Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Gemma Carbó “Tan urbà és algú de l’Espluga de Francolí com rural és algú del Poblenou”

Gemma Carbó és la directora de l’antic Museu de la Vida Rural, rebatejat com a Museu Terra. Aquest canvi recent de nom ha implicat l’obertura d’una nova seu al barri del Poblenou de Barcelona, però també la inclusió de nous relats sobre què és la ruralitat, qui no ha tingut veu en els seus discursos i com se n’aborda el patrimoni. Carbó és defensora de trencar la categorització rural-urbà, dels museus vinculats a la quotidianitat i també del fet que una forquilla pot ser un objecte de museu: la seva importància rau en la història de vida i en el coneixement que transmet. Conversem amb ella a la nova sala d’exposicions que el Museu Terra ha obert a Barcelona.

28/05/2024 | 06:00

Vau obrir la nova sala del Museu Terra a Barcelona el mateix dia que van entrar els tractors de la protesta pagesa a Barcelona. Ho trobes simbòlic?

Ho crec simbòlic, però això respon a un procés molt gradual de visibilització del territori i de la pagesia, així com a la necessitat de pensar com ens hi relacionem. Tot això no és d’ara:  ha anat en paral·lel a l’impuls d’una Agenda Rural, que és un procés participatiu des de la base, i a la consecució d’un Estatut per al món rural en clau administrativa. Respon a un procés de canvi social i de reflexió conjunta sobre tots aquests temes. 

De seguida vinculem el món rural a la pagesia, però des del Museu Terra incidiu a no quedar-nos amb aquesta única visió.

Quan al Museu vam començar a pensar en el canvi estratègic de l’equipament i en el sentit de la col·lecció per parlar dels problemes contemporanis, sorgia molt la pregunta “què vol dir ruralitat avui” i fins a quin punt l’associació amb la pagesia és positiva o està amagant una realitat que, com diuen Rosa Cerarols i Joan Nogué, és d’un altre món rural. Però, curiosament, tot i que vam començar reivindicant que no tot era pagesia, al llarg d’aquests anys hem constatat que el que més defineix la ruralitat és una connexió molt directa amb la terra. Potser ja no passa només per viure de la terra, que també, sinó per la gestió del territori en un sentit ampli, per l’ús del bosc i els seus oficis, pel debat dels paratges naturals i els nivells de protecció… Passa per la idea de la vida al poble com una manera de ser preservadors i guardians d’un territori.

Canvieu el nom i la perspectiva per ampliar relats. Quins voleu modificar?

En molts relats, la ruralitat es veu associada a elements pejoratius: poc oberta, treball només amb les mans, poc vinculada a la modernitat… La idea de terra ens permetia canviar la perspectiva: parlem de gent que ha decidit de manera molt volguda viure d’una altra manera més connectada al territori i a la terra. En l’exposició de “Tros de dona” les dones ho vinculaven amb les cures com a eix central de la vida, una visió ecofeminista de tantes activistes com Yayo Herrero.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La cultura ha de ser l’espai de negociació; no ens ha de fer por la confrontació”

Com incorporeu els nous relats de la ruralitat als que ja hi eren?

Quan sorgeix una qüestió, recorrem a la memòria, anem als orígens com a primera funció del Museu, com a arxiu, i després mirem què diuen avui les ciències i les arts sobre el tema. La mirada artística és un eix fonamental. Treballem el tema des de la col·lecció permanent, afegint-hi activitats, o des d’una exposició temporal. Ens agrada entendre’ns com a centre cultural, com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), que posa a debat situacions de present i que, en el nostre cas, hi afegeix el valor de la memòria i la connexió amb llenguatges artístics.

En l’ampliació de relats també hi ha hagut una feina de revisió crítica de la col·lecció, en sintonia amb molts altres equipaments catalans que estan engegant processos semblants. Vosaltres vau agafar l’exemple del Museu Marítim i vau analitzar la col·lecció amb perspectiva de gènere. Què n’heu fet, de les conclusions?

Ja abans havíem vist que en el relat museogràfic hi faltaven una sèrie de coses i que responia a una mirada molt concreta sobre el món rural. Abans vam fer una recerca amb Corremarges per parlar amb el territori sobre la memòria viva i vam començar fent l’hort i el jardí etnobotànic per afegir-hi la part de patrimoni viu. Això s’ha complementat amb Catalina Gayà i Laia Seró, que han fet una anàlisi del discurs amb l’acció tan simple i necessària de veure el Museu amb algunes dones i reflexionar sobre què estem explicant, on som i on no, i com hi som. Volem convertir-ho en un exercici de com modificar el relat sense la necessitat d’una gran inversió en museografia. Amb els recursos i les recerques que hem fet, hauria de ser fàcil incorporar tota aquesta vida, les mirades de les dones i també les plantes, les persones que han arribat d’altres països, els joves, la gent gran…

Quan fas això, dius que el relat que fins ara mostraves no està del tot bé. Ha generat rebombori?

L’exposició “Tros de dona”, on es reflecteix aquest procés, ha generat conflictes. La cultura ha de ser l’espai de negociació; no ens ha de fer por la confrontació. Pensem que hem de ser l’espai de conflicte des d’on es pugui resoldre de manera consensuada la presència de totes i tots. No deixem d’explicar el que estem explicant, sinó que, a més, hi incloem altres mirades, que és la feina que tenen tots els museus avui. 

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El que ens interessa no és l’objecte: és el saber què hi ha darrere”

Quins són els biaixos següents en aquesta revisió?

Una de les qüestions que més sortien és que en el museu no hi ha ànima, hi falta la comunitat, la vida. Es pot resoldre dessacralitzant l’objecte, que ha de continuar sent el motiu de la funció de preservació. Històricament sempre dèiem que l’objecte havia d’estar contextualitzat i havia de respondre a la seva realitat i al seu entorn, però avui ha de respondre a històries de vida concretes. L’objecte és una peça d’art. El que ens interessa no és l’objecte: és el saber què hi ha darrere. 

Això em fa pensar en la tasca educativa dels museus. A vegades, necessites algú que t’expliqui aquests coneixements que hi ha darrere els objectes. 

Ara parlem molt de la idea de mediació, tot i que a mi m’agrada molt el terme educació. És evident que necessites uns codis per entendre determinats contextos que no són els teus. Justament l’avantatge d’un museu és que hi pots conèixer altres codis gràcies a objectes, però els objectes necessiten aquesta mediació, i la millor sempre és la humana. Es tracta de veure com els testimonis de les persones poden ser gestionats, transferits, utilitzats a través de tecnologies quan no poden ser-hi les mediadores.

Això ha d’anar acompanyat de millores d’accessibilitat per tal que aquest coneixement arribi a tothom?

L’accessibilitat respon a un marc jurídic obligatori concret en el cas dels museus; ens agrada entendre-la de manera holística i lligar-la a l’educació. No és un tema només de capacitats diferents, sinó d’entorns culturals, edats i identitats diferents. L’accessibilitat vol dir que has d’intentar fer arribar aquest coneixement de totes les maneres possibles al màxim de gent possible. Això vol dir tenir en compte des de la mida de la lletra, fins al braille o altres llengües, llenguatges i mecanismes de lectura i comprensió. 

A vegades, l’accessibilitat s’aborda de manera posterior, quan ja està tot muntat. Com ho heu fet en aquesta nova sala del Museu Terra?

Es va mirant, però hem de reconèixer que no es fa tan a fons com s’hauria de fer. Encara hi ha altres prioritats a vegades definides per l’espai, pel temps i pels recursos econòmics. Hem d’anar canviant la tendència i anar fent propostes més accessibles i inclusives, tant físiques com de llenguatges i identitats. 

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“A la Conca de Barberà no hi ha equipaments d’art contemporani; la nostra ha estat una funció compensatòria”

La tasca divulgativa i educadora dels museus està desmuntant aquesta percepció que els museus són llocs on passar-hi de puntetes?

Ha anat canviant, però encara hi ha la percepció que els museus són temples i que no tothom està cridat a participar-hi. Afortunadament, però, l’accent que hem posat a les propostes educatives des dels museus a Catalunya ha estat molt important. Des dels anys vuitanta hi ha una tradició molt interessant i poc estudiada i ha generat un canvi en els infants que hi han anat venint a través de l’escola, que és el millor espai de socialització. Això no vol dir que hi hagi una etapa en la vida de les persones en què no vagis als museus, de la mateixa manera que no vas al teatre o al cinema. Aquí ens hem de relaxar i no atabalar-nos, però hi ha molta feina per fer. 

Com es treballa aquesta llunyania?

Una forquilla, si és la que utilitzaves quan menjaves els macarrons de la teva àvia, és un objecte de museu, és patrimoni. Quan comencem a definir què vol dir patrimoni i què és un element museïtzable, començarem a fer els nostres propis museus i els començarem a entendre com una cosa més lligada a la vida quotidiana. A Europa tenim aquest problema amb els museus, però també amb la música o el teatre: forma part d’un nivell de consum i gaudi estètic allunyat de la vida diària, i, en canvi, tots cantem i tots fem teatre. Hem d’anar trencant aquestes barreres. 

Al Museu Terra també incorporeu l’art contemporani com un llenguatge més per parlar del patrimoni i de la terra. 

Al Museu ja teníem un doble patrimoni: som un museu etnològic i un espai d’art contemporani. A la Conca de Barberà no hi ha equipaments d’art contemporani; la nostra ha estat una funció compensatòria. La idea d’hibridar ambdós patrimonis era molt evident perquè cada vegada més els artistes estaven entrant en reflexions similars a les que fèiem en el museu. D’altra banda, sempre hem entès l’etnologia com l’estudi de les maneres de viure, i entre aquestes hi ha l’art i la ciència; no tenia sentit separar-les. Ens agrada entendre l’art contemporani com la ciència: una manera d’apropar-te al coneixement a partir de preguntes i recerques, amb l’avantatge que l’art dona respostes obertes i que poden generar debats.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La ciutat i la mirada hipermoderna són com el plàstic: no tenen memòria”

Ja parlaves d’hibridació cultural entre oposats en un article que vas escriure a CRÍTIC, sobretot entre la relació entre rural i urbà. 

Hi ha un filòsof que m’agrada molt, Edgar Morin, que parla de la gestió de la complexitat, i un altre, Jesús Martín-Barbero, que deia que la modernitat va ser una màquina de separar i dividir. Argumentava que aquesta separació extrema ha sigut molt positiva, però que, portada a l’últim extrem, ens acaba desconnectant del sentit de la vida i ens genera confusió sobre per què estem fent les coses. En el rural-urbà està passant això: què vol dir rural? En realitat, està tot molt més hibridat del que pensem. Les barreres ja no són tan evidents, ni en el sentit rural-urbà ni en el de la mobilitat de les persones ni en el de la tradició i la modernitat. Ja no ens funciona aquesta categorització absurda.

Amb aquest discurs de fons, decidiu que hi ha d’haver una nova sala del Museu Terra a Barcelona. Amb quina Barcelona us heu trobat?

Hem constatat que debats molt interessants que afecten tot Catalunya no es visibilitzaven a les ciutats perquè s’estaven fent des de l’Espluga. Si Mahoma no va a la muntanya, que la muntanya vagi a Mahoma, que és el que van fer els pagesos amb els tractors a la Diagonal. La filosofia era obrir una finestra del món rural a Barcelona. Volíem demostrar que tan urbà és algú de l’Espluga com rural és algú del Poblenou. Quan parlem dels boters, estem parlant dels de l’Espluga i també dels del Poblenou!

Llavors també abordeu la memòria de les ciutats?

La ciutat i la mirada hipermoderna són com el plàstic: no tenen memòria. És sempre començar de zero i mirar cap al futur, fent taula rasa del que ha passat, com si no valgués la pena res del que hem fet. És com si haguéssim d’inventar cada dia.

La sostenibilitat podria resumir una gran part de la tasca que feu perquè sí que mira enrere i aborda molts àmbits vinculats a la terra en un sentit ampli. És un concepte clau del Museu Terra?

És molt important. Quan parles de terra, parles del planeta Terra i també de territori, de com volem que sigui Catalunya en un moment en què la línia de costa es veu afectada per l’emergència climàtica. Hem de tornar a mirar el territori per veure com evitem els impactes de la crisi climàtica en l’aigua, els incendis o la mobilitat. Parlar de sostenibilitat és parlar de com volem viure en uns anys, i això és un imaginari cultural que hem de definir entre tots. Ho podem fer només a partir de la innovació i la modernitat o a partir del coneixement acumulat, que seria el més sensat.

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies