Crític Cerca
Foto: DAVID F. SABADELL
Entrevistes

Ismael Serrano “L’empresonament dels líders independentistes va ser desproporcionat”

Ismael Serrano (Madrid, 1974) és molt més que un cantautor. Amb la cançó “Papá, cuéntame otra vez”, que es va convertir en la banda sonora de diverses generacions, Serrano va esdevenir una icona, també, per als moviments d’esquerra. Reconeix que s’emmarca en la tradició de la cançó d’autor que ve definida per Silvio Rodríguez, Joan Manuel Serrat, Luis Eduardo Aute o Víctor Jara. A punt de complir un quart de segle des que va irrompre en el panorama musical, ens cita per xerrar llargament al seu estudi de La Latina, un dels barris més populars de la capital espanyola.

16/11/2021 | 06:00

La meva pàtria és la meva infància. Així que la meva pàtria és el meu barri”, deies a Twitter fa un parell d’anys.

Els records de la meva infantesa estan inevitablement vinculats al lloc on vaig néixer i créixer. Vallecas és un barri que imprimeix caràcter i consciència de classe. Les relacions veïnals eren familiars i hi havia un sentit de solidaritat molt fort. Recordo perfectament el que va succeir el 23-F del 1981: la meva veïna va picar a la porta espantada, plorant, perquè havia escoltat a la ràdio que els militars havien entrat al parlament. La meva mare era a casa i el meu pare treballava a El País. Immediatament es va mobilitzar tota l’escala i es va teixir una xarxa de solidaritat. Vam començar a buscar aquells familiars que podrien estar compromesos perquè militaven d’una manera o d’una altra… Això és només un exemple; en definitiva, el meu bloc era la meva família.

Ets fill d’una funcionària de justícia i d’un poeta i periodista. Com va ser la teva infantesa?

Bé, la meva mare, a més a més de treballar tota la seva vida al Ministeri de Justícia com a funcionària, ha estat una eterna estudiant i les meves inquietuds en part són, també, la seva responsabilitat. De fet, fa poc, jubilada, va acabar la seva llicenciatura d’Història i avui dia continua estudiant. Dit això, els meus pares es van conèixer al barri de Palomeras quan els carrers eren de pedra i el lavabo compartit. Construïen les cases gairebé amb les seves pròpies mans, a la nit, perquè la policia no les tombés i se les trobés aixecades l’endemà. Moltes de les conquestes del barri són resultat de l’activisme, des de la parada d’autobús fins al centre de salut. Una vegada vaig llegir que sabies que algú vivia a Vallecas quan arribava a la feina amb els baixos dels pantalons tacats de fang… Bé, les coses han canviat en els últims anys, però Vallecas avui continua tenint aquest caràcter reivindicatiu i de lluita.

Quin paper tenia la música en la teva vida?

La inquietud literària ha estat sempre present a casa meva. De petit agafava els versos que veia d’Ediciones Losada, de Pablo Neruda, de Mario Benedetti o de Blas de Otero, i jugava amb la música… Vaig començar a compondre cançons a 14 anys, però vaig estudiar música des d’abans. La meva mare em portava a un centre cultural a estudiar piano i solfeig, per lliure, perquè no era una carrera reconeguda pel conservatori. Més endavant, vaig muntar una banda amb uns amics del barri que es deia Delitos y Faltas. Amb ells fèiem versions de cantautors que admiràvem i amb qui havíem crescut, com Sabina, Serrat, Silvio Rodríguez… i, de tant en tant, m’animava a ficar-hi alguna cançó meva…

Com recordes el teu primer concert?

Va ser al barri, en un local del Partit Comunista reconvertit en un centre cultural. Allà es feien representacions de teatre, concerts i assemblees veïnals…

Foto: DAVID F. SABADELL

“Vaig estudiar astrofísica. Però m’agradava més per les incerteses que per les certeses”

La música era el teu somni; en canvi, vas estudiar Ciències Físiques, una carrera aparentment allunyada del món de l’art i de la creació…

La veritat és que m’apassionava l’astronomia i, de fet, a quart, vaig començar l’especialitat d’astrofísica. M’agrada la part de la ciència que té a veure no tant amb les certeses, sinó amb les incerteses; la física quàntica, els límits de la realitat… i suposo que, també, la idea romàntica de mirar les estrelles i veure més enllà… Però això va coincidir amb el moment en el qual va sortir el meu primer disc i vaig decidir abraçar el meu somni, que era dedicar-me a la música. Al principi vaig intentar compaginar-ho amb els estudis: feia concerts i anava a classe. Hi anava i, bé, feia veure que atenia…

Va ser difícil deixar-ho?

Sí, em va costar deixar-ho perquè la universitat no sols em va formar acadèmicament, sinó que em va formar sentimentalment, políticament i en molts altres aspectes. A més a més, m’agradava el que estudiava i, a sobre, era conscient de la dificultat que porta implícita una carrera artística i musical, en la qual la precarietat és el pa de cada dia: un dia ets aquí i l’endemà no se sap. La carrera musical és com anar amb bicicleta: no pots deixar de pedalar, perquè, si ho fas, caus.

Joan Manel Serrat, Luis Eduardo Aute o Silvio Rodríguez són alguns dels teus referents. En què t’han marcat?

Vaig créixer amb ells. Són personalitats que comparteixen no només una manera d’entendre la música, sinó l’ofici: músics que entenen la música com allò que es va construint amb el temps i que no depèn d’un hit radiofònic. Amb una mirada a llarg termini. Jo encara crec en això, en el fet que la coherència i la lleialtat cap a un mateix són valors a cultivar. I tenen recompensa. Al cap i a la fi, no pots exigir lleialtat al teu públic si tu no ets fidel. Del que potser me’n penedeixo és d’haver carregat amb uns certs prejudicis quan era jove: la joventut té una supèrbia gairebé inherent a l’edat. Tant de bo m’hagués tret de sobre aquesta circumspecció, perquè hauria après molt abans tot el que sé avui. Però, d’altra banda, crec que aquest caràcter m’ha portat fins aquí. I, sobretot, no sé fer-ho d’una altra forma. Soc així, o m’amisto amb això o acabo al frenopàtic…

Ara que parles dels teus referents i de la seva coherència, Serrat i Sabina van plantar cara al règim franquista. En canvi, hi ha qui els ha criticat recentment per haver pres una deriva més conservadora. En el cas de Sabina, participant, fins i tot, en una campanya per Ciutadans…

L’aportació de Serrat i de Sabina a la cultura popular i al desenvolupament democràtic d’aquest país és tan inqüestionable que no desmereix per coses amb les quals no puguem combregar. Que jo lloï la coherència d’aquests artistes no vol dir que combregui amb tot el que fan. De fet, no participem en les mateixes campanyes ni en les mateixes tradicions polítiques; Joan Manel Serrat és una persona que ha fet costat al PSC tota la seva vida. I jo estic més a l’esquerra. [Riu.] Sí, hi ha coses que m’agradaran més i coses que m’agradaran menys, però podrien estar perfectament dedicant-se a col·leccionar segells i aquí segueixen, al peu del canó, fent cançons meravelloses i fent concerts per a l’alegria de tots els seus seguidors. Una vegada més, existeix un sectarisme que assenyala i que et fa la creu, fent una esmena a la totalitat.

Foto: DAVID F. SABADELL

“Amb ‘Papá, cuéntame otra vez’ retrèiem als nostres pares el fracàs del món on vivíem”

Abans parlaves de “Papá, cuéntame otra vez”. Com i quan la vas compondre?

El meu primer disc va veure la llum l’any 97; probablement aquesta cançó la componíem l’any 95. La vaig escriure juntament amb el meu germà, Daniel, en un context en el qual nosaltres vèiem que tothom es vantava d’haver estat al Maig del 68 a París. Ens semblava ridícula aquesta obstinació per posar-se en el centre d’un relat. Aleshores, al cor d’Europa hi havia una guerra atroç de la qual ens sentíem responsables. I d’aquella pols venen aquests fangs. En aquest context, amb “Papá, cuéntame otra vez” retrèiem als nostres pares el fracàs del món en el qual vivíem. Havien construït un relat edulcorat ometent una part de renúncia que, per a nosaltres, mereixia ser explicada. Érem conscients que s’havia estat molt injust amb molta gent que s’havia jugat el tipus en la lluita antifranquista. No se’ls havia donat el reconeixement que mereixien, mentre uns altres havien tingut un reconeixement immerescut. I, sobretot, ningú parlava de les renúncies que havia comportat la Transició pel que feia a la memòria.

El cas és que es va convertir gairebé en un himne. Esperaves que tingués aquesta repercussió?

Recordo clarament el dia en què la vaig cantar per primera vegada. Va ser a la universitat, en un tancament, crec que contra la pujada de les taxes universitàries. Jo en aquella època estava estudiant, tocava de tant en tant en algun cafè, però no em coneixia ningú. Va ser una sensació superbonica. Hi havia un xaval cantant cançons de Silvio al hall i els meus amics em van demanar que cantés alguna cosa. Vaig agafar la guitarra i la vaig cantar: “Papá, cuéntame otra vez”. Es va fer un silenci de l’hòstia i, quan vaig acabar, vaig rebre una ovació espontània, superbonica. Recordo que mirava els meus amics, que estaven sorpresos del nivell d’entusiasme que havia generat la cançó. De cap manera pensàvem que tindria aquest impacte.

“El cantautor detecta els dèficits d’un model que va a pitjor, i fa una crida a l’acció”

Mentre preparava l’entrevista amb la teva banda sonora de fons, em feia la sensació que moltes lletres podrien haver estat escrites avui, no creus?

Sí, potser és perquè el cantautor detecta els dèficits d’un model democràtic que anirà a pitjor si no s’atén. Per això sempre hi ha una crida a l’acció, una crida a canviar les coses i el món. I pot ser que no se’ns hagi fet tant cas com caldria. Sí, sona una mica superb i a mi la supèrbia em fa molta ràbia, però crec que els cantautors sempre han tingut la sensibilitat de detectar allò que està fallant, una habilitat profètica de la possible distopia, que el problema empitjori…

Bé, com veus la cançó d’autor, actualment?

Crec que gaudeix de bona salut, perquè existeixen nous cantautors. I cantautores, sobretot. Dones que estan construint el relat. La cançó d’autor fa la crònica social i sentimental del món en el qual ens ha tocat viure i de la nostra pròpia generació. I, avui dia, existeixen dones cantautores que estan escrivint el relat que té a veure amb el feminisme, amb l’empoderament de la dona. No sempre explícitament polític, però sí posant en el centre els problemes amb una altra mirada, fins i tot quan se li parla a l’amor, defugint d’aquesta toxicitat pròpia de l’ideal romàntic que els cantautors i músics hem conreat tradicionalment.

En canvi, les principals plataformes de difusió remen en un altre sentit…

Aquí està el problema, que, tot i que la salut de la cançó d’autor és bona, els canals de difusió ens juguen en contra. Moltes vegades em pregunto fins a quin punt els algoritmes de les xarxes socials i, sobretot, de YouTube, no estan determinant també la nostra manera de compondre. Fins a quin punt es penalitza que, per exemple, un s’expressi políticament en una cançó. O que algunes propostes es vegin castigades per qüestions formals, perquè decideixes fer una cançó més llarga, per exemple. Actualment no existeixen cançons sinó mems musicals. Les xarxes encapsulen cada vegada més el missatge i els cantautors, lluny d’encapsular-lo, mirem de reflexionar amb profunditat.

Foto: DAVID F. SABADELL

“No és casualitat que, en el nostre imaginari, els referents musicals siguin gairebé tots masculins”

Alguna vegada t’he sentit dir que la cançó d’autor ha tingut un excés de testosterona.

La música en general ha tingut massa testosterona i, fins i tot, la cançó d’autor, a la qual se li pressuposa una certa sensibilitat… Fa poc veia un festival de cançó d’autor en el qual el 70% o el 80% dels músics eren homes. Això no es correspon amb la realitat, i encara menys avui, quan hi ha una eclosió de veus femenines que han de ser també als escenaris. No és casualitat que, en el nostre imaginari, hi hagi referents majoritàriament masculins. Hem conreat un ideal romàntic gairebé tòxic.

Ets pare d’una nena. Com vius la paternitat?

Amb el naixement de la meva filla vaig començar a escriure sobre les mateixes coses, però des d’un altre lloc. Ha estat summament inspiradora perquè ha renovat la meva mirada. Comences a veure-ho tot a través dels ulls dels teus fills, fins i tot en una cosa tan elemental com veure el mar. Rescates aquesta sensació de les primeres vegades. La capacitat d’escriure música no respon a un do: respon a un dèficit, i és que no sabem enfrontar-nos amb la pèrdua, la solitud, no sabem renunciar-hi. Per això pugem a un escenari, perquè volem aquest protagonisme. I, gràcies a la paternitat, he deixat de ser al centre. M’ha fet ser més flexible, tolerant, i també han aflorat pors. Al cap i a la fi, compondre és, també, una manera de combatre la por.

Vivim en un sistema patriarcal i capitalista. Com afrontes el repte de l’educació en aquest context?

Jo soc fill d’una educació patriarcal i probablement les dones amb qui convisc ho pateixen d’una manera o d’una altra. Miro de revisar-me per evitar transmetre valors amb els quals he crescut i que estan adherits a la meva educació i a la meva manera de ser al món. És evident que la vida és un repte i, tant de bo canviïn molt les coses, però per a les dones ho és encara més.

Reivindiques molt la importància del relat. A vegades, fa la sensació que els cantautors emergents parlen més del fet individual que dels problemes col·lectius, no creus?

Som fills del nostre temps i vivim en un model social que ha imposat l’atomització de la societat. Allò que ens deien que Internet anava a generar espais de comunicació i vincle ha demostrat ser una faula, una estafa. Tenim comunitats cada vegada més tancades, amb biaixos de confirmació ferms on t’envoltes de nínxols hermètics. Per a mi, la música, més que per canviar el món, serveix per crear espais de trobada i adonar-te que no estàs sol. Quan descobreixes que no estàs sol, aconsegueixes entendre la teva capacitat per canviar les coses. Hi ha un exercici de desactivació des de la indústria musical fins al model de consum, on el que s’incentiva és l’individualisme.

Foto: DAVID F. SABADELL

“Posicionar-se políticament té un cost, es castiga. Vivim en un país molt sectari”

El 15-M va ser un punt d’inflexió en aquest sentit. Què ha passat després?

Gràcies al 15-M molts grups que no parlaven de política van començar a fer-ho de sobte. Però ara el pèndol està anant a l’altre costat de manera vertiginosa i s’està perdent aquesta batalla cultural: la gent té una sensació d’excés d’hiperpolitització. No només això: crec que l’objectiu de l’estratègia de polarització és aquest, que la gent del carrer, el ciutadà mitjà, s’allunyi de la política perquè la política quedi en mans d’uns quants. I el missatge de l’antipolítica és summament perillós. És clar que posicionar-se políticament té un cost, es castiga.

Fins a quin punt consideres necessari que les personalitats públiques es posicionin més públicament?

Caldria normalitzar que tothom assumís la seva responsabilitat de participar en política. Però vivim en un país molt sectari en el qual, efectivament, es castiga o es premia en funció de la teva ideologia. I el cas de la música i de la contractació de la institució pública és evident: aquí es veuen les fílies i les fòbies de cada partit, d’esquerres i de dretes. El pitjor és que la polarització i el sectarisme van a més…

A través de les teves cançons, i, al marge d’aquestes cançons també, parles sense embuts. En les eleccions del 4 de maig vas compondre “Un nuevo futuro” per a la candidatura de Pablo Iglesias. En algun moment vas dubtar sobre posicionar-te d’aquesta manera?

Dubto moltes vegades; però, en aquest cas en concret, no. Em va semblar urgent i necessari participar de manera activa en un context tan important.

“Hi ha una campanya dirigida per tal de dissuadir les persones que s’expressen políticament d’esquerres”

Quan dubtes?

Quan el cost polític cada vegada és més gran: els atacs són més virulents i hi ha una campanya dirigida i programada per dissuadir les persones que s’expressen políticament d’una manera determinada. Però, d’altra banda, és el que soc. A ningú el pot sorprendre que jo fes campanya per Podem. Sempre he fet campanya per Esquerra Unida, sempre he estat en aquest lloc i probablement hi continuaré. Potser algun dia caic del cavall, cosa que dubto… A vegades la política no està a l’altura de les circumstàncies: un pot tenir la sensació que només s’acudeix al músic quan se’l necessita políticament i no tant quan es tracta de desenvolupar polítiques culturals que ajudin al desenvolupament de la cultura del país. Però en aquest cas en concret ho vaig tenir clar.

La victòria aclaparadora d’Ayuso va ser un cop baix per a l’esquerra. Com ho vas viure?

Amb tristesa, evidentment. Però, bé, estic acostumat a la derrota política. Poques vegades celebro victòries i sempre he estat en el costat del vençut… El més important és fer una lectura del que va succeir.

En què creus que van fallar les esquerres?

És molt difícil treure conclusions, en un context de crisi sanitària mundial que ho distorsiona tot. Gairebé tots els governs, independentment de quina és la seva gestió, estan sent castigats. És allò de “per què Churchill va perdre les eleccions després d’haver guanyat la guerra?”. Doncs perquè la gent desitja canviar d’etapa, suposo, i ella prometia això. La gent tenia la sensació que l’esquerra era aquest pare que et renya constantment perquè no compleixes el que correspon.

Foto: DAVID F. SABADELL

“El primer cop que vaig tocar a Barcelona van venir-hi 20 persones. Des de llavors, a Catalunya he fet alguns dels concerts més emocionants”

Abans d’acabar, quin és el teu vincle amb Catalunya?

Molts dels meus concerts més emocionants els he viscut a Catalunya i hi tinc un vincle que s’ha anat enfortint amb el temps. La primera vegada que vaig tocar a Barcelona van venir-hi només 20 persones; la següent va ser a la sala Tarantos i la tercera al teatre Llantiol, amb 100 persones. Més endavant ens vam atrevir i vam fer l’Apolo… i després van venir el Palau Sant Jordi, el Liceu i el Grec, tots els quals són llocs meravellosos. Em sento en deute amb un públic que ha estat sempre molt generós amb mi.

Com has viscut el conflicte Catalunya-Espanya i l’empresonament dels líders independentistes?

Em va semblar totalment desproporcionat, tal com ho han constatat juristes i experts en dret internacional. Independentment del que pensi jo sobre la independència, que això no té importància, em preocupa la injustícia que va suposar que gent que no havia exercit la violència de cap manera estigués a la presó. Sobretot quan es tracta d’activistes que pertanyen a la societat civil, que ni tan sols eren representants polítics. Va ser indignant, perquè aquesta deriva, lluny de resoldre el conflicte, el va tibar més. Que, d’altra banda, era la voluntat política dels qui havien propiciat tot això…

Consideres que existeix un sector de l’independentisme que ignora el Madrid d’esquerres, antifeixista i feminista que reivindiques?

Crec que hi ha una tendència de caricaturització i simplificació del problema. Sí, és clar, a un costat i a l’altre existeix aquest interès fins i tot de deshumanització. És un problema complex que requereix una altra mirada. Defugir aquests discursos generalistes que volen enfrontar la gent de manera absolutament irracional i per un interès polític.

Ara sí, acabem. A finals de més arrenques una nova gira. Com l’encares?

La veritat és que, quan vam començar a plantejar la gira, pensàvem que estaríem en una altra situació. Tenia pensada una gira de gran celebració amb tota la banda, però anem caminant amb peus de plom. Hem hagut d’ajornar alguns concerts perquè així ens ho han aconsellat alguns teatres. L’aforament és limitat i no podem anar en les condicions que desitgem. Però almenys anirem en format trio, amb una posada en escena. Bé, hi vaig amb molta il·lusió perquè m’agrada donar-hi un caràcter teatral, escriure gairebé un guió. Amb moltes ganes de tornar, em sento un animal de teatre!

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies