Jaume Collboni “Soc ecologista i estic a favor d’ampliar l’aeroport”

Hi ha alguns tòpics sobre tu. Però, realment, d’on surt Jaume Collboni?

Jo soc fill del barri del Baix Guinardó. He estat un xaval de barri. Em vaig passar la infantesa al carrer. Anava a l’escola pública del barri, que ara es diu Mas Casanovas, i després vaig anar a un institut públic al barri del Fort Pienc. Quan era petit, havia anat a les escoles del CEPEPC, la Icària, que era hereva de la renovació pedagògica i tota en català; però, tot i ser cooperativa, no deixava de ser una escola privada, i vaig haver de deixar d’anar-hi perquè el meu pare es va quedar a l’atur durant la crisi del petroli dels anys setanta i vam haver d’ajustar-nos el cinturó.

Classe social dels teus pares?

Classe mitjana treballadora. La mesocràcia típica de Barcelona. El meu pare era enginyer, i la meva mare, administrativa.

Et dius Jaume Collboni i Cuadrado. A casa éreu bilingües, oi?

Sí. Però amb una història curiosa. La meva família materna, els Cuadrado, venen d’Andalusia, però van arribar en les primeres onades migratòries, la dels anys vint, per treballar a l’Exposició Universal del 29; de fet, els avis paterns ja van néixer a l’Hospitalet, i són els que parlen català. En canvi, els Collboni, que venien de Palamós i de Camprodon, van acabar parlant en castellà. El meu pare va néixer a Burgos, perquè l’avi treballava allà aleshores, i va ser més aviat castellanoparlant. Coses d’aquest país, i de les identitats encreuades.

Quan i on comences a militar socialment i políticament?

L’etapa política és l’última. Amb 19 anys recordo llegir Fukuyama defensant allò que la història s’havia acabat i que el sistema actual s’havia imposat al comunisme, i no em va agradar gens. A casa meva no érem ni comunistes ni prosoviètics, però vèiem que hi havia desigualtats i injustícies al sistema. Vaig militar primer en sindicats d’estudiants, a l’AJEC (Associació de Joves Estudiants de Catalunya), i… després d’estudiar Dret vaig treballar 10 anys al sindicat UGT. Fins als 20 i molts no començo a pensar en els partits. Al PSC hi entro l’any 96 com a militant de base i prou, tot i que a finals dels noranta, vaig fer una incursió com a conseller de districte a Horta-Guinardó. Allà agafo el gustet a la política local, resoldre problemes concrets, el dia a dia de la gent.

“Vaig ser diputat del PSC en una època complicada: vam viure la crisi econòmica, el Procés i el 15-M”

Durant el tripartit tu entres a ser coordinador tècnic del grup parlamentari del PSC… però comences a ser diputat en l’època complicada, el 2011: quan el projecte del PSC i, fins i tot, el del PSOE post-Zapatero, entren en crisi.

Va ser una època complicada. Vam patir la crisi econòmica del 2008. Va començar el Procés. Va irrompre el 15-M. Tot això va colpejar la vida del partit, sí. Al principi, ho vaig viure amb una certa incredulitat perquè va passar molt ràpid: com pot ser que tot allò que havíem construït i en què havíem cregut ara s’estigués ensorrant tan ràpidament? Pensa que fins al 2010 governàvem alhora Barcelona, la Generalitat i l’Estat.

Què va passar, segons tu? Algun error devia cometre el PSC…

El Partit Socialista no va donar la resposta que calia a la primera de les crisis, la crisi financera del 2008. No va respondre les expectatives. Es van aplicar les primeres polítiques d’austeritat, i les va aplicar un partit socialdemòcrata, cosa que ens posava en una contradicció forta. I, per acabar-ho de rematar, esclata el Procés, i el partit ho passa malament perquè era el partit que millor havia representat la unitat civil del poble de Catalunya. Això va partir un dels valors essencials del Partit dels Socialistes de Catalunya.

“Abans del Procés, no m’havia plantejat gaire si era espanyol o català: soc les dues coses, soc una barreja”

Jo, en aquella època de crisi, cobria la informació sobre el PSC al diari El Punt Avui i parlava amb els crítics, amb la direcció, amb Miquel Iceta, amb tu. A mi em feia la sensació que tu precisament vas viure malament el debat nacional. Els periodistes no sabíem on posicionar-te: si en el sector catalanista o en el sector dels capitans del Baix Llobregat.

Sí, sí, era una mica al mig. Jo em considero catalanista, però mai em consideraré ni nacionalista ni tampoc espanyolista. Jo soc fruit de la barreja i de les famílies encreuades, parlo les dues llengües: considero que Catalunya és el meu país i que Catalunya és una nació i alhora em sento espanyol. Per mi no és contradictori. Hauria de ser possible trobar un punt per a la convivència. Però jo sobretot sobretot em sento de Barcelona. Abans del Procés, no m’havia plantejat gaire si era espanyol o català… i aquells anys, com molta gent, vaig haver de fer la psicoteràpia de saber qui era i tot allò. Al final, arribo a la conclusió que soc les dues coses, com molta gent a Catalunya i a Barcelona.

En aquella època es va profetitzar la desaparició o, com a mínim, reducció al mínim del PSC. La crisi era bestial. Líders i dirigents històrics estripaven el carnet. Es perdien eleccions. De fet, alguns partits socialistes com el Partit Socialista francès o el PASOK grec pràcticament van desaparèixer.

I no només no vam desaparèixer, sinó que hem tornat a tenir majories. A mi no em sorprèn la nostra resistència. El pensament de la gent no podia canviar tan radicalment en tres o quatre anys. Hi havia molt de conjuntura. Ens vam mantenir ferms en les conviccions quan el més fàcil hauria sigut tirar la tovallola. I, al final, el temps ens ha permès veure que a Catalunya, sociològicament, hi ha una majoria de gent que es considera catalana i espanyola i que és de centre o de centreesquerra… i que vol que les coses funcionin. Per tant, això havia de tornar, tard o d’hora.

La irrupció dels Comuns i de Podem va arribar a posar en perill l’hegemonia del PSC i del PSOE entre els votants d’esquerres… Van estar a punt de fer el sorpasso al Congrés, van arribar a governar ciutats grans d’Espanya i, en concret, Ada Colau ha estat vuit anys alcaldessa de Barcelona.

Sí, però, jo estava convençut que les expressions polítiques del 15-M, i no el 15-M com a tal, pel qual jo tinc molt de respecte, no resoldrien els grans problemes ni farien les grans transformacions que deien. Això s’ha anat veient a tot Europa.

“El PSC ha ocupat la centralitat política; però no ens hem moderat: els altres s’han radicalitzat”

A Barcelona va patir un daltabaix en les eleccions del 2015. Ara, però, algunes enquestes donen fins i tot una possible victòria. Hi ha una teoria que diu que us heu recol·locat com a partit de centre pel vostre posicionament a favor del món dels negocis i macroprojectes per a la ciutat i la inclusió a les llistes de gent que venia de la Unió Democràtica de Duran i Lleida.

El tema, més aviat, és que la resta de partits s’han situat en opcions extremes. El PSC no és més centrat del que era fa 10 o 15 anys. Som el mateix partit socialdemòcrata, catalanista i federalista. El que passa és que la polarització política ha fet que espais que eren moderats, com per exemple el de l’antiga CiU, s’hagi convertit en el partit més radicalitzat en l’àmbit nacional; o, per exemple, que la dreta, per extrema, també s’hagi radicalitzat. Això ha fet que el PSC aparegui al centre, però no perquè ens hàgim moderat. El PSOE està impulsant a Espanya un programa social, ha apujat les pensions i el salari mínim, ha impulsat la gratuïtat dels viatges amb tren de Rodalies, ha tirat endavant lleis progressistes importants, ha aconseguit aprovar la reforma laboral…

Un exdirigent del PSC em deia fa poc una cosa: “El PSOE és molt més d’esquerres que el PSC: abans era al revés”.

No! El PSOE està ocupant l’espai que ha ocupat sempre un partit socialista. I el PSC està fent les mateixes polítiques als llocs on governa, és a dir, als ajuntaments. Hi ha una part del vot d’esquerres pragmàtic, sobretot el de classe obrera i dels barris més castigats per la crisi, que ha tornat al PSC perquè el que volen no són paraules, sinó transformacions reals en la seva vida. Això, a Barcelona ho fa el PSC, i a Espanya, el PSOE.

Però no negaràs que s’està buscant també una part del votant moderat o liberal…

El que és veritat és que una part del votant moderat, del centre catalanista, de classe mitjana, veu que els seus referents històrics s’han radicalitzat i creu que el PSC ara pot ser la millor opció. El PSC no s’ha moderat, però ha ocupat la centralitat del mapa polític català i és l’únic partit que ha estat capaç d’arribar a acords de país amb la majoria de partits.

“Ves a Tarragona i pregunta als sindicats què opinen del Hard Rock: o el canvi ecològic té cor vermell o fracassarem”

No he entès una cosa del PSC dels últims anys: el seu paper de lideratge tan fort de projectes com l’ampliació de l’aeroport, els casinos del Hard Rock, el Quart Cinturó, els Jocs Olímpics d’Hivern… en ple moment d’emergència climàtica i mentre sentim les alertes de les Nacions Unides per reduir els gasos amb efecte d’hivernacle.

A veure, t’ho explico: o la transformació ecològica té cor vermell o fracassarem. El progrés econòmic ha de tenir en compte la descarbonització i l’impacte en el territori… però també el benestar de la gent i la creació de llocs de treball. Aquestes dues coses han d’anar alhora, o fracassarem, i qui en traurà rèdits seran els partits antiecologistes i moviments com els armilles grogues de França. La crítica que fan aquests nous actors antiecologistes a Europa és que els canvis ecològics que s’estan fent són una cosa de rics urbanites i la classe treballadora no pot comprar-se un cotxe elèctric que val 40.000 euros i pensa que la seva feina a la fàbrica ara diuen que no és sostenible i que haurà de tancar. Evidentment, el PSC defensa que s’ha de seguir fent projectes econòmics per generar riquesa i, alhora, han de ser sostenibles ambientalment.

Però l’escalfament global és una emergència. Els científics diuen que, si no fem canvis radicals en els propers 10 anys, anirem a una crisi climàtica cada cop pitjor i la temperatura pujarà fins a límits on la vida (i l’agricultura) pot ser pràcticament impossible en algunes regions del planeta. Com el Mediterrani.

Ho sabem. Però, aleshores, per què Catalunya és la segona comunitat autònoma per la cua en implantació d’energies renovables? Per què els defensors de l’ecologisme no reclamen la implantació de l’eòlica i la solar? Les renovables tindran un impacte en el territori, però és que, si volem mantenir el nostre consum energètic i no tenir impacte en el territori, ens quedaran només les nuclears. Ves a la gent del territori i pregunta què en pensen abans de pontificar des de la metròpoli. Ves a Tarragona i pregunta a la gent, als sindicats, als partits, què opinen del Hard Rock. Ves al Pirineu i pregunta per la seva opinió sobre les pistes d’esquí i els Jocs Olímpics d’Hivern.

I… podríem preguntar també als barcelonins què pensen sobre ampliar l’aeroport del Prat i que arribin molts més turistes…

L’ampliació de l’aeroport no hauria de ser quantitativa, sinó qualitativa. Necessitem estar millor connectats amb les grans ciutats dels Estats Units i d’Àsia. Jo vull que Barcelona sigui a la lliga d’aquestes grans ciutats per poder oferir més oportunitats de feina als barcelonins.

Ja, però, l’aviació és un dels factors més importants que provoquen l’escalfament global… no?

Sí, però aleshores, el que jo faria és que els vols de curta distància, progressivament, es facin amb tren, i no amb avió. I deixar només els viatges de llarga distància als Estats Units o a Àsia per a l’avió. Si aquest model no els agrada… demano que em donin l’alternativa a això?

Te la diran, però potser no t’agradarà…

Quina?

Doncs, els ecologistes plantegen moltes alternatives: des de la transició ecològica cap a les renovables fins a la relocalització de l’economia passant pel decreixement en alguns àmbits, com per exemple, en els viatges amb avió…

A mi em pot agradar, o no. Però a qui li ha d’agradar és a la gent normal. El problema és que hem d’anar cap allà, segur, però jo defenso que sigui progressiva i que sigui justa per a tothom. Això tindrà un cost econòmic, i l’Estat haurà de finançar-ho: cal ajudar la indústria a electrificar-se, cal ajudar a implantar energies renovables…

“No estic d’acord a fer la guerra contra el cotxe. El que cal és electrificar Barcelona”

Et consideres ecologista, Jaume?

Sí.

Defensor d’ampliar l’aeroport i ecologista?

Sí, és clar! Però és veritat que soc un ecologista reformista i possibilista. Jo mai negaré, com fan altres, l’emergència climàtica i que cal anar cap a les energies renovables, però siguem realistes: la major part de la societat ha d’entendre i digerir els canvis que venen en tots els àmbits: la mobilitat, el consum alimentari, la forma de vida. Qui pretengui fer aquest canvi en cinc anys pot forçar tant la màquina que es trobarà amb espais socials i polítics que li diguin que no i amb les armilles grogues. Això m’ho trobo jo en barris de la ciutat, i sobretot als barris de classe treballadora.

Hi ha molts temes que marcaran les eleccions municipals a Barcelona: inseguretat, brutícia, desigualtats socials… però un dels que aixequen més passions quotidianes són la batalla contra el cotxe, les superilles, els carrils bici i la reducció del trànsit de vehicles privats que ha impulsat Ada Colau. Com ho veus?

S’ha de dir que, des dels primers governs del PSC a Barcelona, progressivament, es va anar guanyant espai per al vianant i es van pacificar molts carrers, tant al centre com als barris. Però no estic d’acord a fer la guerra contra el cotxe. La batalla s’ha de fer contra els motors de combustió: el que contamina no és el cotxe en si, sinó el motor de cotxes, de motos, d’autobusos… Per tant, s’ha d’afavorir l’electrificació. S’ha d’apostar pel vehicle elèctric, s’ha d’ampliar encara més les electrolineres. La majoria de gent no fa servir el cotxe a la ciutat per caprici: un de cada quatre barcelonins treballa fora de la ciutat, i ha d’anar als polígons industrials del Baix Llobregat o del Vallès, i, si hi ha d’anar amb transport públic dedicarà 2 o 3 hores cada dia. La gent que fa servir el cotxe a la ciutat és per anar a treballar, per portar gent gran a cal metge, per sortir el cap de setmana a descansar o fer turisme… Què fem amb aquesta gent? Els ho prohibim? Els esborrem? Obviar aquesta realitat és un problema.

Però alguna cosa s’ha de fer, deies abans, no?

Sí. El que s’està fent queda molt bé, però no resol els problemes de contaminació de la ciutat ni el canvi climàtic. El que s’ha de fer és electrificar la ciutat, des de la indústria fins als creuers. El transport públic ha de millorar molt, i el que cal és fer més quilòmetres de metro i de ferrocarrils. La clau és metro, metro i metro! I, per al vehicle privat, si volem que hi hagi cotxe elèctric, cal ampliar la xarxa d’electrolineres. Barcelona té avui 600 punts de recàrrega elèctrica, i en tindrà 1.000 a finals d’any. Som la primera ciutat d’Espanya en punts de recàrrega elèctrica. Això ho està fent Barcelona de Serveis Municipals (B:SM), i jo fins fa poc n’era el president. Per tant, jo hi estic a favor, però fem-ho bé.

“El problema principal de Barcelona no són els cotxes: és l’accés a l’habitatge, sobretot per als joves”

Doncs, anem acabant…

…Però el problema principal de la ciutat no és la qüestió dels cotxes: el problema principal és l’accés a l’habitatge.

Pel PSC, aquest és el principal problema de Barcelona?

Sí, sens dubte.

I què proposeu fer per solucionar-ho?

Tenim un problema gravíssim, sobretot de la gent de menys de 35 anys. A Barcelona estem expulsant moltíssima població jove perquè no poden pagar-se un pis. Espero que s’aprovi al Congrés la nova llei d’habitatge, que en principi s’hauria d’aprovar abans de les eleccions, i espero que es limitin els preus màxims del lloguer, però amb això no serà suficient. Nosaltres creiem que el que falta és habitatge, tant públic com privat, i fer-lo assequible per a tothom. La Generalitat de Catalunya hauria de ser l’administració que impulsés la construcció de pisos públics en ciutats com Barcelona… i no ho ha fet gairebé mai.

Ja, però, potser algú llegint-te ara pensa: si el PSC ha estat sempre als governs de Barcelona, excepte els quatre anys de Xavier Trias i algunes etapes de l’alcaldessa Colau… Heu tingut gairebé 40 anys per evitar que s’arribés a una situació insostenible com la que es pateix avui…, no?

Sí, sí. Però, durant aquests anys de govern del PSC, vam fer milers de pisos, tant públics com de protecció! El problema és que mai havia estat tan difícil com ara pagar-se un pis a Barcelona. Avui dia ni amb el 50% d’un salari mitjà no pots pagar-te un pis a Barcelona: això no havia passat mai. Quan jo era jove, amb un sou normalet, vaig poder pagar un pis a la ciutat. Ara, en canvi, és pràcticament impossible. El PSC ha fet un planejament per fer uns 40.000 pisos en els propers anys a Barcelona, dels quals 25.000 serien de protecció. No dic que sigui fàcil, i s’haurà de posar molts diners d’inversió pública i privada, però ho tenim al focus com a objectiu principal.