23/12/2025 | 06:00
Des de fa temps s’observa una tendència creixent en l’ús de l’estètica religiosa en gairebé tots els àmbits, però sobretot en el món cultural i entre els joves. Rosalía en seria el clar exponent: quan passa de Motomami a la imatge d’una certa santedat i celibat a Lux. Què en pensa algú com Teresa Forcades? Allò catòlic és moda?
Hi ha un discurs que abans no apareixia entre persones que no s’identifiquen amb cap religió, però que apel·len a aquesta dimensió espiritual de la vida i aquest desig o necessitat de pregar, aquest desig o necessitat d’invocar alguna cosa superior que podria portar un futur millor. Això és innegable i existeix. Entre els joves, més aviat. Hi ha gent jove que utilitza aquest llenguatge amb una normalitat que abans no existia en l’espai públic. Parlen de la seva fe, parlen de la seva invocació a Déu, fan la pregària, porten la creu… Sempre s’havia dit que les societats benestants porten a un allunyament de la religiositat, sobretot quan tens expectatives de futur, de millora, de progrés. Avui dia és veritat que no som en un moment de perspectives de futur gaire positives. La gent jove sent pertot arreu que el seu futur serà pitjor que el dels seus pares. Amb la crisi econòmica del 2008, amb la crisi ecològica, amb la pandèmia de la Covid, estem observant un crac psicològic. Una part de la gent jove pot arribar a pensar que no hi ha un horitzó d’un futur millor. I llavors és fàcil, en aquest context, que s’escoltin altres propostes.
I creus que, aleshores, se senten atrets per una espiritualitat més gran o per connectar amb un ser superior?
El món espiritual es caracteritza pel fet de ser un món on s’apel·la no precisament a l’egoisme de la persona, sinó que s’apel·la a alguna cosa que se’n diu l’universalisme de la persona. Entrar en un camí espiritual no és entrar en un spa, en un lloc on et tractaran bé i et faran que et sentis a gust. Recordeu que la història de Jesús diu si fa no fa: jo vaig acabar a la creu, preneu-ne nota, perquè això és el que us passarà si intenteu encarnar aquests valors en un món violent. Viure amb sentit és una altra cosa.
A mi m’interessa aquesta idea de “viure amb sentit”. Cada vegada veig més gent, sigui a través de la religió, de l’espiritualitat o del ioga, que estem obsessionats en una mena de recerca contínua d’una vida plena de sentit, d’una vida profunda, lluny del consumisme, de les xarxes socials, de la superficialitat. Però aquests camins, diguem-ne espirituals, poden ser religiosos o no.
Jo no em puc imaginar una espiritualitat autèntica sense religió. Religió no vol dir que t’has d’apuntar a les dues o tres religions monoteistes que la gent pot tenir al cap, sinó que religió vol dir la institucionalització de l’espiritualitat. Hi ha gent que pot dir: per què necessites institucionalitzar l’espiritualitat? “Això és la corrupció de l’espiritualitat”, dirien. “Que cadascú tingui una espiritualitat tan lliure com sigui possible, tan personal com sigui possible, tan desvinculada de qualsevol estructura com sigui possible, i llavors serà més autèntica”, podrien dir alguns. Però tu sola no pots fer-ho. L’espiritualitat, per mi, beu d’aquella frase de sant Benet: tot el món recollit en un raig de sol. L’espiritualitat a mi em porta a la dimensió universal, i no a l’individualisme. No hem d’estar aïllats del món, l’espiritualitat és just el contrari de la subjectivitat capitalista. No et pots pensar tu mateix com a aïllat de la resta. L’espiritualitat necessita sovint passar a l’acció. I una acció vol dir que jo tinc ganes de pregar, i tu també, i ens trobem un dia per pregar junts. Però, si no som sectaris i ens obrim a més gent, serem uns quants pregant o meditant, i haurem de dir a quin lloc anem, qui obre la porta, qui la tanca, qui es cuida de l’espai, i potser necessitem recollir una mica de diners per pagar el que costa tot plegat. Això és la institució per a mi.
El que passa és que, quan aquella institució té ja dos mil anys vida, pot haver-se corromput…
Sí, però el punt per a mi no és institució sí o no, sinó quina institució. Qui la controla, qui la representa, qui l’avalua, a qui es reten comptes, de quina manera es fan els canvis…
Jo anava a preguntar-te si la religió o l’espiritualitat són avui un refugi per allunyar-se o aïllar-se d’aquesta societat capitalista, estressant, opressiva… Però, és clar, segons el que tu dius, l’espiritualitat no hauria de ser un refugi individual com sembla a primera vista, sinó una plaça.
Exacte! Joan XXIII ja parlava de l’Església com “una font a la plaça pública”. Joan XXIII és el “papa bo”, perquè, quan el van fer papa, va dir que el que calia a l’Església era obrir les finestres i que hi entrés una mica d’aire fresc. Penseu que una font pública és una font d’aigua, essencial per a la vida, a la qual tu vas quan vols, n’agafes el que necessites i te’n vas. La paraula central de tot això que diem és servei. Entendre l’espiritualitat com a servei. No com a autoservei. Tot i que després, paradoxalment, resulta que res et serveix més que això que estàs fent.
“Estar a Montserrat no és estar aïllada. És una opció de vida que et porta a un anticapitalisme de base”
Però, Teresa, tu vius aquí dalt, en un monestir a Montserrat, en un lloc magnífic, aïllada dels conflictes de ciutats i pobles. Hi ha contradicció entre aquesta vida i la idea de fer comunitat i d’implicar-se en els conflictes socials?
Estar aquí a Montserrat, per a mi, no és estar aïllada: és ser dins d’una comunitat. I la nostra comunitat està en comunitat amb unes altres comunitats, i no només religioses. Quan entres a la comunitat, el primer que has de fer és desfer-te dels teus béns i de la teva propietat privada. No és broma: no tens res en propietat. Si marxes, marxes amb una mà davant i una darrere. És una opció de vida que et porta a un anticapitalisme de base. Fem una sèrie de renúncies. I, alhora, fem obediència a la comunitat. Quan vam fer el Procés Constituent amb l’Arcadi Oliveres, jo vaig anar a la meva assemblea comunitària per veure com ho veien totes les meves germanes.
Però no creus que, fins i tot, entre gent d’esquerres s’ha estès la idea d’aïllar-nos del món per buscar la nostra pròpia illa utopia? Gent progressista, dic, que busca una vida en un poble rural aïllat perquè no suporta els problemes de la ciutat, o gent que anem sols a la muntanya a pensar i connectar, per fugir del soroll. Jo ho faig això…
És normal voler ser amo de tu mateix. Ser autònom. Però pots aconseguir una vida amb autonomia, i alhora amb un punt col·lectiu. Sergi, mira els jardins d’aquest monestir. No són públics, no són de l’Estat; són privats. Però no és una propietat privada individual, sinó col·lectiva, són del monestir. És nostre. Per tant, tenim propietat privada, és clar, però és de totes. Aquest seria el meu model econòmic per a la societat. Jo no defenso donar-ho tot a l’Estat i que ho gestionin els buròcrates, sinó com han proposat gent com Simone Weil, prefereixo un model econòmic i polític descentralitzat i col·lectiu, on tothom es fes responsable d’allò que posseeix.
L’Església no seria considerada, almenys per l’esquerra a Catalunya, d’una gran tradició anticlerical, una institució progressista. No et demanaré que la critiquis tot i que tu ja has criticat unes quantes coses de l’Església com a institució, no?
Jo vinc d’una família que no és creient. Els meus pares, de fet, ja em deien quan era petita que l’Església catòlica és com una monarquia, una institució caduca. A més, quan jo era jove, sortíem d’una dictadura de nacionalcatolicisme molt repressiva. Jo vaig acabar dins d’aquesta institució per una experiència personal mística, però això no m’anul·la el sentit crític. Llavors jo què veig? Quan vaig estudiar Teologia a Harvard, la meva companya d’habitació em preguntava com podia jo ser catòlica. Em va mencionar tota la llista negra: la persecució a les bruixes, les croades, la corrupció al Vaticà, la prohibició de l’avortament, la riquesa amb la qual vivien alguns bisbes, l’homofòbia i la misogínia estructural… I, en aquell moment, vaig veure clar que era una sort estar dins d’una institució que no és la millor del món ni la més pura. Jo també tinc moltes contradiccions i impureses… i mancances! El que intento fer és primer millorar jo com a persona, perquè jo tampoc soc pura i perfecta, i, en segon lloc, col·laborar a millorar l’Església, des de dintre. Si tu llegeixes la Bíblia, hi trobaràs idees horribles com que les dones han de callar i quedar-se a casa o que hem de matar els leprosos a cops de pedra. Quina mena de text sagrat és aquest!? Tot i això, jo no vull un text sagrat perfecte i immutable; jo vull que m’obligui a tenir sentit crític. Tenir un text sagrat que fos perfecte, quin ofec. Perquè llavors poses el text allà al mig i l’adores, no? No. El text sagrat no és perfecte. La meva institució ni de bon tros és perfecta. I, si em dius que és la més imperfecta del món, doncs mira, ni que ho fos. Intentaria millorar-la.
A Catalunya, també és cert que hi ha hagut des dels anys seixanta i setanta un moviment cristià de base d’esquerres i de capellans obrers, que beuen de la teologia de l’alliberament.
Jo, de fet, vaig conèixer l’Evangeli a través d’un jesuïta que formava part dels grups de cristians pel socialisme. Sempre deia que a l’Església tenim problemes, però que l’origen va ser humil, pobre i amb vocació social.
D’això se’n diu el mite dels orígens, oi?
Sí. Jo crec que Jesús era Déu, i, per tant, perfecte. Però, és clar, tots els que eren al seu voltant ja no ho eren. I els apòstols tenen discussions pel poder des del dia 1… i un té enveja de l’altre, i el de més enllà és egoista, i un altre va trair el mateix Jesucrist… De fet, sant Esteve, el dia del qual celebrem l’endemà de Nadal, probablement va ser traït per altres cristians.
Comencem pel principi. Jesús era d’esquerres?
Hummmm, hem de veure com definim esquerres i dretes. Però, bé, es pot dir que Jesús ens va inspirar una altra manera de fer i de pensar en aquella època. Proposava un nou món que no exclogués ningú, on a cadascú se li donaria segons les seves capacitats i segons les seves necessitats. Si això és el que volem dir per esquerres, doncs, això jo ho trobo central en l’Evangeli. Jesús neix en una família humil i, abans de néixer, els seus pares han de migrar des de Galilea, que seria el lloc dels pagesos, cap a Judea. Maria està ja de nou mesos i van recorrent el país en un burro. Quan arriben a Betlem, no els acull ningú i Jesús acaba naixent en una establia. Estan penjats. Són al carrer. Aquesta realitat que ara viu moltíssima gent és una realitat que la gent d’esquerres fa segles que denuncia. És el que passa avui amb els immigrants. O amb les persones sense sostre. Doncs, a Josep i Maria, els pares de Jesús, els passa exactament això. Tant és així que han d’anar a dormir amb els animals. I aquell lloc, per més que ara el mitifiquem, devia ser una porqueria.
Però van venir reis o savis d’Orient per portar-li or, mirra i encens… i adorar-lo, no?
Això no queda clar en els textos de l’Evangeli. S’entén que es fa una representació del que va ser aquell naixement per donar-hi un sentit epifànic. Però el que sí que és segur és que Jesús va néixer en la precarietat més absoluta. Si llegeixes l’Evangeli de Joan en el grec original, hi diu que Jesús va venir a acampar entre nosaltres. Viu, doncs, en un campament. No en un palau. La vida de Jesús mostra una manera d’estar en el món on la possessió i la propietat privada no són el punt fonamental.
“La feina del papa Francesc va ser excepcional i va ser molt crític amb el sistema capitalista”
Fem un salt enorme de dos mil anys. El nou papa, després de Francesc, considerat com un home d’esquerres, s’ha posat de nom Lleó. I, justament, Rerum novarum, del papa Lleó XIII, va ser una encíclica que ara seria considerada molt d’esquerres no? Anirà Lleó pel mateix camí que Francesc?
Mira, a Sant Francesc, quan tothom el va abandonar i es va quedar sol, només li va ser fidel un germà que es deia Lleó. Doncs, per a mi, és significatiu que el nou papa hagi triat el nom de Lleó, sigui pel motiu que sigui. La feina del papa Francesc va ser excepcional i va ser molt crític amb el sistema capitalista. El document de Francesc que més em va impactar es diu Querida Amazonia. Allà critica l’extractivisme capitalista, el colonialisme portat a l’extrem, la lògica del benefici empresarial a tot preu. Pel poc que jo en sé, el nou papa té una voluntat continuista. Quan era encara bisbe, el papa Lleó va ser dels que van denunciar els corruptes a l’Església.
“Tinc un remordiment amb el Procés Constituent. Tenia una responsabilitat i no la vaig exercir prou bé”
Parlant sobre les esquerres, aturem-nos aquí. El 10 d’abril de 2013, fa 12 anys, l’Arcadi Oliveres, en pau descansi, i tu vau anar a un programa de TV3 a presentar el manifest del Procés Constituent. Va començar, aleshores, el teu salt a la política. Ara que ha passat un temps, i aquí a Montserrat has tingut temps de reflexionar, què…?
He de reconèixer que jo em vaig posar a fer política sense una formació com la que sí que podia tenir sobre Medicina o sobre Teologia. Jo no era conscient, quan el Procés Constituent va començar, de què significava que 47.000 persones s’apuntessin al moviment. En tinc un cert remordiment, saps?
Per què?
De pensar ara que tenia una responsabilitat i no la vaig exercir prou bé. No tenia les eines. Vaig fer el que vaig poder, però crec que no tenia la consciència del que representa tenir, de cop i volta, la confiança de tantes persones dipositada en nosaltres. Crec que es podia haver fet millor. I parlo de mi, eh? Vam generar unes expectatives, vam crear una il·lusió, però l’articulació com a instrument polític, com sabeu, al final va acabar passant per entrar en una coalició electoral amb tota una altra sèrie de grups i presentar-nos a eleccions. No es tractava d’això només. Jo tenia la sensació d’ofegar-me. No pot ser que diguéssim una cosa cap a fora i una altra cap dintre. No podíem dir tota aquesta mentida colossal de dir que sí que es pot, si no es podia. Alguns, que venien de fer política ja en altres partits, em deien: “Benvinguda al món real; això és el que es fa en política”.
I què creus que es podria haver fet i no es va fer, mirant-ho ara amb perspectiva.
No vam saber articular com tenir presència política. Potser no passava necessàriament per convertir-nos en un partit, o potser hauríem mantingut la nostra veu per no quedar atrapats en segons quins interessos. No dic que ara vegi clar que això és el que havíem d’haver fet exactament, però el que t’estic expressant ara vol dir que no, que jo almenys no ho tenia prou pensat.
“El balanç del procés independentista? Ha sigut una altra traïció dels líders”
I, en general, més enllà del Procés Constituent, quin balanç fas dels anys del procés independentista?
Doncs, de frustració i decepció. Ha sigut una altra traïció dels líders, com diria Xirinacs. Jo vaig tornar a Catalunya per viure aquell moment de la proclamació de la república l’octubre de 2017 i em preguntava què passaria. Si hi hauria morts o no. Si el Govern resistiria. Aquell 1 i 3 d’octubre van ser una cosa fantàstica, molt potent. Però vaig tornar de Berlín i em vaig trobar pràcticament sola a la plaça de Sant Jaume. Va ser una desmobilització tan ràpida… I què hauria passat si el Govern català hagués resistit? No ho sé, però hauria sigut coherent, no? Generacions anteriors de catalans havien lluitat per canvis polítics i sempre estaven preparades per a la mort. Ara m’estic posant apocalíptica. Però, de vegades, veig que ens falta força per sacrificar-nos. I, al final, els que s’ho han carregat són els joves d’Urquinaona.
Què haurien de fer les esquerres avui, doncs?
La Simone Weil, i la torno a citar, va fer un al·legat contra els partits polítics. Potser caldria abolir-los. I per què? Perquè diu que no pot tenir èxit una democràcia que s’articuli en grups d’interès. Quan formes un partit polític entres en una lògica on el més important és arribar al poder. I d’això no sortirà mai el bé comú. Quan arriben al poder què fan? Doncs, mantenir-se perquè al cap de quatre anys puguin continuar al poder. Hem de pensar-ho diferent.
Sense partits polítics, ens convertiríem en una tecnocràcia o una dictadura, no?
Pensem en ample. Ens podem imaginar una articulació política de la democràcia sense partits polítics? Llavors què tindríem? Grups de què? No ho sé, comencem a pensar de forma ampla. Perquè els partits polítics com a eina, especialment al nostre país, es corrompen. Potser amb alguna excepció, com la CUP, els diputats dels partits li deuen el seu escó a qui està dalt. En canvi, hi ha altres sistemes democràtics, a Europa mateix. Hi ha sistemes parlamentaris on una part dels diputats els vota la gent directament; o sistemes que prenen decisions amb democràtica participativa o que fan referèndums de forma contínua, com a Suïssa. Precisament això va ser el més bonic de pensar el Procés Constituent: pensar què significaria canviar les regles de joc de veritat. Per exemple, què voldria dir basar la nostra subjectivitat política en el nostre deure (no moral, sinó polític) d’ajudar a cobrir les necessitats dels qui viuen en precari?
