Crític Cerca
Reportatges

Guia pràctica per a la lluita contra l’emergència climàtica a Catalunya

No n’hi ha prou a conèixer la gravetat de la crisi ecològica. Des d’aquesta convicció, nombroses veus ecologistes han intentat trobar sortides a una de les preguntes més difícils d’aquesta cruïlla històrica: “Què fem?”. Aquest reportatge recull propostes de transició per a 10 àmbits de la societat catalana

03/01/2022 | 06:00

Autores com Naomi Klein, Andreu Escrivà, Yayo Herrero o Emilio Santiago aporten una bateria d’idees que busquen trobar l’equilibri entre allò necessari ecològicament i allò possible socialment. Mentrestant, centenars de projectes ja assagen des de la pràctica noves maneres de consumir, de menjar, de moure’s o de treballar. Aquest reportatge repassa algunes de les seves propostes i aprenentatges.

1) Alimentació: això no va de comprar ‘bio’

Supermercat bio, botiga de cereals a granel, fruita de proximitat. En els darrers anys, s’han popularitzat en pobles i ciutats catalanes els negocis alimentaris de tot tipus que es presenten com a sostenibles. Tanmateix, les dades macro sobre el consum alimentari del Primer Món semblen indicar que tot això és encara un miratge. Cal un replantejament molt més profund de com mengem per evitar les conseqüències més perilloses de l’esgotament dels models actuals d’agricultura i de ramaderia.

“Cap altre sector és més vulnerable als esdeveniments meteorològics extrems”. “Es posarà seriosament en risc la producció de menjar als països i a les regions que ja tenen inseguretat alimentària”. “Exposarà les persones pobres, tant de l’àmbit rural com de l’urbà, a preus dels aliments més alts i més volàtils”. L’informe de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) per a la darrera Cimera Mundial del Clima deixava clar l’abast del repte. Els sistemes alimentaris han d’adaptar-se per poder abastir la humanitat sense traspassar els límits biofísics del planeta.

Marta Rivera Ferre, investigadora de la Càtedra d’Agroecologia UVIC-UCC, insistia a la Biennal de la Ciència de Barcelona del doble paper que té la producció d’aliments en l’emergència actual. La seva contribució actual a l’emergència climàtica és alhora la seva capacitat de transformació: “És una força molt important per decantar la balança dels límits planetaris cap a un costat o cap a l’altre. Per això hi tenim molt a fer”.

Tirado defensa que la reducció del consum de proteïna animal és necessària ecològicament

Rivera rebutja l’excés del màrqueting en algunes propostes comercials de menjar aparentment sostenible, i creu que una part de la solució a casa nostra pot passar per les polítiques públiques i pel retorn a la dieta mediterrània. De fet, assenyala la producció local de fesols, com ara les llenties, els cigrons o els pèsols, com uns aliats clau en aquest procés per la seva capacitat de captar nitrogen de l’atmosfera, que és el gas amb major potencial d’escalfament global. Cristina Tirado, membre del Grup Intergovernamental d’Experts en Canvi Climàtic de les Nacions Unides (IPCC), complementava que “si se seguissin les guies alimentàries de l’Organització Mundial de la Salut, es podrien evitar entre un 17% i un 70% d’aquestes emissions. Això depèn de la quantitat de fruita i de verdura present en la dieta”. Tirado defensa que la reducció del consum de proteïna animal no és només necessària ecològicament, sinó també desitjable pel que fa a la salut, “especialment a les zones on tenim accés a cereals, fruita seca i olis de tot tipus”.

L’empoderament dels productors locals d’aliments és una de les eines per transformar aquests sistemes cap a la proximitat. Des d’Unió de Pagesos i la cooperativa Som, han engegat un mercat en línia i sense ànim de lucre anomenat Arrels. Un cop acabat el període de prova, el projecte de distribució ha connectat 300 productors de proximitat amb uns 3.500 socis que poden fer-hi la compra setmanal. Pel cantó dels consumidors, destaquen casos com La Feixa, a Mataró, i SuperCoop, a Manresa. Són els primers supermercats cooperatius de Catalunya. Aposten pel menjar ecològic i de proximitat, però aporten una innovació per evitar que això impliqui preus més alts: el treball voluntari en les tasques del supermercat permet abaratir costos i autogestionar el projecte. En el cas de Manresa, unes 700 sòcies assumeixen 3 hores mensuals de treball. Paral·lelament, a Barcelona han proliferat xarxes d’aliments que reaprofiten els productes a punt de caducar de les botigues del barri.

2) Consum: entre reparacions i biblioteques de coses

L’informe España 2050, encarregat pel Govern espanyol i elaborat per una cinquantena d’experts, explica que “serà necessari reduir el consum d’unes certes matèries primeres i productes” i que “en les pròximes dècades, la població espanyola haurà de reduir la quantitat de peces de roba que compra, o el nombre de dispositius digitals i electrodomèstics nous que adquireix cada any”. El repte, tanmateix, és aconseguir reduir aquest consum sense sacrificar qualitat de vida per a la majoria. Allargar la vida dels aparells electrònics contra l’obsolescència programada, crear mercats sostenibles en línia o fer biblioteques on compartir objectes són algunes de les propostes per avançar en aquesta línia.

A Sant Martí hi ha una biblioteca de trepants, de cadires de rodes i de tendes de campanya

Al Casal Ca l’Isidret, al barri de Sant Martí de Barcelona, ja fa un any que es va inaugurar la primera Biblioteca de les Coses de la ciutat. És una iniciativa inspirada en projectes semblants a Berlín i a Londres, i que és tan senzilla com sona: una biblioteca on en lloc de llibres hi ha trepants, cadires de rodes i tendes de campanya. D’aquesta manera, els veïns del barri poden utilitzar aquests objectes quan vulguin, i tornar-los quan ja no facin servei. La Biblioteca neix amb un doble objectiu: “Reduïm el consum de recursos innecessaris i evitem la generació de residus, però alhora també reduïm les nostres despeses”, afirma Eli Miralles, impulsora del projecte.

El mateix casal, com molts altres centres cívics i socials del país, ha acollit alguna de la seixantena de Restart Parties que el col·lectiu Restarters ha fet des de la seva creació, l’any 2015. Aquestes festes són en realitat tallers oberts al públic. “Els voluntaris amb habilitats tècniques ajuden les persones assistents a aprendre a reparar els seus aparells elèctrics i electrònics espatllats”, explica Blanca Callén, una de les participants. Malgrat que pugui resultar molt pràctic per a qui tingui un ordinador portàtil defectuós, els seus fundadors apunten que la base del projecte és l’empoderament tecnològic: “La nostra intenció no és tant reparar aparells, sinó la nostra relació amb els aparells. Volem generar una alternativa al consum d’usar i llençar”, reflexiona Callén.

Aquests dos projectes són assajos a petita escala d’unes noves maneres d’entendre el consum: compartir i allargar la vida útil. L’obsolescència programada que combat Restarters és, de fet, una de les barreres principals per assolir un model de consum més sostenible. Segons un estudi de l’European Environmental Bureau (EEB), el benefici ambiental d’allargar un any l’ús de les rentadores, de les aspiradores, dels telèfons mòbils i dels ordinadors portàtils europeus equivaldria a treure dos milions de cotxes de les carreteres. I, fins i tot quan han estat dissenyats per durar poc, no utilitzem els productes tant com podríem. Segons dades de Rezero, les eines elèctriques domèstiques només s’usen un 10% del temps previst.

Més enllà d’aquestes iniciatives comunitàries, algunes empreses estan aprofitant la digitalització per introduir apps amb nous models de consum. Wallapop, amb més de 15 milions de descàrregues, és un exemple de reutilització amb la compravenda de segona mà. I grans empreses com Seat o Acciona s’han llançat al negoci dels vehicles compartits a les grans ciutats. Caldrà veure, però, com reaccionaran davant de la necessitat de fabricar menys cotxes i motos. Des del món sindical també s’observa aquesta transformació, anomenada desmaterialització de l’economia. En l’informe Transició energètica justa i transformació global, Comissions Obreres (CCOO) preveu que l’economia caminarà cap a “una indústria més productora de serveis”. CCOO considera que aquesta dinàmica s’estendrà a molts sectors, i que negocis com la reparació i remanufactura de béns de consum, la mobilitat compartida, el disseny, el reciclatge o la regeneració dels residus agafaran més pes enfront de la venda de productes.

3) Treball: les noves maneres de guanyar-nos la vida

De què viurem? La crisi ecològica posa en el punt de mira el model productiu de Catalunya. El paper de potència turística internacional no encaixa amb la necessitat de deixar de volar. El sector porcí és un motor econòmic que serà obsolet si hem de reduir el consum de carn, i als polígons industrials encara es consumeixen quantitats ingents d’energia i de materials per fabricar cotxes. Alguns sectors hauran de reduir el seu pes, d’altres es transformaran i uns de nous guanyaran terreny. El repte és fer aquesta esmena general a l’economia catalana sense deixar milers de persones al carrer.

Adaptar-se a la crisi ecològica és una cursa d’obstacles per al món del treball. Però no fer-ho pot ser pitjor. Segons el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, el 40% de les feines del món depenen directament d’un clima estable: “Les empreses no poden tenir èxit en un planeta que fracassa. Els llocs de treball no poden mantenir-se en un planeta moribund”. La transformació econòmica és, doncs, una assignatura obligatòria.

Un dels consensos més amplis, des dels cercles empresarials fins al moviment ecologista, és la necessitat d’avançar cap a una economia circular. Tant el Govern català com l’espanyol expliquen en els seus plans estratègics que cal “un nou model de producció i de consum”. És a dir, que els materials i recursos utilitzats no es converteixin en residus, sinó que es mantinguin en l’economia el màxim temps possible. El problema és que el terme economia circular pot no voler dir el mateix per a tothom. Des d’Ecologistes en Acció, remarquen que aquesta ha de ser “de proximitat” i “sota els criteris de l’economia social i solidària”. La mateixa organització va elaborar l’informe Escenaris del treball en la transició ecosocial 2020-2030, un treball per calcular les hores de treball que caldran en cada sector econòmic i les emissions que impliquen. La seva previsió és que es podria aconseguir un milió més de llocs de treball amb una transformació de tipus Green New Deal, que arribaria a cinc milions més amb una reducció de la jornada laboral a 30 hores, i tot plegat assolint un 55% de reducció d’emissions de CO2.

Ara bé, aquesta transformació implicaria un canvi molt radical en l’àmbit del transport, amb una reducció molt substancial del trànsit de vehicles privats, del transport de mercaderies i de l’aviació. El nou model vindria acompanyat d’un canvi a gran escala dels usos del sòl, amb molta més agroecologia i reforestació. I també implicaria una gran expansió del sector públic: les feines de mestres, d’infermers i de treballadores socials contaminen poc. Per això mateix, l’organització proposa l’impuls a les cures com a sortida laboral.

Emilio Santiago, un dels autors de l’informe, adverteix a la revista acadèmica Papeles que això no es podrà aplicar com un canvi de feines sense més, sinó que serà una batalla ideològica: “S’haurà de guanyar a opcions polítiques que s’oposaran radicalment a qualsevol idea restrictiva respecte a l’acaparament de l’espai ecològic. Hi ha una tensió entre allò ecològicament necessari i allò políticament possible”. Caldrà elaborar plans més concrets per potenciar aquesta transformació. En el camp industrial, el grup d’experts Catalunya 2022, encarregat de dissenyar les apostes estratègiques de la Generalitat, promou la “producció de productes tèxtils i farmacèutics, entre d’altres, sense dúmping mediambiental i orientada al mercat europeu”. I, pel que fa a l’automoció, Salvador Clarós, coordinador de Política Sectorial i Sostenibilitat de CCOO de Catalunya, preveu que “ja no treballarà tanta gent a la fàbrica fent màquines”, i que l’alternativa passa per “reforçar tots els serveis auxiliars a la indústria i totes les aplicacions i el software que l’envolta”.

4) Energia: superar el tap d’allò que no és electricitat

L’expansió econòmica del segle XX s’ha sustentat sobre l’accés al petroli barat. Malgrat que no hi ha consens científic sobre quan ni per què, és clar que el consum a gran escala de combustibles fòssils anirà aviat en retrocés. El boom de les renovables ha arribat tard, però ja és aquí, i ja han aflorat alguns dels seus problemes: Com ho fem perquè la instal·lació de molins eòlics no xoqui amb les necessitats agrícoles i de biodiversitat? Quin paper hi tindrà l’oligopoli energètic? Aquests reptes immediats conviuen amb d’altres de més profunds però més desconeguts per l’opinió pública: D’on traurem aquella energia que no podrà ser electricitat?

El primer obstacle per sobreposar-nos a la crisi energètica és que no hi ha un diagnòstic compartit de què està passant. L’ecologisme discrepa de si el descens dels combustibles fòssils vindrà perquè s’està esgotant el petroli barat (peak oil: no n’hi haurà oferta) o a causa de la transició energètica (no n’hi haurà demanda). També es discuteix sobre la immediatesa de tot això. Les estimacions van des d’una reducció del 44% el 2025 fins a un augment sostingut fins al 2050.

A Balenyà, l’energia de les plaques de la teulada de la llar d’infants es reparteix entre els veïns

En tot cas, és clara la necessitat d’instal·lar amb urgència sistemes d’energia renovable: és un dels grans consensos. Anna Pérez Català incideix en com fer-ho perquè sigui un procés inclusiu: “Cal que sobretot en l’àmbit familiar o comunitari sigui molt fàcil instal·lar sistemes renovables. També caldrà posar plaques en llocs que no seran una teulada de casa, com tots els sòls industrials”. Un repte afegit de les energies netes és guardar l’energia: “Si partim del fet que les renovables les proporcionen les circumstàncies climàtiques, l’emmagatzematge és bàsic”, explica en declaracions a la revista Nexe Montserrat Mata, sòcia de la cooperativa d’enginyeria energètica EMELCAT, dedicada a desenvolupar programari per facilitar aquest emmagatzematge.

En els darrers anys, han sorgit algunes escletxes al model oligopòlic de distribució i transport de l’electricitat. Un exemple en són les comunitats energètiques: ciutadans que s’agrupen per produir, repartir i consumir energia elèctrica a partir de sistemes renovables que comparteixen. Gràcies a l’autogovern, aquestes iniciatives poden tenir un abordatge més solidari vers la pobresa energètica. A Balenyà, Osona, en tenen un exemple. Les plaques de la teulada de la llar d’infants produeixen quatre vegades el que necessita l’edifici, i l’energia restant es reparteix entre veïns del poble. A Sant Pere de Torelló, el mateix model serveix per a les empreses d’un polígon industrial.

Amb tot, cal tenir en compte que l’electricitat no arriba al 20% del consum global d’energia. Molts plans governamentals creuen que la solució implica fer amb electricitat coses que fins ara hem fet amb altres formes d’energia. La idea és avançar en l’electrificació general de l’economia. Joan Herrera, especialista en energia, creu que això es pot impulsar amb canvis legislatius: “Cal una política orientada més a la gestió de la demanda que de l’oferta, amb un senyal de preus en el qual pesi més l’energia consumida que la potència contractada”. Tanmateix, científics com Antonio Turiel alerten que no es podrà utilitzar l’electricitat per a tots els usos energètics: “La fabricació d’acer, per exemple, no és electrificable. És un procés fisicoquímic”.

Un altre gran front a abordar és gastar menys energia. “Necessitem redoblar les polítiques d’estalvi i d’eficiència, fent que alguns dels canvis d’hàbits de la pandèmia de la Covid-19 romanguin parcialment, com el teletreball”, hi afegeix Joan Herrera. En l’informe Caminant per l’abisme dels límits, Ecologistes en Acció va més enllà i proposa un pla multisectorial que prevegi un descens dràstic del consum d’energia per poder garantir el subministrament bàsic per a tothom.

5) Turisme: el motor de l’economia no ho podrà ser per a sempre

Un 14% dels llocs de feina a Catalunya venen del sector turístic. El sol, la platja i Gaudí són un gran motor de la nostra economia, però no és gens clar que ho puguin continuar sent durant gaires dècades més. La crisi energètica pot limitar els vols comercials, i l’escassetat de neu qüestionarà la viabilitat de les temporades d’esquí. Però nosaltres també som turistes. La idea d’unes vacances perfectes vinculades a viatjar lluny és una gran barrera cultural per transformar aquest sector. La proximitat, el redimensionament i l’equilibri territorial són algunes claus per adaptar el turisme a la crisi ecològica.

Entre els anys 1980 i 2000, el turisme va passar de ser una activitat marginal i complementària a ser central en l’economia catalana. L’entrada al mercat comú europeu havia posat les coses molt complicades a la indústria, i es va apostar per rebre viatgers: “Vam passar a ser una societat de serveis”, explica el periodista d’economia Ramon Aymerich en el podcast Cent passes. Dècades més tard, cal tornar a replantejar el model. 

Cañada creu que un Govern d’esquerres “hauria de tenir una política de turisme social que ajudi a fer vacances”

El turisme no és un bloc monolític. Una gran part del seu impacte ambiental prové de la hipermobilitat, la necessitat de moure’s molt lluny i tornar en poc temps. Per això, Catalina Figuerola i Joan Moranta, investigadors de la Universitat de les Illes Balears (UIB), proposen en un estudi “reduir les activitats nocives per a la naturalesa i per a les persones, i promoure aquelles que siguin respectuoses amb aquestes”. Ernest Cañada, coordinador del centre d’estudis sobre la turistització global Alba Sud, posa d’exemple l’agroturisme, que “combina producció agrària, comerç i consum de producte local i turisme”, i hi afegeix que cal avançar cap a un equilibri territorial: “Al Pla d’Urgell segurament ja li aniria bé tenir una mica més de turisme. A Barcelona li’n sobra”.

Així mateix, Cañada recorda que una reducció necessària del turisme no pot ser a costa de prendre el dret a les vacances a les classes treballadores: “Un Govern d’esquerres hauria de tenir una política de turisme social que ajudi a fer vacances tots els treballadors, per salut, per benestar, per al desenvolupament cultural i artístic”.

La investigadora Marina Pérez creu que els càmpings tenen un cert contacte amb la natura i un sentit de comunitat no existent en allotjaments com els hotels. Per això hi veu potencial com a peça del turisme de proximitat: “La recuperació del sector turístic hauria de pivotar en les necessitats de la mateixa població local”, explica Pérez a la revista d’Alba Sud. L’anomenat ecoturisme potencia encara més el contacte amb la natura, fins al punt que aquesta connexió és l’atractiu principal de la visita.

A les comarques gironines, això es concreta, per exemple, en descensos fluvials amb caiac que proposen diverses empreses al riu Ter. Al delta de l’Ebre, albirament d’aus es pot fer acompanyat de guies de natura com els d’Audouin Birding Tours. I als parcs naturals de la Garrotxa o dels Ports hi ha vies verdes que permeten fer rutes accessibles amb bicicleta. Tanmateix, cal no confondre conceptes, ja que un turisme de natura no té per què ser sostenible. Tal com explica Andreu Escrivà, “té menor impacte climàtic un viatge a un complex turístic de la costa mediterrània, per molt estigmatitzats que estiguen, que a un ecohotel de fusta enmig de la selva a Tailàndia”. A banda dels canvis necessaris en l’estructura econòmica del país, la transició ecològica també imposa una nova manera de concebre el desig de viatjar. En aquesta línia, l’antropòleg Emilio Santiago Muíño aposta per una societat “que permeti a tothom fer alguns grans viatges en la vida, molt més lents però més significatius”. És a dir, viatges amb tren o amb vaixell basats en la reciprocitat amb els territoris i en una connexió més reposada amb allò que es visita.

6) Habitatge: un dret a mitges, una indústria a reconvertir

Ni els maons, ni el ciment. Els materials que han estat la base de la construcció arreu del món no són aptes per a un sistema d’habitatge realment sostenible. El model urbanístic actual, que fa d’aspiradora de materials, d’energia i d’aliments, tampoc no quadra amb un desenvolupament ecològic. Aquestes transformacions es fan necessàries mentre el dret a l’habitatge segueix a la corda fluixa entre desnonaments, pobresa energètica i preus desorbitats. Les innovacions tecnològiques poden tenir un paper clau per resoldre aquest puzle, però el canvi de paradigma passa també per recuperar materials com la fusta, construir menys i rehabilitar més.

“Un dels projectes més necessaris i rellevants per aconseguir habitatge assequible tant de venda com de lloguer”. Així justificava Raquel Sánchez, ministra de Transports i Agenda Urbana, la idoneïtat de construir quatre nous barris i uns 4.900 habitatges sobre un terreny majoritàriament agrícola i forestal de Gavà, d’on era alcaldessa. En aquestes declaracions, Sánchez defensava la necessitat de construir més per garantir l’accés a l’habitatge digne. I no és una excepció: nombrosos ajuntaments s’escuden en l’emergència residencial per requalificar zones boscoses o dedicades a l’agricultura.

Bravo proposa reconvertir la indústria automobilística cap a la prefabricació modular d’habitatges

Alfredo Palomera, del Sindicat de Llogateres, creu que aquest és un fals dilema: “Hi ha oportunitats de sobres per fer habitatge assequible amb la regeneració, la millora i el reciclatge d’estructures a la ciutat sense fer depredació de sòl protegit”. Palomera explica que, si es limités l’especulació urbanística, es posarien al servei de la ciutadania molts habitatges que avui en dia es tracten com a actius financers. Ecologistes en Acció també fa una proposta en direcció contrària als macroplans urbanístics en el seu informe Caminant pels límits de l’abisme, on aposta per “corregir dissenys urbans dispersos i extensos que fomenten la mobilitat motoritzada”.

L’arquitecte i expert en processos de gentrificació David Bravo creu que la tecnologia de la construcció ha avançat molt poc des del segle XX, i que per això hi ha molt camp per córrer. Proposa reconvertir la indústria automobilística cap a la prefabricació modular d’habitatges, per exemple, mitjançant la reutilització de contenidors marítims: “Es fa amb materials lleugers, que costen menys de transportar, i en sec, sense malgastar tanta aigua”. Una de les línies de treball més consolidades és la construcció d’edificis de consum energètic gairebé nul (nZEB). Aquests habitatges estan dissenyats per reduir la demanda de calefacció i de refrigeració, amb mesures com l’aprofitament tant de la radiació solar com de la calor generada al mateix pis.

Més enllà d’on i com construir, és clara la necessitat d’impulsar la rehabilitació. El Govern espanyol s’ha compromès, de fet, a impulsar aquesta activitat amb 6.800 milions d’euros en el pla de recuperació postpandèmia. Només la fabricació de cotxes rebrà més finançament. El cas és que els edificis a l’Estat espanyol són més antics que la mitjana europea, i, per tant, segueixen normatives ambientals més laxes. La clau de volta està en l’eficiència energètica: aquestes rehabilitacions poden contribuir a aïllar millor els edificis i gastar menys energia.

L’altra gran assignatura pendent és repensar quins materials s’utilitzen per a la construcció, ja que l’ús generalitzat de formigó és extremament contaminant. En els darrers anys han sorgit diversos projectes basats en la construcció amb un tipus de fusta poc vulnerable davant de fongs, humitats o incendis. La Balma, un habitatge cooperatiu en cessió d’ús del barri del Poblenou, a Barcelona, és un d’aquests exemples: “La fusta ens permetrà reciclar el 100% de l’estructura”, explica Borja Fernández, el cap d’obra. Fernández també explica per què és assumible el cost econòmic d’aquest material: “És més car que el formigó, però en el moment de l’execució permet que hi hagi menys personal treballant-hi”.

7) Transport: la lluita per substituir el cotxe de combustió

El regnat del cotxe de combustió no pot continuar. Però hi ha una batalla per saber qui el substituirà: mentre veus ecologistes demanen invertir la piràmide de la mobilitat i prioritzar el transport públic, les inversions dels governs semblen confiar més en el cotxe elèctric. Barcelona i altres capitals europees ja assagen nous models de desplaçament, però no totes les solucions valen per al món rural o per al transport de mercaderies. A Catalunya, la necessitat d’expandir el transport públic arreu del territori arriba sense els deures fets en una peça clau: Rodalies.

Una quarta part de les emissions contaminants al món prové del transport. I la previsió és que aquesta proporció continuï creixent. Davant d’aquesta situació, el pla de les potències mundials és substituir els cotxes de combustió per cotxes elèctrics. L’escassetat de microxips, que va aturar la producció mundial de vehicles a mitjan 2021, o la d’altres materials com el liti, posen en dubte la viabilitat d’aquesta idea. Però l’aposta de les empreses automobilístiques ha calat, i governs de tot el món associen el vehicle elèctric a una de les grans respostes tecnològiques per superar l’emergència climàtica.

Per a Carlos Viles, és necessària la construcció d’un tercer túnel de Rodalies a Barcelona

A Catalunya, la cooperativa Som Mobilitat aplica un model de transport en què aquests vehicles són part de la solució. La proposta es basa en el carsharing: compartir vehicles entre un grup de veïns i només utilitzar-los quan es necessiten. Els beneficis mediambientals no provenen només de la tecnologia, sinó sobretot de l’ús compartit que se’n fa, ja que es gasten menys recursos i materials pel mateix nombre de trajectes. Algunes apps comercials com BlaBlaCar també funcionen sobre la base de fer alguns trajectes conjuntament, encara que en aquest cas la propietat és individual i la disponibilitat depèn d’on vagi el conductor.

Expandir el transport públic és l’altra peça clau. Per a la investigadora Anna Pérez Català, cal un replantejament de Rodalies: “Hi ha d’haver una inversió molt clara per poder anar fàcilment de Martorell a Barcelona… però també per anar a la segona, tercera i vint-i-cinquena corona!”. En aquest sentit, Carlos Viles, enginyer tècnic d’obres públiques, creu que hi ha molt camí per avançar amb mesures de poc cost, com ara un cadenciat als trens regionals: “Posar un tren de Lleida a Cervera que surti cada hora al minut 25 facilitaria molt l’ús, no com ara que només hi ha sis o set trens el dia amb horaris aleatoris. Així pots garantir sempre els mateixos enllaços o transbords a altres trens o busos”. La implantació d’abonaments que premiïn molt més la regularitat o la creació de pàrquings al voltant de les estacions també pot fer créixer el servei. Viles considera que, malgrat que el Pla de Rodalies per al 2030 preveu algunes millores necessàries, no s’hi afronta una mancança estructural: “Quan s’acabin totes les obres, tindrem un problema: faltarà capacitat”. En aquest sentit, la proposta a llarg termini implica un canvi ambiciós: la construcció d’un tercer túnel de Rodalies a Barcelona.

En el transport de mercaderies, la situació és encara més complicada: el comerç internacional està dominat pel transport marítim, i, pel que fa als trajectes per terra, el 94,7% dels moviments a Espanya és per carretera. Davant d’això, la recepta més efectiva és la proximitat: menys quilòmetres són menys emissions. A més, organitzacions com Greenpeace aposten per les autopistes ferroviàries: millorar les infraestructures del ferrocarril perquè hi passin les mercaderies. De fet, en països com Letònia o Lituània ja es fan la majoria dels trajectes d’aquesta manera. Les claus per a aquest impuls són, entre d’altres, l’electrificació de tota la xarxa, l’adaptació de l’ample de via a la mida europea i la compra de trens més llargs per part de Renfe.

8) Cures: revalorar allò que les dones han fet gratis fins ara

Tenir cura de les persones o fer les feines de la llar són tasques ineludibles per sostenir la nostra vida; però, al llarg de la història, han estat assignades gairebé en exclusiva a les dones i poques vegades han gaudit de valor social i econòmic. La incorporació massiva de les dones al mercat de treball, la manca de polítiques públiques de suport i la precarietat de les persones que es dediquen al sector han desencadenat una crisi de cures en un moment de pandèmia on aquestes s’han fet encara més imprescindibles. Pot ser l’emergència climàtica el motor per reconvertir les cures en l’organitzador de totes les dimensions i etapes de la vida?

Borràs creu que la transició ecosocial ha de professionalitzar el treball de cures

Som éssers radicalment ecodependents i interdependents”, diu l’activista Yayo Herrero. La Covid-19 i les previsions climàtiques han fet palesa la nostra fragilitat com a éssers humans, i el plantejament feminista de posar les cures al centre ressona més fort que mai. La necessitat de fer-ho és especialment urgent per a les dones, que són les qui dediquen més hores a les tasques de cura, les qui més precaritzada veuen la seva economia personal per aquest motiu i les qui més emigren per les conseqüències del canvi climàtic. Per això, l’abordatge de les cures no pot ser només personal ni pot quedar-se en la intimitat de les cases.

Vicent Borràs, investigador del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball, considera que la professionalització del treball de cures ha de ser una aposta de la transició ecosocial per al món laboral. “El treball de cures serà cada vegada més necessari. Cada vegada hi ha més gent gran amb unes necessitats d’acompanyament més grans”, exemplifica Borràs. Es preveu que el 2060 els majors de 65 anys representaran gairebé el 30% de la població catalana. Una transformació de l’economia que donés un pes central a l’acompanyament d’aquestes persones podria complir el doble objectiu d’alleujar la crisi de cures i, alhora, recol·locar les treballadores dels sectors més contaminants. Ca l’Abril o Més que Cures a Barcelona, i Les Abelles a Reus, són cooperatives que, amb perspectiva de gènere i principis democràtics, volen professionalitzar les cures a gent gran que ja feien les dones gratis fins ara.

Els serveis de suport a les cures creats des de l’Administració són una altra manera d’alleujar aquesta mancança. Un exemple d’això és Concilia, un servei de cangur municipal que ha creat l’Ajuntament de Barcelona per a la cura de menors de famílies en risc d’exclusió. A Bellpuig d’Urgell, l’Ajuntament pretén crear un servei similar. Per la sociòloga Sandra Ezquerra, les polítiques públiques també haurien de legislar per “reduir les jornades laborals, igualar els permisos de maternitat i de paternitat i allargar-los, i que les cures no siguin precaritzades ni impliquin trepitjar els drets d’altres persones”. La reducció de la jornada laboral, a més de tenir beneficis per al benestar emocional de les persones, també és una reivindicació ecologista per reduir l’impacte ambiental de moltes tasques productives.

Les diverses intel·lectuals agrupades sota el col·lectiu The Care Collective reivindiquen a El manifest de les cures que les tasques d’aquesta esfera se socialitzin més enllà de la llar i hi hagi “comunitats que cuiden” i que aporten “suport mutu, espai públic, recursos compartits i democràcia local”. Ho exemplifiquen amb les relacions de veïnatge que tantes vegades han sigut suport informal per a la cura d’infants i de persones dependents. Són les mateixes xarxes que, després de desastres climàtics, s’organitzaran per atendre veïns, netejar locals o replantar arbres. Perquè, com diu l’economista feminista Lourdes Beneria, “la situació que viu la Terra és un altre problema de cures. La Terra, com les persones, l’hem de cuidar”.

9) Comunitat: tot anirà bé si ho vivim juntes i organitzades

L’historiador Jacob Remes explica que no existeixen els desastres naturals: “Hi ha riscos, alguns dels quals són naturals (els terratrèmols, els tornados o les crescudes dels rius) i d’altres que no (els incendis industrials, la contaminació, l’esfondrament de les preses o les bombes nuclears). El que els converteix en desastres és com s’interrelacionen amb la vulnerabilitat individual i col·lectiva, ambdues construïdes socialment”. Les comunitats fortes, amb més capacitat d’organització social i d’autodefensa, estaran més preparades per evitar que els riscos esdevinguin desastres.

Uns mateixos aiguats poden ser molt greus en una comunitat dividida i més suportables en un veïnat cohesionat

La resposta col·lectiva davant dels incendis com el de Sant Martí de Tous a l’estiu passat exemplifica la tesi de Remes. Els dies posteriors a l’inici del foc, desenes de pagesos, coordinats amb bombers i equips de l’Agrupació de Defensa Forestal, van llaurar els camps de la zona per frenar l’avanç de les flames. En paral·lel, grups de voluntaris van aprovisionar espais per allotjar-hi persones evacuades de les seves llars, i alguns botiguers i agricultors van abastir-los d’aliments. 

A les Terres de l’Ebre, la reacció de la ciutadania davant les inundacions de principis de setembre, que van afectar particularment Alcanar, va seguir un patró similar. Més d’un centenar de veïns de la zona i de municipis propers es van distribuir pels carrers, per les cases i pels equipaments que havien quedat més afectats pels aiguats per ajudar en tasques de recuperació i de neteja. S’hi van sumar, també, voluntaris de protecció civil provinents d’altres punts del territori i brigades d’altres ajuntaments.

Héctor Tejero i Emilio Santiago expliquen al llibre ¿Qué hacer en caso de incendio? que “unes altres relacions socials i uns altres marcs institucionals” ens permetrien “afrontar els reptes i desastres que ens presenta el canvi climàtic amb un esperit diferent”. És a dir, uns mateixos aiguats poden tenir conseqüències molt greus en una comunitat dividida, però ser més suportables per a un veïnat cohesionat.

També hi ha comunitats organitzades que planten batalla contra projectes ecocides. Dos dels casos més icònics són la resistència contra la contaminació de les vies fluvials de Texas i contra la creació d’un complex petroquímic a Louisiana. A Texas, la batalla iniciada per l’activista Diane Wilson va donar els seus fruits: una demanda civil ha obligat l’empresa a pagar 50 milions de dòlars per netejar la contaminació plàstica i a complir un estàndard de descàrrega zero de plàstics en el futur. Per la seva banda, a Louisiana, la comunitat va aconseguir que Formosa Plastics hagués d’aturar la construcció de la planta, que hauria duplicat les emissions tòxiques a l’aire.

Així mateix, les dones pescadores del manglar d’Oaxaca, a Mèxic, s’han organitzat per afrontar la destrucció de l’ecosistema de la llacuna de la Pastoría, que estava en risc de desaparèixer a causa de la contaminació. Malgrat que l’Estat no reconeixia les comunitats afromexicanes que viuen a la zona, la pressió de la comunitat ha forçat que s’iniciïn obres de dragatge i la connexió de la llacuna amb l’oceà. Les dones pescadores han aconseguit visibilitzar la seva tasca, empoderar-se i implicar-se en la preservació de l’entorn.

Aquestes històries d’èxit s’expliquen per les formes de suport mutu que desenvolupen les comunitats, moltes vegades de manera informal. Tanmateix, el grup The Care Collective planteja al llibre El manifest de les cures que, per “estendre aquestes iniciatives” a un nivell més ampli, és necessari “desenvolupar-les i dotar-les d’un suport estructural”. Així doncs, més enllà dels  voluntariats informals, caldrà acompanyar les comunitats també des de les institucions.

10) Temps: anar lents per viure millor

Si has de dinar de pressa a la feina, és probable que acabis agafant un plat preparat, amb el seu envàs d’un sol ús. Si necessites rebre demà mateix un producte, potser confiaràs en Amazon. I, si només tens una hora per anar a comprar, optaràs abans per la gran cadena de supermercats que per la fruiteria ecològica, pel mercat i pel forn artesanal. El temps que tenim per dedicar als altres i a nosaltres mateixos té molt a veure amb allò que contaminem i malgastem. Nombroses veus ecologistes apunten que abaixar el ritme és necessari per afrontar la vida des de la sostenibilitat. No es tracta de renunciar a les comoditats, sinó de trobar-ne de noves.

Sovint, es planteja que la crisi climàtica ens obliga a limitar alguns plaers que consumim amb massa freqüència al Primer Món, com ara agafar vols o menjar carn. En un context de desigualtat creixent, no és fàcil convèncer la majoria de la població que cal assumir aquests canvis mentre una minoria privilegiada manté una petjada ecològica desproporcionadament alta. Per això, és cada cop més necessari trobar un nou concepte de vida bona que sigui compatible amb l’entorn natural.

La reducció de la jornada laboral i el dret al descans poden ser grans aliats de l’ecologisme

La idea és promoure les comoditats que no contaminen per fer que aquesta transició sigui desitjable: “Es tracta de reinventar i massificar una idea de felicitat que sedueixi les grans majories, però que sigui energèticament i materialment més sòbria. Una felicitat que ja no giri al voltant de l’impuls de compra”, imagina l’antropòleg Emilio Santiago Muíño a la revista La Maleta de Portbou. “El problema fonamental és que hauríem de lluitar per disputar l’hegemonia cultural. Aquí tenim el repte principal, un repte educatiu, pedagògic, polític i dels mitjans de comunicació”, hi afegeix l’antropòloga Yayo Herrero.

Així doncs, cal pensar quines activitats podem fer sense fer mal a l’entorn: “Descarbonitza el teu oci. Caminar, llegir o xerrar tenen una petjada de carboni inapreciable. Ganduleja, avorreix-te, dibuixa, comença a llegir un mal llibre, mira’t una sèrie prescindible”, detalla Andreu Escrivà en una llista poc habitual de consells sobre què fer davant la crisi climàtica. La llista de coses en què podem invertir és infinita. El descans i la cultura hi tenen un paper destacat: massatges, banys a la platja i al riu, esports, concerts, visites al teatre, monòlegs… Si bé pot semblar una premissa abstracta, un canvi en les pràctiques d’oci pot tenir conseqüències molt concretes. La més evident és el destí dels nostres diners. El quid de la qüestió és de quina manera accedim a aquests plaers. Si mai no ens conformem amb les platges que tenim a l’abast, o si necessitem unes botes específiques per iniciar-nos en el pàdel i en el futbol, estem caient de nou en el consumisme.

El problema de fons és que no tothom té dret a gaudir d’aquest temps valuós. En el terreny de les polítiques públiques, la reducció de la jornada laboral i el dret al descans poden ser uns grans aliats. N’hi ha exemples pràctics. Segons l’estudi més gran fet fins ara sobre la matèria, reduir la jornada laboral a 35 hores setmanals sense reduir salaris va suposar “un èxit aclaparador” en productivitat i en benestar. Aquesta va ser la conclusió principal dels investigadors del think tank Autonomy UK sobre els efectes d’aquesta mesura entre els 2.500 treballadors islandesos implicats.

La sociologia també pot donar pistes per canviar el focus de què és una bona vida. Segons l’Study of Adult Development, un estudi de la Universitat Harvard, l’essencial és viure-la en una bona comunitat. “El missatge més clar que traiem d’aquest estudi de 75 anys és que les bones relacions ens mantenen més feliços i més sans”, explica Robert Waldinger, l’investigador principal. La recerca, que analitza el recorregut vital de centenars d’antics estudiants, busca treure les claus de la felicitat.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies