Joan Buades “Voler més turisme és ser més espanyolista que ningú”

Deies en una entrevista a El Temps, ara fa un parell d’anys, que els Països Catalans “som la terra turística per excel·lència del món”. En quin sentit ho som?

El primer país turístic del món és França, que, amb uns 90 milions de turistes l’any, té una taxa de menys de 2 turistes per habitant i any. Catalunya va rebre l’any passat, entre turistes espanyols i estrangers, 24 milions de persones per una població de 8 milions: això són més de 3 turistes per habitant i any. A les illes Balears, en són 15. És a dir, als Països Catalans tenim el rècord mundial de turistes per habitant i any. De fet, si mirem els darrers números a escala espanyola, ens trobem que, amb menys d’un terç de la població, Catalunya, les Balears i el País Valencià rebem el 50% de tots els turistes que arriben a Espanya.

I quines implicacions té això?

L’especialització catalana és el turisme. Ens creiem en una altra cosa: “La indústria és molt important”. I ara! Catalunya està evolucionant cap a una balearització econòmica, que consisteix a abandonar tots els altres sectors per tenir els màxims turistes possibles. Això comporta un empobriment radical de les condicions de vida. L’any 2000, les Balears eren la segona comunitat autònoma en renda per capita; ara som la vuitena. Catalunya va cap aquí. Només voler turisme és un mal negoci per a les classes populars, perquè encareix la vida, fa impossible accedir a l’habitatge i arruïna els nostres recursos naturals. Quin negoci com a país!

“Catalunya està evolucionant cap a una ‘balearització‘ econòmica que comporta empobriment”

Anem batent rècords de turistes cada any… Però com hem arribat fins aquí? Quines polítiques ho han facilitat?

L’abandonament de tot projecte de regulació pública de l’economia. S’hauria de protegir la indústria catalana, i no ho han fet. Haurien de protegir l’agricultura i la ramaderia de proximitat i sostenible, i no ho han fet. Haurien de canviar el sistema educatiu i oferir formacions per a noves professions lligades a la transició justa i ecològica, però tampoc ho han fet. Què s’ha fet? Confiar en allò que és fàcil: “Catalunya –com les Balears o el País Valencià– és sol i platja”. Però és que això ens ho ha donat Déu, és gratis i no requereix formar treballadors. Ni tan sols implica pagar-los tot l’any, perquè els contracten temporalment per uns salaris molt minsos.

Llegia una entrevista que et va fer Ernest Cañada, d’Alba Sud, on deies que en els orígens del desenvolupament turístic balear dels anys setanta hi ha “connexions clares entre la burgesia local, que acabaria creant grans empreses hoteleres, i els càrrecs de la dictadura franquista”. En el cas català, aquesta connivència també va existir?

El franquisme es va salvar pel turisme. L’any 1959, el Banc Mundial, controlat pels Estats Units, diu a Franco que obri Espanya al turisme situant els aeroports en zones clau i construint carreteres. “Així aconseguiràs que vingui molta gent d’Europa aquí i hi deixi divises”. Això va ser un pastís molt sucós i va fer que algunes empreses catalanes comencessin a crear grans transnacionals. De fet, tenim Meliá, Barceló o Iberostar, que, a partir dels anys vuitanta, fan el salt fora. Per què? Bàsicament, perquè, quan s’acaba el franquisme, que comportava que no hi hagués sindicats o que els ajuntaments no limitessin la construcció a la costa, marxen a Bali, a la República Dominicana o al Marroc per intentar “clonar franquismes”. Pensa que, allà, la capacitat per dissimular beneficis a través de paradisos fiscals és més gran que no pas a Espanya.

“Els beneficis del turisme es blanquegen en paradisos fiscals”

Què vols dir?

Als Països Catalans sempre ens parlen de la milionada que suposa el turisme, però el que no diuen és quant es queda aquí. D’això no hi ha números. Tanmateix, si mires les memòries anuals d’aquestes empreses catalanes, hi consta una muntanya de sucursals del seu entramat financer que estan domiciliades a les Caiman, a Gibraltar, a Liechtenstein o a Panamà. És a dir, els beneficis es fan a les mines turístiques a cel obert, però no els retornen: els blanquegen en paradisos fiscals. I, d’això, tant l’Estat com la Generalitat se’n renten les mans. Jo no negaré que es fan molts diners en turisme, però qui els fa esquiva la hisenda pública, i això ens costa metges i metgesses, residències de gent gran i protecció climàtica i ambiental.

Però un dels arguments que defensen certs polítics i economistes és, precisament, que aquesta activitat representa el 14% del PIB a Catalunya i que per això cal preservar-la.

Molta gent hi treballa, però no tot l’any: durant mesos viu de subsidis baixos i, quan treballa, teòricament ho fa 8 hores al dia, però potser n’acaba fent 13 sense cobrar-les totes. La clau és diversificar. Aquí tenim la indústria d’automoció, que està condemnada a desaparèixer o a reduir-se de manera brutal: d’una banda, el cotxe de combustió haurà d’acabar petant, perquè el clima no suporta aquest nivell de motorització fòssil, i, de l’altra, no hi ha minerals rars suficients per fer cotxes elèctrics per a tothom. Aleshores, aquest know-how que tenim en mobilitat ha de passar a transport ferroviari i tramvies. D’altra banda, la indústria agroalimentària, que es destina a l’exportació, s’ha de reconduir cap a la proximitat. També podem fer moltíssimes coses en el camp de la producció, fabricació i instal·lació solar i eòlica… Tot això són llocs de treball.

Segueixo amb Ernest Cañada, que plantejava en una entrevista a El Salto que no és bo parlar de “massificació turística”. Deia que, si posem l’accent en el nombre de turistes, “el que fem és posar la catifa vermella a l’estratègia del capital, que és l’elitització”. Per contra, proposava que és millor parlar del problema de la “turistificació”. Què en penses, d’aquest matís?

També tenim un problema de massificació. Els boomers com jo vam néixer en un món on érem 3.200 milions de persones. Ara en som 8.200 milions, i a la meitat del segle estarem entre els 9.500 i els 10.000 milions. No és concebible que passem de tenir 300 milions de turistes internacionals a entre 3.500 i 5.000 milions que viatgen, especialment, amb avió. El clima no ho aguantarà. Molt d’acord en el fet que tothom té dret a tenir esbarjo i fer vacances, però això no vol dir que tothom tingui dret a agafar ni vols low-cost, ni molt menys jets privats per volar quatre, cinc, deu vegades l’any. Òbviament, no ha de ser una cosa elitista, però per això cal introduir mesures.

Quines?

Les que castiguin directament aquell 1% de la gent que genera el 50% d’emissions en vols a tot el món, que és l’elit contaminant. Això implica prohibir tota l’aviació privada, fet que afectaria només els hiperrics. No pot ser que el pes de la protecció climàtica recaigui exclusivament sobre les classes populars: s’ha de donar exemple amb la gent hiperrica.

“Mantenir l’aposta pel creixement turístic només pot voler dir que tenim psicòpates o comercials al comandament”

De fet, fins i tot agents molt poderosos del lobby turístic promouen aquesta “elitització”. No sé si recordes un manifest que va fer públic fa tot just un any Exceltur, que deia que apostava per un turisme “socialment responsable” i per acabar amb les campanyes que atrauen “turisme de baixa qualitat”.

Aquesta verborrea l’hem sentit a les Illes com a mínim des de principis dels vuitanta. És pur màrqueting i no té gens d’interès. La indústria fa diners amb la propaganda.

També hi ha partits polítics que no qüestionen el model, però que parlen de captar “turisme de qualitat”. 

Això és més greu. Mantenir l’aposta pel creixement turístic només pot voler dir que, o bé tenim psicòpates al comandament, o bé són comercials. La majoria són psicòpates que han arribat allà per una qüestió de finestra d’oportunitat personal i que no en tenen ni idea, però qui dia passa any empeny. Llavors també hi ha comercials, gent cínica que fa la gara-gara al sector hoteler, o a Airbnb, o a Repsol, o a AENA. Per posar un exemple, des de l’any 1992, el trànsit a l’aeroport de Barcelona s’ha multiplicat per 7, passant de 8 milions de passatgers a prop de 56 milions. Això ens ha fet 7 vegades més rics? De cap manera! I, tanmateix, l’aposta és per ampliar l’aeroport. El mateix passa amb la qüestió residencial. El senyor Illa diu que hem de construir 50.000 habitatges socials, però s’oblida que, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 23% de totes les cases ja construïdes a Catalunya –925.000– són segones residències, i, d’aquestes, n’hi ha 418.000 completament buides. Una part d’aquests immobles són habitatges turístics que es podrien mobilitzar immediatament perquè la gent que no té accés a un pis els pogués habitar a preus raonables regulats pel sector públic. Si Illa no ho impulsa, és perquè fa de comercial dels lobbies immobiliaris. O això, o és un psicòpata que ha oblidat com viuen les classes populars del país que governa. El seu eslògan és “El Govern de tothom”, però com a màxim representa entre l’1% i el 10% de la població.

El decreixement turístic és la solució?

Les paraules no signifiquen res si no van acompanyades de fets. S’ha de reduir el nombre de turistes absoluts, el desgast que produeixen en l’aigua, en l’energia, i el seu pas pels aeroports i pels ports. Aquí hi ha d’haver un decreixement. Per contra, hi ha d’haver un creixement de la reinversió social dels beneficis turístics al país. Un creixement de la recaptació fiscal de les transaccions immobiliàries lligades a l’especulació urbanística i al trànsit turístic. I també hi ha d’haver un creixement dels ingressos del rebut de l’aigua del sector turístic, o dels camps de golf.

“Hem de fer que la immensa majoria de la població vegi la seva proximitat com un lloc per descobrir”

Però com es posen límits al nombre absolut de turistes?

La primera és que no es poden ampliar els ports ni els aeroports: aquests diners han d’anar a trens i a tramvies. En segon lloc, hi hauria d’haver una limitació absoluta del nombre de quilòmetres de vol anuals, i el preu del vol hauria de ser proporcional a la renda. L’avió, que és el mitjà que més contamina, és l’única modalitat de transport turístic internacional que està creixent. En el cas de Catalunya, més del 80% dels turistes que arriben ho fan amb avió, que és el principal enemic dels acords climàtics: l’únic mitjà, juntament amb els creuers, que no està subjecte a cap objectiu de descarbonització. Després, no hem de tenir aquesta necessitat gairebé angoixant d’escapar ben lluny de la nostra vila o ciutat perquè no s’hi pot viure. Hem de fer que la immensa majoria de la població vegi la seva proximitat com un lloc per descobrir. La gran frontera comuna i accessible per a tothom és la proximitat. I, finalment, però el més important: el turisme ha de pesar menys en l’economia. No volem un sector que pagui salaris de misèria i encareixi el nostre habitatge, robant-li capacitat habitacional per oferir-lo temporalment als visitants. Un país que ho aposta tot a això no té dos dits de front ni pensa en el futur.

En quin sentit no pensa en el futur?

El turisme a Catalunya viu del litoral, de la neu i de les botigues. D’una banda, el nivell del mar està pujant i bona part de les platges desapareixeran d’aquí a finals de segle. D’altra banda, la poca neu que queda s’evaporarà. I, a l’últim, sabent que la darrera onada de calor ha matat 286 persones en 10 dies a Barcelona, l’aparador barceloní tendirà a ser cada cop més irrespirable. Els tres “atractius” estan amenaçats greument per la crisi climàtica.

“La calor mata, i, si hi ha més turistes, hi haurà més morts”

Quins efectes climàtics té aquesta activitat als Països Catalans i a l’Estat espanyol?

En cinc setmanes, segons el MACE [portal web des d’on es pot consultar la mortalitat atribuïble a la calor a Espanya], han mort gairebé 1.100 persones. Això són 300 persones més que en 40 anys de morts d’ETA. I aquí fem com si no passés res, quan ens hi va la vida, literalment: la calor mata, i, si hi ha més turistes, hi haurà més morts. El sector dispara les emissions, perquè el trànsit rodat i els avions són una màquina de produir-ne. Apugen la potència del microones en què s’està convertint Catalunya. La Mediterrània s’està escalfant un 20% més ràpid que la resta del món, i els Països Catalans som aquí.

“L’ampliació de l’aeroport és criminalitat climàtica”

I en aquest context, una de les principals apostes del Govern de Salvador Illa és l’ampliació de l’aeroport. Com la qualificaries?

Això és criminalitat climàtica. AENA, que és una societat publicoprivada de la qual l’Estat té el 51%, està invertint en el fet que el microones fregeixi més la gent. Barcelona Regional va calcular que passar de 55 milions de passatgers a 70 milions representarà un 33% més d’emissions. I, sabent-ho, Pedro Sánchez i Salvador Illa ho volen tirar endavant, incomplint l’Acord de París de seguretat climàtica. Com és que un exministre de Sanitat d’Espanya, actual president de la Generalitat, no s’hi oposa? Aquí tenim un problema de país. Jo li diria: vostè és el president del lobby fòssil. Realment, no li importa la gent de Catalunya.

Més enllà dels efectes climàtics, tu també has parlat diverses vegades de la “fractura social i comunitària” que pateix Catalunya producte del turisme massiu.

És que aquesta especialització econòmica suïcida orientada cap al màxim turisme ha provocat un imant demogràfic que se situa molt per sobre la mitjana espanyola i europea. Hi arriba gent provinent d’orígens molt diferents, molts treballadors precaris que venen a guanyar-se la vida sense que hi hagi polítiques públiques perquè puguin aprendre la llengua o fer coses en comú. El fet d’haver passat de sis a vuit milions de residents no ha provocat ni més cohesió social, ni més ús del català, ni més riquesa per a la majoria de la població. El resultat final és la desvertebració comunitària fruit d’un teixit associatiu empobrit i d’uns barris fragmentats. Anem cap a societats anòmiques que no tenen vitalitat ni capacitat de suport mutu.

“La turistització i l’ampliació de l’aeroport són col·laboracionisme amb la destrucció de Catalunya”

A Catalunya hi ha sectors nacionalistes i, en teoria, molt preocupats per la llengua que defensen les bondats del turisme…

Són cecs, i l’únic que veuen és el “suposat negoci”. Com deia el Noi del Sucre els anys vint, si la burgesia catalana fos independentista de veritat, no faria el que fa: voler més turisme és ser més espanyolista que ningú. La turistització i l’aposta per l’aeroport impliquen voler la desaparició del país, és col·laboracionisme amb la destrucció de Catalunya. Per tant, qui se l’estimi no pot estar a favor d’allò que durà a més dilució nacional i social.

Aquesta “desvertebració comunitària” també té efectes en termes democràtics i de participació?

Ara tenim 1,7 milions d’habitants Barcelona, 100.000 persones més que l’any 1992, però hi ha menys votants reals que llavors. Això vol dir que s’ha afeblit la capacitat de resistència democràtica de la majoria, de representar un contrapoder fort per frenar unes institucions totalment doblegades al servei del màxim creixement turístic. La societat civil ho tenim ara més difícil: no és que la gent migrant sigui un problema; el que passa és que l’arrelament es guanya amb el temps i amb polítiques públiques que ho afavoreixin, i això no s’ha fet. Necessitem temps i sobretot necessitem polítiques perquè els que vinguin puguin prosperar.