Lluís Gavaldà “No em crec els grups que només parlen de militància i lluita”

Cada mes i mig, Gavaldà abandona uns dies Anglaterra per oferir concerts de petit format en què només l’acompanya el guitarrista Joan Pau Chaves. “Anem ell i jo sols. Agafem el cotxe, el carreguem d’instruments, arribem al lloc, ens trobem amb el tècnic que hi hagi, muntem, ens canviem on podem, toquem, acabem, desmuntem i marxem. És l’antítesi d’un concert d’Els Pets”, descriu tot cofoi. Ara, però, cal començar a assajar per als concerts del quarantè aniversari del grup que va formar a Constantí amb els seus amics d’infantesa. Encara falta mig any, però ja se n’han venut totes les entrades. “I això ja m’està generant una mica d’ansietat”, confessa mentre camina descalç pel seu piset d’Altafulla.

Per què dius que aquests concerts de petit format sense Els Pets t’estan anant molt bé per a les teves inseguretats?

Perquè tinc una síndrome d’impostor molt aguda, de tota la vida. No soc bon músic, no estic gaire segur de la meva veu… Tinc moltes inseguretats, i aquest format et presenta despullat. Era un repte, i jo no tenia clar si m’agafaria un atac d’ansietat o em fotria massa nerviós. Però ha sigut tot el contrari.

T’han ajudat a perdre la por escènica que sempre havies patit?

Sí. Tothom ho sap, que tinc aquest pànic, però és pànic preescènic, eh! És evident que, un cop a l’escenari, no en tinc. Quan hi pujo, em passa tot. Però era bastant conegut en el món del rock català que m’amagava al lavabo abans de tocar.

I no era per un tema gàstric, de cagarrines.

Era un tema psíquic. Pànic pur i dur. I molt desagradable, per cert. Els primers 20 anys van ser bastant així. Després, ja no era tant de tancar-me al lavabo, però deia: res d’entrevistes ni visites de regidors abans de tocar. Els del grup també sabien que no m’havien de dir res. Arribava l’hora de sopar i ja no sopava. I començava a sentir un neguit, un neguit… De vegades arribava a l’angoixa. Però al final t’hi acostumes. La quantitat de felicitat que rebia després era tan gran que compensava aquesta petita mala estona. Ara ho tinc bastant més controlat.

“Som el grup català que ha fet més cançons des del punt de vista femení”

És curiós que, movent-te en l’entorn del rock’n’roll, no busquessis solucions artificials per passar millor el tràngol.

Aquestes solucions no funcionen. Algun cop que ho vaig provar, em potenciava encara més l’ansietat. El cervell ja em va prou accelerat, i els estupefaents no m’ajuden gaire. Els porros em creen psicosi, i les drogues estimulants, ansietat.

Ni tan sols tirar-te a l’alcohol?

Una vegada que em vaig mamar bastant abans de tocar, vaig passar tanta vergonya que no he tornat a fer-ho. Hi ha dues cançons d’Els Pets molt semblants: “Estona de cel” i “Ja faré cap”. Vaig copiar l’una de l’altra. Els acords eren els mateixos i, mentre fèiem “Ja faré cap”, el cap se me’n va anar a “Estona de cel”.

Ha! ha! ha! On va ser això?

A Mollerussa. Teníem un mànager que era tot un personatge. La seva preocupació principal era quedar bé amb el representant i amb l’ajuntament perquè així l’any vinent hi podria portar un altre artista; un tipus de mànager que existia molt abans i per al qual tu eres el pernil dolç de la temporada. A l’hora de sopar, quan ja venia el moment dels nervis, li vaig dir: “Sobretot no em portis l’alcalde, la regidora, els fills, les amigues, l’esbart dansaire…”. Vam començar a sopar i va aparèixer tot el consistori i les pubilles disfressades: ens van fer un ball tradicional i ens van cantar una cançó! Vaig agafar tal rebot que em vaig trincar una ampolla de rosat sencera. Jo sol. Vaig pujar a l’escenari i a la sisena cançó em va passar això. Vaig aturar el concert: “Prou! Prou! Prou! Prou!”. Vaig fer un Jordi Pujol!

Ara que com a societat tendim a fer revisió de les lletres de cançons, trobo que Els Pets sortiu prou ben parats pel que fa a masclisme, homofòbia…

Ets molt generós. Revisant-les, jo ara m’adono de coses que canviaria. “Bon dia” parla d’un “retardat que amb ulls burletes et mira”. I retardat és una paraula que ara no posaria mai de la vida. A “Vine a la festa” anem de festa i dic “si és noia plorarà i si és noi farà el ruc”; descric diferents comportaments depenent de si és noia o noi. I a “Menja avellanes” parlo de la sida d’una manera massa… bromista. En canvi, “No sóc un forat” és una de les primeres cançons de feminisme empoderat: fot canya al típic mascle que només veu la dona com un objecte.

A les vostres cançons hi ha moltes dones. No són dones objecte o dones dolentes i culpables de la mala sort de l’home. Són protagonistes i són tractades amb respecte. Com vas adquirir aquesta consciència com a lletrista?

Suposo que hi té a veure que tenia dues germanes. La meva quotidianitat diària eren elles dues. Ho devia notar de les seves experiències i les seves converses. En l’àmbit català, som el grup que ha fet més cançons des del punt de vista femení. En tenim més de 15, fins i tot 20, on la protagonista és una dona. No ho faig expressament, però només de posar una dona com a protagonista la perspectiva de la cançó canvia. Tot agafa un pes diferent, una complexitat diferent.

També has fet cançons adreçades a dones concretes.

El cas de “Núria” és evident. Per a la Núria [la seva parella], n’he fet unes quantes. Una és “Bona nit”. Ella sempre s’adorm abans que jo i m’he fet uns farts d’agafar-la del sofà i portar-la al llit. Un dia li vaig fer aquesta cançó que tothom es pensa que és una cançó de bressol per a un nen petit. “Laia” parla de la meva germana gran quan s’estava morint de càncer. No és el seu nom, però parla d’ella.

Recordo “XL”, aquella cançó sobre una noia grassa. Hi ha centenars de cançons que se’n foten de les noies grasses. Aquesta feia just el contrari.

Està basada en la cangur del meu nen. Era guapíssima, i me’n recordo com si fos ara que un dia, quan marxava, em va venir al cap que seria xulo fer una cançó sobre aquesta obsessió o obligació que tenen les dones de tenir un cos acadèmic.

“El millor elogi que m’han fet és que sempre hi ha una cançó d’Els Pets que explica tot el que et passa en la vida”

He vist noies gaudint moltíssim d’aquesta cançó als vostres concerts. I em feia pensar en totes les cançons que han hagut de suportar durant dècades. Cançons que les feien sentir brutes, tontes o irrellevants.

El problema del rock’n’roll, en general, és que ha estat un gènere testosterònic. Si vas al cinema i a exposicions de pintura, també passa, però en el rock és evident el seu imaginari absolutament patriarcal. Les lletres del pop han millorat moltíssim de 20 anys cap aquí gràcies al component femení. Boy Genius o Laura Marling fan lletres que un tio no faria. Un tio no les fa ni les farà mai.

Moltes cançons d’Els Pets se situen en aquest impàs llarg entre l’enamorament i el desenamorament. En tots aquests anys de relació de parella.

La gent amb ganduleria mental en diu cançons d’amor, però per a mi són cançons de relacions interpersonals. No m’agrada parlar d’aquests amors romàntics. Són cançons embafadores, plenes de tòpics i amb un tremendisme que no m’interessa. En aquest espectacle faig una conya on dic: “Aneu amb compte amb aquestes parelles que, quan comenceu a sortir, us diuen ‘sense tu em moriré’. Acostumen a ser els qui et maten”. Si algú et diu que sense tu es moriria, és millor que es mori aviat.

“No m’agrada parlar d’amors romàntics; són cançons embafadores, plenes de tòpics”

Un cop em vas dir que per a tu la diferència entre el rock i el pop era que l’artista de rock busca ser venerat, mentre que el de pop busca empatitzar. Crec que aquesta empatia ha estat una constant en la teva manera de fer cançons.

Això és veritat. No vull fer cançons per a mi, d’aquestes que no s’acaben d’entendre què diuen. Cada vegada que ho he intentat, m’ha sortit un xurro total. Tinc un defecte: que les meves cançons s’entenen massa. Però una de les coses més boniques que m’han dit és que, de tot el que et passa en la vida, sempre hi ha una cançó d’Els Pets que ho explica. És el millor elogi que et pot fer mai ningú!

A més de dones, a les teves cançons també surt força gent gran.

Això ve de viure en un poble. Als pobles, els avis són més visibles. De petit, anava a casa dels amics a jugar, i hi havia la padrina. No li deies ni “hola”, però era allà. Fins que es moria, era allà! Fins i tot recordo que, quan moria algú, anaves a casa seva a veure el cadàver! Sempre he estat molt a casa dels avis i els he tingut com a referent. “Pantalons curts i genolls pelats” és un homenatge a la meva àvia, i era bastant jove quan la vaig fer. M’agrada parlar amb gent gran.

Si et diuen que hi ha una cançó d’Els Pets per a cada moment de la vida, deu ser perquè tenen protagonistes molt diversos: dones, gent gran, nens… Has rebut reaccions potents de gent que s’ha sentit reflectida a les teves cançons?

A la primera època, la gent enviava cartes i n’hi havia que parlaven de coses tan íntimes que no sabies com digerir-les. La gent que s’aferra més a les cançons té una manca d’estimació i la majoria de les cartes eren molt tremendes. “Una fiblada a la pell” parlava de la violència masclista, un tema del qual, en aquella època, no se’n parlava gaire. I vaig rebre cartes molt heavies. Algunes les vaig contestar i tot.

De debò?

Algunes, sí. Després vaig parar, perquè era entrar en un terreny molt difícil de gestionar. Es crea un vincle que, de vegades, no és gaire sa. Hi ha gent molt obsessiva, que t’agafa quasi com un substitut dels seus pares. I demana, i exigeix…

“La franquesa que tenim en Joan Reig i jo fa que ens puguem barallar sense que hi hagi danys col·laterals”

Vau tenir uns inicis molt polititzats i significats amb l’independentisme, però amb el temps ho vau tallar. Va ser per esgotament, per desencís polític o perquè veies que t’anaven millor altres temes com a lletrista?

Érem molt militants pel que fa a declaracions, però pel que fa a les lletres mai hem estat un grup de combat. Al primer disc, hi ha potser tres cançons. Que jo recordi, a Calla i balla no n’hi ha cap. I al tercer, potser una. A més, aviat em vaig adonar que aquesta mena de cançons són molt poc agraïdes d’escoltar i de cantar.

Fins i tot de cantar?

Les cançons en primera persona del plural em fan molta angúnia. Això de dir a la gent què ha de fer no m’ha agradat mai. I al principi ho feia! Però no em crec els grups que només parlen de militància i lluita. No conec cap persona que passi tot el dia parlant només de militància i revolució. Em crec un grup quan les seves lletres tenen la versatilitat o la discrepància que tens en un dia normal.

En l’època del disc Agost em vas dir que, després d’haver fet tantes cançons polítiques, t’havies guanyat el dret a fer discos sense cap ni una.

De vegades fas més política parlant de maltractaments o de la gent gran que està en una residència. Hi ha gent que confon la política amb el “Seguem cadenes! Som-hi! Independència!”. Això ho trobo molt fàcil. En certs grups, ho veig com un recurs per posar-te el públic hiperventilat a la butxaca i que onegi la bandera. L’onejada de banderes ja la vaig viure al principi i no em suposa cap satisfacció.

Entenc que vas ser tu qui va decidir iniciar aquest gir.

El grup també hi estava d’acord. El Joan és més militant que jo. Va començar fent “Terra-Billy”. Més militant que allò, impossible! Després va fer “S’ha acabat” i, com que és un tio llest, es va adonar de quina era la cançó bona i quina no.

Heu tingut mai alguna discussió seriosa?

Tota la vida! El Joan i jo som antitètics. Som gairebé oposats en moltíssimes coses. Hem xocat moltes vegades. No han estat baralles físiques, però sí discussions serioses d’estar dies sense parlar-nos. I tu diràs: “Com porteu 40 anys així?”.

De fet, mai havia tingut aquesta percepció.

La franquesa que tenim l’un amb l’altre fa que ens puguem barallar sense que hi hagi danys col·laterals. Musicalment i de concepte tenim visions molt diferents i hem d’arribar a un punt d’acord, que normalment s’acosta més a la meva visió. Com que jo aporto més material, m’autoregalo el dret a tenir més pes específic a l’hora de prendre decisions. És una manera elegant de dir que soc un dictador.

Molt elegant.

En un grup es prenen decisions diàriament. On gravem el disc, quin productor agafem, quins músics… Reconec que jo soc molt manaire, perquè tinc molt clar per on ha d’anar el grup. Intento trobar un consens, però de vegades tiro pel dret i prenc decisions jo sol. Llavors ells s’ho troben fet i s’enfaden amb raó.

“Si no tens un bon estat anímic, fer un disc et pot enfonsar encara més”

Sovint, amb els anys, el compositor del grup no vol fer gires, perquè sap que pot viure dels drets d’autor, però la resta dels músics volen tocar perquè, si no, no ingressen diners. Aquí passa el contrari. Surts de gira… i sense el grup!

Sí, però he trigat 38 anys a fer concerts fora del grup. I, quan els faig, és en anys sense gira d’Els Pets. Els Pets són la prioritat absoluta per a mi i ho seran sempre. Sempre, no ho sé. Però ara ho són. Potser ells dos deuen haver trobat a faltar els concerts, però justament aquest any era més necessari que mai que paréssim.

Per què?

L’últim disc va ser una mica traumàtic. Semblava que tinguéssim un malefici. El guitarrista va tenir una tendinitis, jo vaig caure… Quan vam acabar la gira, jo tenia moltes ganes de parar. Em feia falta fugir d’aquesta maquinària tan gran que és Els Pets. De la mateixa manera que tens l’avantatge de ser qui tira del grup i qui pren les decisions, tot el pes del grup recau en tu. I això, de vegades, els que són al darrere no ho veuen. Hi ha una pressió en fer un disc a l’altura i el 90% de la feina l’he de fer jo. I això, si no tens un bon estat anímic, et pot enfonsar encara més. Es genera un estrès tan gran que arriba un punt en què ho engegaries tot a la merda. De vegades penses que no val la pena l’esforç psíquic de fer un disc perquè tampoc et dona un duro. I et demana vuit mesos de la teva vida.

Després de 13 discos, no hauria de ser tot més fàcil?

Cada disc és un món. Han passat tres anys, i cadascú té un moment vital diferent. Un s’està separant, l’altre acaba de tenir un fill, a un no li han deixat posar una cançó i s’ha emprenyat, a l’altre no li agrada el productor… Mentrestant, el que estàs gravant quedarà per a sempre. I jo, que soc un neuròtic, ho penso constantment. Cada detall l’has de decidir a l’instant. No tens temps per dubtar. De normal ja no dormo gaire; però, quan fem el disc, encara menys. És esgotador.

“Si un dia mano, prohibiré a tothom publicar cançons durant cinc anys. Hi ha moltes cançons dolentes!”

Cada cop surten més discos, però els escoltem amb menys atenció. Tot i això, sembla que no vulguis abaixar el nivell d’autoexigència. Per què?

Perquè no vull tornar a passar la vergonya que passo quan escolto “Hola i adéu” o “Mosquits a l’aixeta”. Si algú em demanés quina és la clau per fer una cançó bona, jo contestaria que l’autoexigència. És més important que el talent. Fins i tot Elvis Costello nostro senyor ha fet discos de merda. I no és per manca de talent, sinó per manca d’autoexigència. El talent no és una garantia de res. Ha de venir del costat d’una constància, d’un ofici i, sobretot, de ser prou humil per admetre que no tot el que fas està bé. De cançons dolentes, n’estan plenes les xarxes. Si algun dia mano, proposaré una moratòria i prohibiré a tots els compositors fer més cançons. Que ningú pugui publicar cap cançó durant cinc anys!

Per què fas cançons tu?

Per poder sortir a tocar-les. Jo no necessito fer cançons per explicar-me. Puc estar-me dos anys sense agafar la guitarra. El que em fa feliç és l’escenari. També em fa content fer cançons, però és un altre tipus de plaer; un plaer complementari. I la part d’entremig és la que em fa més por. Anar a l’estudi, enregistrar…

Un últim dubte. Com s’entén que un munt d’escoles de Catalunya comencin la jornada amb una cançó composta per un impostor sense talent?

No sé si això és bo. Si jo fos nen i em posessin “Bon dia” cada matí, li agafaria una tírria que em cagaria en el tio que la va compondre. A l’escola del meu nen la posaven. I això sí que era dur! Ell es pensava que era l’amo de l’escola! Un dels motius pels quals vam anar a Anglaterra va ser aquest. Les senyoretes eren fans d’Els Pets, el tractaven millor del que es mereixia, i ell se n’aprofitava. Vam marxar, entre altres coses, perquè no volia que es fes gran sent “el fill de”. “Un fill de” creix amb uns privilegis que no són sans. I apa que no es va emprenyar al principi! “Allà era el rei del mambo! Aquí no soc ningú!”, em deia els primers dies.

Com tu quan vas marxar, oi?

Exacte. I que bé que s’està quan no carregues la motxilla del teu personatge. És un alliberament brutal!