Crític Cerca
Foto: DAVID F. SABADELL
Entrevistes

Pedro Vallín “El periodisme actual és pràcticament pistolerisme sense pistoles”

Pedro Vallín (Colunga, Astúries, 1971) no necessita una espasa làser per influir en l’opinió pública, encara que li agradaria tenir-la. Aquest empedreït cinèfil i amant de Star Wars fa molt de temps que amb els seus tuits, articles o cròniques analitza l’actualitat amb ironia i sentit crític. Després de passar per les seccions de Successos, Local, Economia, Cultura i Política de les redaccions de La Nueva España, El Comercio, Diario Crítico i Metro, el periodista asturià escriu des del 2007 a La Vanguardia. Sí, l’Estrella de la Mort de la Barcelona de Colau. Parlem de periodisme, cultura i política, i també, del seu llibre C3PO en la corte del rey Felipe (Arpa, 2021). Que la força ens acompanyi.

12/07/2022 | 06:00

*Puedes leer la versión en castellano de la entrevista aquí.

Les referències a la cultura pop i al cinema en les teves cròniques polítiques al diari La Vanguardia s’han convertit en el teu segell…

Quan feia cultura, vaig descobrir que m’interessaven temes que havia de fer en format de reportatge, tot buscant catedràtics universitaris que diguessin allò que jo volia dir. Llavors, vaig començar a proposar articles d’anàlisi pròpia. Prèviament, durant algun temps, vaig escriure en una pàgina web amb vocació de microassajos, dirigida per Eva Orúe, que es deia Divertinajes, on la cultura servia per parlar d’altres coses. Posteriorment, quan vaig arribar a la secció de Política de La Vanguardia, vaig tenir la temptació de fer-ho, però no em vaig atrevir. De fet, en el meu últim llibre incloc un text que vaig escriure a la tardor del 2016, quan debutava a Política de La Vanguardia. Quan tenia un foli i mig, vaig pensar que allò era massa friqui i que no podia ser la meva carta de presentació, perquè els meus companys pensarien que hi arribava un tocat de l’ala. Era un text que relacionava Pablo Iglesias i Íñigo Errejón i la seva guerra d’amor-odi amb El talento de Mr. Ripley, de Patricia Highsmith, i la pel·lícula d’Anthony Minghella sobre la novel·la. Ho vaig recuperar per al llibre perquè em vaig adonar que no tenia cap text específicament sobre la crisi Íñigo-Pablo i, de fet, no tenia cap crònica que parlés d’Íñigo Errejón. Quan estava ordenant les cròniques, vaig pensar que estava construint una mena d’identitat d’Íñigo per buidatge, com si l’estigués evitant, i em semblava molt deshonest. Així que la vaig recuperar.

Quan vas trencar el gel amb una peça d’aquestes característiques?

Va ser en ple procés, just després de les eleccions catalanes, amb Godzilla contra el 155, un text on comparava Godzilla amb el procés i l’Estat amb un Leviatan alliberat. El text era molt dur, acusava l’Estat perquè, en la persecució d’una desobediència a la llei, estava desobeint la llei. I, per a sorpresa meva, no va generar cap reacció adversa. Cap grup polític ni cap institució se’n va queixar, i això que els polítics es queixen molt… D’alguna manera, penso que no ho van fer perquè hi ha la foto d’un monstre a l’article. Ho dic de veritat. Clarament, hi vaig veure un filó, fins i tot per a continguts de política durs, perquè els meus textos són durs, i introduir-hi elements de cultura fa que siguin menys agressius i impertinents per al lector. Tinc la sensació que el periodisme polític és tremendament intrusiu…

Ho és en un context en què la gent s’allunya, de nou, de la política. No ho creus així?

Sí, però crec que aquest moviment és sa. Per culpa de la crisi del 2008, hem viscut una dècada d’hiperpolitització social; la prova és que abans del 2008 no hi havia programes de política a la televisió. A partir del 2010, la política ha ocupat els espais que abans ocupaven els reality o la informació del cor. Això va ser segurament una presa de consciència necessària, per culpa de tot el que havia passat amb la crisi financera, però satura. El meu vaticini és que veurem un replegament brutal del contingut polític en els grans mitjans de masses i, hi insisteixo, crec que és sa. La pandèmia ha provocat que la gent vulgui tornar als seus assumptes. De la mateixa manera que va ser virtuós d’alguna manera que hi hagués una hiperpolitització social durant la dècada passada, serà beneficiós per a la societat que ara es doni aquesta despolitització. Hi ha un indicador molt perceptible que ha baixat la lectura d’informació política. Som en un moment en què necessitem menys Sánchez i Feijóo i més Shakira i Piqué.

Foto: DAVID F. SABADELL

“Cal feminitzar la política; cal superar l’èpica de la sang, la guerra i el valor”

Qui diries que és el Luke Skywalker de la política catalana?

Puf… [Silenci.] No veig cap Luke Skywalker a la política catalana… El camí d’en Luke és un camí de lideratge i artúric; algú que no és res, no és noble, no pertany a un llinatge predestinat a l’èxit, i es converteix en el rei de Camelot i funda la societat virtuosa. Un dels problemes de la política catalana, crec que manifest i espero que no se m’ofengui ningú, és una absoluta falta de lideratges carismàtics. I, quan es parla de lideratges carismàtics sol dir-se en el sentit pejoratiu, però és que crec que són indispensables. Possiblement, si ho preguntes a ell, a Gabriel Rufián, és l’únic que podria sentir-se una mica Luke Skywalker, per allò que procedeix d’un entorn urbà i molt poc comú a l’independentisme català. Aquesta operació de cerca de talents que va fer ERC amb Gabriel Rufián va ser per contenir l’èxit dels Comuns a Catalunya, per buscar un perfil més netament d’esquerres que netament independentista. Per això dic que ell pugui sentir-se una mica Luke…

I a la política espanyola hi ha algun Skywalker?

Crec que el més Luke de tots és Sánchez, perquè el model heroic d’Iglesias és més aviat messiànic: si acabem la història d’Iglesias el 2020, és un model heroic artúric com el de Luke; però, si ho fem el 2021, és messiànic perquè es lliura en sacrifici per salvar la comunitat. És Moisès. Actualment, estem virant a uns models de lideratge més femenins. A mi em sembla modèlica la pel·lícula d’Els últims Jedi de Star Wars, perquè parla de com hi ha uns lideratges juvenils femenins més intel·ligents, davant d’uns lideratges masculins que sacrifiquen molta gent en batalles que no tenen cap altre sentit que escriure una pàgina èpica. Hi ha també uns lideratges femenins veterans d’hiperresponsabilitat d’allò comú, davant d’uns lideratges masculins veterans de gent retirada llepant-se les ferides i recreant-se en la nostàlgia de les batalles perdudes. Aquest contrast, tant juvenil com veterà, entre Rey i Poe Dameron, o entre Leia i Luke, crec que és el moment en el qual som en la política espanyola. Crec que fa falta feminitzar la política. I, quan dic feminitzar-la, no dic canviar noms masculins per femenins, sinó superar l’èpica de la sang, la guerra i el valor.

Yolanda Díaz, la situaries aquí?

Sí, i per l’edat, com que és de la meva edat, és més Leia que Rei.

Trobes a faltar algun mestre Yoda a la política, en general?

És que tenim una desgràcia en aquest país: els nostres polítics envelleixen fatal. Es converteixen en una mena de vells avars com Ebenezer Scrooge del Conte de Nadal. Són gent que no vols a prop per a res. No tenim unes posteritats bones de polítics, en el sentit de ser útils al seu país i a l’escriptura de la seva pròpia posteritat. Crec que Zapatero és l’únic que se salva d’aquesta maledicció.

Vox és Darth Vader?

No, perquè la història de Darth Vader és una història tràgica. Vox seria, més aviat, l’emperador Palpatine; un pla per mutar la democràcia des de dins en tirania, en autoritarisme. Vader en realitat és una víctima. Tyranus té un pla i l’executa, i, a més, fa tot això que fa la dreta autoritària sempre: s’inventa un enemic, en aquest cas, generant una guerra en la qual treballa per als dos bàndols. Aliat amb els poders econòmics de la galàxia, perquè els aliats amb els quals compta per organitzar la seva guerra separatista són el clan bancari, la federació de comerç, els planetes de la Techno Union, és a dir, l’Ibex-35 de la galàxia són els socis necessaris de la tirania a Star Wars. Vox és aquí…

Foto: DAVID F. SABADELL

“Les coses d’un lloc s’expliquen millor quan les capçaleres no hi tenen interessos econòmics, institucionals, culturals o polítics”

Tornem a la teva trajectòria. Actualment, fas crònica parlamentària a La Vanguardia, on treballes des del 2007, si no m’equivoco. Com vas arribar a la capçalera dels Godó?

Entre el 2000 i el 2003, hi va haver una massacre a les pàgines web. Veies gent amb la qual treballaves durant dues setmanes i no els tornaves a veure mai més. En aquest context, alguns periodistes vam començar a organitzar un dinar setmanal per no perdre’ns de vista. Al principi érem Joaquín Ortega, actual director de continguts de Newtral, Jorge Dioni López, autor de La España de las piscinas, i jo. Quan ja n’érem uns quants, Dioni va proposar tenir convidats i el primer va ser l’Enric Juliana. Érem devots de les seves cròniques quan acabava d’arribar a Madrid l’any 2004. Ens vam fer molt amics i, a partir de llavors, cada dos mesos em trucava i venia als dinars: se’n va convertir en un habitual. A finals del 2006 em va trucar per incorporar-me a La Vanguardia; vaig tenir una sort boja, perquè l’any següent, Metro, on jo treballava, va suspendre operacions a Espanya. Jo m’ho estava passant molt bé: tenia una redacció de 32 persones de 26 anys a càrrec meu, i ens divertíem un munt. És una de les etapes laborals més divertides que recordo. Era com jugar a ser Ben Bradlee amb un diari de joguina. Vaig acceptar canviar perquè trobava a faltar escriure. La idea d’en Juliana era des del principi ficar-me a la secció de Política, però la vacant era a la de Cultura. Així que em vaig incorporar amb la idea que l’Enric acabaria movent-me a Política, tard o d’hora.

En canvi, no vas arribar a Política fins gairebé 10 anys després.

Sí, encara que, durant tots aquests anys, l’Enric em va fer servir de comando. Per exemple, si detenien la Pantoja, em cridava i em demanava que agafés una muda i anés a buscar el portàtil a la redacció perquè tenia un bitllet cap a Marbella. D’aquestes me’n van tocar algunes més, entre les quals dos dels últims atemptats d’ETA. Quan arribava una campanya electoral, em reclutaven per fer alguna cosa, entrevistes o el que fos. En realitat, tenia l’ancoratge a Política…

Com definiries la mirada de La Vanguardia cap a l’Estat Espanyol?

La Vanguardia ha estat el diari més venut d’Espanya fins a mitjans o finals dels anys setanta. Això està relacionat directament amb un model que és comú en altres llocs. Per exemple, a Itàlia, el diari més venut es fa a Milà, i no a Roma. Amb diferents modulacions, La Vanguardia sempre ha tingut la vocació de no ser exclusivament un diari que expliqui Catalunya o que sigui per als catalans. Hi ha hagut períodes més catalanistes i períodes més ambiciosos. En un país com el nostre, que és bastant anòmal, perquè el país només s’explica des de Madrid, l’existència de La Vanguardia és imprescindible. De fet, jo em vaig convertir en lector d’aquest mitjà quan vaig venir a Madrid, perquè tenia la convicció que les coses d’un lloc s’expliquen millor quan en aquest lloc les capçaleres no hi tenen interessos econòmics, institucionals, culturals o polítics. Això ho vaig descobrir treballant per a El Comercio de Gijón des d’Oviedo; només hi havia 27 quilòmetres de distància, però era completament diferent de treballar per a La Nueva España, que és a la mateixa ciutat. Relatar la informació municipal d’Oviedo des d’una capçalera que era a Gijón, significava una cosa tan senzilla com que tu, a diferència d’altres mitjans, no tenies la crònica feta abans d’arribar als llocs. Relataves el que veies i ningú t’escalfava el cap. Per això, jo, quan vaig arribar a Madrid, llegia La Vanguardia i no El País.

La Vanguardia és actualment un dels pocs mitjans de comunicació que tenen un propietari, el comte de Godó. Quin impacte té això sobre el diari?

De fet, aquesta és una característica anòmala, perquè La Vanguardia és l’únic periòdic gran que té un propietari i no un consell d’administració. En el sentit que no hi ha cinc fons d’inversió i un banc que es va quedar el deute del mitjà, tot disputant-se el control de la capçalera. Ho porten un editor, Javier Godó, i la seva família. I això per a la feina té avantatges infinits. Els editors volen que el diari sigui un lloc on, en el fons, hi hagi molt poques línies vermelles; és un diari liberal conservador d’una tradició totalment anglosaxona. Els que som molt grans i vam veure Lou Grant en el seu moment ens recordem que Los Angeles Tribune tenia una propietària que era una senyora amb diners, la senyora Margaret Pynchon, que deixava fer força, excepte quan es ficaven en embolics i ella volia que el diari fos un reflex d’això que ella entenia que era una societat liberal. La Vanguardia, per a mi, s’ajusta bastant a això. Alhora, mai ha estat un problema tenir signatures del més ampli espectre que no tenen cap relació amb el que pot ser la ideologia de la família propietària… Sens dubte, és el lloc en el qual més còmode he treballat. Bé, amb l’excepció de Metro, però perquè allà feia el que em donava la gana…

Foto: DAVID F. SABADELL

“La irrupció de Colau en una ciutat com Barcelona és molt més traumàtica que la irrupció de Carmena a Madrid”

Com valores la cobertura que La Vanguardia fa de la política de Barcelona? Hi ha qui considera que la capçalera és força anti-Colau…

Sí, tenim una secció local molt crítica amb l’alcaldessa Ada Colau des del principi. Això és així. Amb unes relacions institucions complicades. No tinc la informació suficient sobre la ciutat, i m’agradaria conèixer-la millor, però crec que té relació amb el fet que la irrupció de Colau en una ciutat com Barcelona va ser molt més traumàtica que la irrupció de Carmena a Madrid. Perquè Madrid és una ciutat força informe pel que fa a la seva història: no té mite de fundació; no hi ha “lloba”; no hi ha famílies amb cognoms que estructurin la vida de la ciutat des de fa tres segles. Aquí l’única jerarquia que hi ha és la dels diners reals. No la del cognom de ningú. Per això dic que la irrupció de Colau a l’alcaldia va ser més dramàtica en termes de conflicte per a tot un sector conservador de la ciutat, dels barris més adinerats i de famílies que sempre han estat algú a la ciutat… En tot cas, el periodisme a Barcelona, amb tot, conserva unes línies vermelles que no es traspassen, cosa que a Madrid no passa, és a dir, res a veure amb el que li ha passat a Pablo Iglesias o a Irene Montero amb la premsa. Que la línia del periòdic ha estat molt crítica amb Colau, sí. Però no és aquesta fustigació que traspassa tots els límits del periodisme, que és el que hem vist a Madrid.

Recentment, s’ha arxivat el cas de les subvencions d’Ada Colau. La Vanguardia, al gener, obria en portada amb aquesta causa i, en canvi, no ho va fer quan el cas es va tancar. Hi ha qui va criticar que, tenint en compte que aquesta causa estava promoguda per una associació de la qual no es coneix res més que la interposició de querelles contra institucions del canvi, La Vanguardia hauria d’haver donat el mateix espai a la notícia de l’arxivament que a la de l’obertura. Què n’opines?

Un espai destacat, sí. Però, no crec que el tractament en La Vanguardia de la imputació d’Ada Colau fos exagerat, desproporcionat i amb informació tendenciosa, ni que el seu arxivament hagi rebut un tractament insuficient, ni s’hagi escamotejat la informació. Totes dues informacions han rebut un tractament raonable i professional. Les dades substancials de la denúncia, del denunciant i de la denunciada, incloent-hi el rerefons polític i econòmic bàsic, estaven recollits. No va haver-hi ostentació tipogràfica amb la imputació ni garreperia informativa amb l’arxivament.

A què et refereixes?

Els fets passen en un context en el qual s’ha fet una campanya d’assetjament judicial a l’espai d’Unides Podem i les seves confluències sense substància probatòria al llarg d’aquests últims set anys, campanya que bàsicament ha consistit a llançar denúncies infundades i prospectives que han donat pàbul a titulars grandiloqüents i que han estat arxivades sistemàticament, amb un notable cost polític per a l’espai. D’aquest context específic, de les desenes de denúncies i recerques malicioses i sense base que s’han desplegat contra aquest espai polític amb l’objectiu d’alimentar titulars, i que encaixen en el concepte de lawfare, a La Vanguardia no només hem informat de manera raonable i professional, sinó que hem estat modèlics, dient les coses pel seu nom. Fins i tot diria que, en comparació amb qualsevol altre dels grans mitjans escrits d’aquest país, el diari s’ha fet una reputació de rigor jurídic i valors liberals i democràtics, precisament, pel tractament que vam donar a la denúncia de múltiples delictes que va fer José Manuel Calvente, per com tractem el cas del mòbil robat a Dina Bousselham, el cas de la puntada de peu fantasma d’Alberto Rodríguez, encara en curs, el cas de “la mainadera màgica” d’Irene Montero i també el seguiment de l’assetjament personal sobre el domicili i la família de l’exvicepresident i la ministra.

Foto: DAVID F. SABADELL

“La ultradreta neix d’estats d’ànim creats prèviament”

Quina diferència veus entre l’ecosistema mediàtic català i l’espanyol?

Això és molt atrevit per part meva, perquè jo no conec bé l’ecosistema informatiu català. Vist des de la distància, sembla bastant més civilitzat d’allò que tenim aquí, a Madrid. No vull ser especialment luctuós, que ja ho soc força a Twitter, però em sembla que la decència del periodisme que es fa a Madrid, i hi incloc el radiofònic, audiovisual i escrit, està devastada. Els principis de deontologia professional que haurien d’orientar els mitjans de la ciutat han estat anorreats. La canallada del periodisme actual és pràcticament pistolerisme sense pistoles. A mi em produeix absolut vertigen. Perquè ni tan sols hi ha respecte per a la mateixa capçalera ni en els mitjans més històrics, que tenen una tradició al darrere. El que he vist en els últims sis o set anys, i no en tinc 25, no vaig pensar que ho veuria mai. En el moment en què s’està fent el millor periodisme, perquè a l’ecosistema hi ha coses d’una qualitat extraordinària, els mitjans en paper de la ciutat, les grans emissores de ràdio del país fetes aquí i les dues plataformes de televisió privada estan, a la meva manera de veure, totalment desenquadernades. Embolicats en unes campanyes infames que posen en risc la salut de la democràcia.

A l’ofici existeix un debat sobre el paper que han de tenir els mitjans de comunicació davant un fenomen com el de l’extrema dreta: s’han de limitar a informar-ne o han de fer un treball periodístic i qüestionar-ne la vulneració de drets?

Anem tard. El sorgiment de l’extrema dreta no és un fenomen exclusivament espanyol, però aquí tenim problemes que l’agreugen. Per començar, no tenim una tradició liberal democràtica de cap mena; som una democràcia molt fràgil, perquè hem estat una no democràcia mentre tothom caminava cap a la democràcia. Els últims 250 anys de la història d’Espanya han estat una història d’endarreriment secular, ho venguin els imperiòfils com ho venguin. De la Il·lustració cap aquí no hem establert una tradició democràtica ferma. Per tant, no tenim els fonaments perquè no acabi sent això Hongria. Al seu moment, Ana Pastor en va fer un programa i jo en vaig fer un fil de Twitter; on deia que la manera com els mitjans han relatat els diferents esdeveniments creava en la població la sensació que vivim en la societat més insegura que la humanitat ha conegut, quan vivim en la societat més segura que la humanitat ha conegut. A Occident, no només vivim en el període de més seguretat als carrers i a les cases, sinó que, al damunt, particularment aquest país és el que té les ràtios de delinqüència més baixes, fins i tot d’Europa occidental, amb la qual cosa tota aquesta cosa que li agrada tant a la ultradreta d’estigmatitzar els immigrants és una broma pesada. I, si això ho potencien amb el fet que cada tall publicitari a les tertúlies va amb un anunci d’alarmes de Securitas Direct… La ultradreta no neix perquè plou i surt un bolet; neix d’estats d’ànim creats prèviament.

“El 80% dels mals que atribuïm a la política són responsabilitat del periodisme”

Entenc que quan al teu llibre, C3PO en la corte del rey Felipe (Arpa, 2021), dius que els mitjans de comunicació han estat responsables de l’autoritarisme, et refereixes a això, oi?

Absolutament. És que en són els responsables principals. El 80% dels mals que atribuïm a la política són responsabilitat del periodisme. Per què es devaluen els debats? Per què els “talls de veu” o les intervencions parlamentàries tendeixen a ser banals, espectaculars i histriòniques? Perquè són els “talls de veu” que tria la televisió. Sí, i després es viralitzen a les xarxes socials. Però les xarxes socials no tenen l’impacte en l’opinió pública, de moment, que tenen els mitjans convencionals, sobretot, la televisió en obert. La televisió en obert és un constructor d’opinió pública molt més eficient i influent que les xarxes socials.

La tendència a aquesta dretanització no es dona només a Espanya…

Si l’edat d’or de les democràcies comença després de la Segona Guerra Mundial, tots els països estan patint per la seva qualitat democràtica, però no tots tenen les mateixes armes per combatre-ho. El republicanisme francès, la tradició parlamentària britànica, la condició nacionalista democràtica dels Estats Units, que només neix com a nació sent democràcia i no ha conegut un període històric que no hagi estat democràcia, de la qualitat que sigui…; aquests països tenen unes fortaleses per resistir l’onada autoritarista que recorre Occident, tot i que ja veurem si aguanten. Però nosaltres no tenim una tradició liberal al segle XXI digna d’aquest nom, diguin el que diguin els joves historiadors letizis, que ara sembla que el següent de la imperiofília de Roca Barea és reescriure el segle XIX espanyol. I el nostre segle XX és un desastre en tres quartes parts, amb la qual cosa no veurem totalitarismes del segle XX, però totes les democràcies occidentals correm el risc de caure en unes formes d’autoritarisme democràtic, que és el que estem veient en altres països que tampoc tenien aquesta tradició, com, per exemple, Polònia o Hongria. I crec que el país està en risc. Perquè el fet que ara s’estiguin despertant algunes consciències moderades, després de portar sis anys explicant-nos que el risc per a la democràcia espanyola era un tipus amb cueta, el pagarem, em temo…

Foto: DAVID F. SABADELL

“El PSOE mataria perquè Yolanda Díaz fos la líder per recanviar Sánchez quan decideixi fotre el camp”

Suposo que et refereixes a Pablo Iglesias. Com valores el paper que té al programa La base i en les seves col·laboracions amb diferents mitjans?

La feina que fa Iglesias des de La base m’agradaria molt més si no ho estigués fent el que va ser vicepresident del Govern espanyol fins fa un any i mig. No es tracta tant del contingut, sinó de l’emissor. Aquesta condició marca tot allò que fa. No cal tutelar el teu llegat polític, perquè ja hi és. I, més aviat que tard, la gent el veurà. Ja està, no calen marmessors. Jo em sento absolutament desbordat per fer un vídeo de 4 minuts a la setmana, i no em vull imaginar què ha de ser atendre dues tertúlies radiofòniques a la setmana, un parell o tres d’articles, més un programa de 50 minuts cada dia…

En aquest context de dretanització de la política, quin paper pot tenir el lideratge de Yolanda Díaz?

Abans et deia que els lideratges carismàtics són indispensables, i Yolanda Díaz, en aquest sentit, té un patrimoni objectiu que políticament és un autèntic tresor. Una bomba. A més, té una gestió al Ministeri de Treball que és un aval important. Actualment, no hi ha cap formació política a Espanya que disposi d’una condició a priori tan important, com és algú capaç d’encarnar un lideratge que permeti eixamplar l’espai. Perquè, a més, és un lideratge molt amable, en el to, en la manera de parlar… El lideratge amable de Yolanda Díaz és un mecanisme indispensable per combatre l’èxit del dolentisme. Que una persona pugi a la tribuna del Congrés a insultar les víctimes de les tortures de la policia i de la Guàrdia Civil, rient-se de manera ostensible, a mi em deixa perplex. Que de sobte la crueltat sigui un actiu polític… Contra això, no se m’acut res de millor que un lideratge de la mena de Yolanda Díaz. Això, com a variables objectives. En aquest sentit, l’espai té una sort brutal.

En què es diferencien el lideratge d’Iglesias i el de Yolanda Díaz?

El lideratge de Pablo Iglesias va ser vertical, unipersonal i, en cas de no haver existit en aquests termes tan extrems, el partit hauria desaparegut l’any 2019, com Ciutadans. El cisma més important que ha sofert un partit d’esquerres a Espanya és la marxa d’Íñigo Errejón de Podem, passa dos mesos abans de les eleccions generals i, malgrat això, van aguantar amb tres milions i mig de vots. Queda bonic donar la gràcies a les bases, però tots sabem que sense el lideratge d’Iglesias, amb tots els seus gestos heroics com lliurar el seu cap al PSOE a l’estiu, Podem no n’hauria sortit viu. Ara som en un altre període i la sort és que tenen un tipus de lideratge idoni per tornar a expandir el projecte, i fer-lo créixer. Yolanda Díaz és un perfil que agrada molt al votant del PSOE; així que, si això ho fan malbé, és que no mereixen la sort que els ha tocat. El PSOE mataria perquè Yolanda fos la líder per recanviar Sánchez quan decideixi fotre el camp.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies