02/06/2022 | 06:00
En una xerrada recent, vas portar una tira de petits llums LED, i vas dir que aquell petit objecte ens diu moltes coses. Què volies explicar amb aquells LED?
És un doble missatge. Per una banda, el LED és un exemple que la tecnologia pot ajudar a reduir el consum d’energia i de recursos. Però, si després la fem servir per crear una instal·lació de llums de Nadal al carrer…; si tenim una demanda molt més gran de LED que la que teníem de bombetes, al final, per molt eficient que sigui, no estem reduint el consum global. I després hi ha el tema dels materials: és un producte amb minerals com l’indi, el gal·li o el germani… fins i tot té terres rares! Tots aquests materials tenen unes taxes nul·les de reciclatge: 0%.
El problema no és la tecnologia, doncs.
Hem fet un gran esforç com a societat per avançar cap a noves tecnologies, per tenir uns productes tecnològicament molt avançats. Ara hem de fer el mateix esforç per retornar els materials d’aquests productes, de nou, al sistema. El que fem ara amb el reciclatge d’aquests materials preciosos és com matar mosquits amb una escopeta. Estem fent servir processos de trituració que dispersen molts dels materials valuosos que ha costat molt aconseguir en el procés d’extracció i de tractament. No té cap sentit que no utilitzem altres processos; no estem fent les coses bé. Hem vist una gran crisi de semiconductors…; doncs potser tenim alguns d’aquests semiconductors que ens falten en neveres o rentadores que estem tirant! No som conscients del tipus de recursos que tenim a l’abast.
“Hem d’entendre el reciclatge com un sector primari del futur”
Com pot ser que la xifra de material reciclat en alguns d’aquests minerals sigui zero? Als punts verds s’hi poden deixar telèfons mòbils o electrodomèstics!
En part és per la complexitat del producte. Només en un xip, trobem entre 15 i 20 materials diferents. Si analitzem una placa electrònica de qualsevol aparell a casa, són fins a 60 o 70 materials. És molt més complex. Molts d’aquests són materials molt similars des d’un punt de vista físic i químic, i això fa que per separar-los, a l’hora de reciclar, necessitem molta energia. A més, hi ha incompatibilitats entre aquests materials. Per exemple, quan en un mateix producte tenim una fracció d’acer barrejada amb coure, sabem que no podem reciclar els dos materials al mateix temps. Podríem mirar de separar-los abans si estan en diferents parts, però en general tampoc s’han dissenyat per facilitar-ho… El disseny és un punt crític.
Ho dissenyem tot sense pensar en què en farem després?
Sí, totalment, i després tenim problemes per reciclar-ho. Pensem en els cotxes: sempre poso un vídeo que mostra un exemple de com es recicla un cotxe, i la gent se’n sorprèn: només s’utilitzen tecnologies de trituració. Així dissipem materials al medi que no podem tornar a recuperar, i això genera moltes pèrdues. Per exemple, els cotxes tenen un catalitzador del tub d’escapament, una mena de panell d’abelles ceràmic que és l’objecte que filtra les emissions de monòxid de carboni. Allà hi ha pal·ladi, rodi i platí, que son tres materials preciosos amb preus que oscil·len entre 30 i 60 euros el gram. Amb els vehicles elèctrics i autònoms, l’electrònica guanyarà molta rellevància, i, per tant, hi haurà més coure, més or, més pal·ladi, més cobalt… Hi ha estudis que diuen que l’electrònica representarà el segon cost més important del vehicle després de la bateria.
Això tampoc es preveu en els nous models de cotxe elèctric?
És una mica contradictori: fomentem noves tecnologies per fer la transició energètica i no podem ni reciclar els dispositius. Una altra cosa que es recicla molt poc són les plaques fotovoltaiques, i ja estan arribant les primeres plaques espatllades a les plantes de tractament. No estan dissenyades perquè puguis recuperar la plata que contenen. Hi ha un problema de concepte. Hem de dissenyar les coses mirant de preveure què passarà quan el producte arribi al final de la seva vida útil, preveure quins problemes ens generarà, aplicant-hi el que anomenen una visió sistèmica. S’ha de fer una aposta ferma per l’ecodisseny com a peça clau per afavorir una millor gestió final dels productes.
“És contradictori: fomentem noves tecnologies per fer la transició i no podem ni reciclar els dispositius”
Ampliem el focus. De tots els objectes i materials que utilitzem, quina part es recicla?
La xifra que tenim de reciclatge a Europa és d’un 10%. Són dades de l’Eurostat [l’oficina d’estadística de la Comissió Europea] del 2017, i l’indicador que s’utilitza és quina part dels materials ja és reciclat. Compte, perquè la mitjana inclou tots els materials, i no tots tenen el mateix valor! També l’Eurostat té dades d’això en cada element de la taula periòdica. Allà veus que alguns materials assoleixen el 35%, com l’alumini. A l’altre extrem hi ha les terres rares, com el neodimi. Són materials que es troben als telèfons, als altaveus, als airpods… i la xifra és un 0%. Res de res.
Un 10% sembla molt poc…
En realitat, hem d’entendre el reciclatge com un sector primari de cara al futur. Serà com el nou sector miner: no hi haurà grans mines, sinó mines urbanes. No és que ho hàgim de fer per un bé al medi ambient, sinó perquè realment ho necessitem.
Si ens falten tants materials… potser cal tornar a obrir mines a Europa?
És un tema interessant; durant molts anys ho hem tingut completament externalitzat. Comprem un telèfon sense tenir en compte l’impacte ambiental que la mineria genera a la República Democràtica del Congo, que és d’on s’extreu el cobalt que va a la bateria. Ara, per l’escassetat de materials que tenim, s’està parlant de tornar a obrir mines a Europa. I ja tornem a veure moviments socials contra aquestes mines. A Càceres, hi ha un clar exemple d’això amb el conflicte per una futura mina de liti. Són moviments que es basen en la idea “Not In My Backyard”, “Que no passi prop meu”. Hauríem de fer una reflexió com a societat del fet que una part del benestar que tenim ha estat a costa d’extreure aquests recursos a altres llocs, i de generar desigualtats socials.
Ets partidària d’obrir mines com aquesta a l’Estat espanyol?
No hi tinc una posició clara i definitiva. Però crec que no som conscients de l’ús de recursos i la generació de residus que implica la tecnologia. Si no volem més mineria a Europa, potser no hauríem d’utilitzar certes tecnologies. També penso que hi ha molts productes que fem amb minerals escassos que realment no són necessaris, i, per tant, no s’haurien de produir.
Potser fabriquem massa coses innecessàries. Què ha de canviar en el sistema productiu?
S’hauria de començar ja a prioritzar certs tipus de productes al mercat, encara que sembli una idea molt intervencionista. Per exemple, els materials clau per a les renovables. Si no hi ha minerals per a tot, i el canvi climàtic ja és aquí, potser cal usar l’indi en plaques fotovoltaiques i no en un LED nadalenc. O que els imants de neodimi vagin als aerogeneradors abans que als altaveus sense fil hauria de tenir una certa prioritat, no? Hem de plantejar-nos què ens aporta la tecnologia en cada cas i fer-ne un ús més racional. Ja hi ha hagut restriccions en el subministrament d’alguns materials. Per exemple, el 2010, la Xina va vetar una quota d’exportació de terres rares arran d’un conflicte que tenia amb el Japó per una illa. Això ho podem tornar a veure.
Fa poques setmanes, s’ha anunciat una inversió de 3.000 milions d’euros a Sagunt per fer-hi una fàbrica de bateries elèctriques. Com quedaria això si la Xina torna a posar restriccions com aquestes?
Hi ha nous projectes de fàbriques de components i bateries perquè Europa ha entès que, si no tenim una indústria primària, depenem dels productes acabats de països tercers com la Xina. Tot i això, Europa segueix sent molt vulnerable perquè no tenim la disponibilitat de matèria primera i depenem de les importacions. En el cas de les bateries, tenim una oportunitat d’or: ecodissenyar les bateries europees per poder fer que tinguin una vida útil més llarga i emprar estratègies de disseny per afavorir-ne la reparació, la reutilització i el reciclatge. Si ho fem bé, podríem reduir parcialment aquesta dependència en el subministrament de matèries primeres per a bateries. De totes maneres, cal dir que és complicat que el reciclatge pugui abastir tota la demanda, i, per tant, calen acords de cooperació entre economies.
Seguirem depenent d’altres països i continents, doncs.
Cal definir objectius col·lectius a escala mundial. Si volem fer una transició cap a una economia global més sostenible, no podem seguir amb els nivells actuals de desigualtat amb els països del Sud. A mesura que la classe mitjana augmenta, hi ha un augment del consum de recursos. No podem dir als països d’Amèrica, d’Àfrica o d’Àsia que no poden passar a consumir més i mentrestant nosaltres mantenir els nivells actuals. La tecnologia ens pot ajudar, però sense una predisposició per fer cooperació entre països, i entendre que alguns països hem de decréixer per deixar créixer els altres, no arribarem enlloc. No m’agrada parlar de col·lapse, però crec que, si no definim un objectiu col·lectiu global, com a societat anem a un punt de no retorn on veurem molt afectada la nostra qualitat de vida, i sobretot l’estabilitat política global.
“Si no volem més mines a Europa, potser no hauríem d’utilitzar certes tecnologies”
Tot el que expliques implica que hem de canviar molt ràpidament. Si no aconseguim parar la dinàmica actual, quins seran els senyals d’alarma que veurem primer?
Començarem a veure problemes de subministrament d’alguns materials i productes en alguns països. Per altra banda, penso que ho notarem en l’impacte dels residus que generem, com, per exemple, els electrònics, que ara no veiem perquè molts d’aquests residus els estem exportant. l el problema és que s’exporten com a productes reutilitzables, com si poguessin tenir una segona vida, però ningú testeja si realment estan en condicions per aprofitar-se. Amb el tèxtil passa el mateix: s’assumeix que una part s’exporta per a reutilització, però s’hi perd la traçabilitat i no hi ha garantia que efectivament sigui així. No s’hauria de permetre. Al principi pot ser un acte de solidaritat amb el Sud global; però, si ho fem bé, pot ser un favor a nosaltres mateixos. Si sabem generar materials secundaris, reduirem el risc de subministrament d’algunes d’aquestes tecnologies, cosa que ara preocupa molt la Unió Europea.
I què passarà amb aquests residus electrònics que ara no ens preocupen?
Doncs que caldran plantes de tractament per als plàstics, per als vehicles elèctrics, per a les plaques fotovoltaiques… I llavors començarem a veure que això és un problema. Ara el que passa és que tenim un estoc de producte brutal. Pensa en tots els electrodomèstics d’una llar. Molts d’aquests aparells tenen una vida útil de 10 a 15 anys. Ara a les deixalleries encara arriben televisors de tub, és a dir, productes comprats d’abans que comencessin els televisors de plasma fa més de 15 anys. Ara estem tractant els residus d’aquell moment! Doncs crec que d’aquí a 10 anys ens trobarem amb un volum de residus molt gran, i que no hi ha capacitat per tractar els residus que vindran. Ens hem de començar a preparar. Les plantes de tractament de residus haurien de fer un plantejament de com anem a dimensionar això, com ho adaptem al volum de residus que rebrem. No estem preparats per a això.
I, si no sabem tractar aquests residus, què passarà?
No ho sé; em costa de visualitzar quan i com serà. Però és possible que, d’entrada, es creïn grans espais d’estocatge, com els magatzems de contenidors dels ports. Que negocis com els Bluespace, en què llogues un espai per guardar coses teves, aniran sent molt més importants. I que algunes ciutats no tindrem prou espai i s’anirà a fer-ho a les zones despoblades. Crec que aquests espais s’ompliran de productes que no sabrem tractar.
A més, s’està anant en la línia de tancar incineradores i abocadors on van els residus…
Sí, jo penso que això està bé. La incineració d’un producte que té or no ens aporta res. Precisament per això hem de dimensionar tot aquest flux de productes, alguns que es podran reutilitzar, però molts hauran d’anar a reciclatge.
“Hi ha materials amb taxes nul·les de reciclatge, del 0%”
Hem parlat molt de reciclar, però no tant de reutilitzar. Per què no ho fem més?
Quan vas a una planta de tractament de residus d’aparells elèctrics i electrònics (RAEE), t’adones que els arriba contínuament una gran quantitat de coses que són potencialment reutilitzables. Però no tenen cap informació del producte, no hi ha cap guia, no poden buscar enlloc com arreglar-los. Ara, amb la nova regulació sobre disseny ecològic de rentadores, sí que s’ha obligat els productors a posar a les seves webs la informació tècnica de cada model. Aquest tipus de mesures s’han de replicar en altres productes perquè tota aquesta informació estigui en algun lloc de forma centralitzada. En l’electrònica se sap realment molt poc. Hi ha minerals com el pal·ladi que es treuen de Rússia, després van a les fàbriques d’Àsia i es tornen a exportar per anar a Europa. En el camí, perdem molta traçabilitat del producte. Hem de fer més transparents aquestes dades. Caldria fer estudis més detallats sobre el cicle productiu dels materials i un passaport digital de productes; ara a Europa això ja s’està plantejant.
Una de les tendències de l’economia és que cada cop hi ha més coses que no comprem, sinó que lloguem o paguem per subscripció. Això pot ajudar?
Això es diu servitització. A més d’allargar la vida útil dels productes, també pot millorar el reciclatge. Per què els telèfons mòbils es queden als calaixos? Doncs perquè la gent en té la propietat, i no s’adona que al calaix no hi fan res. Costa trobar les vies perquè aquest telèfon arribi al lloc correcte. Però, si passem a un model de serveis, l’empresa seria la primera interessada a reparar els seus 500 mòbils en desús. Es veu molt clarament la diferència entre els B2B (productes i serveis comerciats entre empreses) i el B2C (productes entre l’empresa i el consumidor). Els B2B es gestionen molt millor. Hi ha exemples clars d’èxit de servitització, com el Bicing a Barcelona. El que caldria és veure com ho podem traslladar als habitatges: rentadores, rentavaixelles, fogons, calefactors… Hem de replantejar si volem, en un edifici, tenir tot això compartit i centralitzat. Als països nòrdics hi ha edificis que comparteixen servei de bugaderia, i tenen un espai comú amb rentadores i assecadores. Però, per fer això, cal també un canvi social, entendre que els recursos són molt limitats i que, per tant, necessitem aprofitar-los millor.
Una altra de les receptes cap a la sostenibilitat, acceptada fins i tot per governs i grans empreses, és l’economia circular. Tanmateix, experts com Joan Martínez Alier diuen que no existeix. En què quedem?
El Joan té molta raó. L’economia és entròpica. Això no és un concepte purament d’economia, sinó que té més a veure amb la física. Tot es regeix per unes lleis físiques de termodinàmica, com també pel principi de conservació de la matèria: sabem que, per produir un producte, generem unes pèrdues. Tot això és cert. El que passa és que, dins d’un model econòmic com el nostre, encara hi ha moltes opcions per millorar. Per tant, no és possible l’economia 100% circular, però sí que podem optimitzar l’ús dels recursos. El concepte economia circular ha de servir d’idea inspiradora per replantejar el model actual, perquè ara l’esforç se centra en la producció d’un sol bé i en la generació de residus que no aprofitem.
Què es pot fer des dels municipis en tots aquests reptes que menciones?
En primer lloc, es podria fer una bona diagnosi per entendre on i com es generen els residus. Si hi ha aparells electrònics que no s’estan aprofitant bé, es poden contractar empreses locals que puguin ajudar a reparar aparells, o contactar amb organitzacions que s’hi dediquen com Restarters. Una altra forma és incloure polítiques de compra verda de tot l’equipament electrònic. I, en general, molts cops els ajuntaments contracten una empresa de gestió de residus i després es desentenen una mica del que passa després. S’hauria d’estar més a sobre de quin és el tractament final.
“No és possible una economia 100% circular, però pot servir d’idea inspiradora”
Per on estem fallant, si realment no s’està avançant gaire? Són barreres polítiques o també ens falta coneixement acadèmic?
Per una part hi ha barreres polítiques. Crec que a la Unió Europea el paquet de regulacions que es plantegen ara ja és bastant ambiciós. Però en les diferents normes que s’han anat aprovant, com el cas de la regulació del disseny ecològic, hi ha entrat també el paper de la indústria i s’han adaptat en funció d’on volia arribar cada una. Per exemple, en telèfons mòbils. No sé quines mesures aprovaran, però potser volen regular molt menys perquè a Europa hi ha poca indústria a protegir, només Nokia i Fairphone. Però, si anem a les rentadores, on hi ha moltes marques europees com Miele, BSH, o Electrolux, potser sí que són més estrictes per tal d’excloure productes que venen de la Xina. Els objectius geopolítics es barregen en tot això.
I pel que fa a l’acadèmia i la investigació?
Hi ha coneixement, però falten molts més estudis. Per exemple, un rentaplats et pot dir que és ecològic perquè utilitza menys aigua que el model anterior. Però potser l’impacte ambiental de l’extracció de matèria primera per fabricar-lo en les mines és pitjor que gastar uns litres d’aigua de més durant l’etapa d’ús. En el cas dels aparells electrònics, segueix existint un buit molt gran de coneixement respecte als materials que s’hi usen i l’impacte ambiental de la seva fabricació. Cal mesurar la sostenibilitat dels productes tenint en compte tot el cicle de vida, sobretot les etapes inicials de producció. Per tal de millorar els productes futurs, la clau és incloure aspectes ambientals en l’etapa inicial del disseny, és a dir, ecodissenyar, per tal d’evitar possibles problemes ambientals i planificar una bona gestió final. Aquests són el tipus d’estudis que calen, se’n sap poc, d’això.
