15/05/2024 | 06:00
En les eleccions del 12-M ha entrat al Parlament Aliança Catalana, un espai polític xenòfob independentista. Per què ha passat ara? Creieu que el procés va emmascarar l’existència d’una extrema dreta catalanista?
Basha Changue: Més que emmascarar, el procés el que ha fet és posar en relleu la seva existència. Sabíem des de fa anys que tota aquesta gent d’extrema dreta catalana estava pujant. La gent racialitzada que participem en espais militants, que som els qui podem tenir més sensibilitat a l’hora de detectar-ho, fa temps que n’avisàvem. Però sempre se’ns deia que no, que eren quatre gats… Nosaltres hem estat els canaris de la mina, però no ens han fet cas.
Què us ha semblat el resultat electoral? Què ha fallat a les esquerres?
En un context de crisi i reconfiguració social, l’esquerra ha de dibuixar horitzons que incorporin la composició actual de la societat catalana, on el 42% de les persones de 20 a 39 anys són d’origen migrant. La dreta i l’extrema dreta ho fan a partir del rebuig. Les esquerres, en canvi, defugen el debat o no l’aprofundeixen. Es parla d’acollida, de drets per a tothom, de llengua i cultura com a cohesió… Però no es parla realment de convivència social en una realitat plurinacional com és ja la catalana. No es parla de condicions materials que facin possible aquesta cohesió ni de les esquerdes socials que genera la desinversió en l’escola pública inclusiva, en les biblioteques o en la política lingüística.
“Totes les coses que et puguin passar per ser dona, seran pitjors si ets negra”, deia la Basha en una entrevista fa algun temps. Què implica per a vosaltres ser una dona racialitzada a Catalunya?
Desirée Bela: Hi ha resistència a acceptar que som catalanes i nascudes a Catalunya. Se’ns té constantment com a eternes nouvingudes. Se’ns continua felicitant perquè parlem català, i hi ha gent que ens explica coses sobre la cultura o les tradicions catalanes perquè, com que veuen que som negres, consideren que no les entendrem.
Per exemple?
D. B.: Fa uns dies vaig anar a l’oftalmòleg amb les meves filles. La petita va néixer el dia de Sant Esteve. I l’oftalmòleg va considerar que era adient explicar-me que Sant Esteve és una festa tradicional catalana en què mengem canelons. En tot plegat hi ha un rerefons de colonialisme, de racisme i de supremacia blanca. Moltes persones blanques encara creuen que no els podem parlar de tu a tu, que hi ha una jerarquia i que hem d’estar agraïdes, per algun motiu, pel fet de poder existir aquí.
B. C.: A més, es considera que una persona nouvinguda és com un full en blanc on es poden imprimir sense més ni més les dinàmiques autòctones. I no: les persones que migren tenen un bagatge, una cultura, una posició política i una perspectiva de vida. És la sensació que tota l’estona acabem d’arribar, que les nostres històries i genealogies no importen, i que les nostres lluites de resistència no existeixen. I no saps si a la pròxima generació això acabarà i podrem dir als nostres fills i filles: sí, tu pertanys.
Desirée Bela: “No entendre que de vegades pots ser oprimit i de vegades pots ser opressor és un problema”
La història de les persones catalanes racialitzades no s’ha explicat. En canvi, les grans famílies catalanes que van fer fortuna a les Amèriques tenen avingudes i carrers. Què representa per a vosaltres caminar per aquests carrers?
D. B.: Hi ha un biaix molt clar en termes de reparació històrica. Des de fa uns anys, s’està duent a terme un projecte de revisió del nomenclàtor i s’està substituint el nom de militars espanyols i franquistes per altres referents de la cultura catalana. I a mi això em genera aquesta contradicció de cor. El franquisme sí que és digne de reparar, però no estem tenint en compte que molts dels noms que ara ocupen les places i els carrers són de famílies o de senyors que van traficar amb persones negres africanes. Treus el nom d’una persona que va assassinar el teu avi, però no el d’una persona que va esclavitzar el meu avi.
Parlar del paper de Catalunya en el comerç esclavista i el rol que hi van tenir algunes famílies de la burgesia catalana sol generar inquietud, nervis i negació. Això també és fragilitat blanca?
D. B.: En el moment que vas al moll de l’os, la fragilitat blanca apareix instantàniament. La identitat catalana s’ha construït des d’una posició de submissió a un Estat espanyol que ha negat drets culturals i polítics. I des d’aquesta posició de víctima no s’accepta també una posició de victimari. Amb el feminisme hegemònic passa molt, també. Hi ha moltes dones blanques que no entenen que en un moment donat elles poden ser part opressora envers persones racialitzades, ja siguin homes, dones i persones de gènere no binari. Hi ha una incomprensió de les identitats múltiples. No entendre que de vegades pots ser oprimit i de vegades pots ser opressor és un problema.
Quin desgast implica per a les persones racialitzades afrontar episodis en què es fa explícita de forma recurrent la fragilitat blanca?
D. B.: Els professionals de la salut mental fan servir el concepte fatiga racial, que és l’estat en el qual entres quan estàs en entorns majoritàriament blancs i assenyales de forma continuada dinàmiques racistes que són poc explícites. Com que no tenim educació antiracista, només entenem per racisme les expressions més manifestes inacceptables. El racisme està molt relacionat amb la moralitat; és una cosa de persones dolentes. I, és clar, si jo no soc mala persona… com puc ser assenyalat de racista? La majoria de la gent no entén que les actituds més explícites són només la punta d’un iceberg que se sosté per una massa de conductes quotidianes que són racistes, però molt més encobertes.
Basha Changue: “Els treballadors de les fàbriques catalanes tenien uns sous de merda… pagats amb el treball esclau de les colònies”
Els catalans ens traiem culpes de sobre pel nostre passat colonial amb l’argument que no hem disposat mai d’un estat?
B. C.: Ser una nació sense estat oprimida del Nord global implica també ser una comunitat opressora, perquè, malgrat que Catalunya no té estat, sí que disposa de tot un teixit empresarial que espolia el Sud global.
D. B.: Aquest no assumir responsabilitats és una constant. Hi ha un argument que es fa servir molt: “Jo, persona blanca, m’he de sentir culpable de l’esclavisme i de la colonització? Jo no ho vaig fer, no hi era!”. I és cert, no hi eres. Però tot allò va generar una societat en concret, i continua generant uns beneficis i uns privilegis que tu sí que tens i gaudeixes. És el que es coneix per innocència blanca: “Ah, ho sento! És que jo no ho sabia, no n’era conscient…”. D’acord, no ho sabies. Però, ara que t’ho explico, reacciones plorant per no fer-te’n càrrec. No! Ara que ho saps, fes-te’n càrrec! No em vinguis amb les teves llàgrimes blanques.
Hi ha qui dirà: en tot cas, qui es va beneficiar del treball esclau va ser la burgesia catalana, i no el poble treballador.
B. C.: La gent de les fàbriques catalanes que treballaven amb el cotó de Cuba o la fusta de Guinea tenien uns sous de merda, sí… pagats amb el treball esclau de la gent de les colònies. No és una qüestió de culpa, sinó de responsabilitat: ara que tenim aquesta informació, com ho fem per reparar-ho i per avançar cap a un lloc on capiguem totes?
És possible la reparació?
B. C.: De possible, ho és tot, però requereix una aposta real i no estètica. No volem paraules, sinó fets: treu la Font de la Palangana de Bruc amb Diagonal, que és la imatge d’una nena blanca rentant la cara d’un nen negre. Treu els Porxos d’en Xifré del pla de Palau, on hi ha representats tots els Pizarro, Hernán Cortés, Colom o Magalhães. L’Eixample es va edificar gràcies als recursos provinents de l’espoli i l’explotació a ultramar, i no hi ha cap placa enlloc que ho reconegui. La Guinea Equatorial va ser l’última colònia a independitzar-se, l’any 1963, i el franquisme colonial va ser terrorífic. Les nostres famílies van estar alineades sota el Patronato de Indígenas. I nosaltres, com a descendents de guineanes, no tenim ni tan sols el reconeixement de ser víctimes del franquisme.
Aquesta reparació ha de ser també econòmica?
B. C.: Partint de què? Com es quantifica? Què és, com una multa? Em dones diners i ja està? No hi ha diners al món per compensar-ho. Reparació és reconeixement: recordar per no repetir, i que quedi constància de tot plegat en l’espai públic, en els museus, i també a les escoles. I això vol dir invertir recursos públics en educació. Els nens i les nenes han de saber-ho; els llibres d’història catalana n’han de parlar.
Basha Changue: “La cultura catalana és la que fan els catalans. La pregunta en realitat és: qui són els catalans?”
En un dels seus tuits reflexius, l’antropòleg Manuel Delgado deia que “el catalanisme de dretes sempre ha tingut un biaix racista, en aquest cas, cultural, relatiu a la defensa de la integritat d’una imaginària ‘cultura catalana'”. Què és per a vosaltres la cultura catalana?
B. C.: Per mi, la cultura catalana és la cultura que fan els catalans. La pregunta en realitat és: qui són els catalans? Hi ha qui té necessitat d’una catalanitat pura i tancada: com que soc una nació oprimida, necessito tenir uns límits molt clars i defensar-los a capa i espasa. Però la cultura no és mai dicotòmica: és diversa, rica, està en transformació constant. Quantes d’aquestes defensores de la puresa catalana tenen pràctiques culturals actives i implicades en el seu veïnat? Quantes formen part de colles de diables o bastoners? A Santa Coloma de Gramenet, on també vaig viure, la cultura catalana perviu gràcies als fills de la migració andalusa. Són els qui formen part de les colles de geganters, de diables… Defensen i transmeten la cultura catalana, però moltes vegades no ho fan a través de la llengua. I d’aquest tema també cal parlar-ne: salvaguardar la cultura catalana implica tant sí com no la llengua?
Tu què creus?
B. C.: La llengua és bàsica i un pilar fonamental en la cosmovisió d’un poble. Però tampoc es pot menystenir tota la feina que es fa per la cultura catalana que no necessàriament està lligada a la llengua. Així ha funcionat en moltes comunitats veïnals que han estat receptores de migració durant dècades. Per això Estopa és el que és. Per això existeix la rumba catalana. Crec que hem de mirar més la realitat com és i no tant com ens agradaria que fos en el nostre món ideal. Ens adonarem que és molt més rica i té molt més futur que el reducte petit de puresa a la qual algú voldria relegar la cultura catalana.
Feu servir el concepte ‘identitats múltiples’. A què us referiu?
D. B.: No és un camí fàcil entendre que la teva identitat és múltiple, perquè moltes vegades et trobes en un entorn que sentencia: o ets això o ets això altre. I no: nosaltres ho som tot. Som persones amb una identitat que està en evolució, i, segons en quin context estem, en posem en relleu una part o una altra. La nostra identitat com a dones afrodescendents és la part constantment qüestionada, rebutjada i agredida. I, al mateix temps, també se’ns nega l’espanyolitat o la catalanitat. En el meu cas particular, no em reconec com a catalana ni com a espanyola perquè en aquests contextos sempre se m’ha negat. Quan em pregunten d’on soc, jo dic que soc de Vilanova i la Geltrú, que és on he tingut menys experiències de negació.
B. C.: Quan tens una identitat múltiple, vol dir que hi ha moltes herències en tu. En el cas concret de les filles de migrants, tenim la nostra identitat catalana perquè hem nascut, ens hem escolaritzat i ens hem socialitzat aquí… Però també tenim la nostra herència cultural. En el meu cas, africana per part del meu pare i espanyola i andalusa per part de la meva mare. I això també forma part de mi. I no haig de mutilar cap part de la meva existència perquè totes són importants per ser la persona que soc.
Basha Changue: “Cada cop que un ‘indepe’ es compara amb Rosa Parks, mor un gatet!”
S’han fet moltes comparacions els darrers anys entre la lluita pels drets civils afroamericana i la lluita per la independència. L’ANC fins i tot va fer un vídeo en què esmentava Rosa Parks… Com ho heu viscut, això?
B. C.: La lluita pels drets civils als Estats Units va ser un moviment de resistència pacífica que va aconseguir moltes coses, i és un aprenentatge brutal per a qualsevol societat del Nord global que vulgui avançar en la reivindicació de drets. Però la comparació no es pot fer perquè la lluita pels drets civils és una lluita de no-persones que volen ser persones. No són ciutadanes que volen una altra organització sociopolítica. No pots eliminar la raça de l’equació. Quan el moviment independentista elimina la raça de l’equació i fa aquest paral·lelisme, en realitat també ens està eliminant a nosaltres. Cada cop que un indepe es compara amb Rosa Parks, mor un gatet! [Riuen.]
Què opineu d’aquest discurs històric de l’esquerra catalana sota el lema “Un sol poble”? Us interpel·la?
D. B.: A mi no. A quina mena de poble fa referència? Qui en forma part? Perquè la meva experiència dins d’aquest suposat sol poble és que se m’invisibilitza, se’m qüestiona i se’m nega constantment. Jo l’eslògan no el compro.
B. C.: En el seu moment la idea tenia un sentit, però no pot quedar-se només en un eslògan buit que no vagi acompanyat d’una praxi diària. Per mi, el poble és la unitat popular de la gent contra un estat al servei del capitalisme. El poble és ampli, és divers i té necessitats i urgències materials. En aquest context, la idea sí que em sembla potent. El poble, per exemple, és la gent contra un estat que envia la policia a atonyinar-te perquè poses urnes. L’1 d’octubre sí que va ser un dia en què aquest eslògan es va omplir de contingut.
D. B.: Jo vaig votar l’1 d’octubre i vaig discutir amb molta gent que no vivia a Catalunya i no entenia absolutament res. I recordo sentir-me fatal per aquesta incomprensió del que estava passant. Aquell dia vaig sortir de molts grups de WhatsApp. I sí, per mi allò va ser poble.
B. C.: Però després, a l’altra banda de la balança, tens les lleis de desconnexió, on ningú va recordar les persones migrants. On deixava la llei aquelles persones en situació administrativa regular? Perquè molta d’aquesta gent també va sortir a partir-se la cara per posar urnes, pensant que amb un procés d’independència tindríem més a prop l’adquisició d’una situació d’accés a serveis bàsics i de mínims de vida.
Desirée Bela: “Quan es parla de dones sense dones, tothom s’escandalitza; quan es parla de racisme sense persones racialitzades, no passa res”
Parlem dels mitjans de comunicació catalans. No hi apareixen gaires persones racialitzades, i, quan hi són, sol ser per parlar de racisme. De fet, aquesta mateixa entrevista reprodueix l’esquema dominant i parla només de racisme… Però, al mateix temps, són les persones racialitzades les que poden parlar-ne amb propietat. Com abordem aquesta contradicció?
B. C.: Jo crec que en aquest aspecte fins i tot hem retrocedit! Quan érem petites, l’actriu Vicenta N’Dongo era la nostra referent. Per a nosaltres va ser molt important. Ho era tot, perquè a TV3 no hi havia ningú més. També hi havia la presentadora Francine Gálvez a Televisió Espanyola. Ara tenim la Bea Duodu al 324, que ho fa excepcionalment bé. I anem fent, però molt a poc a poc. I la realitat és que hi ha moltíssimes més persones professionals i capacitades per ocupar espais amb visibilitat pública.
D. B.: En matèria de formació antiracista som a un nivell molt bàsic. Arribarà un moment que potser hi haurà una major presència de persones racialitzades als mitjans analitzant l’actualitat, fent programes de cuina o parlant de ganxet. Però ara com ara ens toca repetir constantment la mateixa cantarella. I és important que, quan es parli d’antiracisme, ho facin persones racialitzades. El contrari no deixa de ser extractivisme cultural. Quan es parla de dones sense dones, tothom s’escandalitza; però, quan es parla de racisme o de colonialitat sense persones racialitzades, no passa res.
Com és militar en espai com la CUP per a una persona racialitzada?
B. C.: Jo he militat set anys a la CUP i ha sigut una experiència de la qual he après moltíssim. La potencialitat de l’esquerra independentista a escala de transformació radical és enorme. Però és un espai que necessita trair la blanquitud i treballar totes aquestes dinàmiques implícites que hem comentat. No en són pas una excepció: ens passa a tots! A les persones racialitzades també. Jo soc una persona de pell clara, mestissa i amb DNI espanyol, i això vol dir coses que haig de tenir presents tota l’estona. La meva situació no és la mateixa que la dels germans de Mali que estan dormint al parc de la Ciutadella. La CUP no és una excepció de res, però a qui t’estimés més li exigeixes més, oi? És desgastant perquè, alhora que estàs militant, has de fer pedagogia. I això no és sostenible per molt de temps.
D. B.: Jo, sempre que veig les intervencions de la Basha al Parlament per Instagram, primer hi poso l’emoji del foc; després deixo el mòbil a la taula, m’aixeco i aplaudeixo des de casa! Però la CUP, per més que sigui la CUP, no està preparada per a un discurs com el de la Basha, perquè al final no deixa de ser un espai format tot per persones blanques a les quals has d’estar educant de forma constant perquè entenguin la importància del que tu estàs defensant. I això és extenuant perquè pots acabar cucú!
