28/01/2026 | 07:00
Mirem cap al nord. Al fons de tot, il·luminada pel sol, s’hi veu la serra del Montsec, on comença el Prepirineu. Just davant, s’hi veu la serra del Mont-roig, la primera serralada després de la Plana de Lleida. I, encara més endavant, s’hi reconeixen les muntanyetes de la serra de Bellmunt-Almenara, un espai natural protegit i poc convencional.
El paisatge de la Noguera baixa és entre els canals d’Urgell, a la depressió de l’Ebre. És una zona amb doble caràcter: una part de regadiu, que històricament ha generat més activitat econòmica, pagesa i ramadera, i una de secà, de caràcter estepari, pràcticament juxtaposada a l’altra. La Noguera era una zona amb molt d’oliver, vinya, i també fruiters; però de mica en mica s’ha dedicat a especialitzar bona part de les terres més fèrtils a produir pinso per alimentar animals, que després s’exporten a Europa o a l’Àsia.
Som a les restes de l’església vella de Sant Pere del Pedrís, a Bellcaire d’Urgell, a tocar de la Sentiu de Sió. Ens citem aquí perquè és un punt una mica més elevat de la plana, i ens va bé perquè es veuen clarament els camps sembrats d’alfals on un fons d’inversió danès vol construir una central de biogàs. La irrupció de macroprojectes com aquest, que no és l’únic a la comarca, ha aixecat la llebre entre la població. Més enllà d’intentar frenar projectes industrials d’aquestes magnituds, la plataforma Pobles Vius vol posar sobre la taula el desequilibri territorial que hi ha entre el camp i la ciutat a casa nostra, la relació de poder que suposa i l’urbanocentrisme en la manera de relacionar-nos amb l’entorn.
Som aquí perquè un fons d’inversió, el Copenhagen Infrastructure Partners, vol construir una planta de biogàs als afores de la Sentiu de Sió, a tocar també de Bellcaire i la Ràpita. Quin és l’objectiu d’aquest projecte?
És una macrofactoria que produirà gas a partir de materials orgànics, per alimentar la xarxa de Naturgy. El que faran és una fermentació anaeròbica, sense oxigen, de diferents materials: hi entraran matèries orgàniques de diferents tipus, i en sortirà gas, CO2 i un subproducte que se’n diu digestat. Els purins serveixen de medi líquid per fer aquesta fermentació; però el que té realment potencial de producció de gas són altres materials rics en matèria orgànica, com els cadàvers, els fangs de paperera o els residus d’escorxador.
I esteu en contra de la construcció d’aquesta macrofactoria.
Aquest projecte encarna a la perfecció el salt d’escala que hi està havent amb la qüestió del biogàs. Fins ara, les plantes eren de 50.000 tones de purins, i les feien els mateixos pagesos i ramaders per tractar els seus residus. En aquesta planta plantegen tenir-hi anualment 500.000 tones de diverses matèries, una quantitat gairebé inimaginable. Passem a uns actors que ja no són ramaders, sinó que són grups financers amb seu a Madrid, a València o a Bilbao, per exemple.
L’empresa promotora d’aquesta macrocentral és La Sentiu Bioenergy SL, amb seu fiscal a Madrid, i està integrada al fons d’inversió energètic Copenhagen Infrastructure Partners. “Tot plegat és un hòlding per evitar impostos, perquè, un cop instal·lat, paguin el mínim”.
“El biogàs es ven com a renovable, però suposarà un moviment diari de mil camions a la Plana de Lleida”
Com pot ser que es plantegi fer un projecte industrial d’aquestes magnituds en unes terres agrícoles de qualitat?
Perquè s’utilitza la problemàtica dels purins com a justificació. Diuen que hi ha un volum elevat de nitrogen, i es fa servir això per impulsar plantes de metanització, de producció de gas. Però aquest argument l’hem desmuntat amb un treball tècnic que fem la Universitat de Lleida: aquesta gran quantitat de dejeccions ramaderes sobrants no existeix ni en l’àmbit comarcal ni de Ponent. És cert que hi ha alguns municipis amb problemes, però calculem que només hi ha un 5% d’excedents reals de tots els que es projecten tractar.
Se sobredimensiona la qüestió dels purins per col·locar infraestructures industrials.
Sí. Però és que, al final del procés de fermentació anaeròbica i els tractaments posteriors, el que poden fer és canviar els nitrats de forma, però no en desapareix ni un. El que passa és que, si vingués Naturgy i digués que vol fer una refineria de gas al mateix lloc, li dirien que no, perquè és un sòl agrari de qualitat. Quan parlem d’aquesta planta, ens hem d’imaginar 6 edificis junts de 25 metres d’alçària plens de merda fermentant, més una enxumenia de 60 metres. Això és una explotació industrial en tota regla.
De quina manera impactarà en les condicions de vida de la gent que viviu aquí?
Tant les dejeccions ramaderes com els fangs de depuradora, els cadàvers i les vísceres d’escorxador van amb camió. És una energia que s’està venent com a renovable, com a sostenible, però que en realitat és un gran moviment de 31.000 camions l’any, que, si ho extrapolem als 22 projectes que ara mateix tenim detectats a Ponent, suposaria un moviment diari de mil camions a la Plana de Lleida duent materials molt perillosos des del punt de vista sanitari. Aquí a tocar hi ha un canal d’Urgell, que dona aigua de boca a tres localitats. Com pot ser que es vulgui construir justament aquí una macroinfraestructura d’una factoria de biogàs, que és una indústria química? I no tota la planta va coberta; el dia que hi hagi boira i que no circuli l’aire per l’anticicló, tota la pol·lució s’impregna. O si hi hagués un accident, imagina-t’ho! On haurien d’anar és a un polígon industrial adaptat a la producció d’energies perilloses com el gas, no enmig del sòl agrari.
“Servirà per alimentar un monopoli: Naturgy. Tot plegat forma part del ‘greenwashing‘”
Per què “s’ha de fer aquí”?
Perquè hi passa un tub de Naturgy. Busquen un lloc on més o menys els encaixi, tot i que aquí hi ha distàncies que no es compleixen. Servirà per alimentar un monopoli, perquè tot aquest gas anirà distribuït per la mateixa empresa, Naturgy, una de les 5 empreses més contaminants de l’Estat espanyol. Tot plegat forma part del greenwashing.
Dius que no és lloc per fer una infraestructura d’aquestes característiques, “i menys en un moment de crisi sanitària”, com és actualment amb la pesta porcina africana. Quines afectacions pot tenir?
La pesta porcina africana és una malaltia altament contagiosa per als animals i no té vacuna. Si la malaltia arribés a una granja, les conseqüències serien devastadores: caldria sacrificar tots els animals i destruir els purins, els fems, els farratges, els aliments, el gra i el pinso. El que es planteja amb el biometà és un model altament industrialitzat i centralitzat que prioritza la producció de gas, incrementant alhora el risc de transmissió de patògens: es preveu que els camions visitin les granges cada 15 dies, i el transport suposa un dels principals riscos d’expansió de malalties. A més, els diferents materials que barrejaria la planta (purins, cadàvers d’animals i vísceres d’escorxador) són vectors importantíssims de transmissió. Això és assumir un risc molt elevat, gairebé com jugar a la ruleta russa.
“Els espais rurals han de tornar a ser pensats per a ells mateixos, no com un titella de l’Administració al servei de les crisis del moment”
La plataforma Pobles Vius va néixer per frenar aquest projecte en concret?
La nostra pretensió és poder acabar amb tot això com més aviat millor, i poder dedicar-nos a una lluita molt més en positiu i reivindicar que els espais rurals han de tornar a ser pensats per a ells mateixos. No com un annex dormitori, ni de projectes especulatius, ni com un titella que l’Administració fa anar al servei de les crisis del moment. Ara hi ha una onada de repoblament del món rural, però bàsicament és omplir les cases, i això no va a favor de la vida rural, sinó a favor d’una forma de vida que segueix els mateixos patrons urbans: de consum, d’hàbits, de relacions. Però, sobretot, una cosa que vull subratllar és que no volem ser un moviment retrògrad, ni conservador; volem que s’allunyi d’aquesta derivada d’extrema dreta. No hem de caure en aquest antiecologisme reaccionari que s’està intentant forjar des de certs ambients polítics.
Tornar a posar la vida rural al centre i pensar-la per a si mateixa també té molta relació amb els principis de subsidiarietat política i econòmica, que també defensen moviments com el de Rojava (el Kurdistan), i que diuen que l’economia i la política s’han de construir pensant en el municipi. El que no es pugui resoldre al municipi, que es faci a escala comarcal, i si no de vegueria, i així fins a l’estat i el món sencer. “Aquest és el veritable camí cap a l’ecologia, i no que ens pautin des de cercles tècnics i econòmics al Paseo de la Castellana”, assegura.
“S’han posat els espais rurals al servei d’interessos externs i privats a costa de la nostra vida i del nostre entorn”
Un dels vostres lemes és: “Defensem la terra. Volem pobles vius. No som un abocador ni una colònia energètica”. Pots desenvolupar-lo?
El moment que vivim ara no és qualsevol, perquè coincideix que, en molt poc temps, se’ns presenten un munt de transformacions sobtades sobre el territori rural, sobre casa nostra. Hi ha empreses i fons d’inversió que perceben els espais rurals com a atractius per venir a fer-hi negoci, per sobre de l’agricultura i la natura. Potser no es pot parlar de colonialisme en sentit estricte, però sí que s’han posat els espais rurals al servei d’interessos externs i privats. I aquests interessos, sovint, són per aconseguir garantir uns nivells de vida d’altres zones, moltes vegades d’hiperpoblacions urbanes, a costa de la nostra vida i del nostre entorn. Això és possible per tres factors: per interessos econòmics, per un paper actiu de l’Administració de facilitar aquests projectes i un model de desequilibri territorial d’un sistema predominantment urbà.
Quan parles de l’Administració, et refereixes a l’estatal, l’autonòmica, la local o totes?
Totes. Totes formen part d’una mateixa estructura i totes tenen responsabilitat. I també parlo de la Unió Europea. Per a mi, l’Administració té un paper molt actiu, no només de gestió. Per exemple, durant el franquisme es van desenvolupar unes lleis –que encara són vigents avui dia– d’expropiació forçosa. Quan es va fer el pantà de Rialb, als anys vuitanta, es van inundar 10 localitats on vivia gent. Ara tu imagina’t que al Poblenou, per dir alguna cosa, algú decidís que s’hi ha de fer un pantà i que s’ha de colgar sota l’aigua. És inconcebible que passi en segons quins territoris, i s’ha fet gràcies a aquestes estructures d’Estat.
“Les polítiques agràries són molt eurocèntriques: entenen l’agricultura com a negoci i no com a necessitat bàsica”
Les institucions municipals no fan més resistència?
Una mica més, però hi ha un seguidisme acrític de les consignes que venen de la Unió Europea. Les polítiques agràries són molt eurocèntriques, principalment pensades per França i Alemanya, que tenen un model d’agricultura industrial i de gran escala copiada dels Estats Units, que entenen l’agricultura com a negoci i no com a necessitat bàsica i com a estructura del món rural. En canvi, el nostre país té finques molt petites, amb molt més bosc, amb pobles petits, i no encaixa amb la política agrària de tall centreeuropeu industrial, i això no es té en compte. I sovint també passa amb el tema energètic.
Ens movem. Marxem del Pedrís, i amb la seva furgoneta ens plantem al km 0 del macroprojecte, a l’altra banda de la carretera, ara ja a territori de la Sentiu (i no de Bellcaire). L’aigua del canal d’Urgell que mencionava se sobreposa a la resta de sons i de sorolls.
“Hi ha una crisi ecològica que es redueix només a la crisi climàtica. Això va molt bé a les empreses per fer-hi negoci”
Com influeixen els interessos econòmics i empresarials en la manera com parlem avui dia d’ecologia?
Hi ha una crisi ecològica que massa vegades es redueix només a la crisi climàtica, i això va molt bé per a les empreses que hi poden fer negoci. Si volem parlar d’ecologia, hem de parlar de relocalitzar la vida, de les relacions econòmiques i polítiques. L’ecologia és sinònim de relacions locals. Ara sembla que ens hem especialitzat a parlar de canvi climàtic, i oblidem totes les altres crisis ambientals que hi ha, i que són inclús més fortes que el canvi climàtic, com ja s’ha estudiat. La primera és la crisi de la toxicitat: la intoxicació de l’aire, de l’aigua i dels aliments ja provoca des de fa dècades milers de morts anualment. Després, la crisi dels ecosistemes: que els ecosistemes no funcionin i s’hagin despullat de biodiversitat posa més en risc la vida de la nostra espècie que no pas el canvi climàtic; i també com s’han fet malbé tots els cicles de l’aigua.
Què seria el més urgent a revertir dins del sistema?
Un dels grans puntals que hauríem de revisar si volguéssim revertir la crisi ecològica és el desequilibri poblacional. El 90% de la població viu en zones urbanes, i només el 10% ens hem quedat en zones rurals. Aquest desequilibri territorial fa que s’hagin de portar els recursos on no n’hi ha. Antigament, la gent poblava el territori on hi havia els recursos, i ara és al contrari: els recursos s’han de dur a les zones urbanes hiperpoblades. Això ens fa ser productors d’energia per exportar, i també genera molts residus, que s’han de tornar a escampar a zones rurals perquè allà no hi caben. I aquí es genera una subordinació. Amb la revolució industrial i fins ara, a les zones rurals hi ha hagut una mena d’especialització funcional.
“Als moviments socials hi ha un tabú urbanocèntric: som molt capaços de criticar el capitalisme o l’Estat, però molt prudents amb les relacions entre el camp i la ciutat”
Especialització funcional segons les necessitats de les ciutats?
En gran manera. A les zones rurals s’han atorgat les funcions d’extreure recursos, proporcionar-los, retornar residus i després, si t’ha tocat viure en un lloc que té un paisatge més valorat, has d’oferir oci. Ets una via d’escapament on va la gent quan ja no pot aguantar més la pressió de vida que suposen els espais hiperpoblats. Aquí hi ha la subordinació: a naltres ens toca fer de cambrers, d’escombriaires, produir aliments barats, proveir d’aigua i altres recursos a les zones urbanes. En canvi, les ciutats han tendit a concentrar el poder polític, econòmic i mediàtic, així com els serveis culturals, educatius i sanitaris de més nivell. El repartiment és desigual. Des de Pobles Vius ens volem centrar en això, perquè als moviments socials hi ha un tabú urbanocèntric: som molt capaços de criticar el capitalisme, som molt capaços de criticar l’Estat i l’Administració, però som extremament prudents quan hem de parlar de les relacions entre el camp i la ciutat.
Per què creus que passa això?
Perquè els moviments socials, històricament, són de matriu urbana, i és des d’on es genera el discurs i s’aparquen aquestes relacions de poder. I, si hi ha una relació de poder, hi ha una subordinació. És una crítica sistèmica, no una crítica a la gent de ciutat, i és molt important que ho entenguem així: una crítica al sistema urbà, al predomini de les formes de vida urbanes, al fet de concentrar la població en uns espais que es van impulsar durant el mateix desenvolupament del capitalisme, quan va ser necessari treure la gent a la ciutat i portar-la a espais més propers a les indústries.
Com es pot fer un gir de 180 graus per trencar amb els discursos urbanocèntrics?
Necessitem organitzar-nos com a subjecte polític. El poder utilitza qualsevol crisi o esdeveniment sobtat per provocar tots aquells canvis que realment voldria provocar en una situació d’estabilitat i que no aconsegueix. És massa evident que tot el desplegament de renovables s’ubica al món rural, pràcticament per subministrar espais que no són rurals. En algunes comarques s’està produint el 1.000% del que les mateixes comarques consumeixen. No podem obviar la lectura territorial que té.
Què diries a tota la gent que diu que des del món rural us oposeu a tots els projectes que se suposa que remen a favor d’una transició energètica?
Per assolir una transició energètica verda real, s’haurien de tenir en compte diverses coses. Primer, els projectes energètics a instal·lar haurien de ser dimensionats a les necessitats reals, i també caldria utilitzar espais degradats o antropitzats, com teulades i infraestructures ja fetes, per exemple, i no sòl agrari. Hauria de ser un model de proximitat, descentralitzat, de petita escala, amb cooperatives i comunitats energètiques locals. I també caldria decréixer: la transició hauria de ser global, energètica però també econòmica, que vagi cap a l’economia que ens podem permetre com a planeta. Tot plegat ha d’anar acompanyat d’un reequilibri territorial, s’ha d’anar cap a una desurbanització, i aquesta és una de les primeres necessitats per afrontar la crisi ecològica: acostar la gent als recursos i no a l’inrevés. I això no ha de ser una lluita del món rural contra el món urbà, ni de bon tros. Al contrari, hi ha d’haver una aliança, i això també crec que és una idea molt important, entre les classes populars del món rural i les del món urbà. Però s’ha de canviar radicalment l’estructura de com estem poblant el país si volem fer front a la crisi ecològica. Tot el que passi per intentar perpetuar aquest model de desequilibri territorial, que és altament contaminant, és una presa de pèl.
