27/05/2026 | 07:00
Al llibre parteixes de la tesi que el consum de masses, l’Estat del benestar i l’habitatge en propietat són tres expressions institucionals del pacte social sobre el qual s’ha construït la nostra societat. Però també dius que aquest pacte s’ha trencat.
Ha saltat pels aires. El model de vida que s’havia construït des dels anys setanta fins al 2008 al Nord global es basa en la societat de propietaris com un projecte ideològic i d’integració social. Als setanta hi ha una crisi molt forta, i una manera de resoldre-la és per mitjà d’un procés de reestructuració econòmica i política en l’àmbit internacional, i que es plasma, sobretot, en el neoliberalisme. Els discursos dominants del neoliberalisme eren, d’una banda, que els sindicats tenien massa poder de negociació i que calia acabar amb aquestes estructures. I, de l’altra, que l’Estat intervenia amb massa força per ajudar la població, i que això feia que la gent es tornés mandrosa. Va ser un projecte de despossessió espectacular de la classe treballadora. I com es va poder dur a terme de manera relativament pacífica? Hi va haver protestes, tancament de fàbriques o revoltes de miners al Regne Unit, però el projecte neoliberal va triomfar. Doncs perquè la societat de propietaris hi va tenir un paper central.
Quin paper hi va tenir?
Aquesta contrarevolució neoliberal liderada per Margaret Thatcher i Ronald Reagan té la propietat com un element d’integració. És a dir, et treuen els sindicats, et treuen l’Estat del benestar, però no passa res, perquè no necessites millors salaris o més drets laborals. El que necessites és accedir a crèdit, comprar-te un habitatge i que el preu d’aquest immoble no baixi mai. La simple pujada constant del preu fa que la hipoteca “es pagui sola”; això et permet rehipotecar el pis i accedir a un segon habitatge, de manera que el teu patrimoni va creixent al marge del teu treball. En certa manera, els interessos de la classe treballadora —que passa a percebre’s com a classe mitjana— s’acaben alineant amb els de les elits financeres i rendistes. Per aquest motiu, el neoliberalisme és un projecte, sobretot, cultural i ideològic.
Però aquest model explota el 2008.
És clar, perquè des dels anys setanta fins al 2008 es produeix també un estancament dels salaris i augmenta la desigualtat, però el model neoliberal continua estenent-se mentre flueixin els diners i cada vegada més gent es torni propietària. Tanmateix, a partir del 2008 es restringeix el crèdit cap a les llars, i el que impulsa el nou cicle immobiliari és una demanda especulativa. Els qui compren els habitatges no ho fan per viure-hi, sinó com un mitjà per obtenir beneficis, i això desconnecta el preu de l’habitatge de l’economia real. A l’Estat espanyol, als anys vuitanta et compraves un pis amb el salari de 3 anys, mentre que avui, a Barcelona, en necessites 20.
“La generació llogatera està exclosa de la propietat, amb independència de quant s’esforci o quant treballi”
Es crea llavors un nou subjecte polític, que és el que denomines la “generació llogatera”. Quines característiques comparteix la gent que forma aquesta generació?
En la generació llogatera, l’element central és que no pot accedir a l’habitatge en propietat pels seus propis mitjans; només podria fer-ho a través de l’herència o de l’ajuda familiar. És a dir, n’està exclosa amb independència de quant s’esforci o quant treballi. Aquesta és una de les contradiccions centrals del context contemporani: que un element aspiracional bàsic sobre el qual es construeix la nostra societat –que, si tu treballes, t’esforces, tindràs un habitatge en propietat, perquè viure de lloguer significa empobriment i inestabilitat– es trenca. I aquí sorgeix la desafecció. Tot això defineix la generació llogatera, que neix amb la població més jove l’any 2008.
Però el perfil d’aquesta generació ha anat canviant.
El 2008, la població jove que vivia de lloguer representava un 28% de les llars. Ara, és gairebé un 60%. Què vol dir això? Doncs que continuem vivint en una societat de propietaris, però que s’està trencant a una velocitat estrepitosa. A més, aquesta generació que neix el 2008 no deixa de ser llogatera a mesura que es fa adulta, sinó que es va consolidant i s’hi van incorporant noves generacions. Per això, la població llogatera és cada vegada més gran. I, en paral·lel, el que sorgeix del 2008 endavant no és només això, sinó que es rubrica també un nou règim d’organització política i econòmica, que és el capitalisme rendista.
“En el capitalisme rendista, el capital no s’inverteix per produir coses, sinó per controlar propietats i vendre-les a un preu més alt”
Com definiries aquest paradigma polític que anomenes “capitalisme rendista”?
El capitalisme és un règim pel qual el capital s’inverteix per mobilitzar recursos, mitjans de producció i treball. Quan els poses tots a funcionar a la vegada, produeixen mercaderies que es venen per un preu més gran del que ha costat produir-les. Això genera una plusvàlua. Però què succeeix? Que aquest procés cada vegada genera menys rendibilitat, perquè vivim en un món on produir coses materialment cada vegada costa menys. Llavors, el capital té més dificultats per invertir-se i comença a fer-ho en activitats especulatives.
D’acord.
El que succeeix a partir del 2008 és que hi ha més diners que mai, els tipus d’interès baixen a mínims històrics i els bancs centrals comencen a crear diners massivament que aniran a parar als mercats financers, a inflar bombolles especulatives. En el capitalisme rendista, el capital no s’inverteix per produir coses; s’inverteix per controlar actius o propietats amb l’objectiu de vendre’ls a un preu més alt. Si jo et dic que la meva ampolla d’aigua val un milió d’euros, tu em diràs que això no és veritat i que no hi haurà ningú disposat a pagar aquesta quantitat, fins que arriba algú que ho fa. No perquè consideri que val això, sinó perquè pensa que l’endemà la podrà vendre a algú altre per un milió i mig. I així successivament. Els inversors que compren habitatges a Barcelona per uns preus que estan completament desconnectats de la realitat ho fan perquè saben que l’endemà els podran vendre per més diners. Així funcionen els mercats especulatius.
“Hi ha una planificació rendista: el que passa amb l’habitatge no és fruit de l’evolució del mercat, sinó de la intervenció política”
Estiro moltes de les coses que planteges. Per començar, el que deies sobre el fet que continuem sent una societat de propietaris, tot i que això s’estigui trencant. La qüestió és que hi ha molt estès el mantra que som una societat de petits propietaris i, per contra, tu expliques que el mercat de l’habitatge cada vegada tendeix més a la concentració. Quins efectes genera això?
Malgrat tots els diners que entren al mercat immobiliari, com deia, la generació llogatera està exclosa de la propietat. Però no perquè no hi hagi cases, sinó perquè hi ha un petit grup que se les està quedant. Amb les dades del cadastre veiem que a l’Estat espanyol hi ha una forta concentració de la propietat immobiliària a partir del 2008. Això es tradueix en un augment de la desigualtat: el 2008, l’1% de la població més rica a Espanya tenia la mateixa riquesa que el 50% més pobre. Avui, aquest 1% té tres vegades més riquesa que el 50% més pobre, i la causa central és la reestructuració immobiliària. No és una crisi d’escassetat, sinó de desigualtat i de concentració de la riquesa causada principalment per l’acumulació de propietats immobiliàries.
Al llibre dius que “amb només sis transaccions a gran escala entre bancs espanyols i tres fons voltor –Blackstone, Cerberus i Lone Star–, aquests actors van passar a controlar 450.000 habitatges, mobilitzant més de 21.500 milions d’euros, l’any 2018. Aquest volum de diners multiplicava per cinc el pressupost de sanitat i per vuit el d’educació d’aquell any”. Com han contribuït els governs i les institucions al fet qu fons inversors com els que esmentes construeixin el seu imperi?
La pregunta és: com es transforma una crisi de desnonaments com la que viu Espanya en un nou cicle d’especulació? Doncs a través de la intervenció política. El Govern de Rajoy, en només un any, hi va intervenir aprovant moltes lleis: rescat d’entitats financeres i reestructuració per afavorir-ne la concentració, creació de la Sareb, reforma de la llei de les SOCIMI per tal que un fons d’inversió que compra o lloga habitatge pagui menys impostos que si ho fa qualsevol de nosaltres, creació de les Golden visa, reforma de la Llei d’arrendaments urbans per prendre drets als llogaters… Això és una intervenció del mercat immobiliari espectacular des de diferents àmbits. Per això jo parlo d’una planificació rendista: el que està passant no és fruit de l’evolució del mercat, sinó d’un tipus d’intervenció política cada vegada més intensa, més integral i més precisa, orientada que el preu de l’habitatge no baixi mai.
En altres paraules, tot això posava una catifa vermella als fons d’inversió.
Es va enviar un missatge molt clar als mercats internacionals: “Espanya està destrossada per la crisi; veniu aquí”. La inversió estrangera directa en el sector immobiliari espanyol entre el 2013 i el 2019 és un 135% superior a la que s’havia produït durant els 20 anys anteriors. I aquests diners venen, sobretot, de dos països: Luxemburg i els Països Baixos, on tenen les seus fiscals Blackstone o Cerberus. El que va passar durant el Govern del PP és que es van canviar les lleis perquè els fons entressin i colonitzessin el mercat d’habitatge a Espanya. Quan et diguin que no es pot regular el mercat, tu has de respondre que, en primer lloc, ja està regulat, i, en segon lloc, que el que necessitem és regular-lo amb la mateixa valentia que ho va fer Rajoy, però en sentit contrari: no per posar una catifa vermella als especuladors, sinó per expulsar-los i per democratitzar el sistema immobiliari.
“El 53% del mercat d’habitatge a Espanya està en mans de multiarrendadors que tenen, com a mínim, dos immobles llogats”
Quan parlem del capitalisme rendista, ens venen al cap fons com Blackstone, Cerberus o Lone Star, que segurament en són els màxims exponents. Però també hi ha altres actors que en formen part, perquè, de la mateixa manera que s’ha creat la generació llogatera, també hi ha avui una “nova generació de propietaris”.
La societat de propietaris s’està trencant per sota, però també per dalt, perquè les llars de rendes més altes compren habitatges en els quals no viuran i els posen de lloguer. Parlem d’una població que té les rendes més altes del país i que, a més, és multiarrendadora. Si excloem les empreses i els fons d’inversió i ens centrem només en els particulars (en les persones físiques) que disposen de pisos, veiem que el 53% del mercat d’habitatge a l’Estat espanyol està en mans de multiarrendadors que tenen, com a mínim, dos immobles llogats. No es tracta, doncs, de l’arquetip de “la jubilada que necessita aquests ingressos per complementar la pensió”. Aquest mite no existeix; aquesta jubilada és una figura mitològica. La realitat és que la generació llogatera destina una part cada vegada més gran dels seus ingressos a aquesta generació de propietaris multiarrendadora, que cada vegada disposa de més diners per comprar més habitatges i augmentar el seu patrimoni.
Defenses que la generació llogatera pot liderar la batalla pel sentit comú, pel relat i per les propostes polítiques i econòmiques que poden acabar amb el capitalisme rendista. Aquesta seria la “sortida igualitària” davant del malestar social generat per la crisi de l’habitatge.
La crisi de l’habitatge és una crisi de benestar, que té a veure amb la crisi del neoliberalisme. Si les noves generacions ja no poden accedir a un habitatge en propietat, la promesa del neoliberalisme es trenca, i això s’està disputant des de dos marcs: un és la sortida igualitària, que implica que això es pot resoldre redistribuint la riquesa i les propietats. Quin és el problema? Que actualment no hi ha prou força social per impulsar això.
Perquè manca organització col·lectiva?
Efectivament. L’època preneoliberalisme va ser una època de conquesta de drets i d’extensió del benestar, en què, si creixia el benefici empresarial, creixien els salaris de manera proporcional. Per què? Perquè hi havia un moviment obrer organitzat en sindicats amb capacitat de negociar col·lectivament i d’exercir contrapoder. El triomf del neoliberalisme és la desarticulació d’aquest moviment obrer organitzat, de la força social que podria aconseguir un canvi en la política.
I l’altra sortida que planteges és l’autoritària.
Qui aposta per aquesta sortida busca activar enfrontaments civils o enfrontaments entre pobres. “La crisi de l’habitatge és culpa dels migrants”. “El problema dels joves és culpa dels jubilats”. La seva voluntat, bàsicament, és generar la ficció que no parlem d’un conflicte de classe. La realitat, però, és que no hi ha una guerra generacional ni hi ha una situació d’escassetat; el que hi ha és concentració de riquesa i de propietats.
“No pots deixar que siguin els especuladors els qui els construeixin o mai no es crearà habitatge assequible”
Però, si no hi ha una situació d’escassetat, el discurs segons el qual hi ha un problema d’excés de demanda i de poca oferta, i que això s’arreglaria amb la construcció, és fals?
Al llibre cito el Premi Nobel d’Economia Robert Shiller, que diu que el preu de l’habitatge no puja per canvis demogràfics, sinó per qüestions d’expectatives. Ell explica que, per entendre les bombolles especulatives, cal recórrer menys a l’economia i més a la psicologia social o a la sociologia. Quan parlem de la demanda, cal diferenciar entre demanda residencial i demanda especulativa: no és el mateix que el que impulsa els preus sigui l’una o l’altra. Les dades dels últims 10 anys del Banc d’Espanya mostren la relació entre la pujada del preu de l’habitatge i els canvis demogràfics, i això ho utilitzen molts tertulians per dir que els preus pugen perquè hi ha més gent. Però espera: com expliquen que hi hagi municipis que estan perdent població on els preus s’han disparat més d’un 40%? Jo t’ho dic: la població baixa perquè ha estat expulsada, perquè l’habitatge on vivien aquestes persones s’ha convertit en pis turístic. Si tu construeixes habitatges, però els transformes en pisos turístics, els preus continuaran pujant encara que es perdi població.
És a dir, el factor principal que explica per què els preus no baixen és la demanda especulativa.
Hi ha molts factors, però a l’Estat espanyol, aquest és el central. Hi ha qui diu que a Espanya han entrat dos milions de migrants els darrers 4 anys, però és que els preus van començar a pujar fa 10 anys! Com expliques la pujada dels anys anteriors? I això no impedeix que hi hagi llocs a Barcelona o a Madrid on també hi ha canvis demogràfics que exerceixen pressió. Però, és clar, cal identificar en quins llocs cal recórrer a la construcció. Al sud-est de Madrid s’estan construint milers d’immobles, i l’altre dia vaig veure un anunci d’un pis de dues habitacions que costa mig milió d’euros. Parlo d’un lloc on no hi ha res, ni carreteres, ni comerç, ni centres de salut, ni escoles. Aquest és l’augment de l’oferta que farà baixar el preu dels habitatges? Al contrari. No pots deixar que siguin els grans especuladors els qui els construeixin; caldria regular qui ho fa i quin benefici n’obtindrà. En cas contrari, mai no es crearà habitatge assequible.
“L’Estat hauria de garantir el dret a l’habitatge com garanteix la sanitat o l’educació”
Entrem en les regulacions. A Catalunya se n’han impulsat algunes –poques– en matèria de lloguers, i, així i tot, ni confronten el capitalisme rendista, ni resolen la crisi d’habitatge. Per tant, hi ha qui pot estar temptat a dir: “Les regulacions no estan funcionant; no ha de ser aquest el mecanisme”.
Catalunya ha estat l’avantguarda en política d’habitatge durant l’última dècada, però hem sentit moltes vegades discursos que diuen que la regulació no ha fet baixar els preus. D’acord, però és que, si no hi hagués aquesta política, quina seria la situació de Barcelona ara mateix? La qüestió és que el repte de les regulacions és doble: d’una banda, aturar els preus, i de l’altra, revertir-los. I això és un problema. Fa gairebé una dècada que governa l’esquerra dient que protegirà els llogaters i regularà el mercat perquè els especuladors no el controlin, però tu veus que tot el teu sou se’l menja el lloguer. Llavors, arriba un moment que la gent creu que el seu malestar no el solucionarà l’esquerra, i que, a més, escolta qui diu que això és culpa dels migrants i dels jubilats. Una política d’habitatge que no és prou profunda corre el risc de quedar-se a mig camí, i això provoca que l’ataquin amb més força. Una vegada més, com impulses un altre paradigma d’habitatge? Amb força social.
Al final del llibre hi ha un apartat de solucions per disputar la planificació rendista de l’economia i orientar-la cap a formes de planificació democràtica. Quines són les principals per tal que hi hagi un canvi de paradigma en relació amb l’habitatge?
Hi ha moltes mesures que s’estan debatent: protegir l’ús residencial, impedir la compra especulativa, mobilitzar l’habitatge buit o lloguers indefinits, que són polítiques que existeixen en molts països d’Europa. Tanmateix, quina solució transformadora i que realment posi fi a la desigualtat es pot proposar? Doncs que l’Estat garanteixi el dret a l’habitatge com garanteix la sanitat o l’educació. És a dir, que no es limiti a impulsar formes d’habitatge de titularitat pública o afavorint que cooperatives o el tercer sector facin habitatge assequible de propietat col·lectiva. Això està molt bé, però depèn de la voluntat política. Cal que l’Estat exerceixi el dret de compra preferent, intervenint en les operacions especulatives. Així s’enviaria un missatge molt clar als mercats internacionals: “Com a Estat, domaré el mercat, el sanejaré i n’expulsaré els especuladors”.
Però això com es finança?
Cal generar un fons d’inversió públic que, en lloc d’adquirir habitatge per especular, ho faci per generar patrimoni immobiliari públic. L’Estat podria mobilitzar el finançament de la mateixa forma que ho fan els fons d’inversió. Quan Blackstone inverteix a Barcelona, fa una ronda de captació de diners, i els fons de pensions internacionals, les asseguradores o els fons de països àrabs del petroli li donen capital. Què fa Blackstone amb aquests diners? No els inverteix, els palanqueja, genera deute i sol·licita un crèdit a partir d’això. Prop del 70% del que aquesta multinacional inverteix aquí és crèdit, i l’altre 30% és el que ha mobilitzat. L’Estat podria fer el mateix: mobilitzar una quantitat de diners, demanar un crèdit i comprar habitatge. Per fer això, hauria d’augmentar el deute, però no seria un deute a fons perdut; és un deute productiu, una inversió per generar parc públic. La paradoxa és que a Europa hi ha normes que diuen que els estats no es poden endeutar, però que, si de sobte esclata una guerra, aixequen les normes d’endeutament sempre que s’inverteixi en armament. És llavors quan t’adones que la qüestió de l’endeutament i del finançament o és un tema tècnic, sinó polític.
A l’Estat espanyol, amb quins diners podríem començar a generar aquest fons d’inversió públic?
No hem d’inventar-nos res de nou: agafem els diners que es van utilitzar per rescatar les entitats financeres i els diners que es van donar per crear la Sareb. Són 120.000 milions d’euros. Els palanqueges i et generen 600.000 milions d’euros, que et donen per comprar tres milions d’habitatges a Espanya. Això equivaldria a comprar tots els habitatges que s’han venut a l’Estat els últims sis anys. Si Pedro Sánchez diu que està disposat a fer aquest pas endavant, cap especulador entraria en aquest país, i els que hi ha en sortirien escopetejats. Tot això sona utòpic i és lluny de passar, però el que vull remarcar és que seria tècnicament possible, i que, si no passa, és per falta de voluntat política.
[Aquesta conversa va tenir lloc en el marc del cicle de converses “El sentit de llegir“, organitzat per la Fundació Sentit Comú. Aquí podeu recuperar la xerrada sencera.]
