07/05/2024 | 06:00
Vas estudiar empresarials i has acabat fent una tesi d’història política sobre els inicis del pujolisme. Què ha passat pel camí?
El meu despertar polític passa quan tinc uns 20 anys, i té molt a veure amb l’1 d’Octubre. M’adono que estic en contra de moltes coses, també de moltes coses de l’entorn social on m’havia criat. Entro al nucli local de la CUP, conec la gent de la revista Debats pel Demà… i de tot això surt la voluntat d’estudiar la història política recent del país.
De tot això, et fixes en els inicis del pujolisme. Per què és important, avui, aquella etapa?
Jo volia entendre històricament la crisi del règim del 1978 que s’havia mostrat amb l’independentisme i el 15-M, i vaig començar a mirar enrere. Em vaig trobar que hi havia un buit, un camp molt poc estudiat en la història política de Catalunya. Hi ha molts treballs sobre la Transició, i també sobre el pujolisme, però no sobre el pas d’una cosa a l’altra. He acabat veient que és un moment clau. Aquells anys va haver-hi un desplaçament d’hegemonia molt fort de la societat catalana de l’esquerra cap a la dreta.
“Quan comencen a diferenciar el catalanisme popular i el conservador, ja és massa tard: Pujol governa en solitari”
I què has trobat, endinsant-hi?
Quan es parla de la Transició a Catalunya, sempre es tendeix a parlar molt de la restitució de la Generalitat, el retorn de Tarradellas… Observant totes les fonts primàries, he vist que també hi havia una altra qüestió catalana de la Transició, més amagada: l’hegemonia de les esquerres a Catalunya. El diari Le Monde, l’any 1977, després de les primeres eleccions, diu que Catalunya és el nucli roig d’Europa. Socialistes i comunistes van ser la primera i la segona força, i això preocupava profundament el règim i els sectors conservadors de la societat catalana. Per tant, sí que hi havia a Catalunya fortes demandes nacionals, però aquest moviment nacional a Catalunya estava liderat per les esquerres. Era un tema molt problemàtic per al règim. Hi ha declaracions textuals del governador civil d’aquella època dient que “nos espera un país catalán rojo para muchos años”, que la restitució de la Generalitat es podria donar a través de socialistes i comunistes, “y eso debe evitarse”. I ho eviten, efectivament, amb una aliança dels sectors reaccionaris de l’Estat del postfranquisme amb els sectors conservadors catalanistes. Quan arriben les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, tots els poders econòmics i l’estructura reaccionària de l’Estat veuen que Pujol és l’únic que pot derrotar les esquerres.
I aquesta aliança és la que porta Pujol a la Generalitat, doncs?
És un moment en què la lluita de classes a Catalunya es fa molt explícita, molt oberta. Pujol adopta un discurs molt dur, però les esquerres no acaben de reaccionar, perquè fins llavors Pujol s’havia situat molt alineat amb tots els consensos de l’antifranquisme. No veuen aquest moviment i no confronten Pujol durant la campanya. El segueixen tractant com si estigués dins del bloc històric antifranquista i volent compartir un govern d’unitat. Un mes després de les eleccions, s’adonen del seu error, i el PSUC comença a dir que hi ha un catalanisme popular i un catalanisme conservador. Abans només parlaven de catalanisme en general, perquè se sobreentenia que qui dirigia el catalanisme eren les esquerres. Quan es comença a fer això, que té tot el sentit del món, ja és massa tard: Pujol ja governa en solitari una Generalitat restituïda, i es va donant cada cop més la identificació entre Pujol, la Generalitat i Catalunya. També és cert que Pujol havia estat molt hàbil llegint el descontentament amb el grau d’autogovern que s’havia aconseguit per a Catalunya.

D’alguna manera, defenses que Pujol va ser la versió catalana de Margaret Thatcher
Dit així, potser és una mica provocador, però el que vull dir és que als anys vuitanta hi ha una forta derrota de les esquerres a tot el món. Hi ha una reacció conservadora, i Catalunya no és aliena a això. La forma que pren això, a Catalunya, és el pujolisme. No dic que Pujol sigui un ferm defensor del neoliberalisme desbocat com a tal, perquè va respectar molts consensos socialdemòcrates. Però sí que forma part de la reacció de classe dels anys vuitanta que internacionalment lideraven Thatcher i Reagan. El pujolisme és la reconstrucció de l’hegemonia del catalanisme conservador. De fet, el primer conseller d’Economia de la Generalitat, Trias Fargas, és qui porta intel·lectualment el neoliberalisme a Catalunya a través del pensament de Friedman i Hayek.
“Ningú està proposant cap horitzó polític mínimament engrescador”
Observant les lluites entre Junts i Esquerra, aquesta pugna entre catalanisme popular i catalanisme conservador sembla ben actual.
Sempre hi ha hagut una pugna dins del catalanisme per qui té l’hegemonia, una lluita de classes dins el mateix catalanisme. Però tant de bo es mostrés més explícitament. Jo crec que Esquerra no hauria de tenir por de marcar més aquestes diferències. Si aquestes coses no es mostren prou explícitament, és molt fàcil no tenir la iniciativa davant de Junts. S’ha de forçar Junts a explicar més per què defensen abaixar impostos als rics, per exemple. Puigdemont no vol entrar en aquests temes. Els convergents, sempre que puguin evitar parlar de quin model de societat volen, ho faran. L’eix esquerra-dreta no els convé, perquè ells dibuixen les seves metàfores en el fet nacional sense concretar què volen socialment. Jo crec que la tasca del catalanisme popular sempre ha de ser mostrar això, mostrar les incoherències del catalanisme conservador. Demanen sobirania per a Catalunya, però no estan disposats a assumir el que implica realment la sobirania del poble de Catalunya, que és en última instància la sobirania de l’individu. No és cap idea meva, això: ja està en Pi i Margall.
Que el catalanisme conservador mai acceptarà una sobirania completa, vols dir?
Sí, ser sobirans és que cada individu pugui decidir què vol fer amb la seva vida. Perquè això passi, no val només garantir unes certes llibertats i uns drets civils, com diuen els liberals, sinó que s’han de garantir les condicions materials d’existència, les condicions que fan possible que una persona sigui sobirana: l’habitatge, l’alimentació digna… Si assumim el significat profund de sobirania, veurem que elements com una renda bàsica universal ens hi podrien apropar molt.
Falten pocs dies per a les eleccions al Parlament. Cap on creus que va la política catalana?
Crec que és un context molt obert. Si ho pensem en termes d’hegemonia, crec que ara som en un moment de cruïlla. S’ha esgotat, en certa manera, l’hegemonia independentista de l’últim cicle. Però no estic d’acord amb qui diu que ja som en una hegemonia del PSC. El PSC pot estar molt fort com a partit, però encara no ha governat, i per tenir l’hegemonia has de tenir aliances clares que et permetin arribar al govern. El que em preocupa és que sembla que ningú està proposant cap horitzó polític mínimament engrescador. I els moments de cruïlla i d’obertura del panorama com aquest sempre són bons per a qui tingui iniciativa política, són bons per proposar alguna cosa. Crec que la desafecció política que hi ha s’entén molt per l’absència d’això.
“Cal que Esquerra, els Comuns i la CUP s’entenguin com un bloc, cadascun amb les seves particularitats”
Per primer cop en molt temps, el bloc independentista pot perdre la majoria.
Crec que és bastant probable que anem a un escenari de repetició electoral, perquè les aliances no són clares. Esquerra Republicana està disposada a fer president Illa des d’una posició subalterna? I, si ha de ser Puigdemont… crec que la CUP no és aquí ara mateix. El que demostra tot això és que el tema polític central, del qual ens hem d’ocupar molt més, és quins són els blocs realment existents al Parlament de Catalunya. I la meva posició és que cal que Esquerra, els Comuns i la CUP s’entenguin com un bloc, cadascun amb les seves particularitats.

El problema és que una aliança així, deixant-ne fora el PSC i Junts, no sumarà.
Ja, però cal mirar més enllà del curt termini. Crec que a mitjà termini Catalunya pot tenir un govern que sigui a l’esquerra del PSC, que no és cap utopia pensar en això. I Esquerra, per si sola, no pot fer-ho. La confrontació amb poders econòmics quan tu vols governar d’una manera ambiciosa és inevitable, i Esquerra en això vacil·la una mica, no és prou valenta. La CUP pot tenir un paper clau a sostenir aquests conflictes quan faci falta: és una de les virtuts de la seva cultura política. Ara bé, no crec que l’aliança entre aquests tres espais tampoc solucioni tots els problemes.
“Illa va dir que llegia Cambó, i no era un comentari casual: busca encarnar el catalanisme d’ordre”
S’hauria de dir no a un govern tripartit amb el PSC?
No soc ningú per dir-los què han de fer, però crec que un tripartit així no porta enlloc a mitjà termini. Crec que només s’ha d’entrar en un govern quan les condicions puguin ser més o menys favorables per al programa polític de les esquerres. Entenc la temptació, però un govern liderat per Salvador Illa no són condicions favorables. En una entrevista recent, Illa va dir que estava llegint la biografia de Francesc Cambó, i no era un comentari casual. Illa és algú que vol encarnar les posicions del catalanisme d’ordre. Si entres en un govern, que sigui perquè tens un cert poder per plantejar certes coses ambicioses i radicals. Si només pots oferir gestionar dins dels límits del que et deixen fer, acabes desgastant-te sense transformar res.
En què estan fallant, les esquerres catalanes, més enllà dels pactes que triï?
Crec que a Galícia el BNG té una estratègia política clara, i Bildu també al País Basc, i per això creixen. Però a Catalunya això no passa. Honestament, crec que no estem sabent llegir molts dels malestars socials que hi ha. Els nivells altíssims d’abstenció als barris populars expressen un malestar polític i un desencant. L’esquerra s’hauria de preocupar d’articular políticament això. El 15-M va ser un esclat social que va fer miques el mapa polític, i d’això n’hem d’aprendre que pot tornar a passar. I els nous esclats socials s’expressaran, per força, amb lògiques diferents del que hi ha fins ara. Doncs bé, l’esquerra ha d’estar oberta a veure’ls i a convertir-los en força política. En una Catalunya amb un 25% de la població sota el llindar de la pobresa, davant del retorn de l’austeritat que ho agreujarà… pot tornar a passar. La crisi del capitalisme que ve els anys vinents és radical. Si no hi ha una rèplica ideològica i organitzativa de les forces d’esquerres, estem obrint les portes a la reacció.
“El neoliberalisme està esgotat, ideològicament, però no sabem quina doctrina el pot substituir”
Fa anys que es pronostica aquesta suposada crisi imminent del capitalisme. Quins senyals hi ha per veure tan fosc el panorama econòmic internacional?
Hi ha greus turbulències econòmiques en el capitalisme d’avui, que en el fons també són turbulències ideològiques: el neoliberalisme està esgotat, ja no és capaç de construir consensos socials. Crec que els sectors econòmics poderosos ja no poden mantenir cap promesa d’ascens social; ja només poden apel·lar a la por de la gent. Som en un interregne, no sabem què vindrà després del neoliberalisme que hem conegut. Crec que el pla del capital a Europa depèn de sostenir grans traspassos de capital públic a empreses privades per sostenir la transició ecològica i, a la vegada, retallar la despesa social i augmentar la despesa militar per preparar-nos per a una guerra d’Occident contra la resta del món. Oposar-se a aquesta barbàrie no té res d’ingenu: en un context similar va néixer la Tercera Internacional.

Tornem a Catalunya. Mentre no arribin aquests terratrèmols… les esquerres han de deixar governar la sociovergència?
L’únic instrument efectiu dels grans poders econòmics a Catalunya és la sociovergència. Les dretes espanyolistes no serveixen, perquè no tenen prou força. Com que l’eix esquerra-dreta no és central a la política catalana avui, l’aliança sociovergent no s’està mostrant. Jo crec que, si s’avancés a un escenari en què realment les esquerres mostressin una alternativa de país, amb un bloc compacte, s’obligaria el PSC i Junts a fer front comú per defensar les posicions de l’statu quo. Crec que plantejar aquest antagonisme és interessant, perquè, a més, això els perjudicaria de cara als seus votants: uns no entendrien l’aliança amb un partit de dretes; els altres no entendrien l’aliança amb un partit espanyolista. Si situes la disputa política en aquesta conjuntura, les esquerres tenen molt terreny per avançar en la batalla ideològica, en la batalla propositiva.
“L’instrument efectiu dels poders econòmics a Catalunya és la sociovergència“
Però aquesta alternativa ja s’ha intentat. Esquerra ha governat la Generalitat, els Comuns a l’Ajuntament de Barcelona, Sumar té ministeris…
Sí… Amb els anys, les esquerres han perdut l’impuls destituent i constituent que havien tingut en l’últim cicle. Aquesta era la força que les impulsava, la força que hem de recuperar. D’una banda, ser una força destituent, que és situar-se com un antagonista a allò establert, ser una oposició radical al que hi ha. Podemos va fer molt bé això als seus inicis, contraposant-se al règim del 1978. I, d’altra banda, ser constituent, que és ser capaç de dibuixar una societat diferent. Per exemple, la nova república que dibuixava l’independentisme. Des de fa algun temps, aquests dos moviments han entrat en una lògica defensiva. I, per recuperar l’ofensiva, necessites dibuixar un horitzó, que la gent pugui imaginar una alternativa de transformació radical de la societat. Togliatti, el gran dirigent del Partit Comunista Italià, parlava molt de la importància de tenir iniciativa política: has de ser capaç de fer propostes polítiques que transcendeixin el teu espai, propostes que apel·lin grans sectors de la societat, i que alhora assenyalin les contradiccions de les altres forces. D’aquesta manera, les obligues a acostar-se a les teves posicions. I això es pot fer tant dins com fora del govern.

Però tenir un discurs de transformació profunda tampoc és garantia de res: la CUP ha mantingut sempre discursos radicals i no ha deixat mai de ser minoritària.
És cert, ara les esquerres no estem sabent proposar un programa o un horitzó de transformació que sigui creïble. Per arribar a proposar realment aquest horitzó a la societat, abans caldria molt debat estratègic entre les esquerres, un debat que sigui obert, sincer i realment polític, fugint de les antipaties preestablertes. Crec que falta pensar estratègicament, pensar a mitjà i llarg termini. No crec que el problema de l’esquerra institucional sigui que no es posen d’acord entre partits, com sovint es diu, sinó que quasi ningú s’està ocupant de pensar un horitzó. En certa manera, estan tirant per inèrcia de l’últim cicle: el que fan avui no forma part de cap estratègia sòlida per disputar l’hegemonia del país. Buscar l’hegemonia implica, entre moltes altres coses, prendre’s seriosament la batalla electoral.
Què vol dir, per a tu, prendre’s seriosament la batalla electoral?
Doncs sortir a guanyar. És a dir, buscar ocupar la centralitat política, fer tot el possible per aconseguir que un bloc d’esquerres pugui guanyar les eleccions i governar. És una actitud molt diferent de conformar-se a tenir 10 o 12 diputats i veure’ls com un altaveu del que passa a fora. Hi ha qui menysté les institucions; sembla que no vulguin intervenir en els termes i en els codis de les institucions. I oblidem que aquests codis són, per a la majoria de la població, la forma en què s’expressa la política! I és cert que, per transformar, no és suficient només una victòria electoral, però sí que és una condició necessària perquè passin certes coses. Arribar fins a aquest punt implicaria molta iniciativa política, tenir una direcció política clara, relacionar-te amb els altres actors de manera que puguis fer aliances, anar assumint responsabilitats de govern… En definitiva, que vulguis tenir el poder, estar disposat a fer-ho. Evidentment, això no vol dir entrar al govern en tots els contextos, sinó buscar un context en què puguis acabar assumint aquestes posicions de govern a l’ofensiva.
“Fer política d’esquerres és xocar tota l’estona amb els límits reals de la democràcia en el capitalisme”
I l’esquerra que sí que ha arribat al govern, què podria haver fet d’una manera diferent, per evitar perdre aquest impuls?
Estaria bé que, si l’esquerra arriba a un govern, no assumís com una cosa predeterminada quins són els límits del que pot fer i del que no pot fer. I, si topes amb aquests límits, fer-ne pedagogia: cal mostrar com la democràcia que avui tenim no és real. És a dir, denunciar que les decisions importants que afecten la vida a la gent no estan a discussió política real. Crec que això té a veure amb el que els ha passat als Comuns. Hi ha hagut una certa indecisió en arribar al Govern, intentant evitar els problemes en lloc de confrontar-los directament. Per exemple, si trobes que no tens les competències suficients per municipalitzar l’aigua a Barcelona, que et prohibeixen fer una consulta per preguntar-ho a la gent… doncs potser hauries d’haver fet la consulta igualment per posar al centre aquest conflicte de sobirania. Mostrar que hi ha unes oligarquies que impedeixen que la voluntat popular s’imposi en la gestió de l’aigua. Fer política d’esquerres, per a mi, va d’això: xocar tota l’estona amb els límits reals de la democràcia en el capitalisme, i fer pedagogia sobre aquests límits. I no tenir por, no tremolar, atrevir-te a fer coses radicals. Si ets derrotat, que no sigui perquè t’has buidat assumint els seus termes de què val i què val no en política.

Quan Esquerra, els Comuns o la CUP han accedit a posicions de poder, ho han fet en un context sense majories clares. Quan necessites entendre’t amb altres partits per aprovar un pressupost o qualsevol norma important… és possible fer aquesta confrontació que planteges?
No és fàcil, i és normal cometre errors en un procés d’institucionalització tan accelerat quan vens dels moviments socials. Jo no crec que ens hagin traït, ni res de semblant; la lògica de la traïció és molt pobra per analitzar la política. Però sí que crec que hem de treure algunes lliçons del que ha passat. Hem de pensar en com superar els límits que et posen els poders antidemocràtics quan ets al govern i vols fer transformacions radicals, en com aconseguir que el suport popular et sostingui després d’unes eleccions. D’això en parla molt algú que, per a mi, és una de les ments més lúcides que té l’esquerra a tot el món: l’exvicepresident bolivià Álvaro García Linera. Ara el context ha canviat molt, però durant algun temps a Bolívia van saber sortir dels límits que els imposaven les seves pròpies oligarquies, fins i tot van saber reaccionar davant d’intents de cops d’estat. Les assemblees constituents, per exemple, poden ser una eina molt útil per fer-ho.
“La construcció nacional hauria d’anar en sentit contrari al que proposa Alhora”
En aquest canvi de cicle polític que vivim, també apareixen nous actors. En el bloc independentista, comença a treure el cap l’extrema dreta d’Aliança Catalana, i també Alhora, que es presenta com un partit renovador. Com canvia el tauler del joc aquesta aparició?
Tot i ser forces qualitativament diferents, crec que Aliança Catalana i Alhora sorgeixen del mateix: és un tancament identitari per respondre a la derrota del procés. Aliança Catalana es dedica bàsicament a reproduir les tesis de la lluita cultural de l’extrema dreta de tot el món. El cas d’Alhora és més interessant: apel·len a un replegament dels catalanoparlants, com si fóssim una minoria nacional al nostre territori. Sembla que entenen Catalunya com una societat binacional: una societat on hi ha catalans i espanyols a Catalunya, que no és un sol poble. Parlen com si l’únic demos del país fos el 40% de la població que ja és explícitament independentista i que se sent només catalana. I em sembla que això és no entendre com és Catalunya. Amb la proposta de doble xarxa per superar la immersió lingüística, diuen que trenquen un tabú, i tenen raó: trenquen amb la concepció de nació oberta que ha tingut sempre el catalanisme. Però és que aquesta ha estat la virtut principal del catalanisme! Quan el catalanisme ha estat efectiu per aconseguir sobirania, quan ha tingut més suport, és quan ha estat clarament obert. La construcció nacional hauria d’anar en sentit contrari al que proposa Alhora. L’única manera de nacionalitzar Catalunya, si en vols dir així, depèn de garantir drets a tots els ciutadans, d’abolir les barreres socials que impedeixen l’accés a la llengua, de garantir una major integració política i cultural de tot el país… Fer això és perfectament compatible amb entendre que el català està en perill i que cal reaccionar.
Lluny de les institucions, també han aparegut nous actors polítics. Com veus el sorgiment del Moviment Socialista, que ha sacsejat espais com el moviment per l’Habitatge o l’Esquerra Independentista?
Crec que és normal; és una resposta a com s’ha donat la institucionalització a les esquerres en l’últim cicle. En termes cristians, podríem dir que és com el càstig que ha merescut l’esquerra per la condició subalterna que ha tingut a les institucions! Si ara és el Moviment Socialista qui pot polititzar la gent més jove, i fer que torni una certa formació marxista, doncs està bé! El que no comparteixo tant és la concepció que tenen del marxisme: jo no el veig com una teoria fossilitzada que té uns principis fonamentals ja elaborats i acabats, sinó com una tradició de veus discordants entre elles. Crec que no s’ha de ser esclau dels codis clàssics que ha tingut el marxisme per explicar certes coses. Pots explicar coses molt radicals sense fer ús de certs conceptes clàssics. No és el llenguatge el que et fa marxista, sinó una manera de llegir el que passa a la societat. I, d’altra banda, s’ha d’intervenir en l’arena política com l’entén la majoria de la gent: a les institucions, als mitjans… Cal batallar pel sentit comú de la societat. No n’hi ha prou a dir que t’estàs preparant per fer una revolució d’aquí a 10 o 20 anys.