30/09/2026 | 07:00
L’actualitat és una ideologia.
Ostres. Comencem forts! Per què l’actualitat és una ideologia?
L’actualitat mata el present. L’actualitat cada dia, cada minut, deixa un pòsit, un sediment, en la ment de la gent. Abans, la informació d’actualitat ens arribava amb una jerarquia que deia això és l’important i això no tant. Ara tot ens arriba indiscriminadament, sense jerarquia i sense gaire context. L’últim que acaba de passar impedeix adonar-se del que és important. Per això deia que l’actualitat funciona com una ideologia que dificulta la interpretació del món en el qual vivim.
Doncs mira, precisament, volia fer aquesta conversa per entendre els corrents de fons del que passa a Catalunya i no deixar-nos endur per l’immediat i per la cosa superficial. Posem el retrovisor. Obrim el focus. Què ha passat a Catalunya, segons tu, en els últims cinc anys?
A Catalunya vivim en una excepcionalitat democràtica.
“A Catalunya vivim en una excepcionalitat democràtica. La repressió no s’ha acabat”
Guau, ho anomenaries així?
Sí! Primer, a Catalunya tenim més o menys vigent un Estatut d’autonomia que no és el que la gent va aprovar. Hi ha lleis aprovades, com la d’amnistia, que s’encallen en un tap judicial que impedeix que s’apliquin per ordre d’un jutge. Segueixo: hi ha àmbits en els quals la Generalitat té competències, però en la pràctica no pot exercir-n’hi perquè no té els recursos o els instruments. I, per acabar, encara avui els líders dels dos grans partits independentistes, de Junts i d’ERC, no es poden presentar a eleccions. Han quedat seqüeles del 155. La repressió no s’ha acabat. Per mi, això és una situació anòmala, que jo crec que ho ha marcat tot. És molt difícil girar full.
Com creus que ens veuria un historiador del futur?
Diria que la dècada dels 2020 va ser una llarga ressaca del Procés… i de la pandèmia.
Les seqüeles de la covid continuen afectant-nos també?
Hi ha un punt d’inflexió en la pandèmia. Va generar una sensació de vulnerabilitat molt gran entre la gent. L’estat mental de pessimisme global arran de la pandèmia ha anat perfecte al discurs tradicional de les dretes. Aquesta sensació de desorientació, que és construïda des dels oracles de la dreta, va erosionant la percepció de qualitat democràtica que la gent, almenys a Catalunya, havia tingut a finals dels anys setanta o als anys vuitanta. A escala internacional, van venir els Bolsonaro, Trump o Meloni i es va aguditzar l’autoritarisme de Putin o d’Erdogan. I això també està afectant Catalunya…
“La nació catalana continua en construcció. La nació no s’acaba mai. I la nació es fa amb tota la gent que vol formar-ne part”
Anem a la Catalunya del post-Procés. Jo tinc una hipòtesi: un cop fracassa la idea de la República, la idea d’un sol poble, del no importa quina llengua parlis, de la nació republicana de Josep-Lluís Carod-Rovira, de la barreja i de l’impur en un sol poble… sembla haver ressorgit l’essència, la nació, la llengua, la identitat, l’essencialisme, el purisme. Sota el Procés, lògicament, hi havia la nació. Torna el nacionalisme?
El que hi ha avui és una divisió profunda dins l’independentisme entre l’independentisme nacionalista i l’independentisme nacional. Quan es criticava que no hi havia unitat independentista, era perquè hi havia, en el fons, dues concepcions radicalment diferents del que era la nació. Hi ha una part de l’independentisme, que és substancialment nacionalista per imitació del nacionalisme dels estats nació. En el nacionalisme dels estats nació, el característic és que la nació s’articula des de l’Estat. És a dir, quan es construeix l’Estat a Espanya, la península Ibèrica és un galimaties de societats i llengües diferents. I aleshores, què fan? Des de l’Estat, determinen la unitat territorial, fan un marc jurídic unificat, una xarxa radial de comunicacions amb la capital, unifiquen l’escola, imposant una llengua que serà la llengua única, que és el castellà. Fins i tot, construeixen una història única i un patrimoni simbòlic que no existia. Agiten una bandera, un escut… En definitiva, creen una identitat espanyola única. Doncs, amb el nacionalisme català, tot i les diferències pel fet de no tenir un estat al darrere, la idea és similar: la nació, en algun moment del passat, va quedar definida, definitivament, i ja quedaria clar què vol dir ser català i qui és bon català. I conviden tothom a formar-ne part, però de la manera que ells ja ho són, perquè ells són la quinta essència de la catalanitat.
D’acord, aquesta part s’entén. Però, segons dius, hi hauria un independentisme català no nacionalista?
Aquí a Catalunya, la tradició del republicanisme federal ens va aportar una concepció de la nació molt més dinàmica i oberta. Allò és la base del que amb Carod-Rovira en dèiem el país en construcció permanent. La idea de Catalunya com a gresol de cultures, de Vicens Vives, no pertany al passat; és la constant del país. I, per tant, la nació catalana continua en construcció. La nació no s’acaba mai. La nació es fa amb tota la gent que vol formar-ne part. Estem orgullosos del passat, però orientats cap al futur. I, aleshores, som independentistes del país que farem. No un país predefinit des de dalt, sinó renovant-se per i des de baix, compartint condició, drets, deures i llibertats.
Alguns sectors de l’esquerra catalana, també dins d’ERC o des dels entorns de la CUP com Nexe Nacional, estan entrant al debat sobre immigració, llengua i nació, i d’una manera més o menys explícita, són crítics amb la idea de “la Catalunya dels 10 milions”.
Però una cosa és reconèixer els problemes que tens, i una altra és amb quina actitud els afrontes. Si arriba una gran quantitat de gent d’altres llocs i en molt poc temps, doncs la cultura o la llengua pateixen. En el sector de la sanitat estan desbordats; els mestres tenen moltes dificultats. Els catalans que van anar a Mèxic, exiliats després de la guerra, probablement van tenir i van generar allà uns quants problemes! Què pot acabar passant si el país continua creixent i no hi ha prou inversió pública en els sistemes de protecció social o en les polítiques en favor de l’ús del català? Però fixem-nos en un altre moment amb molta immigració a Catalunya: què va passar aquí amb les migracions que van arribar a Catalunya als anys cinquanta i seixanta? És veritat que el context històric era diferent: d’una banda, venia gent d’una cultura propera com l’andalusa o l’extremenya; però, d’altra banda, van arribar en ple franquisme. Tot i això, anys després, molta d’aquella gent va decidir: “Ens fem catalans. Sense deixar de ser el que som, volem ser catalans”. La pregunta d’ara és “per quines raons les persones que acaben d’arribar s’han de voler fer catalans?” És cert que, en línies molt generals, si tu arribes a Catalunya des de l’Amèrica Llatina, i ja saps castellà, fer-se espanyol avui pot ser vist com més fàcil que fer-se català. Però, com hauríem d’afrontar aquest repte? Pots dir: “No, no podem créixer més, no podem ser més”. O pots posar-hi mitjans.
Bé, i com es fa això?
De forma espontània, no. Ni deixant-ho al lliure mercat. Necessitem desplegar polítiques ambicioses d’acollida i teixir més organització social de base: necessitem més llocs de trobada, més entitats culturals, espais d’entreteniment, clubs esportius… I, allà, conèixer-nos i barrejar-nos.
Hum… però vivim en una societat cada cop més individualista, on només volem parlar amb els nostres i només volem mitjans de comunicació que ens donin la raó al que ja pensàvem prèviament.
És cert. És el que anomenem l’efecte bombolla. Quan tu dones les teves dades a la xarxa social amb la qual t’informes, ells fan servir algoritmes per prioritzar determinats estímuls i emocions, i proporcionar-te el que creuen que a tu et pot interessar. Ah, i també el que els amos d’aquestes xarxes decideixen que t’interessa. Les bombolles atomitzen la societat, i això té un efecte disgregador. Però, hi insisteixo, per superar aquesta disgregació, cal construir organitzacions. Fa un segle, la gent a Catalunya muntava ateneus, cooperatives, sindicats, associacions culturals, que eren espais on es trobaven, feien activitats de tota mena, també lúdiques o esportives. Es teixien aliances entre gent que al final veia que les seves vides tenien problemes i necessitats molt semblants. Sobre aquella base emergia la consciència de classe. La connectivitat digital d’avui no et permet establir relacions estables i profundes. L’element que ens aglutina ja no és tenir la mateixa feina o viure al mateix poble o barri o ser de la mateixa classe social, sinó que l’element aglutinant pot ser un hobby o un fenomen fan. Aquest tipus d’aglutinadors no tenen la mateixa capacitat de construir organització social. Per això, en el món de les xarxes i dels algoritmes, ni parlem de classes socials ni parlem de revolució perquè aquests conceptes han quedat relegats, com peces d’un llenguatge vell.
“Dir que Aliança Catalana és independentista és una mica problemàtic perquè no ha explicat mai el seu projecte per a la independència”
I, en els clarobscurs, apareixen els monstres, parafrasejant Gramsci. En aquest debat complex, apareix l’extrema dreta amb solucions simples, també a Catalunya amb Aliança Catalana.
Fins i tot Jordi Pujol ha acabat dient que aquest és el problema principal que té Catalunya. Hi estic d’acord. És una presència tòxica que impugna els consensos bàsics no només de l’independentisme, sinó de tot el catalanisme democràtic.
Les enquestes que s’han publicat auguren uns resultats molt bons per a l’extrema dreta independentista, tant en les municipals com en unes eleccions al Parlament.
A veure, dir que són independentistes és una mica problemàtic perquè no han explicat mai el seu projecte per a la independència de Catalunya. El que sí que sabem és que ells el que fan és partir el país i dir quina part de catalans els sembla legítima i quina no.
Però, d’on creus que surt aquesta força?
S’explica per causes globals, però també per causes locals. Durant el Procés, en poc més de cinc anys, hi ha un desembarcament a l’independentisme de molta gent que no era independentista. El creixement és molt ràpid. Aquest creixement tan ràpid fa que la incorporació a l’independentisme d’una part de la gent acaba sent una cosa molt primària i superficial. El creixement del Procés no es fa en seminaris acadèmics… sinó amb una mena d’adscripció molt emocional. Una emocionalitat que partia d’un sentiment de ser catalans, perquè “hòstia, jo soc català, em sento català, parlo català”, i a Catalunya “no puc parlar sempre en català”, “no tenim poder”, “el dèficit fiscal”… Molta d’aquesta gent és bona gent i no són xenòfobs ni són d’extrema dreta estrictament, però poden arribar a votar això perquè Aliança Catalana ho planteja tot en termes molt simples.
“Molta gent de classe treballadora s’ha sentit abandonada pels partits d’esquerres durant aquesta successió de crisis”
Hi ha més factors, a banda del Procés, però…
És clar, l’altre factor rellevant és que molta gent de classe treballadora s’ha sentit abandonada pels partits d’esquerres durant aquesta successió de crisis des del 2008. Tenen un rebuig profund de la política, sobretot de la política professional. Veuen els polítics fent un teatre “només per mantenir-se al càrrec”. Però, tot i això, jo crec que el suport a l’extrema dreta és molt emocional, molt impulsat per la ràbia i la frustració. És una decisió més superficial, més primària, i, per tant, més fàcilment reversible.
Què ha de fer l’esquerra per frenar aquest creixement de la ultradreta? No ens enfrontem només a Aliança, sinó també a Vox, a Le Pen a França, al trumpisme als Estats Units o a Milei a l’Argentina.
Primer, una autocrítica profunda. I ha de fer anàlisi, ha de fer teoria, ha de generar pensament i ha de tenir projecte pràctic. I determinació. Tot. Zohran Mamdani, l’alcalde de Nova York, podria ser un bon model. Ha fet una cosa diferent i ha aconseguit atraure gent. Però, per fer-ho, cal construir de nou organització. És a dir, formacions polítiques en cada lloc, un model de militància posat al dia. Hi ha molta gent que és militant d’un partit i no té assignada cap missió ni cap funció. Doncs quina militància és aquesta? Han d’estar fent cursos de català per a immigrants, creant entitats culturals, fent feina al seu barri. El teixit associatiu permet el contacte. I, si tu tens contacte, pots entendre els altres, els que no són com tu, i pots explicar-los com veus el país, i ells et poden explicar a tu les dificultats que tenen. Si els partits d’esquerres es limiten al joc electoral i només es preocupen per fer campanya, triar una foto del candidat i un eslògan, ho tenim difícil.
