Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Gala Pin “El poder econòmic no vol perdre cap espai de privilegi per fer pressió”

Gala Pin, tot i que nascuda a València l’any 1981, és filla adoptiva del barri de la Barceloneta. Ha militat en els nous moviments veïnals i ha participat en tot de mogudes socials i de tecnoactivisme des dels anys 2000. La majoria la coneix pel seu pas com a regidora de Ciutat Vella i responsable de Participació en el primer govern de Barcelona en Comú a l’Ajuntament. Allà li van tocar mil patates calentes: els manters, el turisme, els llauners, la Guàrdia Urbana, el port, els hotels pressionant, La Vanguardia protestant… Uff. Aquesta conversa (que també trobareu en format de podcast) pertany a la sèrie d’entrevistes #Alaltrabandadelfil, un projecte de l’Observatori DESC i de CRÍTIC per reflexionar i posar la vida i els nostres drets al centre.

08/07/2021 | 06:00

Com va la vida de la Gala Pin “expolítica”?

Bé, de política porto molts anys fent-ne, i suposo que en faré molts anys més. Podem dir que soc “expolítica institucional”. Ara, però, el que sí que estic acabant és el procés de transició de sortida d’un càrrec públic, que és un tema del qual s’hauria de parlar més. 

És clar! Les portes giratòries… no? Segons Junts per Catalunya, t’havies agafat a alguna porta giratòria superterrible, però no t’he vist en cap consell d’administració de l’Ibex…

D’una banda, això fa molta ràbia. Perquè jo m’havia esforçat molt a fer una sortida del càrrec molt honesta i amb molt de compte per no fer res que no complís la llei, vaig haver d’estar mesos a l’atur i tenia pocs estalvis pel codi ètic d’un salari reduït que ens vam autoimposar… i, a més a més, la denúncia per unes suposades portes giratòries il·legals me la va fer gent de l’antiga Convergència, quan fa poc es va conèixer que, la que va ser regidora de CiU Maite Fandos, la van detenir per suposada malversació de fons públics, i qui va ser també primer tinent d’alcaldia amb Xavier Trias, Antoni Vives, ha acabat condemnat. D’altra banda, però, això m’ha fet pensar que caldria decidir uns nous mecanismes perquè la gent que entra en la política institucional en pugui sortir fàcilment i ràpidament, i que no s’hagi de quedar durant anys i anys en càrrecs públics perquè sortir-ne és molt difícil.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’esquerra té un debat pendent: com pensem les administracions públiques del segle XXI” 

Volíem conversar amb tu per entendre com funciona la maquinària institucional des del punt de vista d’una activista que ve de baix, d’una activista veïnal, d’una activista social… És possible fer canvis radicals contra les inèrcies institucionals, la burocràcia legalista i els lobbies que us pressionaven cada dia?

Hi ha tres nivells que cal tenir en compte aquí: primer nivell, com està configurada l’Administració pública en si, el que anomenem la maquinària; segon nivell, les cultures polítiques de cadascun, i, tercer nivell, l’equilibri de forces polítiques que juguen al terreny de joc de la ciutat o del país. Les administracions públiques són institucions que emanen d’un contracte social, i la majoria es van pensar al segle XVIII. S’han fet més complexes, però no s’han modernitzat a la mateixa velocitat que ho ha fet la societat. Avui tenim ciutats més diverses, més plurals i que van a més velocitat que les ciutats que gestionàvem fa 200 anys. Això vol dir que tens una institució que gestiona la vida de la gent, però que està desfasada. Aquí l’esquerra té un debat pendent: com pensem les administracions públiques del segle XXI. S’ha de dir, però, que, entre tota aquesta maquinària, hi ha una burocràcia bona (que és la que es preocupa per principis com la universalitat, la igualtat o que evita arbitrarietats o corrupteles) i una burocràcia dolenta (que genera, al final, un maltractament burocràtic). I, per això, a la institució li costa molt revisar-se a si mateixa.

Un exemple?

Doncs, que li costa moltíssim revisar ara el planejament urbanístic que es va fer fa no sé quants anys per fer un barri o per fer una sèrie d’hotels en una zona concreta. Encara que fossin coses tan polèmiques com l’hotel del Palau de la Música. L’Administració, si li proposes un canvi així, es posa com un gat panxa enlaire per evitar que es revisin els criteris que s’havien utilitzat en una altra època. Té capacitat de pensar-se a mitjà i llarg termini, però li costen molt els canvis i trencar les inèrcies.

Durant la teva època de regidora a l’Ajuntament de Barcelona et va tocar estar en un munt de consorcis o entitats publicoprivades molt poc coneguts per la ciutadania però on es decideixen coses importantíssimes. Quina visió tens sobre les col·laboracions publicoprivades i per què l’Ajuntament, amb Ada Colau i els Comuns, les segueix mantenint?

Segueixen, d’una banda, per pura inèrcia…; però, d’altra banda, hi ha motius més complexos. La ciutat té un mapa d’actors que intervenen a l’hora de decidir o d’influir en les polítiques públiques, i aquests actors, normalment gent amb molt de poder econòmic i influència mediàtica, volen tenir una presència en tots aquests espais de decisió publicoprivada per influir. El problema és que hi ha actors que es consideren legítims (els comerciants del passeig de Gràcia) i actors que no es consideren legítims (els venedors ambulants o del top manta). Aquests actors del poder econòmic no estan gens disposats a perdre aquests espais de privilegi per influir i, també, per relacionar-se amb l’Administració o entre si. A vegades, però, hi ha consorcis publicoprivats que poden ser operatius i pràctics, com, per exemple, pot ser el Consorci de la Zona Franca, tot i que s’hagin de modernitzar, fer més transparents i democratitzar. El problema és quins actors socials hi poden participar i quins no.

Un altre exemple?

Potser un exemple xicotet, però és interessant: el Consorci de Turisme de Barcelona, un espai que es van inventar els socialistes els anys noranta per fer que el model publicoprivat barceloní fos un model a exportar al món. Barcelona en Comú, quan hi entrem, volem canviar coses i creem el Consell de Turisme, amb lideratge de l’Ajuntament i on no només hi ha actors econòmics, sinó també entitats socials i veïnals. Però aquest Consell va néixer molt descafeïnat. Tots anàvem al Consell de Turisme, perquè era un lloc de participació i una mica hippy; però, realment, el lloc on es prenien les grans decisions seguia sent el Consorci de Turisme, on la penya que molesta no hi és. Canviar això, com sempre, depèn de la decisió política, però també depèn molt de la correlació de forces.

Foto: IVAN GIMÉNEZ
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Anterior Següent

“No crec que tot hagi de ser estatal o públic. Ha d’haver-hi gestió pública, privada i comunitària”

Un tema espinós: les externalitzacions privades que fan les administracions públiques. Tenint en compte que algunes externalitzacions de l’Ajuntament dirigit per Ada Colau van a parar a Florentino Pérez o FCC (grans contractes) però que també hi ha milers d’externalitzacions que van a petites cooperatives, entitats socials, etc., què caldria fer amb això?

Hem de repensar els models de contractació pública i d’externalitzacions del segle XXI. Hi ha coses que han canviat molt, i s’ha de repensar bé. Ara, en la majoria de les adjudicacions, per culpa d’una llei estatal, el 51% de la puntuació el guanya l’oferta econòmica, i això pot fer que acabis contractant Florentinos Pérez que redueixen els costos al mínim per aconseguir tenir la millor oferta econòmica. Aquí, però, cal dir que l’Ajuntament de Barcelona els últims anys ha introduït clàusules com no contractar gent que tingui pasta en paradisos fiscals o que no compleixi convenis laborals.

I si no hi hagués externalitzacions? I si tot el que fes l’Ajuntament ho fessin empreses públiques? O ets partidària d’anar a un model en tres esferes: públic-privat-comunitari?

Què sé jo, però jo a priori no crec que tot hagi de ser estatal. Primer, per un motiu políticament incorrecte que no agradarà a ningú: que la majoria dels sindicats que hi ha a l’Administració pública, que defensen molt bé, i ho han de fer, els drets laborals dels treballadors, sembla que han perdut de vista la garantia d’un bon exercici de la funció pública. Un exemple d’això seria la necessitat d’externalitzar el servei a la víctima de violència masclista que requereix 24 hores el dia, set dies la setmana. I, segon, perquè cada cop té menys sentit que un papà Estat t’hagi de resoldre tots els problemes, quan, en realitat, hi ha models molt interessants com el model publicocomunitari. Hi ha espais, col·lectius i entitats socials que ja estan, de fet, gestionant el que podrien ser serveis públics, però també és veritat que el món de l’economia social no arriba a tot, des de serveis de seguretat fins a algunes qüestions tecnològiques.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Costa que la gent amb condicions de vida més precària o els migrants participin en decisions públiques”

Al final, parlem, però, de com participa la gent en la cosa pública. Quins diries que són els reptes de la governança participativa o de la participació real de la ciutadania en temes importants avui? No he vist a Barcelona referèndums cada dos mesos com a Suïssa o pressupostos participatius com a Porto Alegre… malgrat els tímids avenços en eines com Decidim o votacions per decidir algunes despeses.

Hum, crec que l’Ajuntament de Barcelona sí que ha fet passos importants en aquesta línia. Vam aprovar un reglament de participació que permetés que, tant si érem nosaltres al govern o no, la gent del carrer, a través d’un mínim de recollida de signatures, pogués forçar consultes sobre temes clau. La clau és que la ciutadania desbordi les institucions. Però, en tot cas, el fracàs per mi va ser no tant en què es pot participar… sinó qui acaba participant-hi i qui no. No vam aconseguir un canvi substancial en la participació en les decisions públiques de la gent amb condicions de vida més precària, la gent migrada o la gent racialitzada o, en general, la gent que pateix la violència del sistema. El model que tenim de participació no s’hauria de mesurar per si hi participa més o menys gent, sinó per la diversitat de la gent que hi acaba participant de veritat. Per mi, aquest és el gran repte.

La gent vota cada quatre anys, però els lobbies i alguns actors econòmics diuen que voten cada dia. Vas rebre pressions dures?

Sí, i no. És veritat que hi ha pressions, cada dia; però, alhora, jo personalment crec que, si reps pressions i tens conflictes amb els dolents, és un bon senyal.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre Carta a un republicano español, de Jordi Serrano, i el pròxim Dossier CRÍTIC

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies