Marina Garcés i Mar Vallecillos “L’esperança dels futurs possibles”

Mar Vallecillos: Com pensar en el futur, tal com està el món, i no caure en el pessimisme? En aquesta conversa volem fugir del derrotisme i abordar-la des de l’alegria, entre altres coses, perquè, com dèieu des d’Espai en Blanc, “no tenim força per rendir-nos”.  Tot i així, voldria començar sabotejant una mica el títol proposat per la Literal, “L’esperança dels futurs possibles”, perquè a mi la paraula “esperança” no em convenç gaire, pel que conté d’espera passiva…

Marina Garcés: La millor lluita és la que es fa sense esperança, com deia Quico Sabaté. La relació entre lluitar i esperar, entre lluita i esperança, és una relació complexa. Jo mai he escrit des del llenguatge de l’esperança, sinó més aviat des de la confiança, del desig, del vincle. Hem d’interrompre la resignació i l’espera com l’única manera de justificar les nostres lluites.

“La millor lluita és la lluita que es fa sense esperança, com deia Quico Sabaté”

MV: Jo prefereixo voluntat, a esperança. Voluntat implica prendre partit, responsabilitat, desig, voluntat de voler.

MG: La voluntat pot significar, però, dues coses: d’una banda, pot ser la base de la moral i de l’esforç, i de tot tipus d’imaginaris que cal combatre, i, d’altra banda, la idea d’acció sí que seria interessant per contraposar-la a l’esperança. Què passa quan fem? Transformar, sostenir, gestar, tenir cura, tots aquells mons en els quals volem viure. El fer o no fer, més que el ser o no ser, és un lloc des del qual pensar-nos. I aquí els feminismes ens han ensenyat molts imaginaris: l’acció no és només allò que es veu, ni les victòries i les derrotes, sinó que tot aquest anar fent, fent i desfent, tot aquest anar generant, és transformador. La politització clàssica passava per la ment (teoria, idees, programa) i l’acció (execució, pràctica), que sempre havia anat separadament.

MV: Fent, desfent… Amb aquesta reivindicació dels gerundis i la idea que avui ens has proposat en la teva intervenció del futur com un present continu, em ve al cap, fent una mica de broma, una espècie de batalla entre el gerundi i el participi que imaginava quan era petita, en aquell caos de l’estudi dels temps verbals, on se’m feia difícil destriar el present del present continu (quan “camino”, “estic caminant”) i se m’acudia que el participi era un infiltrat en els temps verbals, una cosa acabada, al costat de gerundis i accions inacabades…

MG: Són fantàstics, els temps verbals! El problema és que ens els van ensenyar d’una manera rígida i recitativa. La qüestió dels temps verbals ens permet entendre una cosa interessant: el temps no està marcat si no el diem, si no el conjuguem. Conjugar és jugar a allò que ja ha passat, allò que està passant, allò que passarà, allò que hauria passat si no haguéssim fet… Es poden fer i dir tantes coses amb el temps! Es poden pensar tantes coses amb el temps! Ara, en canvi, estem assumint com a destí i condemna el relat apocalíptic, la idea que tots els futurs han quedat fixats pel passat. Assumim, doncs, el temps pòstum. Només ens queda aquell després que es va estirant fins a la catàstrofe final. Bé, doncs, al contrari, jo crec que no hi ha un sol temps, no hi ha un temps únic, i conjugar vol dir, en sentit polític, multiplicar els temps possibles d’aquestes vides que semblen condemnades a un sol destí: el patiment, la resignació i l’anar cadascú a la seva.

MV: Quan dius que el futur és un present continu, jo entenc que ens estàs dient que allò perillós o allò que hem de témer no és tant l’absència de futur com la realitat d’un present erm, que no generi futur, que no es vinculi amb un possible futur i tampoc amb un passat. Seria una alerta a un temps desvinculat i a la manca de vincle també entre persones i entre causes i efectes dels nostres patiments, no? La idea nuclear torna a ser el vincle…

MG: El temps és relació. El temps es fa humà quan podem relacionar un fet amb un altre, un anar i un venir, un ahir i un demà, i això ho veiem clar en els nens que no entenen el temps perquè encara no saben relacionar coses i no entenen la presència i l’absència perquè no saben buscar allò que no es veu. És clar, què passa avui? Avui, si no hi ha presència, en la imatge, en l’actualitat, a les xarxes, en l’instant, no existeixes. Vivim el temps de l’acumulació d’imatges d’allò que som i d’allò que passa. Però no hi ha absència, no hi ha res que no hi sigui: els morts al Mediterrani han desaparegut, els morts de guerres llunyanes no existeixen. Fins i tot, en la vida quotidiana, el que no he arribat a temps de veure en un missatge de WhatsApp ja m’ho he perdut. Diem coses tan terribles com “arribo tard” a llegir un tuit o un article o a mirar una pel·lícula o llegir un llibre. Tard, respecte a què? Una de les radicalitats polítiques d’avui seria treballar amb la materialitat de l’absència: on és tot allò que no es veu? Ja ens cansa parlar del que ha passat ahir. Ens cansa fer frases massa llargues per narrar el que va passar. Anem sempre contra el temps perquè el temps pesa massa, perquè la història es fa massa llarga, perquè ja estem cansats abans d’explicar res. El que no hi és no deixa cap rastre, i per això ara ens tocaria convertir-nos en detectius per trobar rastres i pistes d’aquells mons comuns en els quals volem viure. I aquí és on el temps es posa en marxa.

“Hi ha presents continus que en realitat són cadenes perpètues, perquè allà s’hi manté la mateixa violència”

MV: Parles d’absències i rastres i penso també en les absències en els cossos i el rastre o la presència del que un cos va perdent… Diu Santiago Alba Rico que els cossos són coàguls de temps, que són els objectes delimitats a través dels quals els humans intentem gestionar el temps.

MG: És una frase molt bonica. Però penso que darrerament hi ha hagut un sobreabús de l’ús del cos com a explicació de tot, en contraposició a l’ànima o la producció mental. I el cos en realitat no és res si no el relacionem amb alguna cosa; el cos és una pregunta, obre la pregunta sobre des d’on ens vinculem amb els altres, més enllà d’allò anatòmic. I el cos evoca la noció de límit, a diferència de l’ànima o el pensament. I també el lloc on trobar-se, el tacte, el límit de la pell. I el present continu ens invita també a aprendre els límits, no tant a imposar-los.

MV: Ens cal aprendre a deixar de negar l’existència de límit. El capitalisme és la promesa de l’absència de límits: del planeta, del que pots arribar a ser (fes-te tu mateix), de les hores del dia (amb unes jornades on hi cap tot tipus de treball i també l’invisibilitzat de les cures)… Ens cal acceptar els límits no des de la derrota sinó com la manera més nítida i plena de viure. Negar el límit és negar-se la vida, quan ens volen convèncer del contrari… Els ecofeminismes ens n’han parlat i, canviant de tema, també ens parlen de la circularitat del temps. Ens diuen que la linealitat del temps pot respondre a una certa masculinització del terme, molt resultadista, enfocada sempre a obtenir un resultat. Tu, parlant del 8-M, ens dius “no és la commemoració d’un passat, sinó la convocatòria ritual d’un cada dia”. Hi estic d’acord… però et reconec que de vegades penso que sí que m’agradaria que les lluites més sovint tinguessin un resultat clar, poder dir més sovint “ja hem arribat”. Com conjugar les lluites i el temps circular amb la necessitat d’interrompre, en el sentit més radical?

MG: Està molt ben plantejat. De què parlem quan parlem del cercle de la vida? Viure és poder tornar… però no vol dir que hagis de tornar, ni tampoc has de tornar al mateix punt. Aquesta circularitat de la vida no és una imatge nietzscheana de l’etern retorn. Aquest és un imaginari que s’aplica a la forma de consumir o, fins i tot, a l’amor. Hi ha un mantra romàntic que reivindica que res no canviï, que l’amor es mantingui igual que el primer dia, que l’amor pugui ser per a sempre. Són imatges que semblen positives… però són molt violentes. Res és el mateix perquè, quan torna, ja ha canviat. Podem jugar sempre al parxís o a fet i amagar, però mai és el mateix joc. Podem veure la mateixa amiga cada mes, i mai és la mateixa conversa. La repetició genera novetat, com deia Gilles Deleuze. Només allò que podem repetir podrà generar novetat, potser fins i tot fins que allò ja no sigui el que era. Ni el mateix lloc, ni la mateixa història, ni les mateixes persones. Aquí, per mi, hi ha victòria. En la repetició podem desaprendre tot allò que ens lliga a fer el mateix una vegada i una altra. Hi ha presents continus que en realitat són cadenes perpètues, perquè s’hi mantenen la mateixa violència, el mateix patriarcat, la mateixa desigualtat, encara que sigui, paradoxalment, sota lleis o llenguatges que semblen nous. El capitalisme ha fet de la innovació el seu mode de funcionament, fer coses noves perquè res no canviï.  

“Cal evitar donar carnets de… Hi ha tantes coses que som i no som que és just en aquest ser i no ser on podem transformar-ho tot”

MV: En els darrers temps, el repartiment de carnets de feminista ha tallat l’aire d’aquí cap allà. Qui pot ser feminista i qui no és una pregunta trampa, ens dius, i hi estic totalment d’acord. Tu la contraproposes amb una altra pregunta: com arribar a ser feminista? Si bé mai es pot acabar de ser feminista, perquè no es pot acabar de ser mai qualsevol cosa. Com analitzes aquesta trampa en què s’ha caigut des de certs feminismes?

MG:  Totalment. Penso que és una de les grans trampes del nostre temps, i que ho està trencant tot, no només el feminisme, sinó altres moviments socials, altres lluites o altres pràctiques com l’experimentació en l’educació. La vida social mateixa està travessada constantment per aquesta passió del ser: sembla que només ens puguem definir per allò que som sempre. I, en canvi, allò que canvia és circumstancial. D’aquí ve tot el problema amb els que reparteixen carnets d’identitat de qualsevol cosa. Hamlet s’equivocava: la qüestió no és ser o no ser. Hi ha tantes coses que som i que no som que és precisament en aquest ser i no ser on poden desplaçar-se, transformar-se, combatre’s, totes aquelles maneres de ser que se’ns han imposat, que ens fan mal, que no ens deixen viure. Per tant, la batalla contra el ser és una qüestió fonamental de la manera com ens entenem els uns i els altres sigui en l’espai que sigui. I, per tant, crec que caldria evitar aquestes batalles per donar carnets de… i per definir identitats que són cada vegada més estretes. “Jo soc d’aquests, i no d’aquests que es diuen així…” Aquest és l’argument del poder. La policia, quan identifica, pregunta qui ets. Vol saber el teu DNI, però també qui ets tu en relació amb aquells cossos anònims que són al carrer, en una casa o on sigui. Aquesta funció, que és de policia, la volem convertir en la nostra manera de ser, o d’arribar a ser feministes, anticapitalistes, ecologistes? Per què no convertim els adjectius en camps d’exploració, de descoberta, de dubtes, de crítica?

MV: Se m’acut que de la mateixa manera que deia el poeta “la poesía es un arma cargada de futuro”, el present, si és continu, si és vinculat, és una arma carregada de futur. Carreguem-la amb bona munició, oi?

MG: I tant. És una arma carregada de molts futurs possibles.

* Aquesta conversa forma part de la inauguració de la Fira Literal de 2024, sota el títol “L’esperança dels futurs possibles”. La Literal, la fira d’idees i llibres radicals, va convertir-se en el desè aniversari en una “festa del pensament crític”, amb la participació de referents com Angela Davis, Vandana Shiva o Sara Ahmed.