de confinar la població durant força temps ha tingut efectes molt importants, i probablement s’hauria de repensar com es va fer. En aquell moment, era així i va ser la manera d’aconseguir tallar el moment més greu. Però al final tot això també afecta la salut mental de les persones, sobretot dels més joves, perquè és una època molt important de la vida en què és fonamental que puguis sortir de casa, relacionar-te… Aquest suport social que no hi va ser i aquesta soledat és lògic que acabin afectant molt. La salut mental ha empitjorat, i tots els nostres indicadors mostren com ho ha fet després de la pandèmia, i no ha millorat encara. Ja havia empitjorat amb la crisi financera.
A Barcelona, s’han impulsat mesures estructurals per pal·liar les desigualtats en salut?
Les desigualtats són un tema que té a veure amb les condicions de vida de les persones, i, per exemple, això ho té en compte el Pla de barris. Es focalitza en els barris amb pitjors condicions socials, econòmiques i de salut. Són 150 milions d’euros invertits en aquests barris cada quatre anys. Però això s’hauria de fer a tot Catalunya. La Llei de barris, impulsada pel govern tripartit del PSC, d’ERC i d’ICV-EUiA als anys 2000, va ser molt important i avui es coneix poc. Es va acabar quan el tripartit va perdre les eleccions. Però vam veure com les desigualtats en salut havien disminuït en els barris on s’havia aplicat. I, ara, amb el Pla de barris de Barcelona, també.
Des de l’ASPB quin marge teniu per actuar sobre aquestes desigualtats?
Tenim un programa que és Salut als Barris, amb un pressupost d’un milió i mig o dos, molt diferent que el Pla de barris, que s’enfoca a la salut comunitària amb activitats des d’infants fins a gent gran. Però nosaltres no podem canviar els determinants socials de la salut, que són estructurals, com l’habitatge, el treball, les condicions del barri, que són clau per millorar la salut. El Pla de barris, en canvi, hi pot fer més.
“L’habitatge és clau per a la salut. El 90% de les persones amb inseguretat residencial tenen problemes de salut”
L’habitatge és un problema social cada cop més greu. Mesures com limitar els lloguers o prohibir operacions especulatives es poden considerar una política de salut?
Hem analitzat com les condicions de l’habitatge afecten la salut. Això va començar amb la crisi financera, amb els desnonaments. I és impressionant. El 90% de les persones que tenen inseguretat residencial tenen indicadors de salut deteriorats. És clar: perds la casa, ho perds tot. L’habitatge és clau per a la salut, i un tema fonamental dins d’això és que s’ha mercantilitzat totalment; l’habitatge està en mans del mercat. En canvi, la salut, no, perquè és un tema públic. Tenim un sistema de salut que es finança amb impostos: tothom pot anar a un professional, però l’habitatge depèn de la capacitat de pagament. Polítiques que ajudin a fer que l’habitatge sigui més assequible o limitar el preu dels lloguers contribuiran que la salut millori, perquè les persones que tenen problemes amb l’habitatge tenen problemes amb la salut.
Quines altres polítiques econòmiques i socials hi incidirien?
Totes les que afectin les condicions de treball. Evidentment, que les persones puguin tenir una feina i que pugui estar ben remunerada. Per tant, la pujada del salari mínim també és una mesura que va a favor de la salut, clarament. Durant la Covid-19, una de les mesures principals van ser els ERTO (expedients de regulació temporal d’ocupació): persones que no podien treballar a la seva empresa, i se’ls continuava pagant el salari. I, evidentment, també és clau la redistribució de les rendes. Totes les mesures econòmiques de l’estat del benestar, de mercat de treball, totes aquestes mesures que fan que el país tingui un estat del benestar més potent, ajudarien a disminuir les desigualtats, clarament.
Però en els últims anys les desigualtats no han parat d’augmentar.
Vivim en una societat capitalista, i canviar això és complicat. Des del nostre àmbit el que hem de fer, per un costat, és posar evidència, i, per l’altre, que això ajudi la política pública, que depèn d’altres sectors. Els determinants socials de la salut estan fora del sector de la salut. El nostre objectiu és el que s’ha anomenat “salut en totes les polítiques”, perquè les polítiques d’habitatge, treball, educació, etc., ajudaran que millori la salut de les persones. L’ideal seria que poguéssim treballar més transversalment, però aquí l’Administració pública treballa molt verticalment.
“Hi ha dos fenòmens sanitaris a Barcelona: d’una banda, més població envellida, i de l’altra, més ‘expats’, gent d’alts ingressos vivint-hi”
Quines són les preocupacions principals respecte a la salut a Barcelona?
Hem de tenir en compte els canvis que hi ha hagut els últims anys. Tenim una població molt més envellida, i, per tant, els problemes de salut de la gent gran ens han de preocupar més del que ho feien fa 20 anys: malalties cròniques, malalties cardiovasculars, càncers… Cal treballar-ho des de la prevenció. D’altra banda, també han vingut persones de fora, i no només de països de baixos ingressos, sinó també expats, persones amb alts ingressos que treballen a distància. Això canvia la panoràmica de la ciutat. Estem millorant la salut de Barcelona, però potser perquè hi ha gent de classes socials més baixes que n’ha de marxar, perquè no pot viure en una ciutat cada vegada més cara. La salut mental també s’ha de tenir en compte i s’està treballant des de la prevenció.
Estem preparats per a una futura pandèmia?
Hem treballat un pla de preparació i resposta per a futures pandèmies, incloent-hi la governança, perquè hi hagi més coordinació pel que fa als governs i a les responsabilitats. Un altre punt clau és el fet de treballar entre diferents sectors, com la salut i l’educació. I, després, el tema de la comunicació, tant interna de les organitzacions com externa. Un altre eix és la formació dels professionals. I tenir més clar un pla de resposta: que sapiguem detectar bé l’epidèmia, avaluar-ne els riscos…, i això vol dir tenir sistemes d’informació, els recursos humans necessaris i poder avaluar el que anem fent. Això és un dels temes que hem reclamat molt. Durant la Covid-19, no s’ha avaluat el que s’ha fet. I tot això s’ha de fer lligat a tenir una visió sistèmica, global, perquè es tracta d’una epidèmia global. Cal una visió dels temes climàtics i planetaris. I, és clar, a l’últim, hem de tenir els recursos, i no els tenim.
La preocupa que arribi aquest moment?
Arribarà, perquè som en un món cada vegada més globalitzat i, per tant, els virus i els bacteris van viatjant, però no és només això. Per exemple, la DANA al País Valencià, que, tot i no ser un tema estrictament de salut, també ha afectat la salut de les persones. De pandèmies i desastres naturals, n’anirem tenint, i el sector de la salut no pot quedar-ne al marge, de tot això.
Com està organitzat el sistema sanitari i com lluita contra les malalties?
Tenim una visió molt hospitalocèntrica. El poder dins del sistema de salut està en els hospitals. La visió de la salut és molt biomèdica: quan es pensa en salut, es pensa en la malaltia, bata blanca, hospitals… No es pensa en la prevenció. Aquesta visió, tan centrada en els hospitals, el que fa és que la major part dels recursos va cap allà, una part més petita se’n va a l’atenció primària i una de minsa se’n va a la salut pública. Això hauria de canviar. L’atenció primària hauria de ser la porta d’entrada del sistema i assolir el 25% del pressupost, que ara és al voltant del 15%. La salut pública el que fa és prevenir i protegir la salut de la població, però està infrafinançada: tenim menys del 2% del pressupost total. No pot ser que els que ens dediquem a prevenir malalties tinguem tan pocs recursos.
