Crític Cerca
Foto: DAVID F. SABADELL
Entrevistes

Juan Diego Botto “Milei no és un fenomen aïllat; l’extrema dreta avança a tot arreu”

Juan Diego Botto (Buenos Aires, 1975) és cinema, sèries, teatre; és Lorca, però, sobretot, és memòria. Va néixer a la capital argentina el 1975, i el seu pare, el també actor Diego Botto, va ser un dels 30.000 desapareguts durant l’última dictadura militar en aquell país sud-americà. La mateixa Argentina que acaba d’elegir de president l’ultradretà Javier Milei, que ha promès suprimir 12 ministeris, privatitzar la petroliera YPF, l’energètica Enarsa i els mitjans de comunicació públics, liberalitzar els preus i exercir mà dura contra les protestes socials. En lloc de dir “dictadura” de la dictadura, Milei parla d’una “guerra” en la qual es van produir “excessos” per descriure el que va passar en aquell país als anys setanta. Però, segons l’actor, director i dramaturg, “la resposta al carrer serà contundent”, perquè l’Argentina “és avantguarda mundial en la lluita per la memòria i la justícia”.

11/12/2023 | 06:00

D’alguna manera, tot el que has escrit té a veure amb la memòria. Fins a quin punt la memòria i la teva història de vida t’han marcat en el que ets avui?

Tots estem marcats pel nostre recorregut vital i pel recorregut vital dels nostres pares, i la meva història no és diferent. Potser partir d’un exili, canviar de país de manera forçada, i tenir tan lluny els meus antecedents (tan lluny físicament, no temporalment) ha fet que la cerca de la memòria sigui un treball important per a mi. Com també ho és per a col·lectius militants en els quals he participat com ara HIJOS [Fills i Filles per la Identitat i la Justícia contra l’Oblit i el Silenci], que agrupa els fills dels desapareguts i de les desaparegudes de l’última dictadura militar argentina. A HIJOS es va arribar a la conclusió que en la memòria hi ha la nostra identitat, i sembla un eslògan, però hi ha una feina molt complexa al darrere. Sense recollir totes les passes fetes pels nostres pares, seria molt difícil explicar-nos. De la mateixa manera que funciona individualment, funciona col·lectivament. És impossible entendre Espanya sense entendre el franquisme, de la mateixa manera que és impossible entendre l’Argentina sense entendre l’última dictadura militar o el peronisme.

“El triomf de Milei a l’Argentina no significa que la gent sigui idiota”

Llavors, com s’entén el triomf d’un candidat com Javier Milei en les eleccions argentines, amb una diferència històrica de tres milions de vots –12 punts– respecte al seu oponent, el peronista Sergio Massa? Un personatge ultraneoliberal, que ha promès posar fi a les polítiques socials en un país amb més d’un 40% de la població en la pobresa, i que, a més, justifica l’última dictadura.

El fenomen de Milei no és un fenomen aïllat i que passa exclusivament a l’Argentina, sinó que es dona en un context d’un avanç brutal i global de l’extrema dreta. La qüestió és per què es dona, i quins sectors financers o industrials, que abans consideraven que aquestes opcions polítiques no eren acceptables, ara sí que les consideren viables. Jo tinc una hipòtesi: el món de després de la Segona Guerra Mundial, nascut a la claror de la Guerra Freda i amb un bloc comunista molt fort, va ser un món que es forja posant al centre els drets humans i amb un capitalisme molt regulat i controlat. En canvi, ara, aquest món ja no interessa a uns certs sectors de les elits, que prefereixen un sistema molt més desregulat, perquè no hi ha un comunisme al qual tranquil·litzar, de manera que es pot permetre el luxe de construir un capitalisme del segle XIX. I això és el que postulen aquests nous salvatgismes com el trumpisme, com Bolsonaro, Milei o Kast a Xile, i també a Europa: ja tenim l’extrema dreta a Itàlia i és qüestió de temps que guanyi a França.

Però com s’explica que el votin sectors populars que es beneficien de les polítiques socials que ell vol eliminar?

El triomf de Milei a l’Argentina no significa que la gent sigui idiota. L’Argentina viu una crisi econòmica brutal des dels últims quatre anys, i és clar que el Govern anterior, el del peronista Alberto Fernández, ha estat deficient. La pandèmia va ser un cop per a l’Argentina, i s’ha gestionat malament l’economia des de llavors. I, quan les promeses d’un govern d’esquerres secundat per les classes treballadores no es materialitzen, el desencís sempre és doble. A més a més, hi ha una generació de gent jove que ha crescut situant en l’elit política el peronisme, que seria més o menys l’equivalent del que nosaltres entenem a Europa pel bloc de centreesquerra. No és una dada menor que el candidat que va presentar el peronisme era el ministre d’Economia, un ministre que havia portat el país a un 140% d’inflació anual, i és molt difícil guanyar en aquestes condicions. I crec que és la crisi econòmica, juntament amb tota una sèrie de mitjans que van permetre que missatges que fa una dècada estaven vetats comencessin a quallar, i això ha fet possible aquest percentatge espectacular a favor de Milei. També cal tenir en compte que la decisió final es va basar en un balotatge, és a dir, que es va votar entre els dos candidats més votats en una primera volta, que havia guanyat el peronista Sergio Massa. I és aquí quan al vot de Milei es va sumar el vot de la dreta convencional, i entre les dues dretes guanyen. La dreta tradicional argentina, lluny de fer un cordó sanitari entre demòcrates, s’alia amb l’extrema dreta, cosa que també estem veient a Espanya amb el PP i Vox. Això abans no passava.

Foto: DAVID F. SABADELL

“La dreta tradicional argentina s’ha aliat amb l’extrema dreta, com han fet el PP i Vox. Això abans no passava

Alguns analistes culpen de la derrota del peronisme a l’Argentina, així com de l’esquerra en general a Europa, l’èxit de la nova extrema dreta o dreta populista en les “guerres culturals”. Fins a quin punt el triomf de Milei és també en l’àmbit cultural?

Per poder desregular el mercat d’òrgans, no serveix dir: “Vosaltres, pobres de merda, veneu els vostres òrgans per aconseguir diners”. S’aconsegueix dient: “El kirchnerisme ha amarrat la nostra llibertat i tenim el dret a ser lliures”. Per aconseguir carregar-te tots els subsidis en un país que viu de subsidis, en un país amb un 30% de pobres, has d’atacar els elements simbòlics del teu enemic, i dic “enemic” perquè ells ho diuen així clarament. I, per aconseguir que aquest discurs penetri, has de destrossar els pilars fonamentals en què s’han assentat les polítiques aquests últims anys, com el tema dels drets humans. El que més mal m’ha fet del que ha passat a l’Argentina no és que un tipus inestable i filo feixista assumeixi la presidència de la nació, sinó que ve de bracet de Victoria Villarruel, una dona defensora de repressors i genocides, que reivindica la figura dels militars de l’última dictadura, que considera persones honorables, i tots els que van lluitar contra la dictadura, els anomena “terroristes”. I això, en un país com l’Argentina, que és avantguarda mundial en la lluita per la memòria i la justícia contra els militars.

Podríem dir el mateix d’Espanya? Que la principal guerra és en l’àmbit del que és simbòlic i de la cultura…

A Espanya passa el mateix: les batalles es donen fonamentalment en l’àmbit cultural. Per aconseguir entrar en aquest imaginari simbòlic de la gent i poder abaratir el seu acomiadament, has de guanyar la guerra cultural, que és en realitat el que mou les passions. Les qüestions identitàries i culturals mouen passions; em refereixo a l’avortament, al divorci, a la qüestió de gènere, a la teva pertinença identitària a la teva regió o a la teva nació. És aquí on es fa la política realment, i això la gent de Vox ho té molt clar. El que és a sota sempre s’ancora a qüestions econòmiques, però la batalla no es dona aquí. No recordo grans manifestacions per qüestions econòmiques. I aquí els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat enorme. Per a mi, l’actor polític principal avui dia no són els polítics, són els mitjans de comunicació. La gent no milita als partits polítics; la gent milita als mitjans. La gent és de la COPE; la gent és d’El País o és de la SER. La gent és de La Base o de CRÍTIC.

La resposta al Govern de Milei serà contundent al carrer i ell ja hi compta: ha deixat quatre ministeris repressius”

Tornant a l’Argentina, la mà dreta de Milei, Victoria Villarruel, va anunciar en el seu moment que posaran fi als judicis per delictes de lesa humanitat, que convertiran el Museu de la Memòria, que ocupa el que va ser el més gran centre de detenció i tortures de la dictadura, l’ESMA, en una escola “per a gaudi de tots”, i que depuraran el programa de pensions que reben les víctimes. Amb un teixit social tan potent pels drets humans, amb les Mares de la Plaça de Maig i les Àvies al capdavant, i amb els avenços en aquest front durant el kirchnerisme, com esperes que reaccioni aquest moviment?

Espero, i tinc la sensació a partir del que parlo amb els meus amics i amigues a l’Argentina, que la resposta al carrer serà contundent. De fet, quan Milei fa el seu organigrama de Govern, hi deixa quatre ministeris econòmics i quatre ministeris repressius. És a dir, ell compta que la resposta al carrer serà important a l’Argentina, un país enormement polititzat. I després té, com deia Mujica [expresident de l’Uruguai i referent de les esquerres llatinoamericanes], aquest animal mitològic que és el peronisme, que és capaç de mobilitzar massivament la gent. Tradicionalment, a l’Argentina el carrer és peronista. I això es notarà, sumat a tots els moviments d’esquerres i als organismes de drets humans. De fet, ja s’està notant aquesta resposta. Tu saps que les Mares de la Plaça de Maig cada dijous fan voltes a la plaça per recordar els seus fills desapareguts, i el primer dijous després de les eleccions allò va ser multitudinari. Va ser emocionant. Estela de Carlotto, presidenta de les Àvies de la Plaça de Maig, i Taty Almeida, presidenta de les Mares Línia Fundadora, deien el mateix: “Amb tots els governs hem continuat demanant justícia, i aquest no serà una excepció”. Elles no es cansaran. I estic convençut que una immensa part de la població argentina les acompanyarà.

Foto: DAVID F. SABADELL

“El feminisme és el camp de batalla del segle XXI”

L’Argentina ha estat un referent en recuperació de la memòria i la lluita pels drets humans, però també en els últims anys ha estat un referent per al moviment feminista i la lluita pel dret de l’avortament. Milei ha adoptat una posició en contra de la llei que va despenalitzar l’avortament, aprovada al desembre del 2020, i amenaça amb un plebiscit per obrir la possibilitat d’eliminar la llei. S’espera que el moviment feminista també torni a prendre els carrers amb força?

El feminisme és el camp de batalla del segle XXI. És l’únic moviment que ha emergit amb potència en aquests principis de segle i que ara mateix és a l’avantguarda, políticament i organitzativament, i crec que la batalla a l’Argentina serà fotuda. Ja va ser molt molt difícil que s’aprovés aquesta llei de l’avortament, i ara la cosa serà més complicada perquè s’intentarà retrocedir en drets, perquè el que té a veure amb els cossos de les dones és un dels escenaris favorits de la dreta tradicional, i s’hi apunta l’extrema dreta. A més a més, té el valor simbòlic que qualsevol victòria en aquest àmbit és una victòria contra el fantasma que ells anomenen woke, que és com el nou dimoni del segle XXI, tot el que té a veure amb el feminisme, els drets LGTBI, els ecologistes, tant a l’Argentina com al món sencer. Hi ha tres elements favorits de les dretes a tot el món: l’odi als migrants, el xovinisme i l’exaltació de la nació, i l’odi a les dones.

“El fenomen d’Ayuso només s’explica perquè les barbaritats i mentides que diu són ovacionades per alguns mitjans de comunicació”

Quan es va saber el resultat de les eleccions argentines, tots els líders d’extrema dreta al món van sortir a felicitar Milei. Però també el van felicitar des del PP: Feijóo i Díaz Ayuso, i aquesta última, a més, havia expressat anteriorment que “res seria més desitjable que el canvi polític a l’Argentina”. Com es pot entendre la consolidació d’un personatge com Ayuso al capdavant de la Comunitat de Madrid?

El fenomen d’Ayuso només s’explica perquè les barbaritats i mentides que diu són ovacionades per alguns mitjans de comunicació. Com això de les residències: és igual que estigui publicat al Butlletí Oficial de l’Estat, que ella era responsable de les residències durant la pandèmia; és igual que el seu conseller de Sanitat dimitís pel fet de negar-se a aplicar una ordre de restricció de trasllat de persones grans de residències públiques cap a hospitals perquè considerava que això era un crim. Estic segur que, si fas un sondeig a Espanya, la immensa majoria dels espanyols et diran que el responsable de les residències era Pablo Iglesias. Les mentides enormement difoses pels mitjans de comunicació són les que després recorda la gent. Ayuso, sense gent que li renti la cara l’endemà, no seria el fenomen que és.

Mentre a l’Argentina s’ha tancat a la presó genocides i s’ha fet tota una feina de recuperar la memòria dels desapareguts, a Espanya continua sent un tema pendent. Quin paper continua tenint la memòria del franquisme i de la Guerra Civil en la política espanyola?

La memòria històrica continua sent a Espanya un tema nodular pel que fa a les identitats polítiques de cadascun. Explica la llegenda que una política madrilenya en un off the record amb periodistes, tot parlant de Zapatero, va dir: “Bé, si continuen amb això, guanyem una altra guerra i s’ha acabat”. I això és al cor de la dreta espanyola: “Aquest cortijo és nostre perquè vam guanyar la guerra i de tant en tant hi ha una gent que ostenta el poder il·legítimament”. Van guanyar la guerra, i no s’ha fet cap feina després de 40 anys d’adoctrinament a les escoles, d’eliminar físicament persones que pensaven diferentment, d’expulsar els mestres i les mestres dels col·legis. Aquí, a Espanya, va haver-hi camps de concentració i es va torturar fins poc abans de la democràcia, però gairebé no se sap. I això, a més, se suma al fet que als càrrecs principals, les estructures continuen intactes. Els mateixos que ahir estaven al Tribunal d’Ordre Públic, tres mesos després, eren jutges de l’Audiència Nacional. Se n’anaven al llit feixistes i s’aixecaven demòcrates.

Foto: DAVID F. SABADELL

“És impossible entendre Espanya sense entendre el franquisme, o l’Argentina sense entendre l’última dictadura militar o el peronisme

Els desnonaments han deixat de ser notícia perquè s’han cronificat. La teva pel·lícula En los márgenes va ser un pas per tornar a posar-los a l’agenda, vinculant-la amb la lluita de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Veus alguna perspectiva de canvi?

A Espanya, l’habitatge és un dels problemes principals a l’hora de parlar de precarietat. És un problema transversal entre la classe mitjana i la classe treballadora d’aquest país, on la immensa majoria del sou d’una família se’n va en el lloguer o en la hipoteca. És molt difícil per a la gent jove independitzar-se. I després, per sota d’això, hi ha els desnonaments de gent precària que, tenint feina, perquè la immensa majoria dels que sofreixen un desnonament tenen feina, no pot pagar un lloguer o la hipoteca. I és un drama que continua passant malgrat la llei d’habitatge que es va aprovar, que va ser una millora en alguns casos, però molt insuficient en les qüestions principals. En el tema de l’habitatge topes amb una part de l’estructura de capital fonamental del nostre país. Pedro Sánchez, en l’última visita als Estats Units, es va reunir amb fons d’inversió que tenen milers de pisos a Espanya, i sembla que tingui pànic de fer una llei que provoqui la fugida d’aquests inversors immobiliaris. Doncs que se’n vagin!

“Ens interessen més les pel·lícules sobre drames humans; això castiga el cinema més social, més polític, que triomfava abans”

A Europa hi ha un cinema social molt potent, que connecta amb les lluites o les injustícies, com les pel·lícules de Ken Loach a la Gran Bretanya o de Robert Guédiguian a França. A Espanya falta cinema social? N’hi haurà més, per part teva?

Per part meva, segurament sí, si aconsegueixo finançament per fer més pel·lícules. El problema és que hi ha una moda mundial, que respon al moment en què som, més intimista, i ens interessen més pel·lícules sobre drames humans, sobre el dolor d’allò íntim. Aquestes són les pel·lícules premiades als festivals i que agraden als crítics, i que també m’agraden a mi, però això castiga el cinema que va triomfar als anys setanta i principis dels vuitanta, que era un cinema més social, més polític, que es fixava més en el col·lectiu i menys en el fet individual. A Espanya, a més, no sé per què, tenim molta dificultat a explicar històries amb noms i cognoms. És molt difícil que aquí tu vagis a una televisió i diguis: “Vull fer una pel·lícula sobre Isabel Díaz Ayuso i les residències”, i et diguin: “Endavant, això serà un èxit de taquilla”. L’habitual és que et responguin: “No tens un thriller?”, o “No tens una comèdia?”. Això no passa als països anglosaxons. És habitual també rebre notes d’una televisió que et demana que abaixis una mica el to polític de la sèrie o de la pel·lícula. La veritat és que no sé gaire bé a què respon, però el fet és que fem menys cinema polític que França, Anglaterra o els Estats Units. No vull dir que fem mal cinema. Però hi ha una limitació en el vessant polític.

Mentre t’estrenaves a les sales com a director de cinema, també estaves immers en la gira de l’espectacle Una noche sin luna, un monòleg on dones vida a Federico García Lorca. Fins a quin punt Lorca ha marcat la teva trajectòria?

Lorca no va ser un folklòric que va tenir la mala sort de ser homosexual i per això el van matar: va ser molt més. Va ser un tipus que va signar manifestos a favor que a Catalunya es pogués parlar català. Va ser un tipus que va secundar el Front Popular el 1936, quan molt poca gent tenia el coratge de secundar-lo, perquè Espanya ja estava partida en dos. Va ser un tipus enormement compromès, i aquest compromís, a més de la seva homosexualitat, a més del seu feminisme –perquè també va ser molt criticat perquè feia un teatre de dones per a dones–, va ser el que va fer que fos admirat per una gran part de la població i detestat pels colpistes. Per això va ser un dels primers morts.

Recentment has donat vida a un professor rondinaire que pateix per haver de treure’s el carnet a la sèrie No me gusta conducir. Com passes de representar Lorca als teatres a ser Pablo, el teu personatge a la sèrie de la plataforma HBO?

Va ser un regal, la veritat. Feia molt de temps que volia treballar amb Borja Cobeaga, que és un director de comèdies excel·lent. Ell em proposa aquesta història quan jo venia de fer l’obra de Lorca i de dirigir En los márgenes, i ja tenia la meva ració de drama ben servit. El fet de poder acostar-me a una comèdia en aquell moment va ser un regal, i al rodatge vam riure moltíssim. Borja és molt metòdic, però també molt optimista i alegre. I, a sobre, és una sèrie que m’ha portat un munt d’alegries, així que no hi puc estar més agraït.

Foto: DAVID F. SABADELL

“A Gaza hi ha un genocidi amb la permissivitat d’Europa i dels Estats Units”

Concretament, la sèrie t’ha valgut un premi Feroz i, recentment, un Ondas. En el lliurament d’aquest últim premi, vas denunciar el genocidi a Gaza. Què més podeu fer des del món cultural per denunciar la massacre d’Israel contra el poble palestí?

A Europa hi ha països on mostrar una bandera palestina és gairebé delictiu, com pot ser Alemanya. És difícil parlar d’aquest tema, perquè fa la sensació que falten les paraules davant del bombardeig massiu de la Franja de Gaza. Cal començar pel principi, i explicar que Gaza és un territori ocupat militarment per Israel. Llavors, davant dels atemptats de Hamàs, el que cal fer és detenir-ne els responsables, en lloc de disparar indiscriminadament a tota la població. És com si ETA posa una bomba i el Govern espanyol bombardeja el País Basc. Quan se seleccionen hospitals i escoles com a objectius vàlids i el món ho permet, és difícil trobar les paraules. Segons un alt funcionari de les Nacions Unides, estem assistint a un genocidi; però, a més a més, amb la permissivitat d’Europa i dels Estats Units.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'No puc més' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies