03/04/2023 | 06:00
L’emissió del documental Negrers a TV3 i la publicació posterior a CRÍTIC d’un article de la diputada de la CUP Basha Change sobre l’esclavisme han desfermat un debat en l’opinió pública sobre el paper de Catalunya en el tràfic d’esclaus durant el segle XIX. No és el primer cop que passa: la retirada per part de l’Ajuntament de Barcelona de l’estàtua de l’empresari (i negrer) Antonio López ja va generar una forta polèmica l’any 2018. Ara, el debat ha arribat fins i tot a les pàgines de The Guardian, que ha dedicat un article a parlar del documental i de les reaccions crítiques que va provocar a les xarxes socials, en especial en alguns espais del sobiranisme.
El paper de Catalunya en el tràfic de persones esclavitzades, i en especial el rol que hi va tenir la seva classe dirigent i empresarial, continua sent un tema tabú, igual que passa a l’Estat espanyol. El 2007, l’Organització de les Nacions Unides (ONU) va declarar el 27 de març Dia Internacional de Record de les Víctimes de l’Esclavitud, però la data va passar, com cada any, totalment desapercebuda en l’àmbit institucional a Madrid i a Barcelona. Segons la recerca historiogràfica, però, es calcula que entre el 1817 i el 1867 els catalans van estar involucrats en el transport de 700.000 esclaus des de les costes de l’oest d’Àfrica fins al Carib.
El comerç esclavista amb les colònies va ser prohibit formalment el 1821 a partir d’un tractat signat entre Espanya i el Regne Unit, però el tràfic il·legal va continuar durant bona part del segle XIX sota la permissivitat de les autoritats espanyoles: la mà d’obra esclavitzada era un recurs bàsic per a les explotacions sucreres i cafeteres a Cuba. I un bon nombre de nissagues catalanes van prosperar durant aquells anys duent a terme activitats relacionades amb el comerç legal o il·legal de persones esclavitzades.
CRÍTIC ha reconstruït la trajectòria de set d’aquestes famílies i dels seus descendents vius més rellevants a data d’avui. Els hereus directes o indirectes d’aquestes nissagues tenen encara un paper destacat en la política, la societat, l’economia o la cultura catalana i espanyola. El reportatge ha estat elaborat a partir de les aportacions i publicacions dels historiadors Martín Rodrigo Alharilla, Xavier Sust i José Antonio Piqueras, que fa dècades que investiguen el comerç il·legal de persones esclavitzades. Rodrigo Alharilla és el director de la col·lecció “Esclavitudes”, impulsada per Icaria Editorial, una proposta bibliogràfica centrada exclusivament en la revisió del passat esclavista i colonial.
Artur Mas, rebesnet del capità negrer Joan Mas, ‘el Xicarró’
L’historiador Martín Rodrigo detalla en el llibre Negreros y esclavos (Icaria, 2017) que en l’arbre genealògic d’Artur Mas hi trobem tres capitans negrers de Vilassar de Mar: el primer seria Joan Mas i Roig (1814-1863), rebesavi d’Artur Mas conegut amb el malnom el Xicarró; el segon, Pere Mas i Roig (1819-1866), germà de Joan Mas, conegut popularment com el Pigat i que avui dona nom a un gegant del municipi, i el tercer avantpassat, més llunyà, seria Gaspar Roig Llenas, cosí de Joan i Pere.
Quin va ser el paper de Joan Mas en el tràfic de persones esclavitzades? El Xicarró era el capità d’un falutx, el Pepito, i, segons la investigació de Martín Rodrigo, va navegar entre els mesos de juliol i de desembre del 1844 des de les costes d’Àfrica fins a les del Brasil transportant un total de 824 esclaus. El Pepito, però, va ser capturat pel vaixell britànic Hydra el 5 de març de 1845 a Ahguay, a la costa africana de l’actual Benín, amb un carregament de 312 persones esclavitzades. “400 més ja estaven llestos per embarcar-se al mateix lloc”, relatava el capità de l’Hydra, H. B. Young, en una comunicació oficial. La trajectòria del Pepito està documentada al llibre Deu històries negreres (Icaria, 2023), de l’historiador Xavier Sust.
El rebesavi d’Artur Mas va ser detingut a les costes africanes amb un carregament de 312 persones esclavitzades
L’escrit que relata la captura del vaixell de Joan Mas forma part dels arxius documentals recopilats i fets públics per la Cambra dels Comuns i dels Lords britànica, que inclou múltiples comunicacions d’oficials i de marins del Regne Unit que perseguien els vaixells negrers. CRÍTIC ha tingut accés a la documentació sobre la captura del Pepito, en la qual consten múltiples referències al rebesavi d’Artur Mas, incloent-hi una declaració del mateix Xicarró en què detallava les seves activitats.
Joan Mas es va identificar davant dels britànics com un pilot del districte del Masnou que era de Barcelona, on havia viscut sempre. Era el propietari del vaixell, que li va costar, segons el registre, 10.000 dòlars. Dins la nau els britànics van confiscar 14 mosquets, quatre simitarres, un canó i la munició corresponent. Segons consta en les comunicacions oficials, el copilot de la nau era el seu propi germà, Pere el Pigat, que ja havia sigut arrestat 8 anys abans quan capitanejava la goleta Matilde, amb 259 africans a bord.
Tant el Xicarró com el Pigat eren capitans i mariners, no deixaven de ser empleats dels grans empresaris i comerciants que finançaven les seves operacions, i no es van enriquir amb el tràfic esclavista en la mateixa mesura que grans empresaris i comerciants de l’època. Tot i això, la nissaga dels Mas de Vilassar va prosperar. El fill de Joan Mas, besavi de l’expresident, es deia Artur Mas i Reig (1852-1937) i també va ser capità, però de la marina mercant: seu era el timó que Mas va penjar al seu despatx presidencial quan va ser investit president. El fill d’aquell Artur Mas, Jeroni Mas, va fer camí en el sector industrial: va crear amb tres socis més l’empresa d’ascensors i elevadors Mas, Goberna y Mosso (Magomo), que tindria fàbrica i oficines al Poblenou, segons s’explica al Diccionari de fabricants i industrials de Vilassar de Mar. L’avi de Mas va deixar en herència la firma al seu fill, Artur Mas Barnet, pare de l’expresident i líder de CiU. La fàbrica acabaria tancant durant els anys vuitanta.
Núria de Gispert, descendent dels esclavistes Mariano Serra Soler i Pedro Nicolás de Chopitea
De la família de l’expresidenta del Parlament Núria de Gispert (CiU) se n’ha destacat que la seva rebesàvia era la filantropa i aristòcrata Dorotea de Chopitea, nascuda a Santiago de Xile i filla del noble biscaí emigrat a les Amèriques Pedro Nicolás de Chopitea. Dorotea de Chopitea va ser coneguda per les seves obres de caritat (de fet, l’Església està estudiant la seva beatificació).
És menys conegut, però, que Pedro Nicolás de Chopitea es va enriquir amb el tràfic d’esclaus a Xile, tal com ha documentat l’historiador xilè Francisco Betancourt Castillo al llibre Empresas y empresarios en la historia de Chile (Editorial Universitaria, 2017). I que el seu quadravi per part de pare (és a dir, el pare del seu rebesavi) era Mariano Serra Soler, nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1775, emigrat a Xile i també implicat en el comerç esclavista.
El quadravi de Núria de Gispert va ser el fiador d’un vaixell interceptat quan carregava 360 captius
Mariano Serra va incorporar-se al món dels negocis com a empleat de Pedro Nicolás de Chopitea. Va retornar a Barcelona després de la independència del país andí el 1818, on va continuar prosperant econòmicament.
L’historiador Martín Rodrigo documenta al llibre Del olvido a la memoria (Icaria, 2022) que Serra va ser el fiador d’una expedició esclavista que va sortir del port de Barcelona a mitjan març del 1839. El vaixell, segons consta a l’Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona, era un falutx que es deia Sí i que tenia com a capità Gaspar Roig. Es dona el cas que Gaspar Roig, segons les investigacions de Martín Rodrigo, era també cosí del rebesavi d’Artur Mas.
El Sí, segons la informació recopilada per Rodrigo Alharilla i també per l’historiador Xavier Sust a Deu històries negreres (Icaria, 2022), va salpar de Barcelona el 26 de març i va posar rumb a la desembocadura del riu Gallinas, a l’Àfrica Occidental. Allí va carregar 360 captius africans per dur-los a Cuba, però va ser interceptat el 27 de maig en alta mar pel vaixell britànic Waterwitch. La majoria dels captius esclavitzats que van ser rescatats per la marina britànica eren menors (124 nens i 97 nenes). El 5 de juny d’aquell any el Sí va ser condemnat finalment per la seva dedicació al tràfic il·legal pel Tribunal Mixt Angloespanyol de Sierra Leone, que s’encarregava de perseguir les activitats il·legals dels comerciants i capitans negrers i de fer complir l’acord entre Espanya i el Regne Unit contra el comerç il·legal.
José María Serra va fundar La Maquinista i el Banc de Barcelona i va arribar a ser el comerciant més important de la capital
Tot i aquests contratemps, la nissaga de Serra Soler va prosperar en el món dels negocis durant els segles XIX i XX. Mariano Serra i el seu fill, José María Serra, que es casaria amb Dorotea de Chopitea, van constituir l’any 1835 la firma Mariano Serra e Hijo. José María Serra va arribar a ser el comerciant més important de Barcelona i, segons les cròniques, primer contribuent de la capital. Tenia una dotzena de vaixells per a la importació de guano, de cotó i de farina. Va ser un dels fundadors del Banc de Barcelona, soci de la construcció del ferrocarril a Granollers i del canal d’Urgell, i fundador de La Maquinista Terrestre i Marítima el 1855.
Un dels nets de Serra i De Chopitea, Gustavo de Gispert i Serra, seria el punt de partida de la branca familiar que es dedicaria al món del dret, avui encara activa després de quatre generacions. Així ho explica el periodista Josep Maria Cortés en una de les seves “cròniques burgeses” a La Vanguardia l’any 2011. Els seus fills, Ignasi i Antoni de Gispert Jordà, fundarien durant els anys quaranta un despatx amb seu a la Casa de les Punxes de Barcelona. Ignasi de Gispert, que seria degà del Col·legi d’Advocats durant el tardofranquisme i primer conseller de Justícia del Govern de Jordi Pujol, era el pare de Núria de Gispert.
La família Vidal-Quadras i el treball esclau a les plantacions de Cuba
La fortuna de la família Vidal-Quadras, natural de Sitges, es va començar a gestar a Maracaibo (Veneçuela), on els germans Manuel i Alejo es van reunir amb el seu pare, José Vidal Robert, l’any 1809. Els Vidal-Quadras van fugir de Veneçuela davant l’avanç de les tropes independentistes bolivarianes, i van acabar a Santiago de Cuba. Allí van fundar una de les companyies mercantils i financeres més capdavanteres de l’època, Vidal Hermano y Cía.
No està documentat que la companyia dels Vidal-Quadras es dediqués al tràfic, però sí que ho està que tenien persones esclavitzades en propietat que treballaven a les seves finques. L’any 1828, en un inventari de la fortuna de Manuel Vidal-Quadras hi consten un capital de 363.000 pessetes de l’època en “mercaderies i gèneres de comerç, esclaus al seu particular servei i crèdits actius”. Així es detalla en l’article “Una saga de banqueros: la familia Vidal-Quadras”, obra de Martín Rodrigo i publicat per la revista Historia Social l’any 2009.
A la finca cafetera Santa Isabel de la família Vidal-Quadras hi treballaven 51 esclaus l’any 1847
A partir de documents notarials, Rodrigo també revela que els Vidal-Quadras van posseir com a mínim una plantació cafetera, la Santa Isabel, prop de Guantánamo, de 130 hectàrees, on el 1849 hi treballaven 51 esclaus. El 1847, els germans van tornar a Barcelona i, en un edifici de l’avinguda d’Isabel II, van fundar la Banca Vidal-Quadras.
Des de llavors, la nissaga ha seguit prosperant. Probablement, el seu membre viu més conegut és Alejo Vidal-Quadras Roca, que va ser líder del PP català durant els anys noranta (va representar la seva branca més dretana i espanyolista) i vicepresident del Parlament Europeu. Vidal-Quadras acabaria sent, de fet, fundador de Vox, formació de la qual s’acabaria distanciant i que abandonaria l’any 2015. Una altra descendent destacada dels Vidal-Quadras de Sitges, segons la web de la família, és la dissenyadora Agatha Ruiz de la Prada, marquesa de Castelldosrius i baronessa de Santa Pau, emparentada també amb la família Güell i exdona de Pedro J. Ramírez. També formen part de l’arbre genealògic dels Vidal-Quadras l’atleta Alfonso Vidal-Quadras Rosales i els pintors José María Vidal-Quadras Villavecchia i Alejo Vidal-Quadras Veiga.
La família Gil, fundadors de Gas Natural i finançadors d’expedicions negreres
Pere Gil Babot, nascut a Tarragona el 1783, va ser el patriarca de la família Gil, una nissaga dedicada al comerç marítim des de l’any 1813. Gil Babot va exercir de banquer, va ser diputat al Congrés i va esdevenir un dels fundadors de la Sociedad Catalana del Alumbrado por Gas, precursora de Catalana de Gas, dedicada en el seu origen a proveir l’enllumenat públic de la ciutat de Barcelona. Va ser la primera companyia que fa fabricar gas de ciutat a Espanya, i acabaria integrada en Gas Natural (avui Naturgy).
Una part de la fortuna de Gil Babot, però, es va fonamentar en el tràfic esclavista. Segons explica l’historiador Martín Rodrigo a Del olvido a la memoria, Gil Babot va invertir econòmicament en diverses naus relacionades amb l’esclavisme: al setembre del 1819, el bergantí Cristina, de la seva propietat, va fer una expedició a costes africanes. A l’abril del 1820, un dels seus vaixells mercants, el Tellus, va partir del port de Tarragona per descarregar mesos després a l’Havana 178 captius africans, que, segons Rodrigo, haurien estat carregats a la rada de Benguela o a l’illa de São o Tomé. De fet, el mateix Gil Babot tenia esclaus, i no pas a Cuba, sinó a Catalunya: el Diari de Barcelona del 30 de novembre de 1814 oferia una recompensa per la localització d’un esclau africà o afrodescendent, de nom desconegut, que havia fugit de la seva casa i domini.
El fundador de Catalana de Gas va invertir en vaixells traficants i fins i tot tenia esclaus en propietat a Barcelona
Gil Babot va tenir 11 fills i va conrear una gran fortuna. El primogènit, Pere Gil i Serra, va ser un dels fundadors de la Caixa de Barcelona, va promoure la canalització del riu Ebre i a París va fundar la Banca Gil el 1846, que va dirigir fins a la seva mort. Pau Gil i Serra, el seu germà, va quedar com a responsable de la Banca i en el seu testament va disposar liquidar-la i que la meitat dels béns resultants ens destinessin a la construcció del que avui és l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, centre sanitari que du aquest nom en honor seu. La trajectòria dels fundadors de la nissaga es desgrana a La familia Gil. Empresarios catalanes en la Europa del siglo XIX, llibre publicat per la Fundació Gas Natural i obra de Martín Rodrigo.
Entre els descendents de Gil Babot hi ha hagut banquers, industrials, col·leccionistes i mecenes. Un dels hereus directes de Pedro Gil Babot és Pedro Gil Moreno de Mora, actual propietari del castell de Riudabella, ubicat a Vimbodí i Poblet. La finca, convertida avui en “Cultural Heritage & Winery Resort”, va ser adquirida per Gil en subhasta pública al juny del 1841, provinent dels béns desamortitzats pel monestir de Poblet. Gil Moreno de Mora va ser membre de l’equip nacional d’esquí i exolímpic el 1976, a més de viticultor i enòleg. Un altre descendent viu de Gil Babot és el reconegut arquitecte Leopoldo Gil Cornet, fill del també arquitecte Leopoldo Gil Nebot.
El banquer José Joaquín Güell, descendent de l’empresari i comerciant negrer Antonio López
L’empresari i directiu de banca José Joaquín Güell i de Ampuero, conseller de Sacyr i director del fons de capital de risc Investindustrial, és un dels representants vius més coneguts de la històrica nissaga dels Güell, un cognom estretament lligat a la història econòmica i política de Catalunya. Un dels membres més reconeguts de la nissaga, Eusebi Güell, va ser mecenes d’Antoni Gaudí.
Però José Joaquín Güell, exmarit de la també aristòcrata i exlíder del PP Cayetana Álvarez de Toledo, és també el rebesnet d’Isabel López Bru, filla de l’empresari i negrer Antonio López. La figura de López ha generat polèmica a Barcelona els últims anys, després que l’Ajuntament encapçalat per Ada Colau decidís retirar l’estàtua en honor seu a la plaça que du el seu nom. José Joaquín Güell va dedicar un article demolidor a La Vanguardia contra el “desnonament” del seu quadravi.
Les nissagues dels Güell i dels López estan fortament emparentades, fins al punt que Isabel Güell i López, besàvia de Joaquín Güell per part de mare, era germana d’Eusebi Güell i López, el seu besavi per part de pare. La participació amb el comerç esclavista del patriarca de la nissaga, Joan Güell, és objecte de disputa historiogràfica. Sí que se sap, però, que va ser el màxim dirigent del Círculo Hispano Ultramarino de Barcelona, un lobby antiabolicionista creat a Barcelona el 1871.
En canvi, sí que està àmpliament acreditada la vinculació amb el comerç esclavista d’Antonio López. Ho fa Martín Rodrigo al llibre Un hombre, mil negocios (Ariel, 2021), on aborda amb profunditat la seva biografia i els seus negocis. López va néixer el 1817 al poble de Comillas, a Cantàbria, i aviat va emigrar a Amèrica. A Cuba va fundar una empresa amb el seu germà Claudio per explotar línies marítimes regulars dins l’illa. Aquella activitat els va servir de base per al negoci amb les persones esclavitzades, que compraven a Santiago i venien en altres punts de l’illa per fer de mà d’obra forçada en cafetars i camps de sucre. El comerç intern d’esclaus va ser legal a Cuba fins al 1886.
El futur marquès de Comillas va fer negoci amb centenars de persones esclavitzades a Cuba
Durant més d’una dècada, entre el 1844 i el 1856, hi ha constància que el futur marquès de Comillas va fer negoci amb la intermediació comercial de desenes de persones esclavitzades, segons documenta Rodrigo a partir d’actes notarials i dels arxius de les escrivanies de Santiago. Si el 1848 la seva empresa va vendre 34 captius i va rebre poders per fer el mateix amb 23 més, el 1851 la xifra va arribar a les 399 persones esclavitzades.
En paral·lel a aquella activitat, Rodrigo també afirma en la seva investigació que López va veure’s involucrat en el tràfic il·legal. El llibre recull documentació de l’Administració britànica, en què consta una investigació sobre la goleta Deseada, que el 1850 va desembarcar 280 africans a la cala cubana de Juraguá. López i el seu soci van ser interrogats perquè es considerava que havien embarcat almenys quinze d’aquests esclaus cap a Batabanó. El càntabre va negar conèixer l’operació, però sí el transport intern de “negres”.
López, que, en retornar a Espanya, s’acabaria establint a Barcelona i seria investit marquès de Comillas pel rei Alfons XIII, esdevindria l’home més ric de Catalunya: segons els càlculs de Rodrigo, el patrimoni acumulat en el moment de la seva mort no seria en cap cas inferior als 24 milions de pessetes de l’època.
Els Goytisolo, escriptors i poetes d’esquerres hereus d’una pròspera família d’indians
Agustín Goytisolo Lezarzaburu era un jove fuster basc que va emigrar Cuba el 1833 i va cultivar una enorme fortuna gràcies a la canya de sucre i al treball esclau. Però els seus descendents, durant el segle XX, no s’han dedicat només a l’empresa, sinó sobretot a la literatura. El representant viu més rellevant de la nissaga és avui el novel·lista Luis Goytisolo (Barcelona, 1935). I els seus dos germans: José Agustín Goytisolo, un dels noms propis de l’anomenada Generació dels 50, autor del poema “Palabras para Julia” (mort el 1999), i el també escriptor Juan Goytisolo (mort el 2017), premi Cervantes l’any 2014.
Els Goytisolo van retornar a Espanya el 1870 i es van instal·lar a Barcelona. Martín Rodrigo ha traçat al detall la trajectòria d’aquesta nissaga d’empresaris a Los Goytisolo. Una próspera familia de indianos (Marcial Pons, 2016), elaborat en gran part gràcies a l’accés de l’historiador a l’arxiu de documentació familiar. En un dels capítols, Rodrigo recopila múltiples fonts documentals sobre adquisició i venda de persones esclavitzades propietat de la família al llarg de 40 anys: “Resulta difícil saber quants van ser, perquè només tenim la foto fixa d’alguns anys, però es tractaria de diversos centenars”. Se sap que el 1877, per exemple, tenien 332 esclaus treballant als seus dos ingenis, el Lequeitio i el San Agustín.
Goytisolo és encara avui un dels cognoms més habituals en la població afrodescendent de la zona de Cienfuegos, a Cuba
Rodrigo també assenyala que Goytisolo és un dels cognoms més freqüents en la població afrodescendent de la zona de Cienfuegos, on els Goytisolo tenien els seus ingenis, un fet que deriva del costum de transmetre als esclaus el cognom dels seus amos.
En el seu retorn a l’Estat espanyol, els Goytisolo van assentar-se a Barcelona, on van esdevenir una de les famílies més pròsperes de la capital gràcies a la riquesa acumulada a Cuba. A tall d’exemple, la relació de propietats d’Agustín Goytisolo a la capital catalana l’any 1887 era de nou edificis als carrers Fontanella, Pelai, passeig de Gràcia i Aragó i tres solars sense edificar també per la zona cèntrica, per un valor total de 2,4 milions de pessetes de l’època. El total de béns a Espanya de l’herència de Goytisolo sumava 3,8 milions de pessetes, i el capital líquid, 7,2 milions.
Els orígens esclavistes de la nissaga de Joaquín Gay de Montellà, expresident de Foment del Treball
Joaquín Gay de Montellà Ferrer-Vidal, president de la patronal catalana Foment del Treball entre el 2011 i el 2018, també és descendent d’una nissaga vinculada al tràfic esclavista. El seu rebesavi per part de mare va ser José Ferrer i Vidal, que també va ser president de Foment del Treball entre el 1880 i el 1882 i diputat a les Corts pel Partit Conservador. I la seva família va estar vinculada amb aquest negoci lucratiu.
Segons Martín Rodrigo, l’oncle del rebesavi de Gay de Montellà va ser Joan Ferrer i Roig, un conegut capità de vaixells negrers. Entre altres expedicions, Ferrer i Roig va capitanejar una operació el 1832, la del bergantí Águila, que va sortir de Luango, a la Guinea, en direcció a Cuba transportant un total de 659 africans esclavitzats. El vaixell anava armat i va ser interceptat per un creuer anglès quan estava pròxim a la seva destinació. Durant la travessa havien mort 55 dels captius. El 58% dels esclavitzats eren infants. Així consta en la documentació recopilada per l’historiador José Antonio Piqueras al llibre Negreros españoles (Catarata).
Ferrer-Vidal va dirigir i finalment adquirir una fàbrica tèxtil fundada amb capital indià de famílies vinculades al tràfic esclavista
Però les vinculacions del rebesavi de Gay de Montellà amb el tràfic no es limiten a un oncle. El fundador de la nissaga va edificar el seu negoci gràcies al capital indià i va establir llaços de sang amb famílies de l’alta burgesia com els Güell o els Goytisolo, també amb estretes vinculacions amb el tràfic esclavista. Ferrer Vidal va començar dirigint la fàbrica tèxtil Roquer, Gumá i Cia de Vilanova i la Geltrú, fundada amb capital aportat per indians (la família Gumá havia destacat en el negoci de l’esclavisme des del principi del segle XIX). En va aconseguir la majoria de capital i la va transformar en José Ferrer i Cia.
A partir d’aquí, la nissaga alça el vol. El primogènit de Ferrer Vidal, Josep Ferrer-Vidal i Soler, va esdevenir el primer marquès de Ferrer-Vidal. El rei Alfons XII li va unir els cognoms (“ennoblir”, en la terminologia aristòcrata) en reconeixement dels mèrits com a industrial i polític del seu pare. Un altre germà, Juan, es casà amb Luisa Goytisolo Digat, filla d’Agustín Goytosolo, antic negrer i amo d’ingenis (plantacions sucreres) i d’esclaus a Cuba. Un altre germà, Lluís Ferrer-Vidal, va fundar la primera empresa espanyola de ciment, Portland-Asland, i és el principal fundador de la Caixa de Pensions de Barcelona, que va presidir fins al 1936.
