04/04/2023 | 06:00
D’on prové la teva família? Tinc entès que els teus avantpassats venen de diversos llocs de la Península…
D’una banda, tinc avantpassats d’Almeria, concretament de Serón. El meu besavi matern era músic, tocava el saxo, i va trobar feina a La Seda de Barcelona, perquè el van agafar per a la cobla de sardanes. Un cop aquí, va fer venir la família, amb la meva àvia materna, que tenia sis anyets quan hi va arribar. El meu avi matern era de Benasc, a Osca. Per part de pare, tinc una àvia d’Errenteria, al País Basc, i un avi —el que m’ha llegat el cognom Mijoler—, també d’un poble d’Almeria. Poc abans de la guerra, va ser un dels primers fundadors del PSUC al Prat. Va ser condemnat dues vegades a mort pels franquistes; no el van arribar a afusellar, però va passar vuit anys a la Model. L’altre avi, el de Benasc, va ser d’aquells que se’ls van endur a Rússia i els van instruir com a pilots d’avió; després també va passar tres anys més en un batalló de treballadors.
Déu-n’hi-do, clarament vens de família obrera i d’esquerres…
Sí, era una gent que es va buscar la vida, com es deia llavors; ara en diríem “emprenedors”. El meu avi va muntar un negoci al centre del poble fent caixes per a l’exportació d’enciams. Als anys quaranta se n’exportaven molts cap al centre d’Europa, es carregaven directament als trens, i aquí va trobar una escletxa per prosperar. Després, va acabar muntant una planxisteria, que, quan ell va ser gran, va continuar portant el meu pare. L’àvia tenia una botiga d’ultramarins i l’altre avi treballava a la Paperera. Tothom s’espavilava com podia per sobreviure en aquella llarga postguerra, com la majoria de les famílies d’aquesta ciutat, que són d’origen treballador.
Tu vas néixer el 1969. Quins records tens de la teva infantesa? Com era el Prat de Llobregat dels anys setanta?
Tinc un record que em fa molta il·lusió, perquè el meu pare, que també era militant del PSUC, va entrar de regidor municipal per aquest partit el 1979 i va estar-hi els tres primers mandats democràtics. Era un moment de molta il·lusió; tot estava per fer. Recordo anar de bracet del meu pare als actes que es feien per tota la ciutat; l’acompanyava a tot arreu, escoltava les converses… No teníem ni col·lectors d’aigües pluvials; calia asfaltar carrers, construir escoles… Recordo una platja on no em podia banyar, hi anava sovint amb mon pare, perquè li agradava molt veure el mar, i hi havia un cartell, que tinc gravat a la memòria, que deia “Prohibido bañarse. Playa insalubre”; aleshores el riu era l’abocador de tot el Baix Llobregat. Ara, quan veiem com és el Prat i recordem la nostra infantesa, ens sentim orgullosos de com s’ha transformat la ciutat.
“Tejedor va liderar un projecte de ciutat del qual, siguis o no afí a una organització política, formes part”
Tens la carrera de Dret i has exercit molts anys d’advocat…
Amb 18 anys, em poso a treballar en una empresa de la construcció, mentre paral·lelament estudiava a la Universitat. Vaig escollir Dret una mica per casualitat: jo volia estudiar Ciències Polítiques; però, com que només es feia en segon cicle, havia de fer alguna altra carrera abans, i em van aconsellar que fes Dret. Un cop dins, vaig descobrir que allò m’agradava, perquè, sent advocat, podia ajudar els altres. Vaig treballar una època al Banc de Sabadell, després en un despatx d’advocats a Barcelona, fins que un dia em canso de prostituir la meva ment per causes que no m’acabaven d’omplir i acabo posant el meu despatx propi al Prat de Llobregat. Era el 2010.
Veig que ets una mica tastaolletes… No em diràs que al càrrec d’alcalde també hi vas arribar per casualitat?
Doncs potser no per causalitat, però sí que m’hi vaig trobar: no és una cosa buscada per mi. Als 14 anys vaig demanar d’entrar a les Joventuts Comunistes; em van dir que era massa jove, que m’esperés dos anys, i no ho vaig acabar fent. També he fet molt d’esport i, entre treballar, estudiar i l’esport, la militància política sempre va quedar a un costat. De fet, no vaig tenir una militància activa fins al 2011, coincidint amb el 15-M, quan penso que puc fer alguna cosa per als altres mitjançant la política. On podia sentir-me còmode? Doncs a “casa meva”, al PSUC, que aleshores ja era Iniciativa. A partir d’aquí, em proposen anar a les llistes municipals, surto de regidor i arriba un moment que em conviden a presentar-me a les primàries per substituir en Lluís Tejedor, que havia demanat deixar l’alcaldia.
Durant 37 anys seguits, ell va ser l’alcalde del Prat, un dels més duradors de la democràcia a Catalunya. Què representa Tejedor per a tu? I què ha representat per al Prat de Llobregat?
Per a mi, és el camarada Tejedor, però també és l’amic Lluís. És un amic del meu pare. Tinc el record de sopars a casa on ell hi era o de viatges on ens trobàvem, l’he escoltat parlar de política, de vegades sense ni adonar-me’n… I, evidentment, per a mi és un gran mestre, tant pel que fa a la política de partit com pel que fa a l’alcaldia. He après moltíssim d’ell, també probablement el que no haig de fer. No vull ser una còpia exacta d’en Tejedor: són altres temps; jo soc una altra persona; l’equip humà ha anat evolucionant, i la política també és diferent, no només de fa 40 anys, sinó de tan sols en fa 10. Però sempre tinc la referència d’una persona que ens ha inculcat uns valors a una sèrie de gent, que ha liderat un projecte de ciutat, del qual, siguis o no afí a una organització política, formes part.
Parlem de l’aeroport, que ocupa bona part del terme municipal del Prat. Això comporta molts inconvenients, però també alguns avantatges econòmics, en forma d’impostos i de taxes que van a parar a les arques municipals. El Prat sense l’aeroport no hauria pogut desenvolupar-se com ho ha fet?
No s’entén el Prat sense l’aeroport. Vam arribar a tenir tres aeròdroms en el nostre terme municipal, als anys quaranta. La història del nostre municipi està lligada a la de l’aeroport. Però crec que és més mala sort que bona sort. Si poguéssim escollir, probablement escolliríem no tenir-lo. Fent un càlcul de la superfície que ocupa, si fos ocupada per polígons industrials, si fóssim Martorell, per exemple, tindríem uns ingressos similars. El problema és que les grans infraestructures d’aquest país durant dècades no han contribuït al territori que ocupen. La ciutat del Prat va haver de pledejar i arribar fins al Tribunal Suprem per aconseguir que l’aeroport pagués IBI i IAE com qualsevol altra empresa, i més ara que AENA té una part important privatitzada. I el mateix va passar amb el port de Barcelona, que també ocupa una part del nostre terme. És cert que, d’aquestes dues infraestructures, rebem ara uns pagaments prou importants per cobrir les necessitats que té una ciutat treballadora, però tinguem en compte que som la segona o tercera renda familiar més baixa del Baix Llobregat. L’objectiu dels impostos, que és la redistribució de la riquesa, al Prat és una fórmula que ens funciona. Tenim la capacitat econòmica per fer moltes coses, però també tenim moltes necessitats. I tenim el desavantatge que la meitat del nostre terme municipal és ocupada per grans infraestructures i no hi podem ni accedir.
“L’aeroport no pot anar més enllà del seu territori actual. Defensant la Ricarda, defensem el planeta”
L’ampliació de l’aeroport, ara aturada provisionalment, continua sent un motiu de discòrdia política entre partits, però al Prat sembla que no és així, que hi ha unanimitat a defensar que no cal ampliar-lo si per fer-ho se sacrifica la zona protegida de la Ricarda. Com és que aconseguiu fer pinya els partits pratencs en aquesta qüestió?
Perquè sabem d’on venim i sabem quant ens ha costat aconseguir tot això. Perquè teníem una platja insalubre i la que tenim ara és l’enveja de l’àrea metropolitana. Ve gent d’arreu a aquest espai natural del delta del Llobregat, que és un pulmó i alhora un espai de producció agrícola d’alimentació sostenible i de quilòmetre 0, que durant la pandèmia es va demostrar imprescindible. Nosaltres diem “Ni un pam més” perquè ja hi va haver un pacte fa 20 anys en què es va establir quines peces calia cuidar. Si en movem una, n’afectem una altra. Defensant la Ricarda, defensant el nostre territori, estem defensant el planeta. Fa 20 anys potser algú podia pensar que “aquests del Prat són uns hippies que preserven quatre canyars i una vintena d’ànecs”. Avui dia, en una situació d’emergència climàtica, no és així. L’aeroport de Schiphol, als Països Baixos, ha dit que reduirà un 10% el nombre d’operacions per contaminar menys. Nosaltres no plantegem un decreixement. No entrem en la discussió de si cal limitar o no les operacions aèries. Però tenim clar que l’aeroport no pot anar més enllà del seu territori actual. El port ho entén i ho fa d’una forma sostenible. Però l’aeroport no ho entén: vol créixer destruint infraestructures verdes, que avui són tant o més imprescindibles per a Catalunya com ho pot ser un aeroport internacional.
I de fer una nova pista sobre el mar, que ja se n’havia parlat fa 30 anys, què en penses?
No sé d’on surt la proposta, perquè AENA el 2019 ja ens va dir que això estava totalment descartat, i per diversos motius, no només ecològics: per motius d’enginyeria, d’aproximació dels avions…; ells ho veuen com una autèntica barbaritat.
Al Prat teniu una part del Parc Agrari del Baix Llobregat i, a més, dos productes autòctons dels quals esteu orgullosos, la carxofa i el pollastre de pota blava. Com plantegeu la preservació d’aquesta activitat primària, al costat de polígons, d’autopistes i d’avions enlairant-se i aterrant? És compatible?
És fonamental i hem de fer tot el possible per mantenir-la. Això ho tenen clar els pagesos, ho tenen clar els consumidors i ho tenim clar les administracions. El problema és com fer-ho. Cal un pla de gestió i abocar-hi recursos econòmics. Hi ha d’haver voluntat política. No pot ser que el Parc de Collserola tingui un pressupost sis vegades més gran que el Parc Agrari. Potser haurem de caminar cap a un parc natural, dins del qual hi hagi usos agrícoles. Els pagesos necessiten també afrontar un relleu generacional, l’ús de les noves tecnologies i el fet de conviure amb espais naturals protegits. Ells hi seran en la mesura que les administracions els acompanyem. Si no, si es queden sols, ho deixaran, malgrat l’amor i la passió que tenen per la terra. Si volem caminar cap a la sobirania alimentària, com ens podem deixar perdre un espai agrícola al bell mig de l’àrea metropolitana?
Però el Prat també està creixent com a ciutat i també ocupa espais fins ara no urbans? Això no és una contradicció amb el que acabes de dir?
Vam tenir una certa polèmica amb el creixement que vam planificar cap al sud, en la frontera amb els espais naturals i el Parc Agrari. Es tracta d’una àrea residencial promoguda el 2003, l’única que s’ha desenvolupat en els darrers anys, amb un 50% d’habitatge de protecció oficial. Allò no era un espai protegit agrícola ni tampoc espai natural: eren uns terrenys on convivien algun camp de conreu amb altres usos, com ara una deixalleria. És una franja molt petita i, afortunadament, ara n’hem frenat el creixement, perquè l’àrea de protecció d’aus s’ha traslladat fins a aquell límit urbà. Al nord, en canvi, estem creixent cap a una zona industrial, les antigues fàbriques de la Seda i la Paperera, amb un planejament que ha de ser un model del planejament urbanístic del segle XXI, sense cotxes, amb emissions zero i fins i tot amb una producció positiva d’energia. Els propietaris hi estan d’acord, amb aquests plantejaments, i el nou barri pot ser exemplar.
“Reclamem per als ajuntaments totes les competències de l’Estat del benestar”
Parlant d’energia, en aquest mandat heu fet bandera de la creació d’una comunitat energètica local, la més gran, segons diuen, de tot l’Estat. Com està en aquests moments el projecte d’El Prat Energia?
La legislació actual ens permet cobrir el 100% del terme municipal amb una comunitat energètica. És un projecte ambiciós que liderem des de l’Ajuntament i, com que ja havíem fet una part de la feina, això ens ha permès accedir als fons Next Generation de la Unió Europea. Al Prat ja tenim una empresa pública d’aigua, estem acostumats a gestionar béns públics, i l’energia també ho és. És una oportunitat d’obtenir a la nostra ciutat una energia més barata, més verda i, sobretot, de proximitat. Tenim molts terrats i terrasses, moltes naus industrials amb grans superfícies de sostre lliure per posar-hi plaques solars. Una empresa pot generar suficient energia per funcionar internament i alhora generar excedents que puguin servir per als veïns i les veïnes de la ciutat. Ho hem fet ja en 22 teulades d’edificis municipals, i ara ho estem començant a fer en algunes empreses privades. El Prat Energia és una empresa mixta, formada per una part comunitària, l’associació dels mateixos usuaris de l’energia; una part pública, la de l’Ajuntament, i una part d’inversors privats, les empreses locals que s’hi estan afegint. Les dues primeres tenim més pes que la tercera, per assegurar que sigui una empresa sense ànim de lucre.
Com a responsable de l’acció municipal dels Comuns, has parlat en alguns textos recents d’impulsar un municipalisme de quilòmetre zero. Què vol dir? No ho és, de quilòmetre zero, tot el municipalisme, sigui del color que sigui?
En el fons diem que la política municipalista ha de ser de proximitat, davant les polítiques que es debaten al Parlament o al Congrés dels Diputats, que són importants, però que no tenen arrelament al territori. Creiem que el municipalisme no ha de ser una eina per a la gran política. Ha de creure que la transformació de la societat es fa des de la proximitat, des de mirar als ulls els ciutadans i les ciutadanes als quals amb la teva acció política canvies la vida, als quals has de donar explicacions cada dia. Reclamem no només més finançament, sinó també moltes més competències: tot el que té a veure amb l’Estat del benestar ha d’estar en mans dels ajuntaments. Les polítiques de cures necessiten cada cop més inversions.
“Alcaldes i alcaldesses de diferents partits ens posem d’acord perquè no tenim tanta influència dels ‘lobbies'”
Dius en un altre article: “Davant d’un neoliberalisme predador, les ciutats són un escenari on reivindicar i garantir el control públic sobre aquells béns comuns que genera el treball col·lectiu”. És bonic, però una mica utòpic que això ho puguin fer els municipis… si fins i tot els estats tenen problemes per garantir el control públic de l’aigua o de l’electricitat!
És utòpic, potser sí; però, si no ens plantegem utopies, no avancem. Alhora és una realitat històrica: les ciutats han estat els motors del canvi al llarg de la història recent. Hem de trobar la manera de continuar sent-ho. El municipalisme fa molta por als estats, a l’Estat espanyol especialment…; recordem que el 12 d’abril de 1931, unes eleccions locals provoquen un canvi de règim. En el règim actual, la descentralització de l’Estat es fa a través de les autonomies, no es fa cap als municipis. Avui encara depenem de l’Administració espanyola, no de la catalana. Les transferències, els cossos d’interventors i secretaris…; tot això encara és de competència estatal. Hi ha por d’avançar més en la descentralització cap a les ciutats. Les ciutats tenim tendència a entendre’ns molt bé, quan ens trobem i treballem plegades. Alcaldes i alcaldesses de diferents partits ens posem d’acord en pocs minuts. Perquè palpem la realitat, no tenim tanta influència dels lobbies com altres àmbits de l’Administració.
Has advocat per una àrea metropolitana amb una governança diferent; en concret, has dit que cal que la ciutadania l’esculli directament en unes eleccions específiques i no indirectament, com fins ara, a través dels municipis que la formen. No creus que això comportaria un enfrontament entre el poder autonòmic i el poder metropolità, com ja va passar als anys vuitanta quan el Govern de Jordi Pujol va abolir la Corporació Metropolitana de Barcelona que impulsava Pasqual Maragall?
És normal que passi això: al Govern català també li fa por la sobirania de les ciutats. Quan les ciutats reivindiquem més sobirania i som capaces d’agrupar-nos en els nostres espais naturals, com són l’àrea metropolitana o fins i tot la regió metropolitana, això s’escapa del control dels qui volen exercir el poder sobre el territori. L’àrea metropolitana ha de tenir molta més capacitat de fer coses, en qüestions com l’habitatge, per exemple. Malauradament, la Generalitat en aquesta qüestió no hi ha estat ni se l’espera en el futur. Per al Prat, que no pot fer-ho tot sol, és bàsic comptar amb l’ajuda i el suport d’un organisme metropolità si vol fer polítiques d’habitatge. Perquè una administració tingui força i sigui més transparent, no hi ha res de millor que sigui escollida de forma democràtica. I una altra qüestió que poso sobre la taula: per què la presidència de l’àrea metropolitana l’ha de tenir la mateixa persona que ocupa l’alcaldia de Barcelona? Per què no pot ser l’alcalde de Cornellà de Llobregat, per exemple? Jo en soc vicepresident, i a mi ningú m’ha votat com a vicepresident, sinó que ens hem repartit els càrrecs en funció d’una negociació política entre els partits representats al Ple de l’AMB.
“Demano al PSC que no caigui en la temptació de repetir la ‘sociovergència’, sinó que miri cap a l’esquerra”
Parlant de sobirania, com veus la situació del conflicte polític Catalunya-Espanya, del 2017 cap aquí? Com analitzes el trencament del bloc independentista a Catalunya i la creació de noves aliances al Parlament, que permetran, per exemple, aprovar els pressupostos del 2023?
Crec que hem superat els blocs, però també crec que tant ERC com el PSC s’han de prendre seriosament que l’eix important de la política catalana és esquerra-dreta i no d’altres. Esquerra sembla que és en el camí: el trencament amb Junts sembla que els acosta cap a la possibilitat d’unes majories progressistes i d’esquerres; ho hem vist en l’acord de pressupostos. Però en el PSC veig la temptació de tornar a mirar cap a Junts. Un cop superat el procés, que els feia xocar, els uns i els altres tenen una tendència natural a buscar-se, allò que anomenem la sociovergència. Això ens abocaria a un govern més dependent dels lobbies i del capital. Demano al PSC que miri cap a l’esquerra, que tant ERC com nosaltres podem ser socis de govern fiables, que ja ho vam fer en el passat; reivindiquem tot allò de bo que es va fer en el tripartit entre el 2003 i el 2010. Ara, amb més perspectiva històrica, ens adonarem de les moltes coses positives que es van arrencar en aquell moment.
Parlem de les expectatives dels Comuns per a les eleccions del 28 de maig. En les últimes, les del 2019, vau obtenir un 9,4% dels vots i 258 regidors, però vau baixar respecte al 2015, l’any del sorgiment dels anomenats municipis pel canvi, en què gairebé vau vorejar el 12% dels vots. Ara sou la quarta formació política en les municipals, per darrere d’ERC, del PSC i de Junts per Catalunya. Us mantindreu en aquest lloc?
Estic segur que serem capaços de créixer en nombre de regidors, no sé si també en percentatge. Si aspirem a ser una força hegemònica, hem d’aspirar a deixar els deu i dotze per cent i arribar als vint i vint-i-dos per cent, que ens situarien en aquesta capacitat d’hegemonia. Barcelona ens ho està posant fàcil, perquè és un mirall on molts pobles i ciutats d’aquest país poden veure com s’avança en drets, com es millora la vida quotidiana de la gent, com les persones tenen més protagonisme, com avancem cap a aquell futur que dèiem utòpic. Fins i tot ens enfrontem als lobbies econòmics. Amb totes les eines i tot el poder que tenen, no només ens hi resistim, sinó que continuem avançant. Barcelona és fonamental per a nosaltres. Estic convençut que Ada Colau governarà quatre anys més la capital, i això també ens dona més possibilitats a la resta de llistes dels Comuns. En un context de política més general, també vull reivindicar el paper que estem fent dins del grup confederal de Podem al Congrés i l’onada d’il·lusió que genera Yolanda Díaz, que ens ajuda a parlar de “polítiques de l’amor” en contra de “les polítiques de l’odi” que està liderant l’extrema dreta. Estic segur que el 2023 serà un bon any electoral per als Comuns. Hem fet bé els deures, i ara ens toca recollir els fruits.
