01/06/2026 | 07:00
La competència a l’hora d’atreure capitals i talent professional fa que molts països aprovin legislacions similars a les dels paradisos fiscals o territoris de baixa tributació. I, en aquesta cursa, Barcelona s’ha posicionat com una les àrees més atractives on instal·lar-s’hi. Això genera una desigualtat impositiva entre els diferents tipus de residents o l’existència d’espais lliures d’impostos, com ara les zones franques, els consolats i els duty free.
Panamà, Samoa, Vanuatu o les illes Verges. Són alguns dels paradisos fiscals que formen part de la darrera llista que al mes de febrer passat va elaborar el Consell Europeu. No hi apareixen, però, ni Irlanda, ni Luxemburg ni Malta, estats membres que duen a terme pràctiques fiscals similars, segons apunten organismes com Oxfam o Tax Justice Network.
En aquest rànquing no hi trobarem ciutats com ara París, Berlín, Roma o Barcelona. No obstant això, la competència per captar inversions en un món globalitzat fa que les diferents administracions públiques —estatals, autonòmiques o municipals— aprovin lleis específiques per atreure capitals internacionals. I ho fan a través d’uns estímuls fiscals que repercuteixen en la recaptació d’impostos amb els quals dur a terme polítiques socials redistributives.
La cursa entre governs genera desigualtats impositives entre els habitants d’una mateixa ciutat. I Barcelona n’és un clar exemple. Al fet que un veí de Pedralbes visqui nou anys més que un de Torre Baró, hi hauríem de sumar un reguitzell d’exempcions fiscals en funció de si parlem de residents o de turistes. Però, també, de determinades mercaderies o productes que entren a través del port o que es poden adquirir a les terminals de creuers o a l’aeroport.
Turistes lliures d’impostos
Per estimular el consum entre els visitants extracomunitaris, la majoria dels països de la Unió Europea compta amb serveis com el tax free o el duty free. Una de les ciutats que més se’n beneficien és Barcelona. El primer consisteix a reemborsar l’IVA de les compres efectuades a la ciutat, sempre que siguin productes relacionats amb la moda, l’electrònica o les joies. Això converteix les botigues exclusives del passeig de Gràcia en un pol d’atracció per a aquest perfil de client, en detriment del comerç local.
L’empresa líder en la gestió del retorn d’aquest impost és Global Blue. Aquest tràmit es pot fer a les terminals de l’aeroport o a l’oficina que Turisme de Barcelona té al centre de la ciutat. En aquest cas, només en efectiu. Global Blue disposa de dos punts: el Vip Lounge del passeig de Gràcia i una sala a la novena planta d’El Corte Inglés de la plaça de Catalunya. A preguntes de CRÍTIC, els responsables de l’oficina catalana de Global Blue reconeixen que el turista pot aconseguir un retorn de fins al 90% de l’IVA, tot i que el més habitual és una forquilla que oscil·la entre el 8% i el 15% de la taxa oficial aplicada. Lluny, doncs, del 21% de l’impost, ateses les comissions que es queda el mitjancer.
Respecte a l’anomenat duty free, no cal fer cap tipus de gestió un cop efectuada la compra. El descompte s’aplica en el mateix moment de l’adquisició del producte, prèvia presentació del passaport. Bàsicament, això afecta l’alcohol, el tabac i els perfums. També se’n beneficien els passatgers extracomunitaris. Estan exempts del 21% de l’IVA, així com d’altres impostos especials. Es du a terme a les botigues situades en “zones internacionals” d’aeroports o de terminals de creuers, però també en ferris, avions o ambaixades.
L’alcohol i el tabac estan exempts del 21% de l’IVA als ‘duty free‘ de les terminals de creuers o de l’aeroport
Conversem amb R. A., les inicials d’una treballadora que ha tingut càrrecs de responsabilitat en una empresa distribuïdora de productes duty free i que s’estima més restar en l’anonimat. Ella ens comenta: “De les set terminals del port de Barcelona, l’A i la B disposen de botigues de 500 metres quadrats cadascuna, amb l’afegit que són walk through (zona de pas), fet que multiplica les vendes en ser un espai de pas obligatori per a tots els passatgers. De fet, Barcelona és el primer port d’Europa en nombre de creueristes i un dels més importants del món”.
Aquests espais exempts d’impostos no són pas exclusius d’aquests dos tipus d’instal·lacions. La nostra interlocutora hi afegeix: “Abans de Nadal, jo m’encarregava de visitar diferents ambaixades a Lisboa perquè el personal encarregués alcohol i tabac. Són aquestes zones o territoris de ningú a efectes fiscals. Una disbauxa. També vaig ser a la ciutat de Mostar, a Bòsnia, durant la guerra dels Balcans. A l’interior hi havia botigues lliures d’impostos com si fos el Prat o el port. I també passa a les bases militars de Rota (Cadis) i de Morón (Sevilla)”.
Les ambaixades, situades a les capitals d’estat, no són pas les úniques que se n’aprofiten, d’aquestes rebaixes impositives. Els consolats també ho fan. I Barcelona és la tercera ciutat amb més nombre de legacions d’aquest tipus, només superada per Nova York i Hong Kong. N’hi ha un centenar. Aquestes vendes, en el cas dels consolats, l’Agència Tributària espanyola les limita a 9.000 cigarretes trimestrals (o 65 cigars purs) per a cadascun dels treballadors de l’oficina. En el cas dels licors, el topall són 90 litres (o 30, si es tracta de vi escumós).
Els productes que estan exempts de taxes als duty free són l’alcohol, el tabac i els perfums. No obstant això, la nostra testimoni puntualitza: “A Barcelona, els perfums no surten a compte en els duty free, a diferència de França. Fins i tot poden ser més cars en aquests llocs que no pas en qualsevol botiga de la ciutat. Això és causat per la política de rebentar preus que va dur a terme l’empresari malagueny Juan Ricardo Hidalgo, propietari de les perfumeries Primor”.
Aquest negoci beneficia les empreses subministradores, el cos consolar o el mateix estat. Sense anar més lluny, i segons el darrer informe d’AENA del 2025, els ingressos obtinguts pels lloguers de les botigues lliures d’impostos dels aeroports espanyols van ser de 483 milions d’euros, prop d’un 8% més que en l’exercici anterior. Malauradament, el gestor aeroportuari estatal no desglossa dades per cadascun dels aeroports.
Una Zona Franca sense IVA ni aranzels
El Consorci de la Zona Franca (CZF), entitat estatal, gestiona el polígon industrial del mateix nom que es troba entre el port de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat. Hi ha instal·lades més de 300 empreses: Amazon, Seat o Iberdrola, entre d’altres. Funciona com qualsevol polígon, a diferència de l’anomenada Zona Franca Duanera (ZFD), un espai de 160.000 metres quadrats dins dels 6 milions de metres quadrats que formen la Zona Franca esmentada. Està dividida en dos recintes, batejats amb els noms d’Álvarez de la Campa (en al·lusió al primer president de la centenària entitat estatal) i Delta 1.
Segons fons del CZF i la ZFD consultades per aquest mitjà, els principals avantatges fiscals són la suspensió temporal d’impostos, com ara els aranzels o l’IVA. Això vol dir emmagatzematge, manipulació i transformació sense necessitat d’abonar cap d’aquestes taxes mentre hi romanguin o surtin cap a un país no pertanyent a la Unió Europea.
Les empreses que operen a la Zona Franca Duanera gaudeixen de la suspensió temporal dels aranzels o de l’IVA
Aquests privilegis fiscals, ja els exigia el Consell de Cent a principis del segle XVIII, però no es materialitzarien fins al 1916 davant la pressió exercida per Foment del Treball Nacional al govern espanyol de l’època o a l’aleshores rei Alfons XIII. La patronal catalana parlava d’establir una zona neutral a tocar del mar on els “gravámenes han de reducirse a la expresión más limitada posible”, perquè, en cas contrari, els vaixells “huirían de ella como de puerto apestado”.
Entre les empreses que operen dins d’aquest recinte especial, n’hi ha moltes de dedicades al transport de mercaderies, sobretot amb el Marroc i Tunísia, com Veirat Cover-Trans SL, o firmes de consultoria internacional, com BB&R Consultores. També n’hi ha d’importació i exportació de begudes alcohòliques, com Iber Licor SL, a banda de restaurants, una oficina del Banc de Sabadell o uns magatzems del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). La pinacoteca d’art en fa ús des del febrer del 2003. Disposen d’una superfície de 497 metres quadrats i estan ubicats a l’edifici A, carrer 5, sector C.
Segons fonts internes del museu ubicat al Raval, el magatzem no aprofita cap dels privilegis fiscals que fan servir les altres empreses instal·lades. És un més dels molts espais que tenen a la província de Barcelona per desar-hi una part del seu fons. El fet que sigui a la Zona Franca Duanera és degut a temes de condicionament de la nau, control de temperatura o humitat. A banda de la seguretat pròpia de la ZFD, al recinte hi ha una comissaria de la Guàrdia Civil que el vigila les 24 hores del dia. Totes les obres que hi arriben per ser exposades amb posterioritat a les sales del centre de la plaça dels Àngels de Barcelona compten amb el respectiu règim d’importació temporal. I, un cop acabada la mostra, asseguren que l’Agència Tributària hi contacta per saber si aquella peça es nacionalitza o retorna al seu propietari, sigui aquest un particular o una institució.
Des de la ZFD, en canvi, afirmen que el MACBA “realitza importacions temporals d’obres d’art lliures d’impostos per a les exposicions, ja que, després d’aquestes cessions temporals, les peces tornen al seu lloc d’origen”. El representant duaner i expert en comerç internacional Igor Iturralde confirma a aquest mitjà que “si es tracta d’obres d’art procedents de fora de la Unió Europea, poden romandre al magatzem sense abonar drets d’importació, ni aranzels ni IVA. Això sí, un cop surten físicament cap a l’exposició, canviarien de règim duaner, tot passant al d’importació temporal. Però, tenint en compte que és només per a aquest fet i després tornarà al magatzem o al seu lloc d’origen fora de la Unió, també està emparada en l’exempció total”. I, en relació amb la seguretat, aclareix: “Si bé hi ha membres de la Guàrdia Civil a la ZFD, qui se n’encarrega és el Servei de Vigilància Duanera, un cos policial armat que és qui té la competència i depèn del Departament de Duanes i Impostos Especials”.
Golden Visa, ‘expats’ i ‘llei Beckham‘
Un altre tipus de legislació especial per atreure inversors, sobretot en el sector immobiliari, és la coneguda Llei d’emprenedors del 2013 (Llei 14/2013). Aquesta norma, que facilitava l’obtenció del “visat de residència” o Golden Visa a canvi d’adquirir un immoble, va generar recel entre la població autòctona davant les dificultats d’accedir a un habitatge. Va estar activa fins al 3 d’abril del 2025, quan es derogava a través de la Llei orgànica 1/2025.
El sol·licitant i la seva família més propera podien obtenir el permís de residència per un període de dos anys, renovable a cinc més, sempre que fessin una inversió de com a mínim mig milió d’euros en propietats. El tràmit podia enllestir-se en només un parell de mesos. Un cop obtingut, permetia la lliure circulació per tot l’espai Schengen, amb l’afegit que l’inversor no estava obligat a viure en el territori espanyol.
Milers de ciutadans extracomunitaris han obtingut visats de residència pel fet d’invertir més de mig milió d’euros en immobles (2013-2025)
Al llarg d’aquell període (2013-2025), es van concedir més de 25.000 visats a tot l’Estat. La majoria dels receptors s’han instal·lat a Barcelona, seguida de Madrid i de Màlaga (sobretot, Marbella). Per nacionalitats, hi predominen els russos —fins a l’inici de la guerra d’Ucraïna—, seguits dels xinesos i dels iranians. En el seu últim any de vigència, la mitjana del valor dels actius immobiliaris adquirits va ser de 662.000 euros.
La que sí que continua activa és la Llei d’impatriats, altrament anomenada llei Beckham, pel nom d’uns dels primers a beneficiar-se’n: el futbolista del Reial Madrid David Beckham. Va ser aprovada el 2004 i permet als estrangers comptar amb un règim fiscal especial, sempre que resideixin al país durant un període superior a 6 mesos (o 183 dies) per any. Això implica abonar l’IRPF pels ingressos obtinguts només a Espanya i no pas en altres països, un fix del 24% fins als 600.000 euros, quan per a la resta dels ciutadans oscil·la entre el 19% i el 47%, en cas de superar-ne els 300.000 euros. Es poden acollir a aquest règim especial durant un període de sis anys.
Societats immobiliàries amb catifa vermella fiscal
Van néixer per estimular la inversió en un mercat immobiliari enfonsat després de la crisi del 2008. Sobretot, per atreure capital estranger que apostés pel mercat del lloguer, a imitació de les companyies nord-americanes anomenades REITs (Real Estate Investment Trusts). Les SOCIMI (societats anònimes cotitzades d’inversió immobiliària) es van regular a l’Estat a través de la Llei 11/2009. Per constituir-ne una, cal un capital mínim de 5 milions d’euros, sigui en metàl·lic o en immobles. Cotitzen en el mercat secundari de valors.
Les SOCIMI només tributen un 1% de l’impost sobre societats i tenen bonificat el 95% de l’impost sobre transmissions
És un altre dels vehicles d’inversió que compten amb importants avantatges fiscals. L’antropòleg i codirector de l’IDRA (Institut de Recerca Urbana de Barcelona) Jaime Palomera n’assenyala alguns: “Tenen un règim especial que els permet tributar només l’1% de l’impost sobre societats, en lloc del 25%, a banda de tenir bonificat el 95% de l’impost sobre transmissions patrimonials o l’impost sobre actes jurídics documentats. Això els permet acumular encara més actius immobiliaris destinats al mercat de lloguer”. L’autor del llibre El segrest de l’habitatge continua: “A banda dels avantatges de les SOCIMI, hauríem de sumar-n’hi d’altres dins el sector immobiliari. Sense anar més lluny, tots els rendistes, siguin grans o petits tenidors, abonen només el 50% de l’IRPF. I els pisos turístics gaudeixen d’un IVA reduït del 10%, sempre que no ofereixin serveis similars al d’un hotel. És a dir, la gran majoria”.
Entre les SOCIMI espanyoles més importants figuren Merlin Properties i Colonial SFL. Aquesta darrera és d’origen català i té el fons sobirà de Qatar QIA i CriteriaCaixa com els accionistes principals.
Del Primavera Sound a l’Any Gaudí, passant pel Casino de Barcelona
La celebració de la Copa Amèrica el 2024 va generar una forta oposició entre alguns col·lectius de la ciutat. Entre les queixes, la privatització de l’espai públic o l’esponsorització d’un esdeveniment de caràcter elitista per part d’institucions públiques com ara l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona o la Generalitat de Catalunya. A més a més, va tenir unes xifres d’assistència o un retorn econòmic que no van complir les expectatives previstes per les mateixes entitats organitzadores. Una d’aquestes, Barcelona Global, va aconseguir gairebé 2 milions d’euros en subvencions.
L’esdeveniment va rebre la consideració d’AEIP (Acontecimiento de Excepcional Interés Público) per part del Govern espanyol, una figura reservada a determinades activitats culturals, esportives o socials que va guanyant terreny dins del cada cop més estès model de col·laboració publicoprivat. Els AEIP tenen l’origen en els Jocs Olímpics o l’Expo de Sevilla del 1992. És un model on surt beneficiat el mecenatge empresarial, a través d’incentius fiscals.
Les empreses que patrocinen esdeveniments d’interès excepcional tenen una reducció del 45% en l’impost sobre societats
Entre els esdeveniments aprovats per l’executiu actual, i que tindran lloc a Barcelona, figuren les commemoracions del 25è aniversari del Primavera Sound o del projecte Petit Liceu, el Centenari Gaudí 2026, el Barcelona Mobile World Capital amb motiu dels 20 anys del primer Mobile World Congress (MWC) o el nomenament de Barcelona com a Capital Mundial de l’Arquitectura. En la majoria dels casos, la celebració s’allarga més enllà del mateix any de l’aniversari.
Respecte als incentius fiscals, les empreses col·laboradores poden deduir-se el 15% de la quota íntegra de l’impost sobre societats pel que fa a les despeses aportades en publicitat o propaganda. Si, en canvi, opten per un mecenatge directe, els avantatges són encara majors: un 45% de deducció. En ambdós casos, gaudeixen d’una bonificació del 95% en l’impost sobre activitats econòmiques (IAE) i l’impost sobre transmissions patrimonials (ITP).
Hi ha, però, empreses que encara es beneficien més de la rebaixa en l’impost sobre societats. És el cas del joc en línia. El Gran Casino de Barcelona, situat al costat de la Vila Olímpica, sota l’Hotel Arts, és el més rendible del Principat. Pertany al Grup Peralada, de la família Suqué Mateu. El negoci d’apostes en línia, el fa a través de la filial Casino Barcelona Interactivo SA, fundada el 2011. Des del 2020, però, té la seu al carrer Jáudenes, de Ceuta. Aquest canvi tenia per objectiu aprofitar els avantatges fiscals derivats d’una legislació especial estatal perquè les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla competissin amb la colònia britànica de Gibraltar. Va ser una rebaixa aprovada l’any 2018 pel llavors ministre d’Hisenda del PP Cristóbal Montoro.
Gaudeixen d’una bonificació del 50% en l’impost sobre societats. Això és, tributen al 12,5%, en lloc del 25% que s’aplica a la resta de l’Estat, amb l’afegit que els dos primers anys encara és més reduït: un 7,5%. La mateixa bonificació del 50% s’aplica a l’IRPF dels treballadors (sempre que resideixin allà). A més, en aquests dos enclavaments del nord d’Àfrica no s’aplica l’IVA. Compten, en canvi, amb l’anomenat IPSI (impost sobre la producció, els serveis i la importació), que per a aquesta activitat és de només un 0,5%. I, respecte a l’impost sobre activitats del Joc (IAJ), és només d’un 10%, la meitat que a la Península.
