24/02/2023 | 06:00
Avui fa un any de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna. Ara com ara, veus possible una solució negociada en els pròxims mesos o creus que serà un conflicte bèl·lic de llarga durada?
Veig inputs per les dues bandes. Quan els estats fan declaracions sobre l’armament que volen enviar a Ucraïna, fa la impressió que la guerra va per llarg. Com a mínim, tot l’any 2023 segur que dura, perquè s’està parlant de tancs que els han d’arribar a l’estiu o a la tardor; per tant, es planegen accions bèl·liques a molts mesos vista. Però també veig algun moviment positiu, com ara les declaracions de la Xina d’intentar parlar amb Rússia. Ara feia mesos que no se’n donava cap, de moviment similar. Normalment, en una guerra, paral·lelament a la part militar, hi sol haver negociacions diplomàtiques, les parts es parlen, s’apropen posicions. En el cas d’Ucraïna, formalment no hi ha negociacions des de fa mesos. Informalment, no s’han acabat mai. Rússia i Ucraïna no es reuneixen, és cert, però sempre hi ha representants de l’un i l’altre bàndol que es troben i parlen. Vull creure que hi haurà una solució negociada, no sé si serà aviat o tard, però que arribarà.
Sense l’ajuda occidental, potser Ucraïna ja hauria estat totalment aixafada per l’exèrcit rus. Per què no hi ha hagut gairebé veus d’oposició dins dels països de la UE a l’hora de decidir ajudar militarment Ucraïna i armar el seu exèrcit? Era l’única reacció possible, respondre així a la invasió?
Mai és l’única, mai. Això ho diem els pacifistes. Els altres diuen que fan la guerra per la pau, que és un oxímoron. Quina mena de pau és aquesta? Els pacifistes, que som els grups minoritaris i menys escoltats, diem que és cert que hi ha un conflicte, però que tota resposta no té per què ser de caràcter militar. La població civil té altres formes de respondre a una invasió militar. Hi ha moltes experiències al llarg de la història de desobediència civil, de no fer el que demana l’autoritat ocupant…; hi ha altres formes de dissidència que no necessàriament passen per les armes. I, d’altra banda, hi ha la diplomàcia, que en aquest cas ha brillat molt per la seva absència. Ara encara és massa aviat, però en algun moment ens haurem de preguntar qui va fer fracassar les negociacions d’Istanbul, qui va forçar que no hi hagués acords entre les dues parts. En conflictes com aquest, se sol arribar en primer terme a un acord d’alto el foc i, després, pot trigar-se anys per assolir un acord definitiu de pau. Però, primer, parem la massacre, i després, parlem. En canvi, en els mitjans de comunicació només es contempla la victòria militar. Hi ha poc debat sobre com construir un altre escenari.
“Per què no podem pensar en solucions intermèdies que ja s’han experimentat en altres parts del món?”
Sempre es parla en termes territorials: que si Rússia se’n va d’Ucraïna, o es queda el territori conquerit. La situació ara és molt més complexa: a la zona del Donbass, la gent que era ucraïnesa pro Ucraïna n’ha hagut de marxar i hi queda majoritàriament la població russòfila, i això complica la solució. En aquests casos, no hem de pensar en termes de blanc o negre: o bé Rússia se’n va o bé Rússia s’ho queda. Hi ha altres solucions, que ja s’han experimentat en altres parts del món. Per què no pot ser una zona amb autonomia política, de manera que en el sistema judicial-policial hi hagi una governació tutelada des de l’exterior? Es reparteixen el poder entre l’una i l’altra comunitat al 50% i hi ha un governador de fora que supervisa els acords que es prenen. A Bòsnia i Hercegovina, aquesta figura la van nomenar des d’Europa. En el cas ucraïnès, ni Europa ni els Estats Units no serien vàlids per nomenar un candidat d’aquesta mena: caldria la intervenció d’algun altre país que tingués la confiança de les dues parts. Però per què no podem pensar en solucions intermèdies? Abaixem la intensitat del conflicte i posem institucions civils que siguin molt repartides entre els ucraïnesos russòfils i no russòfils, que estiguin tutelades, amb policia i exèrcit que supervisin que no hi hagi massacres ni crims de lesa humanitat, ni per part d’un bàndol ni per part de l’altre. Busquem formats que intentin assegurar la vida: poden ser processos que durin molts anys; però, com a mínim, les persones poden coexistir sense matar-se.
Per què creus que no hi ha manifestacions multitudinàries contra la guerra, com sí que va passar amb la invasió de l’Iraq per part dels EUA i d’altres països occidentals, l’any 2003?
Crec que la població té una percepció diferent: el 2003 teníem la percepció que la Guerra Freda s’havia acabat, que els Estats Units eren la potència mundial, que aquelles eren guerres per doblegar els governs d’aquells països de l’Orient Mitjà als interessos sobretot energètics i nord-americans. En canvi, ara la percepció ha canviat: la de Rússia envaint Ucraïna no es veu com una guerra d’imperialisme occidental. Els mitjans de comunicació també han fet un paper molt rellevant de manipulació, dient que era una guerra defensiva i que hem de donar suport al feble. Amb aquest argument, a la ciutadania li costa molt més tenir criteris diferents. La comunitat ucraïnesa que viu aquí, a Barcelona, no vol ni sentir parlar de res que no sigui donar suport a la guerra i a les armes, no volen fer res conjuntament amb la població catalana si no es demana de forma taxativa la derrota de Rússia i que aquest país abandoni Ucraïna. Però treballar per la pau no és ben bé això. Els dic: “Jo em sento solidària amb la vostra pena, amb totes les penalitats que esteu passant, però no tinc per què compartir el vostre projecte polític”.
“Aquesta guerra no pot tenir una solució de victòria o derrota; hi ha massa coses en joc per a tothom”
Quin perill real de guerra a escala mundial suposa el conflicte d’Ucraïna? O és l’espantall que s’ha fet servir des de les veus a les quals ja va bé que la guerra continuï?
El risc que el conflicte s’estengui internacionalment continua, i és un risc cada cop més alt, si no hi ha la contenció suficient. Per a mi, Ucraïna representa la guerra del canvi d’era. Hem passat de l’era en què els EUA tenien l’hegemonia mundial a una nova era en què el país que els EUA reconeixen com a competidor per a l’hegemonia mundial és la Xina, no pas Rússia. Per als EUA, Rússia no és una potència econòmica ni tecnològica. I, en el terreny militar, l’ha estat examinant amb aquesta guerra. Vol saber quina capacitat té d’aguantar una guerra llarga pel desgast que pot suposar internament. La indústria militar russa pot produir al mateix ritme del que gasta? Si no pot, ha de recórrer a l’ajut exterior. Això, per als EUA, demostraria que no té capacitat per aguantar una guerra llarga i, per tant, relega Rússia a una esfera secundària. Rússia, que sempre s’ha sentit una gran potència, ara se sent menystinguda. Això ho agreuja tot molt més. No sé quan ni qui serà el primer que tingui interès a resoldre-ho. Per a mi, els EUA n’haurien de tenir prou amb el desgast que han provocat a Rússia i haurien de forçar ja una negociació. Ja veurem si la Xina s’atreveix a tenir aquest rol. Per a mi seria una novetat, ja que no he vist mai el gegant asiàtic fent aquest paper. La Xina està convençuda que, com més s’allargui la guerra, és pitjor per a tothom: l’economia mundial se’n ressent, i la seva també. Li interessa una sortida en què Rússia salvi els mobles. En qualsevol cas, la guerra no pot tenir una solució de victòria de Rússia i derrota d’Ucraïna o al revés. No pot ser, perquè hi ha massa coses en joc per a tothom.
Com pot el pacifisme organitzat internacionalment contrarestar l’esperit bel·licista que es viu, tant en els mitjans de comunicació com en l’opinió pública quan es parla d’aquest conflicte?
La història és plena d’exemples on les victòries de la societat civil organitzada han provocat canvis suficients en escenaris molt difícils, sense haver de recórrer a les armes. Tot no passa per donar suport a la guerra. Hem intentat introduir altres debats, com el de la “guerra justa”. Hi ha alguna guerra que sigui justa? Per què considerem que Ucraïna ha estat ocupada i se li ha de donar tot el suport militar, i no fem el mateix amb Palestina o amb el Sàhara, per posar dos exemples que tenim molt presents? Alguna guerra pot ser justa? Justa per a qui? Per al vencedor o per al perdedor? Per què sempre posem la mirada en un bloc? I als vençuts, què els passarà? Ja sabem què ha estat fent Putin al Donbass, però suposem que se’n retira i hi entra l’exèrcit d’Ucraïna, amb una població majoritàriament russòfila. Algú creu que no hi haurà massacre dels qui hi viuen? Hem d’evitar, com sigui, resoldre els conflictes que tenim amb guerres, hem d’evitar tantes morts, tanta destrucció, no només d’edificis… Segurament tota aquella regió serà inhabitable durant molts anys. De què viuran? Si no hi ha quedat cap indústria sencera… Quants anys tardarà allò a refer-se? Si algú creu que hi haurà un gran Pla Marshall, s’equivoca.
Potser també ens hem de preguntar com quedarà Europa respecte de Rússia, pel que fa a les relacions futures…
Exacte, aquest és un altre punt de vista important: si acabem posant Rússia com a enemic amb qui compartim frontera, tot i haver-hi tingut fins ara bones relacions econòmiques i de veïnatge, a partir d’ara què farem? Més trinxera? Desplacem el mur de Berlín a un altre lloc? I a la població russa, a partir d’ara, ni pa ni oli? Vivim en uns temps en què totes aquestes coses no tenen sentit: no estem tan aïllats, hem d’anar buscant punts de sortida, i no enquistar les situacions difícils. Però aquest discurs no entra, perquè és contrari al que els governs volen. Els mitjans de comunicació fan cròniques de batalla, però ningú no planteja hipòtesis de com trobar solucions no bèl·liques.
