Iolanda Fresnillo “Si el 14-F no serveix per fer un pla de xoc social, potser cal repetir eleccions”

Quina lectura fas dels resultats electorals del 14-F?

La meva primera reacció és de preocupació pels 11 diputats de Vox. Hi ha tot un seguit de gent que diu que no és tan preocupant perquè ho “equival” als diputats que hi havia abans a la dreta entre C’s i el PP. Però jo penso que hi ha un salt qualitatiu important en el cas de Vox, en els seus plantejaments d’extrema dreta i en el fet que no és, ni de bon tros, el mateix que Ciutadans o el Partit Popular, especialment en relació amb temes d’igualtat de gènere, de democràcia o de mitjans de comunicació. El perill ja no és només la mateixa presència d’aquests diputats al Parlament i el soroll que faran, sinó que hi hagi uns quants centenars de milers de persones que creuen que això és una opció encertada. I en quina situació es troba aquesta gent? Sabem que es tracta d’un vot polaritzat entre classes altes i classes populars, però el que resulta preocupant és que les classes populars pensin que l’extrema dreta és una opció.

I què en penses de la participació? Només hi va votar un 53% del cens, la xifra més baixa de la història en unes eleccions al Parlament.

També m’inquieta. Era esperable en el context en què ens trobem, tant per la por de la pandèmia com també per l’atipament de la gent envers la situació política: ara convoco eleccions, ara les endarrereixo, ara me les obliguen a fer, les picabaralles entre partits polítics, etc. A la fatiga de la pandèmia s’hi suma la fatiga pel context polític. I podríem estar satisfetes que hi hagi més del 50% de vot independentista, però hi ha menys vots que en les darreres eleccions. Doncs a mi això no em serveix. I el mateix amb els vots als partits d’esquerres: hi ha una clara majoria d’esquerres, però no són vots suficients perquè hi ha hagut una participació molt baixa. Llavors no n’estic gaire contenta; ho resumiria així. 

“Per què les classes populars voten Vox? Cal analitzar on han fallat les esquerres”

Com creus que s’explica que l’extrema dreta hagi obtingut tants suports fins al punt de situar-se com a quarta força al Parlament?

Tinc més preguntes que respostes. Crec que faríem bé d’aturar-nos, mirar bé quina és la situació i quines són les realitats de les poblacions on hi ha hagut aquest creixement de vot d’extrema dreta. Què és el que porta la gent a votar aquestes opcions? Jo no tinc les respostes ara mateix, però poso sobre la taula una anàlisi que cal fer: on hem fallat les esquerres. No dic que aquesta sigui l’única causa, però penso que faríem bé de mirar-nos a nosaltres mateixos en lloc de centrar-nos només en el que fan aquests partits. Parlo de Vox ara, però també de C’s, abans. Potser les esquerres no hem estat capaces de donar respostes a les necessitats i les a demandes, especialment, de les classes populars.

Tu mateixa ho deies: a Barcelona, per exemple, Nou Barris és el segon districte on Vox aconsegueix els seus millors resultats: un 9,5% dels vots, només per darrere de Sarrià – Sant Gervasi. Són els dos pols.

Els sectors de menys renda on hi ha hagut un vot important d’extrema dreta –i imagino que, si hi afegíssim C’s, les dades encara ens confirmarien més aquesta tendència– també són barris on hi ha hagut més abstenció. Crec que són els llocs on aquest atipament respecte a la política és més important i, potser, hi ha una part de vot de càstig, com va passar amb el vot pel Brexit al Regne Unit. En aquest sentit, hem de veure què estem oferint des de l’esquerra, no només en l’àmbit institucional: també des de les entitats socials, culturals i des de la societat civil d’aquest país. Com estem treballant davant d’aquesta crisi econòmica i social perquè l’expressió del vot sigui a l’extrema dreta? S’explica per cansament? És un vot de càstig o fins i tot desesperat?

L’eix de les eleccions ha estat només el nacional, que ha estat el preeminent en el darrer cicle electoral, o en aquesta ocasió també s’ha votat en clau esquerra-dreta?

Jo vull pensar que aquest segon eix no ha desaparegut mai, malgrat que hagi tingut menys rellevància que l’eix nacional. És possible que, en aquestes eleccions, hi hagi tingut més pes atesos la situació i el context de crisi social i econòmica en què ens trobem. És obvi que a la gent li preocupa la manca de llibertats, la deriva política de l’Estat espanyol, que hi hagi presos i preses polítiques i que no avancem en el dret a l’autodeterminació. Però, quan arribar a final de mes és una quimera per a moltes famílies, doncs totes les altres qüestions passen a la segona línia. No vull dir que s’oblidin, però no són el més urgent i, per això, hem de posar el focus en les polítiques econòmiques i socials que estem desenvolupant. Suposo que la gent també ha votat en aquesta clau.

Has seguit la campanya?

Hauria pogut, però no l’he seguit gaire perquè crec que també sóc fruit d’aquesta fatiga pandèmica i política. El problema és que ja arribàvem a la campanya en una situació de picabaralla constant dels partits dins del Govern i entre el Govern i l’oposició, i partíem d’una classe política que no ha adreçat de forma ambiciosa els problemes i la crisi econòmica i social que tenim sobre la taula. Segur que hi ha excepcions i estic generalitzant, però crec que aquesta situació fa que, en campanya, hi hagi poques propostes que t’il·lusionin o que t’indiquin que hi haurà un canvi. A mi m’ha semblat una continuïtat del que ja teníem.

Hi ha diversos escenaris oberts sobre els pactes que es poden articular per formar nou Govern, tot i que el més probable sembla que seria una reedició de l’executiu de JxCat i ERC. Com veus aquesta possibilitat?

Més que valorar l’escenari d’acords entre partits, crec que hauríem de valorar quin és el pacte i quines són les polítiques que posarà en marxa el nou Govern. Penso que és d’hora per valorar cap pacte eventual perquè no sabem què hi ha darrere, quins seran els compromisos. Tenim els programes polítics dels diferents grups, però no sabem quins seran els punts d’acord. I, de fet, entre les formacions que poden pactar hi ha prou diferències pel que fa a les propostes. Llavors, penso que ara ens hauríem de focalitzar en quina és l’acció de Govern que intentaran desenvolupar aquests partits junts, o amb el suport de qui sigui, i si això respon al nivell de crisi social, econòmica i també política –atesa la presència de l’extrema dreta– que tenim al país. Crec que això és el que hem de valorar.

“M’agradaria veure la CUP, els comuns i fins i tot el PSC en una actitud constructiva”

Però, en tot cas, si finalment es reedita el Govern anterior, probablement el seu soci preferent seria la CUP. Com creus que s’hauria de posicionar respecte a això? Hauria d’entrar en aquest executiu hipotètic?

La posició que han comunicat des de la CUP, relativa al fet que el primer de tot és veure quina és l’acció de Govern que es planteja, coincideix bastant amb el que jo deia. Aquesta formació torna a estar en una situació de poder decidir, però el que ha de pesar més és què fer, quines polítiques impulsar i, a partir d’això, votar a favor o en contra d’una coalició de Govern, després de saber per a què es planteja aquesta coalició, amb quins objectius. Això és l’important. I l’altra qüestió és que també hi ha el factor dels comuns: els últims pressupostos es van pactar amb ells i, per tant, no crec que els haguem de descartar tan ràpidament, ni creure que la CUP pot ser l’únic suport. Ja no només pel que fa a la formació de Govern, sinó en l’aprovació dels comptes o de polítiques i lleis concretes. A mi m’agradaria veure la CUP, els comuns i fins i tot el PSC, si cap d’aquests partits és al Govern, en una actitud constructiva, de tirar endavant les iniciatives legislatives i les polítiques i els pressupostos que necessita el país.

Com valores els resultats de la CUP? Malgrat que no ha aconseguit més vots, ha passat de 4 a 9 escons.

És clar, l’aritmètica, quan hi ha una baixada tan brutal de participació, dona resultats com aquest. I ja ho deien, que la baixa participació beneficiaria els partits petits. La CUP ara té 9 diputats, però ha tingut menys vots que quan en tenia 4. Aquesta és una lectura. L’altra és que ha perdut menys vots que altres formacions i, per tant, ha estat menys castigada amb l’abstenció.

Si al final hi ha un nou Govern d’ERC i JxCat, seguiríem amb la dinàmica de política de blocs…

En aquest cas sí, però pot ser que es plantegin altres opcions. ERC ha proposat un possible Govern més ampli amb els comuns, JxCat i la CUP. Si aquest és el punt de partida de quelcom de més ampli, potser es posen sobre la taula altres estratègies o possibilitats de fer pactes més enllà dels blocs. A mi m’agradaria pensar que podríem superar aquesta fase –deixant al marge, lògicament, el bloc de l’extrema dreta, que ha de quedar fora de qualsevol dibuix o negociació. Però espero que aquesta legislatura pugui ser molt més constructiva, i, perquè sigui així, hi ha d’haver diàleg dins del Parlament entre els diferents grups polítics.

“No veig JxCat ni el PSC avalant un tripartit de la CUP, dels comuns i d’ERC”

Però la proposta d’ERC probablement no superaria els vetos encreuats dels comuns i de Junts. Després, existeix la possibilitat del tripartit que ha plantejat Jéssica Albiach, amb ERC i el PSC –que també és difícil que es materialitzi perquè els socialistes i els republicans s’exclouen mútuament–, d’un govern en minoria entre ERC i comuns amb l’abstenció del PSC, i d’un tripartit format per la CUP, pels comuns i per ERC. Aquest darrer, però, exigiria l’abstenció o els vots favorables o de Junts o dels socialistes. Quin marge de possibilitat creus que tenen aquestes propostes?

Les valoro com a poc probables pel factor PSC i Junts. No veig les dues formacions avalant, encara que sigui amb una abstenció, aquestes possibles coalicions. Ni que sigui per simples càlculs electoralistes. Encara més: em costa creure que ERC entri dins de la primera possibilitat pel cost que pot tenir per a ells el fet de pactar amb el PSC a Catalunya, que no és el mateix que donar suport a Sánchez davant la possibilitat d’un pacte amb Ciutadans a l’Estat. I, en el cas del tripartit ERC-comuns-CUP, els números no donen. Ens podem inventar les combinacions que vulguem, però la composició del Parlament és la que és, a menys que hi hagi unes noves eleccions. Amb aquesta composició, hi ha partits com Junts o el PSC que haurien d’abstenir-se o votar-hi a favor, i no han donat cap senyal que puguin fer-ho.

Creus que pot haver-hi una repetició electoral?

No ho veig desitjable i espero que no. De moment hi ha el pacte entre Junts i ERC, que és el més probable, i res ens fa indicar, de moment, que no hagi de tirar endavant. Insisteixo en el “de moment”, perquè encara no hem parlat de per fer què. Quin és el pacte? Quines són les polítiques que volen tirar endavant? Jo mateixa prefereixo que no es repeteixin les eleccions; però, si el resultat del 14-F no ha de servir perquè facin les polítiques que necessita el país des d’un punt de vista de pla de xoc social, de reactivació econòmica, amb una economia que realment posi la vida al centre… doncs llavors potser sí que les hem de repetir.

Què en penses de l’”efecte Illa”?

Jo crec que la lectura és molt més complexa que l’”efecte Illa” per si mateix. Crec que hi ha molts altres factors, com l’esgotament o el fracàs de la proposta de Ciutadans, que hi intervenen. La gent que va votar C’s de manera massiva en el moment excepcional del 2017 va quedar òrfena quan aquest projecte polític va naufragar i quan es va veure com un partit buit pel que fa a propostes. Després, l’efecte del Govern a Madrid crec que ha tingut un impacte sobre el PSC. Hi ha molts factors que expliquen els resultats dels socialistes més enllà d’haver posat aquest candidat o un altre, però sí que és cert que, en la campanya, han sabut jugar l’efecte canvi i renovació. El missatge era: nou candidat, no repeteixo amb Iceta, poso una nova cara i això dona suport al lema del canvi. Crec que és tot això el que explica els resultats. Tanmateix, no és cert que hi hagi més gent que ara els voti; de fet, en unes eleccions en què ha votat poca gent, el que ha passat és que al PSC l’ha deixat de votar menys gent que en altres comicis.

Però el PSC s’ha sabut situar com el vot útil del constitucionalisme?

Clarament li ha sortit bé perquè ha guanyat en vots. Els resultats l’han beneficiat.

“Els partits independentistes van trobar-se amb un manifest que era un xantatge”

Potser els partits independentistes hi han contribuït de forma indirecta. Pocs dies abans de les eleccions, ERC, la CUP, JxCat i el PDECat van signar un manifest en què deien que no pactarien amb el PSC…

Jo crec que hem donat massa rellevància a aquest manifest. És un “signa’m aquí”, però no era un veto al PSC que hagués estat pensat per cap d’aquests partits ni que provingui d’un sector ampli de la societat civil. Surt d’un grupuscle que va marxar de l’ANC i que fa això que, de cop i volta, agafa una mena d’efecte Streisand a les xarxes i als mitjans. Les formacions independentistes van trobar-se amb un document al davant que era gairebé un xantatge: o el signeu o us tocarem el voraviu. Era una trampa a la qual els partits independentistes no podien dir que no, perquè llavors es posaven en una situació de debilitat precisament per l’impacte als mitjans que tenen aquestes coses. Aleshores, hem donat una importància a aquest fet que crec que no la té.

Però no creus que, per a ERC, el fet d’haver-lo signat va minvar la seva força negociadora davant de Junts, perquè li feia perdre la capacitat d’articular pactes fora de l’independentisme?

Però imagina què hauria passat si no l’hagués signat. Els “chuzos de punta” que li haurien caigut. Ja havien dit per activa i per passiva, des del primer dia de la campanya, que no pactarien amb el PSC; per tant, no sé què canvia aquest manifest. Era signar el que ja havien dit en campanya en una situació en què no podien no signar. Però insisteixo que no és una estratègia que plantegin cap de les formacions que signen, com podria haver estat un veto a l’extrema dreta, dir que es comprometen a fer un cinturó de seguretat davant de Vox. No és això, i ho estem posant a aquest nivell.

Illa ha dit que es presentarà a la investidura. Durant la campanya, alguns periodistes li van preguntar si acceptaria els vots de Vox, tot i que ell no va contestar clarament. En aquest sentit, el PSOE, juntament amb altres partits com ERC, Junts, els comuns i la CUP, es van comprometre en un manifest al Congrés a “rebutjar el suport de l’extrema dreta, especialment quan afecti la governabilitat de les institucions, sigui per activa o per passiva”. Però com es fa això de no acceptar els seus vots?

No pots fer res. I, si no, que preguntin a Ada Colau com s’ho podia fer per no acceptar els vots de Manuel Valls. Un cop ja són al Parlament, no pots fer res per no acceptar els seus vots. Pots no pactar amb ells, això sí, no comptar amb aquests vots de partida, però si et presentes a la investidura, no pots no acceptar-los. El problema és que els haguem deixat arribar tan lluny.

“La millor manera de confrontar Vox és amb polítiques d’esquerres. Això els rebenta”

Com ha de ser l’acció institucional respecte a Vox? Què han de fer els partits, l’han de confrontar o l’han d’ignorar?

No ho sé. De veritat. L’únic que sé és que, per mi, la manera de confrontar-ho de veritat és impedint que torni a passar i, per tant, hem de buscar quines són les arrels, per què la gent els vota i per què tenen l’opció de tenir representació. Segurament, la millor manera de confrontar l’extrema dreta és fent polítiques d’esquerres, feministes, ambientals, socials, inclusives, antiracistes… que són les polítiques que els rebenten. Però cal fer-les, no només a nivell discursiu. Hi ha gent que diu que qualsevol cosa que digui Vox al Parlament se li ha de contestar. D’acord, però amb fets, amb polítiques. Aquesta és la manera de lluitar contra l’extrema dreta, i de donar respostes a la gent que els vota.

Els moviments socials han estat molt crítics amb el Govern sortint. Ara, les esquerres representen més escons al Parlament que la legislatura passada. Creus que això pot influir en la relació entre el carrer i la institució?

Jo crec que sí, però penso que els moviments socials primer ens hem de reconstruir una mica. La situació és la que és, i es necessita una societat civil forta i uns moviments socials forts i coordinats. Tot això està per fer. I, segurament, la prioritat a curt termini no seran els llaços amb la política institucional sinó, vistos els resultats electorals i la pujada de l’extrema dreta en els barris més populars, treballar a peu de carrer en aquests barris. Aquesta hauria de ser la prioritat dels moviments socials. Òbviament, les relacions són més fluides quan hi ha gent que fins i tot provenia d’aquests moviments, però penso que hi ha d’haver una focalització, no tant en la política institucional, sinó en el fet de reforçar-nos i ser on hem de ser.