Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Santiago López Petit “Si no odies la teva vida, com la canviaràs?”

Un dels primers llibres preferits de la meva filla Lena era un d’aquells en què s’obren pestanyetes de dibuixos: El llibre dels sentits, es deia. Un dia d’estiu al Pirineu va conèixer Santiago López Petit (Barcelona, 1950) i, sense adonar-se’n de l’error, em va dir: “Papa, anem a veure el Sentits” en lloc de Santi. Vam pensar que no calia corregir-la. Per copsar les reflexions de López Petit sobre la vida, la malaltia, la mort, l’estimar i el pensar, cal tenir els cinc sentits ben desperts. Aquesta conversa vol servir per entendre el pensament d’un dels filòsofs més contestataris, lliures i crítics dels últims trenta anys a Catalunya i, per fer el viatge amb ell, vaig passar un estiu llegint (i subratllant) alguns dels seus llibres més “desesperats”: Hijos de la noche, Amar y pensar. El odio de querer vivir, El gesto absoluto o La movilización global: breve tratado para atacar la realidad.

19/03/2024 | 06:00

Com comences a polititzar-te?

Amb 18 anys, devia ser el 1969 o el 1970,  començo a estudiar Químiques, i entro en el moviment estudiantil. Per una sèrie de casualitats, conec el José Antonio Díaz, un capellà secularitzat, treballador del metall i un dels fundadors de les primeres comissions obreres. Amb un petit grupet vam fer una impremta clandestina: traduíem tot el que podíem de l’esquerra no autoritària com Castoriadis o els situacionistes, i així em fico en el moviment obrer autònom. Era l’esquerra que no existia. Aquí tothom era marxista leninista…

Vas viure els anys convulsos, a finals dels setanta, la fi del franquisme, les grans protestes socials i estudiantils…

Sí, sí. El moment en què realment aprenc el que és el moviment obrer és amb la vaga de Roca, a Gavà, que és de l’any 76 i 77. Quatre mil treballadors en vaga i autoorganitzats! Era la segona fàbrica d’Espanya. M’hi vaig implicar molt. Jo aleshores vivia al barri de Pubilla Casas, a l’Hospitalet de Llobregat, i formava part d’una organització que es deia Liberación, que inicialment havia estat una editorial d’origen cristià. A mi em van enviar a viure a l’Hospitalet i acabaria entrant a treballar a una fàbrica de vidre. Vaig abandonar definitivament la investigació sobre l’origen de la vida que tant m’apassionava.

De químic en una fàbrica de vidre… a professor de Filosofia hi van uns quants passos.

Als anys vuitanta, la fàbrica de vidre on treballava va entrar en crisi, i ens la vam quedar els 150 treballadors després d’alguns mesos de lluita. Vam convertir-la en cooperativa. I, amb els diners que guanyava, em vaig pagar la carrera de Filosofia. Tenia 30 anys.

Per què Filosofia?

La vaga de Roca i moltes altres vagues i protestes van acabar amb pactes miserables i amb traïcions. S’apropaven les eleccions democràtiques, i alguns volien destruir aquells moviments com fos. El cas de la vaga de Roca és emblemàtic. Calia demostrar que els controlaven. Llavors un dia, allà sol, vaig pensar: “Què ha estat la meva vida? Ha valgut la pena lluitar per acabar així?”. I vaig pensar que volia entendre per què havíem perdut, i, tot i que vaig dubtar entre Economia i Filosofia, vaig acabar fent Filosofia.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Què va passar després del 15-M? És com si alguns s’haguessin oblidat del que havien viscut”

Diuen que vas acabar sent un dels professors més populars de la Facultat de Filosofia a la Universitat de Barcelona als anys noranta i 2000, no?

Bé, no ho sé, no ho sé… Però sí que és cert que vam convertir les classes en un laboratori polític on tots apreníem de tots. Quan hi va haver el desallotjament del cinema Princesa, l’any 96, vam aturar les classes i vam baixar cap allà.

Del desallotjament del Princesa a la Barcelona de l’antiglobalització i del 15-M: vas tornar a viure intensament un nou cicle de protestes socials.

Veníem d’una travessia del desert molt llarga, des de la Transició fins als Jocs Olímpics del 92, i, finalment, tornàvem a viure un esclat social. Jo mai vaig viure en una casa okupada, però sí que vam fer servir l’okupació com una palanca política. Van sorgir tot tipus de col·lectius, moltes okupacions breus d’espais abandonats, l’Oficina 2004 contra el Fòrum de les Cultures, campanyes com la de Dinero Gratis, la pel·lícula El taxista ful, i també els “espais alliberats contra la guerra” de l’Iraq. De fet, allò del Dinero Gratis ja va ser una primera crítica del treball, i una crítica de la vida quotidiana mateixa.

Com veus amb ulls d’ara aquell cicle de protestes socials, i com va acabar?

La crítica que fèiem va tenir, com ho diria, una mena d’hegemonia cultural i política en aquell moment a Barcelona. Entre tots vam aconseguir deslegitimar una mica el Model Barcelona. Però va durar poc. En certa manera, i a una altra escala, passa el mateix amb el 15-M. El 15-M va ser la palanca per reocupar l’espai públic i interrompre la quotidianitat. Era una crítica de la política, de la política en el sentit de representació política. Què va succeir després? A mi la paraula traïció no m’agrada, perquè té molt contingut psicològic, i és més complex que això… però és que, per mi, va ser la segona vegada que em passava una cosa semblant en l’activisme polític. Ja havia vist, al començament de la democràcia, com companys que havien estat al nostre costat  entraven a les institucions, i semblava com si s’oblidessin del que havien viscut. Per dir-ho suaument.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’esquerra té un dilema: o fa política institucional i fa reformes… o et mantens pur, i la lluita és inútil”

Quina alternativa hi havia?

Sincerament, no sé si hi havia un altre camí. Hi ha un dilema sempre en els moviments d’esquerres, que és, o bé fas una política institucional, i, per tant, una politització des de l’Estat, podríem dir, i aquí, doncs, defenses les reformes, tot i que jo penso que el poder no deixa espai ni per a reformes veritables; o l’altra posició, que és no entrar a les institucions i acabar sent complaent amb la inutilitat de la teva lluita. Saps que la teva lluita ha sigut inútil, però tu et mantens molt pur. Tot el que he escrit, tot el que he pensat i fet, versa sobre com travessar aquest dilema.

Aleshores, tu, davant del clàssic dilema de l’esquerra entre reforma o ruptura, diries que totes les opcions són dolentes.

Em nego a escollir sempre el mal menor. Per això dic que s’ha de travessar aquest dilema.

Com el travessarem? Hi tens resposta?

No, jo no en tinc cap solució… però la història del moviment obrer ens ensenya que han existit molts moments en els quals s’ha intentat una síntesi entre la politització de la vida i una intervenció política més àmplia.

“Allò que és possible políticament no canviarà res. Allò que pot fer canvis reals és políticament impossible”

Políticament i ideològicament, diries que l’esquerra (així en general) viu una època de derrota i de resistencialisme? O estem a l’ofensiva i som al camí d’asaltar los cielos?

Hi ha un impasse polític. Jo ho he resumit amb una paradoxa: “Allò que és possible políticament no canviarà res. Allò que podria canviar de debò és impossible políticament”. Hi ha un fet bastant indubtable: les reformes que proposa el reformisme (socialdemòcrata o populista d’esquerra) són il·lusòries. Cal afegir-hi, a més, una cosa: som en l’època de les polítiques identitàries (moltes amb una base biològica) i d’allò políticament correcte, i, malgrat ser necessàries, ens han portat a un atzucac. Per exemple: “Tot allò personal és polític…” ara s’ha convertit en una obvietat que ha perdut tota la seva força. Evidentment, no es tracta de tornar a la societat fàbrica ni de defensar un universalisme buit… però sí de tornar a posar la lluita de classes en el centre. Una lluita de classes que estigui a l’altura de les transformacions socials d’avui dia.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La societat ens fa emmalaltir i tritura les nostres vides. Però… es pot fer de la malaltia una arma?”

Per entendre el teu pensament i activisme polític, cal aturar-se en una qüestió clau: la malaltia i, en general, la teva lluita per voler viure. Quina malaltia tens, Santiago?

Fa ja molts anys vaig començar a trobar-me malament. Primer, no dormia bé; després, el mal de cap. Tinc el que anomenen fatiga crònica. Sensació de pèrdua de memòria, de dolor per tot el cos, d’ansietat i d’insomni, allò que els metges en diuen la boira matinal, que és una expressió poètica meravellosa, però que, si la pateixes, és terrible. Clara Valverde va escriure un llibre magnífic sobre aquestes malalties que es deia: Pues tienes buena cara. Perquè, com també em va fer veure ella, la gent que té fibromiàlgia o fatiga crònica portem la cadira de rodes dins nostre, i no es veu.

Deies a Hijos de la noche que volies explicar “el que passa en el meu cap”, “el dolor que no em deixa viure”, “perquè la nit està en mi”… Per què vas decidir explicar-ho?

Jo no volia explicar la meva història personal. Això no tindria gens d’interès. Però exposar el meu patiment em permet anar més enllà del cas particular i començar a fer les preguntes veritablement importants: quina relació hi ha entre la salut i la malaltia? Qui no està malalt en aquesta societat? I especialment: es pot fer de la malaltia una arma?

Quins són, doncs, per a tu els malestars d’aquesta època?

El diagnòstic del que jo tinc, per mi, és també un diagnòstic de la societat. Aquesta societat ens fa emmalaltir i tritura les nostres vides. Jo he intentat pensar això, no des del lloc de la víctima, sinó des del lloc d’aquell que diu “jo no puc més”. Però el jo-no-puc-més obre una porta, no? El jo-no-puc-més és la bifurcació que s’obre davant teu: o t’agafes a la corda que t’escanya, o t’agafes a una corda per no caure i tirar endavant.

La idea que subjau en el no-puc-més a mi em sembla un final. Però, en canvi, tu creus que això és com una rebel·lió. No ho entenc.

Qualsevol que digui “jo no puc més” o “jo no suporto més aquesta societat”  és ja un rebel: perquè el que expressa estant malalt és que no es vol doblegar, que no vol abaixar el cap i sotmetre’s. Tot aquest tipus de malalties, que poden anar de la fatiga crònica o el simple cansament fins a un quadre de depressió o d’ansietat, són malalties de la normalitat, o malalties del buit. Si no visquéssim en aquest món, tindríem aquestes malalties? El que tenen en comú és la desconnexió. Jo em desconnecto d’aquest món. Però per què ens desconnectem? Ens desconnectem perquè no volem estar ficats dins d’un moviment impulsat contínuament per aquesta màquina de matar a poc a poc. La societat ens va destruint, ens va minant, ens va traient tot el suc. I ens rebel·lem. Jo aquí hi veig, en el fons, una alegria estranya.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El lloc des d’on jo miro el món no és desesperançat. No, no, no. És desesperat”

Jo tenia un prejudici, potser per culpa d’altra gent que em parlava de tu, que m’enfrontava a un autor nihilista, pessimista, que parlava de la mort. Però, llegint-te, al final he trobat un López Petit que en realitat està fent un cant a la vida. Defenses, en diversos escrits, el “querer vivir la vida”, i escrius coses com: “Pensar el querer vivir ha sido para mí la manera de seguir vivo”. Ets un optimista en el fons? 

No soc optimista ni pessimista, perquè el que està en una lluita no es planteja si és optimista o pessimista, o si hi ha esperança o no en un canvi. El lloc des d’on jo miro el món no és desesperançat. No, no, no. És desesperat. Desesperat és una altra cosa.

Hosti, quina diferència hi veus?

Si tu mires el món avui, o tens una mirada desesperada, o ets un cínic. La guerra és la nova centralitat. Avui hi ha més de 100 guerres al món i, a més, estem veient com apareixen potències noves militars, paramilitars o econòmiques que volen disputar el poder als Estats Units. I això només és la superfície. Vivim en un sistema basat en la violència, la que es veu, i la que no es veu. Te’n poso un exemple: aquí, al barri de Gràcia, de Barcelona, s’han posat de moda els tallers de ceràmica; n’hi ha un munt, i la gent sol dir que va a fer ceràmica perquè així es troba a si mateixa. Doncs, bé, això és una estupidesa. Hi van per no veure el món, per evadir-se. Per… escapar-se de la realitat.

Vas escriure, però, un llibre després d’un fet colpidor com va ser la mort per suïcidi de l’activista social barceloní Pablo Molano. Ho vas titular El gesto absoluto.

No m’interessa el suïcidi com a lloc reflexiu. No soc un existencialista, ni penso que la vida sigui absurda. M’interessa el voler viure, que és el que he intentat pensar tota la vida. Tots els subtítols dels meus llibres són en defensa del voler viure. Però em vaig trobar que Pablo Molano, que havia estat estudiant i amic meu, va decidir suïcidar-se. Aleshores vaig pensar que havia de fer alguna cosa, no per preguntar-me per què s’havia suïcidat, sinó per intentar contestar què ens diu la seva mort, què ens diu el seu suïcidi, a la gent que estem vius. Intento pensar el suïcidi com un fracàs col·lectiu i alhora com una ferida oberta que ens fa pensar, que ens fa pensar sobre aquest món.

“Vivim al cor de la bèstia, del capitalisme. Però és que som nosaltres els que, vivint, alimentem la bèstia”

Tornem al punt on ens hem hagut d’aturar: així, doncs, com es travessa la societat del malestar o de la malaltia a una societat de resistència o de rebel·lió?

El primer de tot passa per polititzar la vida, polititzar l’existència, i això no té res a veure amb fer política. És a dir, no és apuntar-se a un sindicat, o a un partit, o una cosa així. No hi té res a veure. La política, avui, satura la realitat i, de fet, la política és una de les maneres més sofisticades de despolititzar. Llavors, què seria polititzar l’existència? Polititzar l’existència seria atrevir-se a fer de la teva impossibilitat de viure, del teu “jo no puc més”, un desafiament. Dir “jo no seré una peça d’aquesta màquina de mobilització”, seré una anomalia. Polititzar vol dir ser una anomalia, és a dir, una vida trencada, però que persisteix i es trenca perquè no accepta el que hi ha i es trenca com a manera de desafiar.

Buff, a veure, explica-m’ho una mica més, si us plau, perquè jo ho entengui…

Fa uns dies vaig anar a comprar el pa al forn, i la noia que era allà atenent es va posar a plorar. Li va agafar un atac d’ansietat i va haver de plegar. Quanta gent està així? Moltes vides personals s’aguanten amb fils. Som vides trencades. I és que vivim dins del ventre de la bèstia, digues-ne Vida en majúscules, o com en vulguis dir, digues-ne dins del capitalisme. Però la clau de tot plegat és que som nosaltres els que, vivint, alimentem la bèstia. Per tant, per matar la bèstia, cal sortir del seu ventre. I, per sortir-ne, d’alguna manera, tant sí com no, t’hauràs de fer mal. Travessar la nit fa mal, i sobretot fa mal als que més estimes.

És clar, i ningú es vol fer mal, ningú vol arriscar-se a perdre el poc que tingui, per sortir del ventre de la bèstia…

Però és que és l’única manera de tenir aire, de poder respirar…

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“No vivim: tenim una vida. Treballem tot el dia per fer-la rendible. Som esclaus, però d’una manera sofisticada”

Per què parles d’una Vida en majúscula i una vida en minúscula? Tu feies una reflexió en un dels teus llibres: “En este mundo simulado es imposible vivir. No vivimos, tenemos una vida. Tenemos una vida que debe ser rentabilizada”. Així alimentem la bèstia?

Arran de la pandèmia de la Covid-19, l’Estat ens va dir: “Hem de salvar la vida i, per salvar la vida, us tanquem a casa”. Jo, en canvi, pensava aquells dies: “Salvar la vida? Quina vida volen salvar?” Volien salvar la Vida en majúscula, és a dir, l’economia, el capital, les estructures econòmiques i polítiques. És que tenir una vida no vol dir viure. Perquè tenir una vida ara vol dir treballar per fer-la rendible. No vivim: tenim una vida. I, a més, amb un deute permanent. Com si deguéssim alguna cosa. Som esclaus, però d’una manera sofisticada. Perquè abans la subjecció es feia gràcies a la societat disciplinària. Ara no, ara la proclama és ets lliure, les oportunitats són davant teu, depèn de tu que les aprofitis.

Però no hi ha escapatòria, doncs?

La lluita ha de ser contra aquesta Vida en majúscula, per arrencar-li la vida. Hem d’interrompre la màquina, és a dir, deixar de ser els terminals, fer-se incomptables, no visibles, o sigui, no codificables. I aquest és el gran perill per al poder, que no sap el que hi ha en els forats negres. La dicotomia actual està entre ser un terminal de l’algoritme, una peça de la màquina de mobilització, o una anomalia. Hem d’escollir, i ho fem cada dia. Ara bé, si ets una anomalia, ho pagaràs. Ho pagaràs, per exemple, amb aquestes malalties de la normalitat, amb un gran malestar, amb la pobresa, amb la marginació. Penso que una aliança d’amics pot ajudar a viure, però certament no n’hi ha prou si és autoreferent i no pensa el problema de la conjuntura i de la majoria. No és suficient una ètica del voler viure: necessitem una política del voler viure. La qüestió fonamental per a mi és: com fer que la força de dolor es trobi amb la força de l’anonimat? Aquesta qüestió és la que intento plantejar en el meu proper llibre, Tiempos de espera. Marx, Artaud y la fuerza de dolor, que voldria acabar aquest any.

L’odi del voler viure és una expressió que repeteixes sovint als teus llibres. Al principi em va costar entendre-ho, la veritat. Hi arribes a dir: “El odio a la vida es la llama que enciende el fuego”. Com pots odiar la vida?

Si tu no odies la teva vida, com la canviaràs? És a dir, odiar la teva vida vol dir fer una demarcació: això ho vull viure, això no ho vull viure. I jo sempre dic: la Vida en majúscula et passa llista cada dia. I et mires al mirall i dius, per quants diners em venc avui? Hi ha un odi que no et porta al suïcidi, a la mort, que tampoc és ressentiment, no és odi a l’altre, és un odi alliberador. De fet, Marx parlava de l’odi de classe. Però, si no hi ha un odi de classe, com pots canviar la societat? Cal odiar aquesta vida que ens tanca i, és necessari “hacer  del querer vivir un desafío”. Dit així brutalment, al final del llibre Hijos de la noche, hi ha aquesta frase: “Pero me agarro con todas mis fuerzas a esta puta vida tan hermosa”. Doncs, per poder escriure això, he tardat quaranta anys i cents de pàgines. Aquí es condensa tot: la vida, el voler viure, i la seva relació.

Sobretot al llibre Amar y pensar, defenses que “estimar, pensar i lluitar són els tres gestos radicals”.

Una vida política és aquella que es basa a estimar, pensar i lluitar. I amb això ja n’hi ha prou. Contra les filosofies vitalistes que exalten la vida… jo el que plantejo és una lluita a mort amb la Vida en majúscula. Per provocar-la, per arrancar-li una mica de vida. Aquesta exacerbació és el que et portarà a estimar, a pensar, i a resistir. Si no estàs disposat a sacsejar la teva la vida, no podràs mai estimar, pensar, ni resistir… En aquest sentit, estimar és de valents perquè vol dir compartir el teu voler viure amb un estrany que ha de romandre sempre estrany. 

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies