Crític Cerca
Foto: DAVID F. SABADELL
Entrevistes

David Trueba “La caricatura que es fa d’Espanya en alguns mitjans catalans és falsa”

David Trueba (Madrid, 1969) és periodista, escriptor, guionista i director de cinema, entre moltes altres coses. La curiositat és el seu motor de vida, i l’humor i la crítica, el seu segell particular. Després de publicar Queridos niños, una sàtira de la política espanyola i del periodisme, recentment ha treballat en dues sèries documentals que remouran consciències: l’una, sobre la família Pujol Ferrusola, i l’altra, sobre la Casa Reial espanyola. Abans que vegin la llum, rep CRÍTIC al cor de Madrid, a la llibreria homònima de la seva primera pel·lícula, La buena vida, que regenta un dels seus germans. 

22/02/2022 | 06:00

La teva mare era de Santander i el teu pare era de Valladolid; tots dos es van conèixer a Madrid, on vas néixer i vas créixer al costat dels teus vuit germans. Com recordes la teva infància?

La raó per la qual els meus pares van arribar a Madrid va ser la guerra. Amb això no vull dir que ells fossin ideològicament transformats per la guerra, no. Ells, com moltíssima gent, van ser llançats fora dels seus llocs d’origen per la crisi econòmica. Per això, sempre he pensat que soc fill d’emigrants. Vaig créixer a Estrecho, un barri obrer de Madrid, i, d’alguna manera, de petit, tenia la sensació que sortia amb un cert desavantatge. No va ser fins que vaig fer 20 anys quan em vaig adonar que els meus orígens m’havien ensenyat a mirar d’aconseguir les coses d’una manera esforçada i també a triar allò que volia i allò que no.

Vas estudiar als Salesians. Com et va marcar això?

Els meus pares, quan jo vaig néixer, tenien més recursos econòmics que amb els meus germans i pensaven que, pel fet de ser un col·legi religiós de pagament, era millor. Quan jo els qüestionava aquesta decisió, al meu pare li resultava incomprensible. Ràpidament vaig entrar en un conflicte, també amb la religiositat. De fet, vaig perdre la fe preparant la meva primera comunió, que ja és irònic. Recordo perfectament estar fent la catequesi i patir una epifania a la inversa; vaig anar a prendre la comunió sabent que havia perdut la fe, i ara ho explico com una broma, però en el seu moment va ser traumàtic: sentia una sensació de culpa… Vaig tenir moltes friccions fins que vaig aconseguir sortir del col·legi i anar a un institut i, per descomptat, fins que vaig deixar de discutir de política amb el meu pare.

Pel que dius, les sobretaules a casa teva devien ser intenses.

Només et diré que la meva mare pregava que, si us plau, als àpats no parléssim de política, perquè els meus germans no es discutissin amb el pare. Ell era molt conservador i els meus germans havien estat tots molt crítics amb el franquisme, per descomptat, i, a la Transició, van ser més radicals del que el meu pare volia. Recordo que la primera vegada que va haver-hi eleccions lliures, el 1977, el meu pare va obligar la meva mare a canviar el vot, com va passar en moltes famílies. Ella havia triat votar Suárez perquè percebia que era el que podia moderar els uns i els altres. Al meu pare això li semblava indecent, perquè Suárez era la persona més odiada per la dreta espanyola, cosa que és molt difícil d’explicar ara als joves, perquè la dreta se l’ha apropiat, després d’haver-ho destruït. Ara pot passar que Vox reivindiqui Lorca i la gent es quedi tan tranquil·la, o que Azaña sigui citat constantment per Aznar… El cas és que, quan nosaltres ens vam assabentar que el meu pare havia obligat a canviar el vot de la meva mare, vam començar a escortar-la fins al col·legi electoral per assegurar-nos que no es repetís.

Foto: DAVID F. SABADELL

“Avui dia hi ha coses que es fan dir periodisme i que no hi tenen res a veure”

Vas estudiar periodisme a la Complutense. Què va suposar per a tu la universitat?

La universitat llavors era el que anomenem l’ascensor social; és a dir, poder aspirar a una alguna cosa una mica millor d’allò a què van poder aspirar els teus pares. La meva mare em va confessar que resava cada nit per demanar a Déu que la deixés viure fins que el seu fill menor, que era jo, entrés a la universitat. És una cosa que m’emocionava molt quan m’ho explicava, perquè, des de la seva ignorància i la seva incultura, em semblava increïble que aquest fos el seu desig. D’alguna manera, amb coses com aquesta, vaig descobrir els meus pares i vaig perdre un factor crític que tenia d’adolescent cap a ells. Els meus germans van ser molt importants immediatament després. El meu germà gran va resultar ser una persona molt intel·ligent, preparada i precoç, que amb vint-i-pocs anys era metge, i va marcar, per a la resta dels germans i per als meus pares, la línia com a germà gran.

Quan i com neix el teu interès pel periodisme?

Va ser una vocació molt primerenca. La meva mare em va escolaritzar molt tard perquè, com que era el més petit, crec que li feia molt de respecte quedar-se sola a casa. El dia que entrava a pàrvuls em vaig posar a plorar, i ella va fer mitja volta i em va portar a casa durant tres anys més. Amb ella, anava al mercat, l’ajudava a fer les tasques de casa i, mentrestant, em vaig convertir en una mena d’informador per als meus germans. Evidentment, no hi havia xarxes socials i la tele no començava fins al migdia, així que, mentre dinàvem, els explicava tot el que havia passat al mercat. Això és periodisme. Perquè avui dia hi ha coses que es fan dir periodisme i que no hi tenen res a veure; de vegades veig telenotícies que no són periodisme. Quan jo era petit, vaig créixer veient programes com Informe semanal o reportatges llargs a la premsa que eren clarament periodisme científic informatiu. He vist com això anava desapareixent.

Quina és, des del teu punt de vista, la salut de l’ofici ara?

Crec que ha millorat per les crítiques. Quan Donald Trump arriba al poder dient que el periodista és l’enemic de la societat, l’ofici rep per primera vegada una descàrrega d’electroxoc suficient per començar a ser crític amb la deriva a la qual havien portat al periodisme els empresaris de la televisió i de la premsa. I, quan Trump comença a parlar de les fake news, diaris com The New York Times o The Washington Post comencen a fer un element de comprovació de tot allò que publiquen, molt més rigorós que el que feien prèviament. I s’adonen, a més, que eren percebuts des d’un sector de la població com “de part”. Tot això ha obligat a exercir la crítica. El gran problema del periodisme ara és la precarització: hi ha una cua de gent disposada a fer gratis el treball professional d’un periodista; per tant, és molt difícil que es pugui generar un prestigi professional. De totes maneres, crec que estan sorgint mitjans i maneres de fer periodisme, fins i tot dins de mitjans tradicionals, que estan millorant molt el que hi havia fa una dècada.

Foto: DAVID F. SABADELL

“El 70% dels espanyols s’informen pel mòbil, i aquest és el grau de manipulació més gran que hi pot haver”

Defenses el periodisme lent. En canvi, cada vegada més preval la cultura del tuit i de la informació ràpida. Va això en detriment de la rigorositat?

Absolutament, i els periodistes ho hem de dir clarament. El periodisme no pot ser un titular, perquè aquest només és una síntesi: en molts casos, una síntesi que no té tot el contingut… I això em preocupa molt. De fet, ho vaig abordar en la meva última novel·la, Queridos niños. Hi començo parlant del clima polític en el qual vivim, que és així perquè la gent ha decidit informar-se d’aquesta manera. El 70% dels espanyols s’informen pel telèfon mòbil, i aquest és el grau de manipulació més gran que hi pot haver, en la línia que sigui. Informar-se pel mòbil no és informar-se.

Ara entenc per què no t’he trobat a les xarxes socials…

[Riu.] Vaig tenir Twitter perquè em va semblar periodísticament molt interessant quan es va llançar, però ràpidament em vaig adonar que era un lloc on la gent volia fer-se autopropaganda. A mi em van educar a no parlar bé de mi mateix; la meva mare em deia que això era una falta d’educació. És a dir, si jo soc apreciat per algú, és aquesta altra persona la que hauria de reconèixer-m’ho i no jo mateix. El que em molesta de les xarxes socials és l’aparador propi: és com si les persones haguéssim passat a ser un comerç on hem de tenir l’aparador d’allò que som. No, jo no ho vull, això. Perquè sé que dins meu hi ha coses que són bones i coses que són dolentes, i a l’aparador només hi posaria les bones. Com això em sembla contradictori, no vull ser-hi. Jo no vull treballar per a Mark Zuckerberg; prefereixo tenir un altre cap.

Mentre vas estudiar periodisme, vas debutar com a guionista en televisió, en curts i en cinema.

Sí, i, amb els diners del primer llargmetratge, me’n vaig anar a estudiar cinema durant un any als Estats Units. Va ser molt enriquidor, perquè era una escola que tenia un acostament al cinema de Hollywood. Jo venia del cinema d’autor més europeu, i em va interessar molt com a indústria d’entreteniment. Llavors, des d’allà, vaig començar a treballar per a algun mitjà espanyol. De fet, va ser l’etapa de la meva vida en la qual més he practicat el periodisme, que va més enllà d’una columna d’opinió o d’una entrevista més llarga. Em va encantar. Si hagués tingut menys èxits en les meves altres professions, segurament ara estaria fent això, molt feliç.

Foto: DAVID F. SABADELL

“Les grans empreses audiovisuals espanyoles són molt-molt conservadores i no estan mai interessades a fer res que tingui punxa”

Recentment, has fet una minisèrie documental sobre la família Pujol Ferrusola. Amb quin objectiu neix?

La sèrie me la proposen des de Discovery+, i és un treball d’equip. És una sèrie de testimonis, que va unint les declaracions dels uns i dels altres, tot intentant que sigui tan plural i interessant com sigui possible, per explicar el recorregut vital i polític de Jordi Pujol. Jo tenia una gran frustració perquè les grans empreses audiovisuals espanyoles són molt-molt conservadores i no estan mai interessades a fer res que tingui punxa. Va haver de venir una empresa nord-americana a proposar-nos això. Sempre intento posar-me una jaqueta britànica per fer aquests treballs, perquè crec que el periodisme anglosaxó és menys iracund que l’espanyol, que és molt “de part” i vidriòlic. Abans parlàvem del periodisme del titular, doncs Pujol és una persona amb una trajectòria política que tampoc es pot definir en un titular i prou. Ha d’entendre’s qui és, d’on ve, quin poder va aconseguir i, sobretot, quin poder li va atorgar Catalunya per fer segons quines coses o tenir uns certs comportaments que avui serien intolerables en la política actual. Els ciutadans de Catalunya han fet la percepció d’una paternitat i continuïtat històrica que els ha atorgat “un magne en plaça” excessiu. Aquest és un problema que tenen els partits nacionalistes en general, els catalans, els espanyols i els bascos: que la gent interpreti que aquests partits siguin els defensors de la pàtria. No, la pàtria la defensen tots; els qui són crítics amb aquests partits, també.

Quan veurà la llum aquesta sèrie?

Està pendent d’emetre’s. Depèn de la creació de la seva pròpia plataforma a Espanya. Els executius espanyols que ens van encarregar el treball pensaven estrenar-la al juny del 2021, i probablement serà al juny del 2022. Però tampoc m’importa gaire el retard.

“Cap moviment pot reafirmar-se si no té la crítica dins”

A una part de l’independentisme català encara li està costant digerir el cas Pujol. Creus que aquesta sèrie remourà consciències?

Crec que molestarà tothom, perquè, sempre que fas una cosa que intentes que tingui un cert equilibri, molestes totes les parts. També els qui volien destruir el pujolisme, que els va anar molt bé quan l’independentisme era al seu moment més àlgid, però que després s’ha vist clarament que no tenen gens d’interès a arribar fins al final. Mai no ho he explicat, però em van fer una entrevista pocs mesos abans del referèndum de l’1 d’octubre en una revista independentista a Barcelona i, quan em van preguntar sobre la meva opinió del referèndum, jo vaig contestar que no s’havia de convocar sense un acord de legitimitat nacional. Perquè l’única cosa que provocaria era violència. El primer que vaig rebre van ser insults per part d’alguns sectors independentistes: alguns amics em trucaven per dir-me que m’estaven insultant perquè jo vivia de les subvencions del Govern espanyol. Curiosament, aquest era el mateix insult que rebia per part de la dreta espanyola i, en canvi, venia d’un actor independentista, que fins i tot havia treballat amb mi.

Et va molestar, entenc.

Em va produir una tristesa enorme, perquè vaig pensar que cap moviment pot reafirmar-se si no té la crítica dins. Jo vaig ser insubmís al servei militar. Quan els independentistes es comparaven amb la insubmissió contra el servei militar, cometien una atròfia del seu propi pensament, tot dient que aquells que vam ser insubmisos ara acceptàvem la legitimitat de l’Exèrcit i de les autoritats espanyoles. En cap moment la negàvem; el que dèiem era que, si una obligatorietat era injusta, el nostre propi posicionament en contra faria transformar la societat, perquè acceptaria com una evidència que això era una injustícia. I què va passar? Que, quan van intentar desacreditar 100.000 nois que tenien famílies de tots els extractes socials i que sabien que els seus fills no eren delinqüents, i que, malgrat això, havien de passar per uns judicis, la societat va dir “prou!” I es va acabar la mili.

Foto: DAVID F. SABADELL

“L’1 d’octubre ha estat un dels moments més baixos d’Espanya com a país”

Com has viscut tu el conflicte Catalunya-Espanya?

M’he sentit incomprès en tots dos llocs, sobretot, quan es desenvolupaven les injustícies; s’insultava i emmascarava una persona pel fet de prendre una posició o una altra, segons on estigués. El que vaig intentar, en la mesura del possible, va ser que no afectés les meves relacions personals. És a dir, que la gent pogués continuar dient-me el que sentia i extreure, d’això que em deien, el que hi havia de veritat. Entenc el moviment independentista perfectament, em sembla absolutament noble, però també entenc el que és Espanya. I el problema és que, si per ser un, has d’eliminar l’altre, estem en una situació que no és la favorable. Potser l’independentisme no va entendre que havia de trobar la manera d’arribar a una Catalunya independent, si podia ser, sense destruir Espanya. Potser seria millor entendre Espanya com un lloc plural on aquestes aportacions poguessin ser més enriquidores del que han estat al llarg del temps. Mira, he viscut a la indústria del cinema i aquí tampoc ets lliure. Has de fer pactes sempre, amb els financers, amb les distribuïdores… Quan surts de tot això, no hi ha espai. Jo mateix he fet pel·lícules fora de la indústria i no he aconseguit ni posar-les al cinema ni, per descomptat, tampoc a les plataformes o en una tele. I he arribat a la conclusió que haig d’infiltrar-m’hi i formar-ne part, de la indústria, que potser no m’agrada, per contribuir a canviar-la i a fer-la més rica i més plural des de dins.

I com vas viure l’1-O?

Des de la restauració de la democràcia, l’1 d’octubre ha estat un dels moments més baixos d’Espanya com a país, potser al costat del 23-F; no pel desafiament independentista, sinó per la resposta del Govern espanyol. Amb un Govern que havia fracassat en la seva promesa d’impedir que es produís la votació, enviar la policia a pegar a la gent em va semblar absurd. I a Europa ens va col·locar en la posició més incòmoda que hem tingut mai. L’1-O és el fracàs més gran de l’Estat espanyol en anys. I torno al mateix: aquest fracàs és provocat pel desig d’una part de destruir l’altra. I posteriorment, a partir de l’1 d’octubre comença un altre període, que ja té més a veure amb el desig de l’independentisme de deixar-se enganyar.

Què vols dir, amb “deixar-se enganyar”?

Es va fer una declaració d’independència de set segons, una barreja d’exili i de martirologi, però que ni tan sols entre ells estava decidit quina opció prendre… De nou tornem a la falta absoluta de rigor en el procés que estaven portant. A vegades soc dur en això, però no m’importa ser-ho en un mitjà com el vostre, que es diu CRÍTIC i que, a més a més, sé que el llegeix molta gent que estarà en desacord amb el que jo dic. Però al diari Abc parlaria més del problema d’Espanya i, quan m’entrevisten a Catalunya, en canvi, m’agrada que quedi clar que la caricatura que es fa d’Espanya en alguns mitjans catalans, en la qual estem tots ficats, és falsa, com és falsa la caricatura que es fa des d’Espanya de l’independentisme.

Foto: DAVID F. SABADELL

“No s’ha de cedir la llengua a uns partits polítics: la llengua pertany a tothom”

Sents que des d’alguns sectors de l’independentisme es continua perpetuant la caricatura del madrileny espanyolista?

És clar. A molts independentistes els ha molestat que la intel·lectualitat espanyola no es posicionés a favor seu. Però, si no ho feien, era perquè no hi estaven d’acord. I el que havien d’haver agraït és el silenci amb el qual la intel·lectualitat espanyola observava els moviments independentistes. Aquí també es van equivocar. Evidentment, fins i tot al Madrid d’Ayuso, que no és més que una prolongació del Madrid d’Esperanza Aguirre, hi ha una sèrie de madrilenys que no tenen significació pública, però que són aquí i que són molt més propers a l’esperit que mou l’independentisme pel que fa a intentar sacsejar una corrupció endèmica, generar institucions més netes, etc. Això també existeix a Espanya i s’ha anomenat l’esquerra espanyola, que ha tingut sempre una representació política més petita. Una esquerra que és crítica amb el Tribunal Suprem perquè és fruit de l’acord entre dos partits que no tenen en compte ni la societat. Aquesta Espanya existeix, i no només a Madrid. Però es pot viure amb governs eterns que representen el contrari del que tu defensaries: la laminació dels serveis públics, la segregació dels alumnes… Els madrilenys els voten perquè aspiren a ser rics. De fet, les comunitats riques tenen un biaix de vot molt clar, i cal no oblidar que aquesta mateixa privatització i segregació l’estava fomentant el Govern català, tot i ser nacionalista. Encara més: el discurs d’ara d’Ayuso és el d'”Espanya ens roba”…

El debat sobre la immersió lingüística ha tornat a l’agenda política i mediàtica. Tu parles català i trenques l’estigma de l’espanyol que odia la llengua catalana.

A veure, a mi no em sembla raonable que les nenes i els nens espanyols acabin la primària sense tenir cap acostament a les llengües oficials de l’Estat. Des del meu punt de vista, haurien d’aprendre uns conceptes bàsics de basc, de català i de gallec sempre. No dic que les aprenguin completament, però sí que hi estiguin familiaritzats i que no les percebin com a llengües que s’utilitzen perquè ells no les entenguin, com pensen molts espanyols. I una altra cosa que penso és que no s’ha de cedir la llengua a uns partits polítics: la llengua pertany a tothom.

Com neix el teu vincle amb Catalunya?

Neix de la curiositat. Quan era jove, vaig començar a tenir curiositat per les coses que no coneixia. Vaig començar a llegir i a escoltar música en català; hauria fet el mateix amb el basc si hagués tingut més relació amb euskalduns, com sí que en tenia amb catalanoparlants… I després, quan van néixer els meus fills, amb la seva mare vam decidir que volíem que fossin bilingües, encara que visquéssim a Madrid; teníem clar que la riquesa era que parlessin els dos idiomes. Des de Madrid, em critiquen pel fet de ser condescendent amb Catalunya. Em critiquen pel fet d’anar a una ràdio a Barcelona i parlar en català… Però a mi em ve de gust i em diverteix fer-ho. Sobretot, si a ells els cabreja que parli en català, aleshores em diverteix més. Quan vaig a la RAI, parlo italià; a la televisió francesa parlo en francès, i a la nord-americana, en anglès. No tinc problema, quan xampurrejo algun idioma, a fer el ridícul.

Foto: DAVID F. SABADELL

“En l’època de Gil y Gil a l’Atlético, em molestava que els meus colors estiguessin al servei de la corrupció”

Catalunya també et va donar, entre altres coses, una gran amistat amb Pep Guardiola…

Sí, malgrat tots els intents que s’han fet perquè no sigui així, conservo una gran amistat amb en Pep.

Què vols dir amb això d'”intents perquè no sigui així”?

Doncs que, suposadament, tu no pots ser amic d’algú que no pensi com tu. Quan per a mi és a l’inrevés; jo soc amic de qui no pensa com jo, perquè això també m’enriqueix.

Quan vas conèixer en Pep?

Ens vam conèixer quan ell jugava al Barça. Ell tenia un gran interès per coses que no eren futbol. De fet, de futbol, ben poc n’hi podia parlar. S’interessava per les pel·lícules, pel teatre, pels llibres, per les novel·les… I a mi això em va sorprendre. Un parell d’anys després de conèixer-nos, va tenir una lesió molt llarga que va durar més d’un any, i un futbolista lesionat és com un tigre engabiat… Jo l’acompanyava als partits i li vaig dir que ell no era futbolista: el seu cap ja era el d’un entrenador.

A través d’en Pep també et vas acostar al futbol. Els clubs s’han convertit en multinacionals que mouen els diners de bracet de companyies i empreses corruptes i que defrauden la justícia. Et genera contradiccions?

És clar. La de Gil y Gil em va generar moltíssimes contradiccions, evidentment: que els meus colors estiguessin al servei de la corrupció em molestava moltíssim. Però jo soc de l’Atlético de Madrid per Luis Aragonés i per la història d’aquest equip en la meva emocionalitat quan era jove, i això a mi no m’ho treu ni un president ni unes samarretes diferents. El club s’utilitzava per robar, com s’han fet servir altres equips. Com el Rayo Vallecano, que ha estat usat perquè els Ruiz-Mateos tinguessin suport popular, tot i ser un equip entranyable d’un barri meravellós i que, per sort, una gran part dels seus aficionats s’hi va posar en contra. El futbol és una maquinària complexa perquè fa servir les passions humanes; a mi m’ha interessat molt sempre com a explosió de la cultura popular.

Foto: DAVID F. SABADELL

“A TVE anàvem a entrevistar Quim Monzó i ens van prohibir fer el programa dues hores abans de començar”

Anem acabant. D’ací a poc temps també veurà la llum una sèrie documental sobre la Casa Reial. Per què costa tant assenyalar la monarquia?

És evident que hi ha hagut un desig d’afermar la democràcia espanyola passant per tolerar-ho tot a la institució del cap de l’Estat. Això abans era inviable. Jo vaig perdre una feina l’any 1994 per una cosa semblant a això en televisió i et quedaves amb una cara d’idiota, tot pensant que la democràcia ja llavors estava consolidadíssima.

Et refereixes a El peor programa de la semana, que dirigies juntament amb El Gran Wyoming a TVE, oi?

Sí, anàvem a entrevistar Quim Monzó i ens van prohibir fer el programa dues hores abans de començar el directe per pressions de la Casa Reial, perquè deien que la nostra intenció era criticar-la. Òbviament, els directius de TVE mai ens van dir si complien ordres o s’hi avançaven, però vam perdre la feina: acomiadament total i directe.

Què n’opines, de la fugida del rei emèrit?

Crec que el que ha fet Joan Carles I és el pitjor favor a la institució de la corona, pitjor fins i tot que el del pitjor dels seus crítics. I tenim les enquestes per demostrar-ho. Des de fora, el que hem de ser és crítics amb allò que és la monarquia i amb allò que representa; si els espanyols troben que té alguna utilitat, endavant, que la continuïn sostenint. Però, si no hi troben sentit, no ho aconseguiran per la impunitat, pel silenci o pel fet de tenir comprada la premsa. La legitimitat se l’han de guanyar. I ull viu!, la corrupció del rei emèrit no és individual, sinó grupal; es produeix al voltant d’un nucli de grans empreses, del qual ell és una peça necessària, perquè funcioni aquest engranatge. Que ningú sigui tan ximple de pensar que parlem d’un corrupte autònom. I aquí és on no es vol arribar i, encara que el periodisme crític ha millorat, continua havent-hi molta por d’arribar a l’origen del problema.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies