20/01/2026 | 07:00
La tesi principal del teu darrer llibre, La revolució inevitable, és que amb la intel·ligència artificial passem d’una societat industrial a una societat digital. Això vol dir que la indústria deixarà de ser important?
No. La qüestió és sobre què pivota l’estructura de poder, sobre què pivoten l’organització social i l’ordre. En el pas anterior, de societat agrícola a industrial, l’agrícola no va deixar de tenir un pes important. Però ara l’ordre comença a pivotar sobre allò digital.
Al llibre expliques que el 2023 va ser l’any del llançament dels nous models; el 2024, l’any de l’experimentació, i el 2025, l’any en què la intel·ligència artificial ja es comença a aplicar sistemàticament. Ara ja entrem al 2026… En quin punt som?
En general, estem comprant massa fàcilment un relat que diu que tot és ràpid i vertiginós. I les coses no són mai tan ràpides. Totes les etapes anteriors de tecnologia han passat per les mateixes fases. Hi ha, primer, la descoberta. Després hi ha una fase d’artesania, que és començar a veure si serveix per a algunes coses. Després, la fase en què comencen a canviar mètodes i procediments, i, a l’últim, la fase en què el mercat ho adopta plenament. I som tot just a les primeres. Em sembla que el 2026 encara serà això, majoritàriament. El gruix de les nostres empreses i ciutadans encara està en fase d’exploració artesana.
“Comprem massa el relat que amb la intel·ligència artificial tot és ràpid i vertiginós”
Què és el que ens estan venent i no passarà?
En un viatge a la Xina vaig anar a visitar un fabricant d’electrodomèstics. Em van ensenyar una nevera que tenia una càmera i llegia la data de caducitat dels iogurts: si caduca aviat, la nevera parla amb el teu telèfon mòbil, i el mòbil t’avisa. D’acord, jo sé que la tecnologia pot fer això, però m’hi jugo un pèsol que d’aquí a cinc anys les neveres no seran així. Que no compensa tota aquesta tecnologia en una nevera per gestionar un iogurt que caduca. Els autors d’aquestes tecnologies estan borratxos i anuncien un futur on tot passa per aquí. Tendeixen a anticipar i maximitzar els usos. I el que m’atreveixo a dir és que, partint de la realitat de les altres transformacions digitals que hem viscut, això trobarà un carril central que no és aquesta borratxera. Alguns dels usos no s’acolliran.
Llegint el llibre, semblava que la teva posició sí que era que ho canviaria tot.
Sí, ho canviarà tot, però és un canvi estructural decorat amb molta ximpleria que no quallarà. El que sí que quallarà és una altra manera de treballar, una altra manera d’organitzar la societat. En els pròxims deu o quinze anys redefinirem tots els nostres serveis. Anem cap a serveis personalitzats a partir de dades en temps real. Per exemple: jo soc asmàtic, i, si els nivells d’al·lèrgia de pol·len de la ciutat de Barcelona pugessin de sobte, a mi la intel·ligència artificial m’avisaria. Si tinc risc cardíac, i les meves pulsacions en les últimes tres hores no són les adequades, podré rebre un avís. Això ho voldrem, però aquesta pirotècnica tecnològica ara mateix ens està confonent molt.
El debat públic se centra molt en ChatGPT i Gemini, però una gran part del canvi vindrà dels agents. Quina és la diferència?
ChatGPT és com l’oracle de Delfos. Tu li preguntes el que et dona la gana, ell et contesta el que li dona la gana, i no saps d’on t’ho ha tret. Aquesta és la part rellevant: que no saps d’on ho ha tret. Són models generals que, per entrenar-se, han utilitzat tota la informació disponible que han pillat. Això inclou la bona i la dolenta, la fiable i la no fiable, la correcta i la falsa. En canvi, un agent és una intel·ligència artificial entrenada específicament per a una tasca, amb un entrenament delimitat en la informació necessària per fer aquella tasca. Per exemple, un agent especialitzat en malalties respiratòries que ajudi els metges de família, entrenat només amb les històries clíniques del CatSalut, el catàleg oficial de farmàcia d’Espanya i uns milers d’articles científics. És a dir, amb menys informació, però més ben seleccionada. Una intel·ligència artificial és un programa que treu conclusions a partir d’un repertori d’informació, i el repertori d’informació escollit marcarà la diferència. El que és previsible és que, en cada àmbit professional, un treballador estarà acompanyat per múltiples agents.
Aquests avenços s’aturaran si esclata la bombolla especulativa al voltant de les grans empreses del sector?
La bombolla especulativa apareix sempre que hi ha altes expectatives. Això pot passar al voltant d’una tecnologia, o al voltant d’un equip de futbol, o al voltant del teu expedient acadèmic. És clar que hi ha una bombolla, perquè hi ha moltes expectatives, però això no vol dir que sigui mentida. La intel·ligència artificial és una cosa inevitable. Encara que hi hagi una bombolla. El fet que hi hagi una bombolla no vol dir que tot sigui mentida. Petarà l’empresa que no pugui aguantar la festa, però les altres seguiran.
Hi expliques que ja no funcionaran els dos grans mecanismes de distribució de la riquesa: els sous i els impostos. Què podem fer amb això?
Ara mateix, la societat digital és un territori adobat perquè els rics siguin més rics. Necessitem altres mecanismes de distribució, i soc optimista en el fet que els tindrem, però potser necessito vint anys per a això. Necessitem un moviment de lluita, de revolta. Hi ha precedents, exemples a seguir, com el que va liderar Simona Levi al voltant de les targetes black de Caja Madrid. Ara tenim el problema a una altra escala: el sistema fiscal d’Europa no funciona. Les empreses poden tributar en altres territoris. Crec que en quatre o cinc anys aquestes posicions de les oligarquies tecnològiques s’hauran consolidat encara més. No veig que estiguem treballant per resoldre això. Si ho mirem amb els marcs curtterministes que tothom està llegint ara, estem perduts. Els pròxims vint o quaranta anys seran molt dolents, però a llarg termini jo soc optimista perquè estic participant d’una nova societat.
“Encara que depenguem de la tecnologia dels altres, repartim bé la pasta!”
Com podem avançar cap allà? Quines idees hem de seguir per aconseguir sobirania tecnològica?
Són dues coses diferents. Sobirania tecnològica és no dependre de la tecnologia dels altres. El que dic és: encara que depenguem de la tecnologia dels altres, repartim bé la pasta! I repartim bé els drets i repartim bé els poders. Jo no necessito que la tecnologia sigui meva, però puc dir-te que estàs acumulant massa riquesa.
El Govern espanyol va llançar ALIA, un model públic d’intel·ligència artificial. Té sentit, invertir en això, si és molt lluny de competir amb les capacitats dels models xinesos o americans?
És que no necessites l’eina més potent per a tot. Si tu necessites una intel·ligència artificial per fer pressupostos de la teva empresa constructora de Mollet del Vallès, amb una intel·ligència artificial mitjana ja tires. És una manera de guanyar sobirania tecnològica, perquè no sempre necessito el més avançat per a tot.
“La meva esperança és que, si el Govern, Bonpreu o CRÍTIC necessiten alguna cosa de la IA, trobin proveïdors locals”
El Govern català també ha presentat una estratègia d’intel·ligència artificial. En aquest cas, preveu invertir 120 milions d’euros en la creació d’un núvol públic sobirà. Això què és?
Un núvol és una infraestructura d’ordinadors. Cada vegada que et diguin que tens un document al cloud, vol dir que ho tens a l’ordinador d’un altre. Per tant, aquí el que es planteja és que l’ordinador sigui nostre, que estigui sota el marc legal català; és tenir algunes d’aquestes infraestructures tan properes com sigui possible, tenir una alternativa pública i local d’això.
A escala europea, una de les grans apostes és crear quatre grans gigafactories d’intel·ligència artificial. Una d’aquestes pot fer-se a les Terres de l’Ebre. Què són aquestes factories?
Són infraestructures de supercomputació. Ja en tenim d’aquestes, des de fa anys, però enfocades a la recerca, com el Supercomputing Center de Barcelona. Ara s’hi ha sumat l’embolic de la intel·ligència artificial, que també requereix supercomputació per entrenar-se, i Europa diu: d’acord, ara també necessito supercomputació al servei del món productiu, no només de la recerca. Aquestes gigafactories estan pensades per a això, perquè les empreses europees puguin provar els seus prototips i tirar endavant les seves solucions. És la meva esperança: que, quan el Govern, Bonpreu o CRÍTIC necessiti alguna cosa d’intel·ligència artificial, trobi un mapa de proveïdors locals capaços de donar-ho.
“Els resultats en català a internet ja no són de la nostra cultura”
I a Barcelona, al Supercomputing Center, què s’hi fa?
El Barcelona Supercomputing Center (BSC) és tan gran que dins hi ha de tot. Si ets un biòleg i estàs investigant, pots necessitar el recurs d’un superordinador com el de Barcelona: et permet fer 200 milions de simulacions en un matí, i la teva recerca avança més de pressa. Una part del BSC és això: un dels ordinadors més potents d’Europa. A banda, també hi ha uns 2.000 investigadors organitzats en grups de recerca que fan servir aquesta màquina, o altres màquines, per a la seva recerca. Hi ha grups de ciències de la vida, de geologia, grups de recerca de biologia, de química… I aquests competeixen amb altres grups de recerca d’Europa per fer servir la màquina. I ara hi ha una tercera cosa, que també ha finançat Europa, semblant a la que possiblement serà a Móra d’Ebre: el projecte per muntar un altre superordinador per donar servei a les empreses. Aquest no serà per investigar, sinó per fer.
La intel·ligència artificial també comporta riscos culturals. Pot aguditzar la minorització de la cultura catalana?
Sí, la cultura catalana té un problema amb la intel·ligència artificial. Per primera vegada a internet, els resultats en català no són de la nostra cultura. Abans, a la internet de Google, si consultava un enllaç en anglès, ja sospitava que no era de la meva cultura, però ara no hi veig la diferència. Jo li pregunto en català i em contesta en català, però la resposta no s’ha construït des de la nostra cultura, potser ha agafat la resposta de Wisconsin! Si demano la recepta d’una sopa per Nadal, em pot donar un chop suey. Hem d’aconseguir que les respostes dels models d’intel·ligència artificial tinguin en compte aquest paràmetre de l’àmbit cultural. Cal que les cultures es defensin de l’aplanament que suposa internet.
