Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Eduard Palomares “M’interessa la novel·la negra que retrata les contradiccions del sistema, i no el ‘morbo’ o la violència”

Advertència: aquesta és una entrevista per als fans de la novel·la negra. Si el gènere us sembla insubstancial o creieu que és un divertiment que allunya el poble treballador de les coses importants… és millor que gireu full. La resta podeu guardar ja aquest enllaç a “Preferits”. En la setmana de la BCNegra parlem amb Eduard Palomares, periodista i escriptor, autor d’una incipient sèrie de novel·les protagonitzades pel jove detectiu Jordi Viassolo a la Barcelona del turisme massiu i dels grans tenidors. Per si no ho sabeu, ho està petant. Acaba de publicar el seu segon llibre, Igual que ayer (Libros del Asteroide). El primer, No cerramos en agosto, va per la quarta edició i en va vendre 5.000 exemplars gràcies al boca-orella. Diuen d’ell que podria ser una mena de nou Montalbán. La comparació és excessiva, però també té alguna cosa de veritat.

07/02/2023 | 06:00

Es pot fer denúncia social a partir de la novel·la negra?

Hi ha dues grans tendències dins del gènere: la que defensa l’ordre del sistema i la que, per contra, n’exposa les contradiccions. En la primera, sempre es parteix d’un crim que distorsiona l’ordre establert, i el policia o el detectiu protagonistes són responsables de fer que l’aigua torni al molí. El gran exponent seria Sherlock Holmes a l’Anglaterra victoriana; però, si mirem productes més coetanis, el que ara es coneix per true crime, amb algunes excepcions, va molt per aquí.

Tu t’ubiques més en la segona tendència, oi?

A mi m’interessa la novel·la negra que retrata les contradiccions del sistema, i no el morbo o la violència. El criminal mai no fa el mal per si sol, sinó que cal entendre el seu rol dins de la societat. És una tradició que comença amb els grans de la novel·la nord-americana dels anys trenta com Raymond Chandler o Dashiell Hammett, el belga George Simenon, Manolo Vázquez Montalbán, Petros Màrkaris, Andrea Camilleri… En aquest cas, el crim és una eina per parlar del context social, i la denúncia hi està implícita.

Montalbán i el seu detectiu Pepe Carvalho a la Barcelona dels baixos fons. Màrkaris i el seu policia Kostas Kharitos en una Atenes sempre carregada d’embussos. Andrea Camilleri i el seu comissari Montalbano en un poblet de Sicília. Què tenen en comú amb el teu detectiu, el jove i precari Jordi Viassolo?

Òbviament, no puc comparar-me amb cap d’aquests tres autors. Però, si he de buscar alguna cosa en comú amb la seva obra, potser seria el fet de compartir l’escenari. Tots escrivim novel·la negra mediterrània. Quan llegeixes qualsevol llibre del detectiu Carvalho o dels comissaris Kharitos o Montalbano hi veus llum, unes olors reconeixibles, una manera de relacionar-nos… El lloc explica també com viu la gent, quins crims s’hi cometen i com es resolen.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Si Cruyff representava la idea del futbol total, Vázquez Montalbán era l’intel·lectual total”

Els tres protagonistes són uns outsiders, igual que Viassolo: detectiu becari i precari que busca fer-se un lloc dins del sector.

Carvalho és detectiu privat, i Kharitos i Montalbano són policies, però tenen en comú no compartir les maneres policials clàssiques. Són uns outsiders. D’aquesta distància és d’on neix la crítica. No són aparell: són persones que ens expliquen la societat on s’ha esdevingut un crim. La novel·la negra de Vázquez Montalbán partia de dos conceptes que a mi em serveixen molt: el detectiu com a motor que et permet avançar en una estratègia narrativa, presentant diferents espais i escenaris de manera versemblant, ja sigui un convit de l’alta burgesia o un narcopís del Raval, i després, i el detectiu com a punt de vista. Al final, el que més importa no és el treball detectivesc, sinó el punt de vista social. No estem explicant com treballen els policies: això ja ho fa el true crime, i és una cosa que no m’interessa com a escriptor.

El true crime està molt de moda. Crims és el programa més vist de Catalunya i té un èxit estratosfèric. Retraten bé la realitat aquestes produccions?

Jo em vaig enganxar a Crims com gairebé tothom, però ara em comença a no atreure tant. El problema del true crime és com està fet. Si serveix per posar sobre la taula les contradiccions socials, està molt bé; però, quan busca el morbo o se centra massa en la investigació judicial, em deixa d’interessar. Crims té alguns programes magnífics, i algun de tan bo que s’hauria d’estudiar a les facultats, com és el cas d’Helena Jubany, que posa sobre la taula les contradiccions del sistema policial i judicial i aconsegueix reobrir un cas tancat. Però hi ha altres casos que potser no s’hi retraten bé; per exemple, el crim de la Guàrdia Urbana, amb uns personatges molt de pel·lícula i posant l’accent en Rosa Peral com a arquetip de femme fatale. En canvi, no es feia la pregunta clau: com poden personatges com aquests acabar formant part d’un cos policial?

Vázquez Montalbán és un referent literari però també periodístic. Què n’extreus de les seves lectures?

Les meves novel·les no s’hi assemblen gaire des del punt de vista estructural o literari. Ell era poeta i, a més, tenia una profunda càrrega intel·lectual. Si Cruyff representava la idea del futbol total, Montalbán era l’intel·lectual total, amb capacitat per jugar tots els papers. La seva escriptura és barroca i recarregada, i ho fa molt bé. Jo no podria escriure així ni que volgués, perquè no tinc el seu pòsit. Amb la narrativa de Camilleri o d‘Eduardo Mendoza m’hi identifico més.

Per quin motiu?

L’escriptura de Mendoza és molt senzilla aparentment, però cada paraula és al seu lloc i és la que toca. I això és molt difícil perquè implica un treball per capes, descartar tot allò que realment és sobrer. També és un exercici que implica deixar de banda l’ego. Has d’estar al servei de la història i donar-hi el que necessita, no el que tu voldries dir o voldries mostrar que saps fer. Si cal que sigui senzill perquè avanci, el lector s’hi enganxi i sigui fluid, has d’apartar-te de metàfores, comparacions i figures retòriques. Això, en el meu cas, em passa per exemple a l’hora de definir una banda sonora. Podria fer que Viassolo escoltés la música que jo escolto, però no ho he fet, perquè ell té 15 anys menys que jo. Només m’he permès un parell de llicències: una cançó de The Smiths que sona en una discoteca (no sé si gaire gent de l’edat de Viassolo balla amb The Smiths) i una samarreta de Kortatu.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“No crec que tots els temps passats fossin millors. La Barcelona dels setanta segurament era molt pitjor en molts aspectes”

El teu protagonista és un detectiu precari i becari, lluny de l’home dur, madur i desenganyat que sovint ens trobem en el gènere. Per què el vas crear així?

El personatge del detectiu torturat ha estat escrit mil vegades, i no creia que jo hi pogués aportar res de significatiu. Per tant, vaig decidir donar la volta als clixés del gènere. La premissa inicial de Viassolo és explicar com arriben els detectius a ser com són: sempre els agafem en el moment àlgid de la seva trajectòria, quan ja ho han sigut tot, fins i tot estan desencantats… Jo volia explicar com arriben fins aquí, explorant aspectes com la inseguretat, la timidesa o l’entrada al món adult.

Igual que ayer té com a teló de fons Barcelona i en especial el barri del Raval, que també era escenari de les novel·les de Carvalho. Quines coses bones tenia la Barcelona d’aquella època que no té la d’ara?

No crec que tots els temps passats fossin millors. La Barcelona dels setanta segurament era molt pitjor que la d’ara en molts aspectes. També se’m fa difícil dir-ho, perquè jo començo a tenir consciència social als noranta. Sí que crec que la ciutat ha perdut essència i personalitat mediterrània, sobretot a partir del gran èxit de la Barcelona olímpica i l’arribada del turisme de masses. El centre s’assembla cada cop més al de qualsevol ciutat europea.

La trama del llibre aborda la problemàtica dels narcopisos. No es fa molt sensacionalisme mediàtic amb aquest tema?

És possible que sí perquè crida molt l’atenció. Però m’he volgut posar no tant en l’òptica del periodista que revela la veritat, sinó la dels veïns. En una de les trames de la novel·la, Viassolo s’infiltra en una associació de veïns del Raval i és testimoni d’aquesta problemàtica. També volia descriure el punt de vista dels addictes que han de fer ús d’aquests espais, que són els grans oblidats.

Foto: IVAN GIMÉNEZ
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Anterior Següent

“Si hi ha brutícia i inseguretat, és perquè estem en una ciutat desbordada en múltiples aspectes”

També parla de l’especulació immobiliària com el gran problema de la ciutat. Això no canvia encara que hi hagi alcaldes i alcaldesses d’esquerres?

Quants diners de fons voltor internacionals estan ficats en el parc immobiliari de Barcelona? Les dinàmiques de l’especulació van molt més enllà del poder municipal, i hauríem de ser capaços de trobar grans consensos polítics per fer-hi front. No hi ha res de més revolucionari avui en dia que intentar buscar el consens, perquè tothom està en trinxeres tan profundes que buscar punts en comú em sembla revolucionari.

A Ada Colau se la critica per la inseguretat, per la brutícia de la ciutat, per les superilles… Són aquests realment els grans problemes d’avui?

Jo crec que no. La brutícia i la inseguretat són l’espantall que sempre apareix quan hi ha un alcalde o una alcaldessa d’esquerres. Si hi ha brutícia i inseguretat, és perquè estem en una ciutat desbordada en múltiples aspectes. Els centenars de milers de persones que sumem del turisme n’és una. Quina quantitat de turisme pot assumir la ciutat sense que es desequilibrin els barris? En l’actualitat, això passa al Raval, al Carmel o a la Sagrada Família. Les superilles, de fet, no em semblen un problema: em semblen part d’una solució. Hem de lluitar contra una ciutat contaminada amb un trànsit de cotxes que ens desborda.

Aquesta setmana se celebra la BCNegra, el certamen de novel·la negra de Barcelona… Què en destacaries?

De la BCNegra jo segur que no me’n perdo la conferència del cubà Leonardo Padura, que és per a mi el millor escriptor contemporani de novel·la policial, i qui millor ha entès l’herència de Vázquez Montalbán, sobretot per allò que dèiem d’usar les investigacions per fer un retrat de la societat actual. És una bona manera d’entendre una mica més què passa a la Cuba actual, sense cap prejudici ideològic (positiu o negatiu), amb una mirada feta des dels carrers mateixos de l’Havana, i no des de cap exili. A més, m’interessa molt la presència dels dos autors de Blacksad, una sèrie de còmics que recullen molt bé l’imaginari del detectiu clàssic americà. I també m’agradaria destacar el fet que a la BCNegra hi participen un munt d’autors catalans que cal llegir i conèixer, perquè encara cometem l’error de fixar-nos només en les firmes que venen de fora.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies