13/05/2021 | 06:06
[Aquesta entrevista forma part de ’15-M. Què n’ha quedat a les places?’, un ‘podcast’ de Barnasants i de CRÍTIC que podeu escoltar en àudio o visionar en vídeo.]
La primera pregunta pot semblar òbvia, però crec que és la més difícil: què carai va ser el 15-M?
Va ser, i és, un dels grans episodis de la història social i popular de Catalunya, i de l’Estat espanyol. Va significar dues coses: la primera gran contestació de masses contra les conseqüències de la crisi que havia començat el 2008 i contra les retallades que amb força havien començat ja el 2010. Però, a més a més, el 15-M va ser també la primera gran impugnació global a l’ordre institucional i polític que s’havia creat durant la Transició a Espanya. D’alguna manera, és un punt d’inflexió en la trajectòria de la societat catalana i espanyola.
Va ser un “punt d’inflexió”. Però, cap a on? Quins canvis va provocar aquell esclat social?
Si ho pensem bé, han canviat moltes coses i no ha canviat res. Catalunya i l’Estat espanyol eren molt diferents els dies 15 i 16 de maig de 2010 respecte al que eren tot just el dia 14 maig. Aleshores s’estava gestant una revolta d’una amplitud que diverses generacions no havíem vist mai. De cop i volta, la protesta social tornava a tenir legitimitat, hi havia una repolitització de la societat, i es plantejava un desafiament a les elits polítiques i econòmiques sense precedents. Ara bé, totes les demandes del 15-M continuen sobre la taula encara, els grans canvis que es defensaven tampoc no s’han aconseguit. Va canviar molt el paisatge, el clima, l’ambient… i va permetre coses que eren inimaginables, de fer-les o fins i tot de pensar-les, però al mateix temps aquesta indignació no va tenir prou força per aconseguir fer complir totes les seves demandes.
“El 15-M va generar la idea que era possible influir en els esdeveniments i canviar les coses”
Quines coses creus que va permetre imaginar el 15-M, que abans ni tan sols eren sobre la taula dels grans mitjans de comunicació o dels consells de ministres?
D’una banda, va permetre posar sobre la taula idees crítiques que van guanyar legitimitat; es va obrir una esquerda molt gran en els mitjans de comunicació generalistes. També va donar un sentiment de poder col·lectiu molt gran, la sensació que podies desafiar el poder, potser no per fer-lo canviar, però sí per entrar pràcticament fins a casa seva. La imatge de les places ocupades, desobeint fins i tot la llei electoral que ho prohibia, va generar un sentiment que era possible influir en el curs dels esdeveniments, quan, de fet, estàvem acostumats a pensar que mai podem fer res per canviar les coses, que és impossible, que no es pot.
Recordo que, a mesura que anaven passant els dies, el moviment del 15-M va deixar de ser simpàtic per als mitjans i per als polítics. Llavors, se’l va criminalitzar: durant els darrers dies de l’ocupació de la plaça de Catalunya fins a allò que els mitjans van anomenar “el setge al Parlament”, en aquella protesta contra les primeres retallades que va fer el Govern d’Artur Mas.
Sí, és cert, tot i que cal dir que per a molta gent el 15-M va ser sempre un moviment antipàtic. Hi havia molta incomoditat, sobretot entre aquella gent que tenia el monopoli de l’esfera pública i que, de cop, va veure que havia de compartir aquesta esfera pública amb gent que no era del seu estatus social ni de la seva generació. Però és veritat que hi havia una part d’antipatia que estava encoberta i que, quan el 15-M va anar accelerant la seva protesta, va començar a reaccionar iradament. Una part de l’establishment i del poder se sentia molt incòmoda davant d’un moviment que ja no només era de protesta sinó que es veia com un canvi d’època, per dir-ho així. I, en el cas de la protesta per bloquejar el Parlament, alguns ho van aprofitar per collar fort el moviment, per intentar aïllar la “minoria activista” de les grans simpaties socials que havien despertat en poques setmanes.
“Els nous partits sorgits del 15-M van entrar en el joc institucional i van oblidar l’esperit rupturista”
Les esquerres que van emergir d’aquell 15-M, d’una manera indirecta si vols, els Comuns, Podem i fins i tot una part de l’auge de la CUP, tot i que ja venien d’abans, han governat en ciutats, pobles, i fins i tot en governs autonòmics, i, en el cas de Podem, han arribat a cogovernar a l’Estat espanyol, una fita que semblava impossible. Quina lectura fas d’aquest xoc entre les reivindicacions, l’auge d’aquesta esquerra i de la nova política, i, finalment, una certa frustració de la via institucional?
El 15-M va generar noves condicions de possibilitat, que van ser aprofitades de manera tàcticament intel·ligent, va permetre que nasquessin i es consolidessin nous instruments polítics. La força que han agafat aquests instruments és un exemple clar de l’impuls que va tenir el 15-M. Però, al mateix temps, el fet que hagin tendit després a adaptar-se amb una certa facilitat al joc institucional, potser no d’una manera completa, però que en bona mesura hagin entrat en el joc polític tradicional i hagin abandonat una gran part de l’esperit rupturista, també és en part els límits del període. Es va aconseguir esquerdar el sistema polític, molt més del que l’elit volia, però el preu que s’ha pagat per això és que hi ha hagut una recuperació per dalt d’aquests nous instruments, que s’han separat una mica de l’esperit inicial. Això també mostra els límits de l’època.
La sacsejada del 15-M va donar lloc a dos anys de grans moviments socials; però, a partir d’un cert moment, va quedar més com una sacsejada que no pas una gran pressió al carrer. I el moment d’ascens dels nous instruments polítics va coincidir amb una certa calma social. No hi ha hagut capacitat per evitar que aquests instruments s’anessin separant més del seu esperit i enganxant més a l’estructura de l’Estat. Això no vol dir que siguin homologables als partits de sempre: en molts ajuntaments que continuen governant, fan coses que no faria cap altre ajuntament. No s’ha de fer un balanç destructiu, però sí que s’aspirava a molt més. Els nous instruments polítics han acabat encarnant la versió més superficial del 15-M, no tant la versió rupturista.
“Una bona part de l’independentisme va tenir massa prejudicis cap al 15-M. Es van equivocar”
Parlem de la relació entre el 15-M i l’independentisme. Hi havia independentistes al 15-M; també n’hi havia que no ho eren; hi havia gent que els criticava; d’altres que els estimaven. Tu com ho veus? De vegades, s’ha parlat de la confluència entre el 15-M i l’1-O…
Una bona part de l’independentisme va tenir, al meu entendre, una actitud equivocada cap al 15-M. Va tenir molts recels. Ho entenc perfectament de la gent amb visions neoliberals, perquè no combregaven en res. Però una part important de l’independentisme va tenir massa prejudicis cap a un moviment que veien d’àmbit estatal i que és veritat que no feia de la qüestió nacional el seu eix, tot i que, en moltes acampades, sí que es va aprovar el dret a decidir com una idea democràtica més àmplia.
Si fem el balanç del cicle d’aquests 10 anys, el gran problema és que el procés independentista i el 15-M i el seu llegat han anat per dinàmiques totalment diferents. Hi ha hagut gent a qui això li ha interessat i ho ha fomentat clarament. El problema és que, en molts sectors als quals els hauria interessat algun tipus de confluència d’aquestes demandes, no va saber com sortir dels marcs inicials. Les grans envestides que ha fet l’Estat en tots els sentits tenen a veure amb el fet que el 15-M i l’independentisme han estat com unes tisores; no hi ha hagut aliança en cap moment. És un dels balanços negatius que s’han de fer. La manera com el procés va definir el debat sobre la independència, que excloïa qualsevol discussió de qualsevol tema que no fos la independència i que no articulava cap relació amb moviments crítics fora de Catalunya, va dificultar molt integrar la crítica a l’austeritat o a la corrupció amb el debat nacional, i per mi és la gran debilitat d’aquesta última dècada.
Xavier Domènech, exdiputat dels Comuns i ara professor d’Història a la UAB, afirma que el cicle del 15-M i del procés ja han acabat. Ho diu ell i ho diu més gent. Van ser uns cicles mobilitzadors molt forts, però ell creu que ara iniciem un nou cicle politicosocial. Com ho veus?
Sí, en el cas del procés és evident: després del 2017, arriba a una etapa final, i ara som en un període de postprocés, que no acaba d’arrencar, som en una mena d’interregne, per dir-ho així. I l’esperit del 15-M i la seva onada de xoc ja es van anar esgotant. La Catalunya i l’Estat espanyol d’avui són molt diferents d’abans del procés i del 15-M; però, efectivament, no podem continuar pensant amb les claus d’aquesta última dècada. Hem de pensar com arrencarà una nova època. Ara som en una etapa d’impasse, però és clar que les referències anteriors ja no hi són. Podem fer els balanços, que jo crec que no estan del tot fets, i pensar com rellançar una nova dinàmica.
Som ja de ple en una nova crisi econòmica i social molt profunda. Alguns diuen que serà una de les pitjors crisis de la història del capitalisme. Creus que aquí s’albira un altre 15-M o alguna cosa similar?
No hem d’esperar una repetició dels esdeveniments; sí que hem d’esperar que una situació de malestar larvat com l’actual, tard o d’hora, cristal·litzarà d’alguna manera. Aquesta “alguna manera” és molt genèrica. Hi ha diverses qüestions. La primera és que els moviments tipus canvi climàtic, feminisme, etc., que abans de la pandèmia eren molt forts, com poden tornar a arrencar. La segona, cal recordar que les coses poden cristal·litzar cada cop més per moviments reaccionaris. I la tercera és que és probable que haguem d’esperar més moviments tipus armilles grogues a França, és a dir, esclats de protesta molt més endurits per un context molt més dramàtic. Jo crec que tindrem una combinació d’aquestes tres coses. Tard o d’hora hi haurà un esclat, segur. El com, el quan i la manera estan per veure, però a mi em sorprendria molt que hi hagués com una lenta agonia de la societat i que això s’anés ensorrant sense que ningú hi fes res.
