Crític Cerca
Foto: EDUARDO ROBAINA
Entrevistes

Antonio Maestre “La teva classe social et determina al llarg de tota la vida”

Antonio Maestre (Getafe, 1979) va créixer en un barri popular de Fuenlabrada, a la perifèria madrilenya, i dins d’una família treballadora. Això l’ha marcat tota la vida, en qualsevol de les moltes feines que ha tingut. És graduat en Biblioteconomia i Documentació, i va cursar dos màsters sobre investigació i comunicació. Des del 2013 es dedica sobretot al periodisme escrit i des de fa mig any és subdirector de La Marea, revista on s’encarrega de coordinar l’àrea d’investigació i anàlisi. Acaba de publicar Los rotos. Las costuras abiertas de la clase obrera (Akal, 2022), una visió personal, íntima i subjectiva de com l’origen social influeix en la vida de les persones de la classe treballadora. La Marea parla amb ell sobre les tesis del seu llibre i sobre moltes altres coses, com ara el periodisme amb perspectiva de classe, les “quotes obreres” als parlaments i la reforma laboral.

05/05/2022 | 06:00

[Podeu llegir la versió original d’aquesta entrevista, publicada en castellà el 22 d’abril de 2022 a La Mareaaquí]

En llegir Los rotos, tens la sensació que era una necessitat seva escriure’l, deixar constància d’aquesta història. Per què l’ha escrit?

Sí. Hi ha diverses qüestions. Una és poc romàntica. Jo havia signat amb l’editorial Akal escriure un llibre i després no vaig voler escriure’l. I vaig proposar-los fer aquest altre, que és el que sempre havia volgut escriure. Potser l’hauria fet d’una altra manera fa tres o quatre anys, però és el que sempre havia volgut escriure. Abans no em sentia preparat. Escriure un llibre per a mi era com una mena d’aspiració vital des de sempre i per això vaig començar amb Franquisme S.A., una recerca, una cosa amb la qual em sentia molt més segur.

Però sempre havia estat pensant aquest llibre. Tenia notes guardades des de fa un munt d’anys sobre aquest tema i les vaig començar a revisar. Volia escriure un llibre sobre la classe i, al principi, no sabia com fer-ho. L’editor em va parlar d’una cosa que es diu autosociobiografia. Richard Hoggart, per exemple, escriu la seva biografia des d’un punt de vista de classe.

Quan jo vaig començar a treballar, sempre vaig creure que m’havia d’excusar pel fet de venir d’on venia, que havia d’ocultar-ho. Sentia molts comportaments classistes, que és una cosa que en la meva vida periodística també m’ha ocasionat molts menyspreus, havia d’estar justificant cada dia posar en primer pla la classe social. I no volia que fos un llibre sobre la classe obrera des del punt de vista tradicional, perquè això és un error. La classe fabril, de granota blava, la classe treballadora ha evolucionat al llarg dels anys i ara té múltiples característiques i maneres d’expressar-se, i no deixa de ser per això classe treballadora. Volia que fos un llibre sobre la classe, però més actual, dinàmic i més accessible.

La tesi és que l’origen ho determina tot.

Sí, la classe social et determina al llarg de tota la vida, t’estructura, crea el teu pensament, et va formant. I tu, a través del teu pensament, perpetues aquesta classe que et determina, i tens moltíssimes més dificultats en les qüestions més quotidianes de la vida, com en el transport, la salut… Quan mires amb perspectiva de classe, t’adones de les dificultats afegides i dels dics de contenció que hi ha per al progrés social d’una persona que, en altres circumstàncies, no existirien o, almenys, serien diferents. No crec que la classe sigui el determinant excloent. Ser dona importa també de manera determinant, en les mateixes condicions de classe. Tu ho tens més difícil pel fet de ser dona, però si a més estiguéssim parlant d’una dona racialitzada, ho tindria encara més difícil. Es van sumant.

Però la classe sí que és un vidre translúcid que ho determina tot i ho amara absolutament tot i et determina de manera evident. Jo volia fer un treball sobre la classe social, però que deixés clar que hi ha molts altres filtres que t’acaben determinant. Per què trio la classe? Perquè soc un home blanc de classe treballadora. I el filtre del qual puc parlar és aquest, sense menysprear els altres. Perquè és el que jo he viscut. Per això aquest llibre va de la meva visió íntima, subjectiva, perquè és la meva vivència personal. I després ho trasllado a quelcom de molt més general per explicar que el que jo he viscut i he sentit no ho he sentit pel fet de ser jo, sinó que és ciència social, ciència empírica demostrada i que funciona pels mètodes de reproducció social per classe.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

La classe és un vidre translúcid que ho amara absolutament tot i et determina de manera evident”

Expressa també en el llibre les seves contradiccions: va haver-hi un moment en què volia fugir de la seva vida, que no volia ser com els seus pares, pels quals, diu, sent una admiració profunda. Però alguna vegada va sentir vergonya d’ells?

Sí, sí. Perquè ells no tenien les inquietuds culturals i intel·lectuals que jo sí que tenia. Arriba un moment, sobretot en l’adolescència, en què comences a sentir una mica de rebuig per tot el que has viscut, i llavors sí que sentia vergonya. Acabaves adquirint un menyspreu cultural, intel·lectual, un menyspreu classista. Perquè, a més, vas fent un procés d’evolució pel qual passes del barri, no el vols, perquè hi has viscut molts menyspreus —tu ets el ximple del llibre—, i això mateix et provoca menyspreu.

Vols abandonar tot això. Amb els teus pares passa, amb la teva família, amb el teu barri, amb els teus amics, perquè tu tens altres aspiracions i és accedir a un món diferent, i és una cosa normal. Les inquietuds de cadascú són respectables, però qui té inquietuds intel·lectuals, culturals, sap que en alguns barris no pot dur-les a terme. En el meu barri no hi havia un teatre, no hi havia ningú amb qui parlar de llibres. Jo havia d’ocultar que m’agradava llegir perquè, si no, em causava problemes en el meu cercle d’amics. Llavors has de crear una espècie d’avatar diferent entre el teu grup d’amics i el que tu ets de veritat. No tenies ningú amb qui parlar en un moment, a més, en el qual no existien encara les xarxes socials ni podies tenir contacte amb altres persones.

Llavors en mi hi havia una mena de desarrelament i sentia que jo volia abandonar tot això i arribar a un altre món. Després t’adones que comences a sentir orgull d’aquest barri, però has de fer un camí quan te’n vas. Cito una frase de la pel·lícula Chavalas, que diu: “La noia se’n va del barri, però el barri no se’n va de la noia”. Quan vaig veure aquesta pel·lícula, em vaig adonar que explicava el mateix que jo en el llibre.

Escoltant-lo, molta gent podria dir: “A mi també em passa”, un Me Too però de classe.

Això és el que jo volia transmetre. La gent em diu que ho ha vist, i això per a mi és vital. Un cambrer amb qui coincideixo cada dia em va dir que, quan l’estava llegint, feia que sí contínuament amb el cap. El que jo volia era que aquestes persones s’adonessin de les seves pròpies circumstàncies a partir de la meva pròpia experiència. I és com el Me Too de classe. Igual que les dones descobreixen el pensament feminista i s’adonen que el que els passa és pel fet de ser dona i no pel fet de dir-se com es diguin, amb la classe succeeix el mateix. I això és el que intentava transmetre humilment amb aquest llibre.

Què és per a vostè trair la classe obrera? On és la frontera? Sempre recordo una frase de Paco de Lucía que deia que, quan va guanyar els dos primers milions de pessetes, va deixar de dir públicament que era d’esquerres.

És vital, depenent de cadascú, de la seva tasca, de les seves circumstàncies, actuar de manera conforme al que t’ha determinat i no faltar als teus. És vital pensar sempre en ells, que el teu discurs doni veu a les seves idees, interessos, necessitats… En el fons, òbviament, tots volem viure millor i tenir una vida tan còmoda com sigui possible. Però, independentment dels diners que puguis arribar a guanyar —que, quan tens un discurs combatiu de classe, sempre serà limitat perquè no podràs arribar a uns certs estrats de la societat—, és vital intentar que la classe romangui en tu sempre. Jo ho intento, a mi em costa considerar-me ara un representant de la classe treballadora, perquè la meva vida és una professió liberal, no tinc la precarietat de fa set anys, però no deixo de ser un treballador que, en el moment en què em falti una mica, torno de nou al mateix perquè no tinc una xarxa que em sostingui. I ser conscient de no tenir una xarxa ajuda a comprendre que has de defensar des dels teus principis els preceptes de classe i no trair-la aliant-te amb aquells que combaten la gent que intenta que la classe sigui present en la societat, la qual cosa en el fons és tenir un discurs i una actuació de classe. És comprendre que has de treballar per als interessos de la teva classe.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Amb el ‘Me Too’, moltes dones s’adonen que el que els passa és pel fet de ser dona. Amb la classe social, passa el mateix

Es pot viure bé sense trair la teva classe llavors?

Per descomptat. Una altra cosa és viure com un milionari i esclavitzant gent i tenir un discurs de classe. Cal intentar no ser responsable de la precarietat, de l’explotació d’altres membres de la teva classe. Això no seria compatible. En el treball periodístic, per exemple, és donar sortida i veu als interessos de la classe treballadora. Hi haurà gent que consideri que no hi pertanyo, ho entenc i ho accepto, però no es correspon amb la realitat. Pensar que algú que escriu surt de la precarietat és bastant il·lusori.

Em refereixo també a alguns cantants, futbolistes… gent que arriba molt amunt i procedeix de famílies humils.

Aquesta gent potser mai no ha tingut consciència de classe. Si la tens, intentes, en la mesura que sigui possible, que això perduri en tu. Hi ha una cosa que em preocupa molt. Jo no faig servir ja el transport públic i crec que, de tant en tant, l’uso per sentir, trepitjar terra. Vivint a la perifèria de Madrid, el transport era un cordó umbilical amb la teva classe. T’adones de com et determina. És com separar-te de la teva classe. Jo continuo vivint a la mateixa ciutat, en un barri diferent. Però hi ha coses que sempre tinc molt presents perquè no se m’oblidin. La meva família em fa sentir la classe molt present. Perquè tenen treballs precaris. La sento de manera diària.

Al llibre també parla de qüestions que continuen resultant incòmodes. No tota persona d’esquerra és bona persona. Vostè esmenta el seu avi, un perfecte antifeixista i un perfecte maltractador. Com l’ha anat afectant aquesta circumstància al llarg dels anys?

El meu avi, sempre l’he sentit igual, perquè la meva mare, quan no t’ho deia obertament, sempre ho deia entre dents. Acabaves vivint amb això des de petit. Amb el temps, va escriure un diari que em va passar perquè el llegís. Jo volia posar aquest extracte breu sobre ell, a qui no vaig conèixer. Un obrer amb combativitat antifeixista. Qualsevol fetitxista l’agafaria com un exemple de classe. Per a mi mai no ho va ser, malgrat que sempre he tingut l’antifeixisme com a bandera del meu treball. Per a mi, per sobre d’això, hi ha el fet que havia atemorit la meva mare i maltractat la meva àvia. Quan es parla de classe i la gent menyspreava o menysprea el feminisme com si només la classe importés… Per a mi és impossible sentir que només importa la classe, l’antifeixisme, quan una persona és un maltractador.

És bo també per explicar com la família determina i pot ser un lloc acollidor, com va ser en el meu cas amb els meus pares, però també pot ser un lloc terrible, com ho va ser per a la meva mare. Serveix per desmitificar el concepte que la família és el salvador de la classe obrera. A vegades, sí; per a les dones, gairebé mai. I l’exemple del meu avi aglutinava tot això. La classe en si mateixa o l’antifeixisme en si mateix no significa res quan aquest es comporta així amb la seva família. Per a mi, la classe és molt important, però en cap cas serveix per menysprear la importància del feminisme, o d’altres lluites transversals que es vehiculen a l’esquerra per avançar en comú.

Què han dit els seus pares del llibre? L’han llegit ja?

No són gaire objectius. La meva mare plora molt amb el llibre, i el meu pare, igual. Perquè han llegit coses de mi que mai els havia explicat. Els ha agradat. A ma mare, que sempre ha sentit vergonya per dir aquestes coses, li ha servit molt veure que la seva vida serveix per contar una cosa més gran que pot interessar la gent. Això, a la meva mare l’ha sorprès molt. Per a mi era molt important que el llibre tingués perspectiva de gènere, racial, que fossin presents, i això es pot narrar a través de la meva mare, sense ficar-me en discursos que no manejo completament.

“La família determina i pot ser un lloc acollidor, però també pot ser un lloc terrible

Diu que els seus pares no sabien que els agradava llegir. Quantes carreres frustrades en aquella època… I també que no tenien temps de fer-ho. Però això també ens està passant ara. No tenim temps. Ja ni tan sols l’educació pública és la solució?

M’agrada combatre que això varia amb les generacions. És una qüestió de classe social. Tindràs temps per poder llegir o escriure, si la teva situació econòmica t’ho permet. Serà més senzill si la teva classe t’ajuda. Un rendista pot dedicar-se a l’oci. I com s’explicaran les històries de la classe treballadora si no té temps per llegir ni per escriure? Des de sempre, la literatura, la novel·la ha estat un gènere burgès. Escrivia qui podia mirar, passejar, escriure… Al final, els nostres pares no tenien temps i no sabien que els agradava llegir. I al final, la nostra generació, que té un problema de temps també, perquè has d’estar produint constantment per subsistir, té un problema també de classe; no és un problema de generacions.

Quan he tingut temps per escriure? Quan he pogut treballar menys, guanyant més, i he pogut trobar aquest temps. Abans no, no és una casualitat que pugui escriure ara. És que ara tinc més temps per dedicar-lo a escriure i poder capitalitzar-ho per poder viure. Òbviament, també hi ha gent que treu temps d’on sigui. Però és una minoria. Al final, si tu potencies la capacitat perquè la gent tingui temps lliure i que la cultura sigui de lliure accés, doncs hi haurà cada vegada més gent que pugui fer-ho. Però no té a veure amb les generacions.

Per això em sembla un error parlar dels millennials, dels boomers, un error total. Quan jo veig els xavals joves ara queixar-se de la precarietat que viuen… És que jo l’he viscuda també i tinc 42 anys. El mateix. Jo no he pogut viure de la meva feina fins als 36 anys. No he pogut viure de manera autònoma a casa meva fins als 36. No té a veure amb la generació; té a veure amb la classe social, amb la precarietat, tant és que siguem tu o jo que els nostres pares, que tindran altres determinants, que evolucionen. Mesurar si aquesta generació té més problemes que fa 10 anys…

Al final, la classe obrera té problemes i els tindrà sempre. Es modulen les circumstàncies, les diferències; tenim més capacitat d’oci però menys estabilitat en l’habitatge, per exemple. Els meus pares van sortir de viatge el dia que els vaig pagar el bitllet. No han viscut fins a tenir la casa pagada. I, si has estat precari amb 30, amb 65 continuaràs sent precari amb una pensió de merda.

Però les polítiques que es fan en cada moment també determinen que la gent estigui millor o pitjor. En quina mesura la socialdemocràcia ha tingut a veure en el fet que vostè o jo siguem avui aquí, amb les cases plenes de llibres?

Entenc que l’accés mitjançant l’educació a la universitat va propiciar sortir d’uns cercles i passar a uns altres. Durant molt de temps, l’accés a les universitats va estar vetat per a la classe treballadora. No obstant això, aquest procés que durant algun temps va ser efectiu es va retallar amb les polítiques neoliberals i, encara que la socialdemocràcia va donar accés a les classes populars a la universitat, crec que el que s’ha produït és una millora de la situació individual, però no ha suposat una minva de la desigualtat de classe.

Després del Pla Bolonya, per exemple, i altres reformes, la universitat perpetua els rols de classe. I, si tu pots anar a la universitat però no pots pagar-te un màster a l’estranger, tindràs accés a feines que al final acaben precaritzades. La universitat hauria d’haver servit per millorar la situació, però la majoria de la gent universitària de classe treballadora es manté precaritzada, o bé en feines relacionades amb la seva professió o en altres ocupacions. És a dir, va haver-hi un procés durant la socialdemocràcia d’accés a la universitat que es va retallar de manera radical amb les reformes neoliberals. I ara la universitat només serveix per mantenir privilegis i l’statu quo. No serveix de res fer un màster a la universitat pública per poder millorar de manera substancial. Has de sortir a l’estranger.

Foto: EDUARDO ROBAINA

“La universitat hauria d’haver servit per reduir desigualtats, però només serveix per mantenir privilegis

L’educació és un dels elements on més es veu la bretxa de classe. Es veu en si tens accés a unes certes carreres o pots estudiar sense beca perquè tens una família que et sosté i pots fer oposicions d’alt nivell. Jo vaig poder estudiar una carrera, però a mi no m’ha servit per a res. M’han servit altres circumstàncies, llegir, canviar de professió…; però, si m’arribo a cenyir a la meva carrera universitària i a les feines a les quals em dona accés, hauria estat igual de precari que sent cambrer. La universitat serveix per crear nous treballs precaris i no ha servit per reduir la bretxa de classe, que s’ha perpetuat.

Esmenta vostè Thomas Piketty i la seva proposta sobre una herència universal. Vostè és partidari d’abolir-les, les herències?

Completament. Potser caldria establir de manera progressiva un topall, igual que passa amb la renda o l’impost sobre el patrimoni. Si de veritat algú creu en la cultura de l’esforç i la meritocràcia, hauria d’estar en contra de les herències. No hi ha res que vagi més en contra del mèrit i de l’esforç que el fet que algú hereti dels seus pares o dels seus avis allò que aquells han generat amb la seva feina. Per descomptat, no hi ha cap mèrit aquí.

Piketty proposa donar uns diners a cada persona perquè es pugui formar. Jo imaginaria una proposta progressiva, heretar fins a 500.000 euros. La resta, a l’Estat. Això provocaria que el mèrit funcionés. Les herències perpetuen la desigualtat. Està provat empíricament. Ara mateix plantejar-ho és una utopia, perquè va en contra de la propietat privada, com el dogma capitalista. Però no es pot estar a favor de la cultura de l’esforç i de les herències alhora: és incompatible.

El rebuig que genera l’impost sobre successions…

Sí, és clar, i damunt gairebé tot està basat en una fal·làcia i en una mentida. Qui ha de pagar per heretar, és perquè hereta molt.

Eliminar les herències faria que qui en viu ara pogués entendre la por de caure que –diu en el seu llibre– acompanya la classe treballadora tota la vida?

Són els altres, els que ara no cauen, els que deixarien aquests llocs de representativitat social, de l’elit, de la direcció. I podrien ser ocupats per uns altres que sí que s’ho mereixessin. Perquè el problema és que sovint els òrgans de direcció acaben ocupats per una elit parasitària que no sap el que és l’esforç, que no sap treballar; l’única cosa que sap és créixer.

La classe treballadora continuarà tenint els mateixos problemes. Però sí que podria passar que les classes dirigents, que mai baixen, baixin. Perquè ara és igual el que facin: encara que siguin ineptes, tenen rendes, capital, contactes, com hem vist amb el cas de Luis Medina. Aquest home no ha treballat en sa vida. Viu de les rendes, dels contactes, del capital de la seva família.

Si aquesta gent deixa de manar, només per això ja valdrà la pena, perquè hi haurà gent que ocupi el seu lloc que, probablement, també té una bona posició social, però sabrà què és el treball, s’ho mereixerà, tindrà talent. Traient les herències, ens traiem del damunt una elit parasitària que no sap el que és treballar, que no sap què és l’esforç i només són una rèmora. No les erradica, però és un element de reducció de les desigualtats.

“No es pot estar a favor de la cultura de l’esforç i de les herències alhora: és incompatible

Explica vostè que aquests rendistes pretenen emular la classe treballadora fent-se fotos al camp, amb tractors… Però la classe treballadora també es fa fotos en hotels de luxe, per exemple, quan en tenen l’oportunitat… Quina diferència hi ha entre els uns i els altres?

Entenc i comprenc la gent que vol emular i viure bé, el gaudi, l’oci, el plaer. Qui no voldrà passar-se unes vacances en un àtic davant del mar, bevent vi? Et faràs les fotos perquè és una novetat en la teva vida.

Com aquells que es van gastar els diners d’una ajuda en marisc, que vostè esmenta en el llibre.

I tant, era Nadal! Per una vegada que pots… El problema no és intentar això. El problema són aquells que volen emular alguna cosa que menyspreen, que mai voldrien tenir, que mai voldrien fer, que mai voldrien ser. Amb això intenten cooptar el treball productiu o l’esforç productiu. El que de veritat és el treball, l’esforç, la suor… Volen aparentar ser això. La diferència és aquesta. Tots volem aquest àtic i viure bé. El problema és que ells no volen el que volen emular. I aquesta és la burla, com el cas d’un vestit de Balenciaga que imita el dels escombriaires, i que val 3.000 euros. No és un currela, però vesteix com un currela.

Li ha costat trobar bibliografia?

A Espanya hi ha pocs llibres editats que tinguin a veure amb el que jo explico. I, amb la meva fórmula, no n’hi ha cap. I això té a veure precisament amb el fet que hi ha pocs membres de la classe treballadora explicant-se a ells mateixos. Hi ha dos focus importants: l’un, al Regne Unit, i l’altre a França. Però tampoc existeixen gaires novel·les. Ara n’acaba de sortir una de Valentín Roma, El capitalista simbòlic [Periférica, 2022]. I cada vegada s’escriu més perquè hi ha més gent que vol explicar-se des del punt de vista de la classe treballadora. A mi em va costar força.

Quin és l’obstacle més gran per fer periodisme amb perspectiva de classe?

Quan tu vols fer temes sobre aquest assumpte i no manes, el més normal és que et diguin “això no interessa”. Quanta gent de classe treballadora amb consciència de classe existeix en llocs de representació als mitjans de comunicació? Al final, la professió del periodisme és molt burgesa, i més en mitjans suposadament progressistes d’esquerres, com El País, que per accedir-hi necessites passar per un màster que és un filtre que val el que valgui ja. Crees un filtre de classe en un mitjà de comunicació. Si necessites un màster, estàs creant un filtre basat en la renda.

És el mateix que amb la perspectiva de gènere. Si no hi ha dones, és molt difícil que hi hagi perspectiva de gènere. Perquè jo puc tenir una certa sensibilitat, però al final no puc explicar-ho perquè no sabré explicar-ho, no tinc aquests filtres que em venen adquirits per la meva situació. I passa el mateix amb les persones racialitzades. Això influeix molt a l’hora d’escriure històries.

És partidari de la quota obrera al Congrés dels Diputats, com argumenten Arantxa Tirado i Nega?

No entenc que no la tinguin partits d’esquerra. No ho puc entendre. Però no com un element simbòlic, com passava amb Diego Cañamero a Unides Podem. Hi ha molts elements que no representen la pluralitat de la societat i no hi ha una classe més majoritària que la classe treballadora. Aquestes quotes haurien de ser-hi per donar-li qualitat, però no com a element simbòlic, sinó per posar al centre les seves necessitats. Que encara no hi hagi cap kelly en una llista… O qualsevol treballador, gent que té una manera de mirar diferent, i que des de la nostra situació no la tindrem mai.

Sosté que el capitalisme ens mata directament com a mà d’obra. La reforma laboral està pensada amb consciència de classe?

Crec profundament que la ministra de Treball fa tot el possible per aconseguir millores substancials per a la classe treballadora. Aconsegueix el que pot. Jo la crítica la faig més als sindicats que no empenyen. Aquesta reforma laboral té coses molt rellevants; s’està veient amb els contractes indefinits, amb la recuperació de la lluita col·lectiva sindical, però és molt minsa per a tot allò que cal i, sobretot, per al que s’havia promès.

Em molesta profundament que aquesta reforma laboral es vengués com un èxit. Si poses en l’horitzó del possible aquesta reforma laboral, malament anem. Aquesta reforma pot ser un avenç però no el final. I, si la vens com l’èxit més gran de la història, no arribarem enlloc. Per això els sindicats haurien d’haver empès, ser al carrer i ser combatius. Perquè això hauria ajudat Yolanda Díaz.

Em consta, em consta que el Ministeri de Treball hauria volgut que els sindicats haguessin estat més combatius. Em consta, però si no empenyen… Necessitaven això per arribar més lluny. Però crec que sí, que la reforma té perspectiva de classe, crec que Yolanda Díaz en el seu treball també en té, encara que els sindicats són seguidistes de les polítiques del Ministeri de Treball i així no s’avança.

“‘Reconstruir’, ‘sargir’, ‘apedaçar’… Aquestes paraules no són al subconscient burgès. En la classe treballadora són el dia a dia”

Va guanyar el seu primer llibre en un concurs. Era sobre l’origen de l’home. I, en el fons, és el mateix que allò que escriu vostè ara, amb matisos i moltíssims anys després, en aquest llibre. El conserva? Quines emocions se li han ajuntat en el procés d’elaboració?

Sí, el té la meva mare a casa. Està destrossat, pintat… trencat. Amb aquell llibre, em vaig assabentar de qui eren els australopitecs, els neandertals, què eren les fletxes… [Riu.] En escriure aquest llibre, sentia cert pudor, perquè és veritat que només posava allò que considerava rellevant per poder explicar alguna cosa més. Per exemple, l’accés a la cultura jo el vaig aconseguir vestint de pallasso en un concurs a Getafe, amb un rellotge gran i el nas pintat de vermell. És una cosa molt representativa, disfressar-te per poder aconseguir un llibre.

I per a mi aquest llibre [Los rotos] és com he sentit durant molt de temps que la classe era un motiu de burla. Hi ha un munt de mitjans que m’han menyspreat, que m’han insultat, difamat pel fet de posar la classe com un element important. Mitjans que són escombraries, però ho han fet. I també a les xarxes socials es burlaven molt del fet que el meu pare tingués moltes feines, com si això fos una novetat en membres de la classe treballadora. Durant molt de temps m’han vilipendiat.

I era com posar-ho tot aquí en el llibre per dir que m’és igual, que jo me’n sento orgullós. Perdona un moment. [Deixa de parlar uns quants segons, tot aguantant-se el plor.] Tot això que jo he sentit completament, sempre la burla, que ha estat com un granit que anava arribant, m’ha servit per dir “n’estic orgullós i en parlaré de manera oberta”. I, damunt, fent una feina que crec que és bonica, que és una bona feina, que crec que no sols parla de la meva vida; parla de moltes coses més. M’ha servit de molt.

Sap cosir?

No, no sé cosir gens. [Riu,] Me’n recordo del cosidor de la meva mare. Era de vímet, petitet. A la tapa tenia això de posar les agulles i estava tan descosit que semblava que queia. No vull cosir, no m’agrada cosir. Tampoc ho necessitem.

Jo tampoc en sé, de cosir.

És un marcador de classe. El passatge de la roba n’és un exemple.

Com va sorgir el títol?

Va ser una proposta de la meva companya, el va veure. Jo buscava un titular inclusiu. Los rotos, en principi, no ho sembla, és masculí. Però, si l’agafes com els sets o esquinços que se’t fan a la roba… Aquesta ambigüitat m’agradava molt. Las costuras abiertas de la clase obrera n’és el subtítol. Em va agradar molt en aquest sentit; hi parles dels pedaços, de les costures. Crec que el verb trencar està en l’essència de la classe treballadora. Trencar-se, reconstruir, sargir, apedaçar… Aquestes paraules no són en el subconscient col·lectiu de la burgesia. En la classe treballadora són part del dia a dia. Que es trenqui la rentadora és un puto drama.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies