28/07/2026 | 07:00
Comences a escriure el teu darrer llibre el 2021, però es gesta en diferents anys, espais (davant d’una bugaderia de Gràcia, prop de Palamós, a Kreuzberg –un barri de Berlín– i davant del mercat de la Llibertat) i no sé si també en moments vitals i personals diferents. Com ha estat el procés?
Acostumo a tenir diversos projectes o idees de llibres, línies d’investigació o dèries i fal·leres que tinc ganes de treballar amb l’escriptura. Llegeixo, prenc notes, passejo, tinc el cap dirigit cap a aquests llocs i vaig veient què passa. Llavors, arriba un moment en què el que estic escrivint es decanta cap a un cantó o cap a un altre. Aquest llibre va néixer fora d’una bugaderia del costat de casa, mentre jo esperava que es fes la bugada, mirant el que hi havia al meu voltant. I em va semblar increïble tot el que hi passava. Tot era possiblement transcrivible o cantable.
Per què has trigat tants anys a fer-lo?
Perquè em costa escriure. Abans que escriptor, soc lector; de fet, jo soc el meu primer lector, i aplico la mateixa mirada al que escric que al que escriuen els altres. Llavors, guixo molt. La poeta nord-americana Louise Glück diu que l’únic exercici clar de l’acte creatiu és negatiu: guixar. Quan escrius alguna cosa i t’adones que no està bé, t’hi has de tornar a posar, i això pot arribar a ser molt desgastant. Al final, si passes molts dies així, acabes dient “no en tinc ni puta idea, soc un frau, no tornaré a escriure mai més”. Al principi pot destarotar molt, sobretot si desconeixes que aquest és un sentiment compartit amb la majoria dels creadors. El procés creatiu requereix temps perquè les coses estiguin en guaret. Hi ha gent que té la necessitat de publicar, d’estar a la indústria, i hi aplica altres criteris, però per mi és una cosa tan important i tan desvinculada de les lògiques del mercat que he estat cinc anys per escriure 70 pàgines.
El resultat és Descripció del món, un llibre que prové d’una glosa del vers de Max Jacob “La veritat sempre és nova”. Què vol dir per a tu aquesta idea?
El contrari del dogma segons el qual “el món és com és” i “ja està tot fet”. Els essencialismes, les ortodòxies, presenten unes veritats eternes, però això és fals: la veritat és sempre nova, està en transformació permanent. Si alguna cosa defineix allò que és viu és, precisament, el canvi. I això és l’antidogma i l’antifeixisme.
“Al llibre hi ha una certa voluntat antiapocalíptica: ens diuen que ja està tot perdut, i jo dic que no, que podem plantar-hi cara”
Has definit el llibre com una “impugnació de la literatura del jo”. Per què no t’agrada aquesta literatura?
No m’agraden les modes, ni que els processos creatius estiguin subjugats a una lògica de mercat. El potent de la creació i de la vida és que són perquè sí. Que hi hagi modes que et diguin com has de fer les coses em sembla un rotllo patatero. Com a escriptor, és guapo aportar alguna cosa que no sigui la que ja s’està fent a dotzenes. És a dir, en comptes de fixar-te en les tendències per apuntar-t’hi, guanyar diners i fama, potser l’interessant és treure el nas, ensumar i veure què és el que falta.
“Mirar cap enfora”, que dius.
Mirar cap enfora, per començar, per veure com està l’ecosistema cultural en què t’insereixes. I també contra la idea egotística del creador –“M’ha vingut això, i tinc la necessitat d’expressar-ho”–, contra la cosa romàntica de les muses, del gest que només pot fer aquest autor, perquè és el geni. A mi m’interessa la persona que viu en una societat, està pendent dels altres i del que es fa per veure què hi pot aportar.
Malgrat que hi ha moltes peces dintre de l’obra que són de pura denúncia, la sensació és que has construït un relat molt accionador i amb molta visió col·lectiva. “Al món s’hi entra per l’assemblea d’un sindicat d’habitatge”. “Som nosaltres, màquines de sentit, que donem sentit al món”. Hi ha molt poc fatalisme al llibre.
Sí que hi ha una certa voluntat antiapocalíptica. Altre cop, contra el discurs imperant. Ens diuen que ja està tot perdut, i jo plantejo que no, que podem plantar-hi cara. No ho faig ni d’una manera conscient, en el sentit que no pretenc escriure una cosa que mobilitzi; el que sí que és conscient és que no vull participar en el relat que no hi ha res a fer. Crec que vivim un moment d’un discurs molt uniforme en l’àmbit literari, com dèiem abans, però també en l’ideològic i en la forma com se’ns explica el món. I se’ns explica així perquè, en cas contrari, no funcionaria la màquina de valors neoliberal. Ens tranquil·litza molt veure una pel·lícula apocalíptica des del sofà, perquè, de cop, les nostres vides de merda ja no ens semblen tan de merda. Almenys no estem lluitant per la gasolina o pel menjar.
“L’hipòcrita són les polítiques del PSC-PSOE. És un enemic molt més ‘xungo’ que Convergència o el PP”
Quan vas rebre el premi Jocs Florals de Barcelona al Saló de Cent, vas aprofitar el moment per donar les gràcies als qui “col·laboren amb el barri de Vallcarca i contra la gentrificació”, aportant recursos per “eixugar les multes derivades de la persecució policial”, impulsades pel mateix consistori on se t’estava premiant. Hi ha un punt d’hipocresia en això?
El punt d’hipocresia no està en el fet del premi: l’hipòcrita són les polítiques del PSC-PSOE. És un enemic molt més xungo que Convergència o el PP, que clarament són de la patronal. De sobte, et trobes un PSC que defensa que l’eix vertebrador del seu mandat és l’habitatge, i després desnona gent d’edificis de titularitat municipal sense oferir-los una alternativa d’habitatge. És molt difícil lluitar contra una serp així. El discurs de Collboni és una meravella, sembla que treballi pels barcelonins, però és que nosaltres no necessitem el Tour de França, ni el papa, ni la Fórmula 1, ni l’ampliació de l’aeroport. El partit socialista té la cobdícia infinita del capitalista neoliberal, que es tregui la puta mascareta! Aquí hi ha la hipocresia, que també hi és en el discurs de la inseguretat.
Què vols dir?
Al telenotícies d’ahir deien per enèsima vegada que la delinqüència ha baixat un 11%, però que la sensació d’inseguretat puja. I, en comptes de preguntar-se per què, expliquen que hi ha hagut uns quants crims amb armes. Uns quants són nou a l’any. En comptes de preguntar qui fa campanya a partir d’aquesta sensació i qui se’n beneficia –Verisure, la indústria de l’armament, els partits feixistes–, abonen aquesta idea. Això té a veure amb l’accés i l’excés d’informació. Hi ha un conte de William Jacobs, de principis del segle XX, que es diu La pota de mico, i que agafa aquesta idea de vigila el que desitges, perquè es pot fer realitat. La pota va concedint desitjos, però són enverinats.
“Podem tenir tota la tecnologia a l’abast; però, si no tenim una idea de món compartida, farem servir aquesta eina per a l’horror”
D’acord.
Espero arribar a bon port.
Endavant.
El que avui considerem tecnologia abans s’havia considerat màgia. Fa 50 anys, si t’haguessin dit que a la butxaca hi tindries tot el saber del món, hauries dit: “Uau! Això no només és increïble, sinó que també és una cosa bona i desitjable. És pura màgia”. Ara ho tenim, però ens passa el mateix que amb La pota de mico. En lloc d’utilitzar la informació d’una manera creativa i interessant, el que fem és doomscrolling i jugar a un joc d’una granoteta. Ho podem tenir tot a l’abast; però, si no tenim una idea de món compartida que no es basi en valors que ho destrossen tot, farem servir aquesta eina meravellosa per a l’horror. I les conseqüències d’això són terrorífiques. Si nosaltres dos som aquí, asseguts al banc, amb tots els sentits atents, la informació que rebem és informació neta. Per contra, si mai no tenim aquest vincle amb la realitat, perquè portem auriculars a les orelles i els nostres ulls miren un vídeo que està mediat per tal que ens sentim com una merda i així comprem més i no protestem, arribem al punt on som: alienació global terrible, de la qual els partits polítics s’aprofiten. És molt fumut, això, i ho hem de detectar, perquè, si destronem aquesta forma de fer, de sobte escoltem, parlem i no repetim la merda que ens han posat al cap, com la qüestió de la inseguretat.
Torno a la Vallcarca de què parlaves en el discurs i al procés de gentrificació que s’hi està produint. Què ha passat en els últims anys en aquest barri?
Vallcarca va viure un barricidi a la primera dècada dels 2000 amb una espècie de pinça entre un pla urbanístic de merda, que es va carregar al centre històric, i les pràctiques especulatives de Núñez i Navarro, que té aproximadament el 70% dels solars. Es podria pensar que, un cop ja ha estat tot destruït, no hi ha res a fer, però resulta que els veïns que havien quedat entre les runes es van organitzar perquè la reconstrucció del barri no quedés en mans dels especuladors o d’un consistori que va de bracet dels especuladors. Quan hi ha hagut revolucions, s’han estripat o cremat els títols de propietat dels terratinents que acaparaven les terres. Això és el que ha passat en totes les lluites al llarg de la història de la humanitat: es fan per la terra, pel dret a viure en un lloc, impugnant la idea que pot venir algú més ric i arrabassar-nos-el. Aquesta idea, que és “revolucionària” en una societat capitalista, també és de mínims i volem que corri.
Ara aniràs a viure a Vallcarca amb la cooperativa d’habitatge Ruderal, que va lluitar per la cessió d’un solar municipal al barri. Però tu ets de Gràcia.
Vaig néixer al carrer de l’Or, al costat de la Virreina, i l’any 1981, amb els meus pares i els meus germans, ens vam traslladar a viure a una zona que et semblarà increïble quan et digui quina és. Bàsicament, perquè avui és increïble pensar que una mare il·lustradora i un pare professor d’institut i traductor poguessin llogar un pis de 200 metres quadrats a Muntaner amb Via Augusta.
Hòstia!
És clar, qui viu a Muntaner amb Via Augusta des de fa 25 anys? Gent riquíssima, perquè els lloguers són siderals i comprar un pis és impossible. Llavors, moltíssima gent que vivia a l’Eixample era penya que no tenia calés, que no eren empresaris, que no eren rendistes, que no tenien propietats. Pagaven el lloguer i no compraven el pis perquè no volien ser propietaris, o perquè creien que les nostres democràcies europees garantirien l’habitatge, que l’especulació no els faria fora.
“O plantem cara, o ens expulsaran fins als extrems del cosmos”
Ull clínic.
Sí. Moltes vegades penso que si els meus pares haguessin comprat el pis als vuitanta, jo ara no estaria patint tant. Però això seria un “em salvo només jo”. La salvació mai és individual; sempre ha de ser col·lectiva. Hem d’acabar amb el discurs segons el qual, el que jo tinc, que s’ho quedin els meus fills, i la resta que es foti. Això és una versió del “primer els de casa”, que implica una noció atomitzadora i terrorífica que es carrega la societat.
De fet, la meva reacció d’incredulitat quan m’has dit que vivies en un pis al carrer Muntaner és la mateixa que jo experimento quan dic que he viscut tota la vida al Poblenou fins ara, que m’han expulsat. Encara que, a tu, el terme “expulsió” no et mola gaire.
No he trobat encara una manera més bona d’anomenar-ho, però em grinyola una mica, i això em fa pensar que és un verb que hem d’acompanyar d’alguna altra cosa, perquè no s’entengui com una espècie de moviment natural. “La muntanya va esllavissar-se i vam haver de marxar d’allà”. “Hi va haver un tsunami i no ens hi podem quedar”. Hi ha alguna cosa d’ineluctable en el verb “expulsar”, tal com l’estem fent servir. La qüestió és que no podem anar marxant de casa nostra, perquè el capitalisme és infinitament voraç i no entén que, si colla tant des del punt de vista econòmic, només arriba un tipus de gent als llocs i allò es mor de pena. Llavors, o hi plantem cara i ho aturem, o ens expulsaran fins als extrems del cosmos. Hi ha d’haver nuclis resistencials a tot arreu, i hem de prioritzar el fet de negar-nos que ens fotin fora.
Al pòdcast Santa Eulàlia, de VilaWeb, deies que davant de la gentrificació només hi ha dues opcions: o trobar una sortida personal, o quedar-te a Barcelona i unir-te als moviments de lluita per l’habitatge. Però fa la sensació que està guanyant la primera opció.
Sí, és clar, però no té per què ser així.
“Si les terceres residències impedeixen que puguem viure en un lloc, doncs potser les ocupem, les cremem, o en rebentem els panys”
Tenim agència per canviar-ho.
Exacte. Tots els grans canvis s’han produït quan molta gent ha dit que no, que som molts el que no estem d’acord amb la idea que els diners ho compren tot. Mira, ahir parlava amb un amic que fa un treball sobre el Pirineu i ha descobert que el 95% dels seus pobles estan ocupats per terceres residències…
…Terceres?
Terceres. La gent d’aquests pobles no poden viure-hi perquè ha vingut un senyor de Barcelona, que ja té una casa a la Costa Brava, i ara n’ha adquirit una altra al Pirineu. A veure, és cert que des del nostre àmbit ideològic, anticapitalista diguem-ne, hem decidit que matar no està bé. OK, no ho està: pacifisme. I ara que el tema està en auge, és molt important tornar a dir que no volem fàbriques d’armes enlloc i que no volem guerres. D’acord. Però boicot, sabotatge i acció directa crec que són les nostres armes, perquè amb discursos, tuits i manis no n’hi ha prou. Si les terceres residències impedeixen que jo pugui viure aquí, doncs potser les ocupo, les cremo, o en rebento els panys. “Ai, hòstia, Martí, quines coses que dius!”. Perdona, però és que, si no fem això, la violència s’exerceix en contra nostre d’una manera tàcita: se’ns expulsa, que és la cosa més violenta del món. Doncs, al respecte, podem fer-hi moltes coses. Es tracta de recuperar per tots els mitjans el que ens ha estat arrabassat, perquè és un procés reversible. I potser no és simpàtic, potser no és agradable; però, si només fem el ploricó, donem la partida per perduda.
En cas contrari, impera aquesta visió pessimista –qui s’ho pot permetre–, o rondinaire: “Hem perdut Barcelona, ja no hi ha res a fer”.
No sé qui deia allò de “no em puc permetre no tenir esperança”. El nihilisme, al final, és per a algú que té una mica de coixí. La resta no ens el podem permetre. És una posició molt conservadora i molt desmobilitzadora.
Tens nostàlgia d’aquella Barcelona de quan eres petit?
La nostàlgia, en la meva vida, ha sigut una força molt poderosa que he hagut de treballar-me, perquè també és molt desmobilitzadora. I, igual que l’apocalipsi, són les tendències. S’inventa un passat bonic que realment no va ser. I, en el cas de les ciutats, tenir nostàlgia és no entendre com funcionen. Sempre han sigut un lloc on passen moltes coses en poc temps i estan en transformació permanent: aquest és el moviment natural d’una ciutat. Ara, sota quin paradigma canvien? És aquí on hi hem d’incidir. El problema no és que ja no hi hagi tavernes medievals a Barcelona, sinó que tot s’uniformitzi amb Starbucks, Natura i Louis Vuitton, i que vagis pel passeig de Gràcia i sigui igual que el carrer principal de qualsevol capital del món. Això és un espant, perquè perdem en diversitat cultural. Pretendre que les ciutats no canviïn és un error, però no volem que els canvis siguin a favor dels rics i del monocultiu internacional.
“Les ciutats seran llocs meravellosos, però no vull que les gaudeixin els multimilionaris: vull aquest luxe per a tothom, res d’exclusiu”
Ho entenc.
Hem de comprendre el funcionament de les ciutats i aplicar-hi criteris de correcció, però no tenir nostàlgia d’aquells temps en què Barcelona era absolutament pol·luïda, absolutament subjugada al cotxe. Jo tinc claríssim que les ciutats seran llocs meravellosos, verds, amb mogollón d’arbres i plaques solars. Hi haurà tot això, i no vull que això ho gaudeixin els multimilionaris: vull que ho gaudim tots, vull aquest luxe per a tothom, res d’exclusiu. Res.
Però és cert que a vegades es confon transformació amb uniformització. Pensava en una cosa que a tu et mola molt: el cafè. Segons les xifres del perfil bcncoffeeguide, hi ha més de 500 cafeteries d’especialitat a Barcelona, que s’han multiplicat en pocs anys. Quina opinió et mereixen?
És molt interessant anar als factors que fan que la gentrificació es doni. El cafè torrefacte terrorífic que hi ha hagut aquí fins fa deu anys era fastigós i s’hi guanyaven molts diners. És una cosa factual que els cafès d’especialitat són extraordinàriament més bons, perquè no provoquen que te’n vagis a cagar instantàniament. Llavors, què gentrifica? La gent et pot dir que ho fa el fet que la tassa costi 3 euros, i és cert que és car. Però si el cafè és de comerç just i la persona que el fa està pagant als treballadors en origen un preu digne, doncs resulta que això és el que costa èticament el que estàs bevent. Què vull dir amb això? El tema del preu és superimportant, però hi ha molta gent amb consciència política que compra les coses barates sense tenir en compte res més. Jo crec que, en comptes de fotre’t tres birres Estrella en un lloc on les condicions laborals dels cambrers siguin horroroses i la penya estigui allà fent més hores que un rellotge, és preferible que te’n fotis una que s’ha fet en una fàbrica d’aquí, i que potser és més cara, però estaràs pagant un preu just per una cosa guai.
Vols dir que no és el preu (o, com a mínim, no sempre) el que gentrifica.
Jo vaig a un lloc de cafès aquí al costat i recordo que el primer cop que el vaig veure, per l’estètica de cafeteria d’especialitat, vaig pensar que era un puto horror. Vaig trigar molt de temps a entrar-hi, però un dia vaig voler tastar-lo i vaig descobrir que el portava una parella nascuda al barri i que simplement hi feia cafè d’especialitat. A mi em sembla molt bé que els veïns hi anem a prendre bon cafè i no permetem que només hi hagi clientela expat/colons o gent molt rica parlant en anglès mentre per telèfon fa negocis a Tòquio. Això crec que és el que gentrifica i segrega: quan l’ambient, la llengua o la retolació generen bombolles de persones que no volen tenir cap mena de relació amb el barri on viuen.
“L’individualisme capitalista genera violència i és la base de com es gentrifiquen, es colonitzen i es perden les ciutats”
Per què dius “colons” per referir-te als expats?
Els processos de colonització es fan a través dels calés i a través de les armes. Històricament, els imperis han conquerit territoris per mitjà de les armes, però també comprant les terres per instal·lar-s’hi i transformar-les. Que un ianqui es traslladi a Barcelona no el converteix immediatament en un colon, sinó la manera com treballa, com parla amb els veïns, com es relaciona amb la cultura pròpia del país, com interpreta la ciutat, si la concep des d’una perspectiva extractivista i com si fos intercanviable per qualsevol altra ciutat del món, o no. Això farà que sigui un colon o un veí més, una persona de qui directament en podrem dir barceloní. La diferència és el com, no tant el què. Hi ha gent que s’instal·la un temps en un altre país perquè li convé, perquè és més barat que el lloc d’on ve, i no té en compte res més que això. Aquí tornem a l’individualisme capitalista que tanta violència genera i que és la base de com es gentrifiquen, es colonitzen i es perden les ciutats. I també les llengües.
La situació del català és un exemple clar d’això que dius.
Sí, però passa a tot arreu. És com si només hi hagués tres idiomes: l’anglès, el xinès i l’espanyol. Tota la resta és com “Què és aquesta merda provinciana?”. “Que pesats que sou amb el català!”. Jo parlo en català amb tothom i encara hi ha gent que se sorprèn. “Tú eres catalán, catalán, eh”. Què vols dir? Que no t’estic parlant en castellà quan fa deu anys que vius aquí? No penso fer-ho. Jo sempre havia tingut la cosa aquesta de parlar en castellà amb la gent que no viu aquí i és castellanoparlant, fins que un dia vaig anar a un seminari de traducció a l’illa de San Simón, prop de Vigo. Hi traduíem poemes de Jesús Castro, un poeta gallec, i entre nosaltres parlàvem sempre en castellà. Però un dia vam decidir que ell em parlaria en gallec i que jo ho faria en català, i ens vam entendre perfectament. A partir d’aquell moment, vaig fer el clic amb el castellà també. No em dona la gana que, de sobte, aquesta llengua hagi esdevingut la llengua de comunicació universal a Catalunya. Doncs no. Parlaré català, i ja veuràs com m’entendràs.
És que és l’únic lloc del món on ho podem fer, a més.
Si no parlo català als Països Catalans, on ho faré? I crec que és molt transformador, perquè molta gent que al principi ho rep com una violència, perquè els han menjat el coco dient-los que això ho fem per tocar els collons, al cap de poc cauen del cavall.
No et molesta el relat segons el qual no hauríem de ser tan taxatius perquè, d’aquesta forma, no fem simpàtica la llengua?
No és una qüestió de simpatia; és una qüestió de lleis. Ningú no hauria de poder viure com un bolet en un altre lloc. Seria meravellós que, quan la gent vingués, li diguéssim que s’han d’apuntar a cursos de català, fer-se d’una associació, respectar la cultura del país. I si no tothom pot anar a les classes, doncs que una persona vagi als llocs de treball a fer-hi una hora de conversa al dia. Això costa zero, comparat amb els calés que costa el port de multimilionaris que hi ha a la Barceloneta. I què passa si a algú no li ve de gust? Doncs em sap greu, però la societat no es pot regir pel que a cadascú ens vingui de gust. Necessitem que tothom sàpiga la llengua, perquè això crea cohesió, crea relació i crea vincle.
