15/04/2026 | 07:00
En aquest llibre decideixes explicar des de dins la història del moviment okupa dels anys noranta a Barcelona, que tu vas viure en primera persona, però en format de novel·la, en lloc de fer-ho com un assaig. Per què?
Volia fer un assaig, però tenia massa informació. Primer, jo creia que aquesta història s’havia d’escriure, perquè ens va implicar a desenes de milers de persones i és una història molt poc explicada. Com tants altres moments abans d’internet, no en queda gaire rastre. El cas és que jo havia viscut aquella època molt intensament, en primera persona. Conec molta gent implicada, i sé que cadascú en té la seva visió. I, és clar, en un assaig has de ser objectiu i recollir tots aquests punts de vista, i era massa… Per això vaig optar per la novel·la, que té l’avantatge que pots explicar les coses que van passar, però ficcionades o inclús de manera metafòrica. També m’ha permès parlar de com ens sentíem, la por que passàvem, com ens relacionàvem i convivíem… Aquesta part més emocional, en un assaig, difícilment hi cabria.
S’ha parlat molt del moviment okupa des de fora, sovint des dels mitjans amb una mirada criminalitzadora o morbosa. El teu llibre seria una mena de venjança per contrarestar aquest relat?
Una mica, sí. Hi havia una frase en un mural a la porta de l’Hamsa [una casa okupa mítica del barri de Sants], que després he descobert que és una dita africana, que diu: “Fins que els lleons no tinguin els seus propis estudiadors, les històries sempre glorificaran els caçadors”. Hem d’explicar la nostra pròpia història, i l’hem d’explicar des del nostre bàndol. Per això la novel·la està explicada en primera persona, des de la visió d’un jove que ho va viure tot des del nucli dur del moviment.
“Ada Colau, David Fernàndez o Jaume Asens són alguns dels polítics que van relacionar-se d’una manera o d’una altra amb el moviment ‘okupa'”
La novel·la es publica en un moment clau: el 30è aniversari de l’okupació de l’Hamsa i del cinema Princesa. Ara, amb perspectiva, què van significar aquestes dues iniciatives per a la teva generació?
Van ser dos espais autogestionats que tenien en comú que eren molt grans, i la mida, en aquest cas, sí que importa, perquè ens permetia fer concerts, que eren molt importants aleshores per als moviments socials. La música era la principal via de socialització i de politització, i els concerts també eren fonamentals per finançar els col·lectius, sobretot juvenils. Hi havia moments que a l’Hamsa fèiem set o vuit concerts, tots els divendres i els dissabtes, i nosaltres mateixos vam veure que la cosa no era sostenible per a les relacions veïnals, i vam començar a autolimitar-nos. El Princesa va ser molt important per la seva visibilitat. Era en un lloc molt cèntric a Barcelona, i va molestar molt el poder. Per això van muntar un dispositiu tan gran per desallotjar-lo. I l’Hamsa va ser important perquè va durar molt, vuit anys, i això va permetre que moltíssima gent passés per allà i que fos un espai referent. De fet, hi ha una anècdota que no surt al llibre, i és que ens van fer un reportatge a la revista Super Pop. Sortíem en un article que es titulava “On anar de festa a Barcelona?”. Això demostra fins a quin punt sociològicament teníem rellevància, encara que fos com a espai d’oci.
Aleshores, la relació entre aquestes cases i els veïns i les veïnes era bona?
A Sants, per exemple, teníem molta obsessió amb teixir comunitat i teníem molt bona relació amb l’associació de veïns, amb espais de cultura popular… Però costava molt. Primer, perquè nosaltres érem molt durs estèticament i ideològicament. Per exemple, no podíem participar en res que tingués relació amb les institucions o amb subvencions. Però sí que crec que vam contribuir a socialitzar una generació de militants, que van començar a l’Hamsa i que després han sigut importants en el moviment d’antiglobalització, el 15-M, la CUP, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH)… L’Ada Colau estava en un projecte per fer una biblioteca a l’Hamsa; en David Fernàndez hi era; en Jaume Asens era el meu advocat… La gent que ens vam foguejar militant en l’okupació hem continuat fent coses. I el que hi vam aprendre ens ha servit després per crear aquestes xarxes.
“Ara, amb la ‘llei mordassa’, no pots ‘vacil·lar’ a la policia a la cara com fèiem nosaltres; et poden caure multes de milers d’euros”
Si alguna cosa transmet la novel·la, és l’entusiasme sense límits dels joves que vau participar en el moviment okupa, i també l’empenta a l’hora de fer accions directes. Creus que teníeu menys por o potser més inconsciència davant la repressió que la que hi ha ara?
De les generacions més joves no m’atreveixo a parlar-ne, perquè no les conec tant. Però la situació és més dura ara, perquè existeix la llei mordassa i no pots vacil·lar a la policia a la cara com fèiem nosaltres. Per exemple, robàvem gorres als guàrdies urbans a les manifestacions, i després te les trobaves penjades en alguna casa okupa. Podien detenir-te o donar-te hòsties, però la majoria dels casos acabaven arxivats o en absolució. Amb la llei mordassa, et poden caure multes de milers d’euros i no hi ha cap procés judicial. Sí que erem molt inconscients i, sobretot, anàvem tots a l’una, en bloc. Això generava una sensació que podíem amb tot. Quan algú feia una bogeria, la reacció no era intentar frenar-lo, sinó anar-hi al darrere a ajudar-lo i no deixar-lo sol.
Hi poses Guillem Agulló com l’espurna de la politització del personatge protagonista. El consideres un referent generacional?
Sí. Jo visc a València fa 15 anys, i allà és molt present; conec els seus amics, que hi eren, el dia que el van matar. En realitat, jo vaig començar a militar un parell d’anys abans, amb la primera guerra del Golf, però recordo quan vam rebre la notícia de l’assassinat del Guillem, que vam fer una pancarta i un minut de silenci a la universitat. Va ser tot espontani: ens sentíem tan colpits que havíem de fer alguna cosa. Va ser un bon cas iniciàtic en la lluita per a molta gent.
“Ho fèiem tot de manera molt salvatge i molt precària. Érem molt aspres, però fèiem pinya”
Al llibre, també hi exposes les tensions internes que hi havia: els llibertaris contra els indepes, el debat sobre si lluita armada sí o no, o sobre si calia fer més o menys acció directa… Però sí que al final, com deies, hi ha una sensació de “tots a l’una” cap a un enemic comú. Creus que a les esquerres ara els falta aquesta unitat d’acció?
Una de les coses que tenia el moviment okupa és que anàvem tots a l’una i respectàvem molt les decisions que es prenien en cada assemblea. Per exemple, si anàvem a defensar una casa d’un desallotjament i la seva assemblea estava a favor de l’acció directa i dels disturbis, doncs caputxa i barricada. Si decidien que millor desobediència civil, doncs ens encadenàvem. Sempre ho fèiem tot de manera molt salvatge i molt precària, i també hi havia poc espai per a l’emocionalitat. Érem molt aspres, però fèiem pinya. Anys després, ja després del 15-M, una de les coses que més em van desencisar és que aquesta unió es va perdre. Abans hi havia gent que estava disposada que una bala de goma li trenqués la cara o a acabar a la presó per un company, però després, per mantenir un lloc d’assessor polític, aleshores callava. Quan la meva generació va passar a la política, per a mi, va ser decebedor. Pensava que havíem après coses i crec que, al final, ho vam fer pitjor que la generació anterior.
“Quan passes per on hi havia l’Hamsa, t’adones de la dificultat que és traspassar la memòria a les generacions següents”
Estem fent aquesta entrevista en l’espai on abans es trobava l’Hamsa, a la plaça de Joan Pelegrí, que ara és un parc de ciment amb un pàrquing subterrani i algunes terrasses de bars. Només hi ha una pintada petita en una paret que recorda aquesta casa okupa. Això exemplifica que no queda gaire rastre físic de la Barcelona okupa que relates a la novel·la. Com et sents quan veus aquesta memòria esborrada dels carrers?
Passo per aquí, i la sensació és de buidor. Ha canviat tot molt físicament, i perds el rastre emocional. La pintada fa il·lusió, perquè vol dir que algú se’n recorda. T’adones de la dificultat que és traspassar la memòria a les generacions següents. Quan ets jove, no hi penses, però després parles amb gent més jove que tu i t’adones que tot el que vas fer no forma part de la memòria oficial i els mitjans de comunicació tampoc en parlen. D’això, me’n vaig adonar quan vaig fer el llibre sobre el moviment d’insubmissió al servei militar obligatori [Insubmissió! Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit, Sembra Llibres, 2019]. Vaig parlar amb una noia de 17 anys, i no tenia ni idea de la seva existència. Sabia que hi havia hagut la mili perquè li ho havia explicat el seu pare, però desconeixia tot aquell moviment social. Amb el moviment okupa, és encara pitjor: l’oblit és més gran.
“La lluita social és com el foc; de vegades crema i pot provocar un incendi, però de vegades és una brasa ínfima que cal mantenir encesa”
El títol No deixis que el foc s’apagui és un resum del llibre, però també una crida cap a la nova generació. Quin llegat t’agradaria traslladar del moviment okupa dels noranta?
Al llibre faig una relació entre el moviment okupa i l’1 d’Octubre. Vull explicar que les xarxes que es creen als barris als noranta són les que permeten aquesta gran mobilització social del 2017. El fet de tenir un teixit associatiu organitzat, amb unes relacions establertes i una lògica en què la desobediència civil és en l’imaginari social i es porta a la pràctica és imprescindible perquè un esdeveniment històric com l’1 d’Octubre pugui passar. Veig la lluita social com un foc. De vegades crema i pot provocar un incendi, però de vegades és una brasa ínfima. Jo crec que, al final dels anys noranta, la brasa era intensa. L’esquerra estava en el seu millor moment, i nosaltres vam ser els encarregats d’alimentar la brasa perquè no s’apagués. Perquè, si s’apaga del tot, reencendre el foc és molt difícil. De vegades pots pensar: per què seguir lluitant si no hi ha res a fer? Però s’ha de seguir per passar un relleu a la generació següent. I hem anat veient aquest relleu amb el moviment antiglobalització dels 2000, la PAH, el 15-M, l’1 d’Octubre… Tot això no es podria entendre sense tota la gent que als noranta, molt joves i sense tenir-ne gaire idea, vam mantenir una sèrie d’espais i de dinàmiques de lluita que van servir perquè molts joves poguessin socialitzar-se, aprendre i entendre que la desobediència civil és una eina que funciona. Aquest és el llegat principal.
