Crític Cerca
Opinió
Hibai Arbide

Hibai Arbide

Periodista i advocat

L’esquerra i la guerra d’Ucraïna

El pacifisme és més urgent i important que mai, però a mi m'incomoda aquesta esquerra que sembla confondre el pacifisme amb la capitulació d'Ucraïna

23/02/2023 | 19:00

El president d'Ucraïna, Volodímir Zelenski, acompanyat dels màxims representants de la UE, Ursula von der Leyen i Charles Michel, durant la seva visita a Brussel·les aquest febrer / ALBERT CADENET – ACN

Deia Aldous Huxley que probablement la lliçó més gran de la història és que ningú no va aprendre mai les lliçons de la història. Aquest article no pretén ni tan sols ser exhaustiu; les implicacions de la guerra d’Ucraïna són tan àmplies que, per espai i claredat, en deixaré elements importantíssims fora, com ara la tornada de les centrals tèrmiques a Alemanya, la fam a la Banya d’Àfrica, els reequilibris a l’Amèrica Llatina després dels nous lideratges, les implicacions de les sancions en el turisme mediterrani o el paper d’Erdoğan, entre d’altres.

No tinc gens clar si sembla que va ser ahir o si sento que va ser fa més d’un lustre. Des del primer confinament del 2020 —a Grècia en vam tenir dos, de confinaments, 14 mesos en total—, he perdut el sentit del temps; al cap se’m barregen tots els viatges que he fet amb mascareta. Curiosament, l’únic lloc on em vaig infectar de coronavirus va ser tornant d’allà, d’Ucraïna, tornant de cobrir el primer mes de la invasió. Era el meu segon viatge a aquest país enorme i fascinant. Durant el primer, tan sols dues setmanes abans de la invasió, em vaig convèncer que no hi hauria guerra, com gairebé tothom. Vaig publicar diversos reportatges creient que la tensió es resoldria, com a molt, amb l’increment de la cruesa dels combats al Donbass. És el que creia tothom a Ucraïna. I és el que deien tots els tankies que avui, de manera absolutament deshonesta, defensen que Putin no va tenir més remei que defensar-se d’un atac. L’absoluta falta de racionalitat dels arguments per defensar la política de Putin serà quelcom que abordarem més tard en aquest article.

Al començament del 2022, l’OTAN passava el pitjor moment des de la seva creació. El món bipolar en el qual es va crear l’aliança atlàntica ja feia temps que no existia. L’intent de reconversió, sota la coartada de lluitar contra el terrorisme, li va valer fracassos rotunds —i sagnants— a l’Afganistan i a Líbia. A més, la nova onada de dretes rere la petja de Trump no és especialment atlantista, perquè considera que l’aliança soscava la sobirania nacional. Trump no va parar de repetir, durant el seu mandat, que els Estats Units pagaven massa i la resta d’estats no gastaven prou en els seus exèrcits. Tot això l’havia sumit en una crisi sense precedents. Dit d’una altra manera, l’OTAN era una organització militar obsoleta on els conflictes interns eren cada vegada més evidents. Fins que la invasió de Putin la va ressuscitar. A l’esquerra putinista li és impossible acceptar que alguna cosa no sigui un pla de l’OTAN. Segons aquesta, el conflicte és una conspiració estatunidenca per vendre armes a Ucraïna i gas a la UE. Ha de ser molt reconfortant tenir respostes simples per a qüestions complexes, fins i tot quan les evidències dicten el contrari.

L’objectiu de Putin era ser considerat cap de la segona potència mundial; ho va dir el 2007 a la Conferència de Munic

Els responsables de les guerres d’agressió són els qui envaeixen. Encara que en una guerra sempre hi ha dues parts, no és el mateix envair que defensar-se. Els Estats Units i els seus aliats són els únics responsables de la invasió de Panamà, d’Haití, de l’Iraq i de l’Afganistan, per esmentar-ne només algunes de recents. L’Aràbia Saudita és la culpable de la invasió del Iemen. Putin és el responsable de la invasió d’Ucraïna. Fa un parell de setmanes, el 15 de febrer, es va complir el vintè aniversari de la mobilització més multitudinària de la història. El 2003, milions de persones en els cinc continents vam sortir al carrer contra la guerra de Bush, Blair i Aznar. Què hauríem dit el 2003 si algú hagués fet servir el lema “No a la guerra” per demanar a l’Iraq que es rendís, en comptes de demanar als EUA que no l’envaïssin?

L’objectiu de Putin era ser considerat cap de la segona potència mundial. Molest pel fet de no trobar el seu lloc en el món sorgit després del col·lapse de l’URSS, el 2007 és el punt d’inflexió del que ell considera que havia de ser el ressorgiment de Rússia. És llavors, en la 43a Conferència de Política de Seguretat a Munic, quan Putin planteja la crítica a l’hiperlideratge dels Estats Units i exposa el seu plantejament de món multipolar. Un món amb diversos lideratges en el qual, això sí, deixa clar que la Federació Russa no hi pot comptar el mateix que la Unió Europea, l’Índia, Turquia o, ni tan sols, la Xina. Al seu cap i en el seu pla, la segona superpotència ha tornat. Ningú no s’ho va prendre gaire de debò llavors. Pocs mesos després, Putin envaeix Geòrgia i aplica sense pietat la doctrina Grozni, que pren el nom de la destrucció total provocada a la capital de Txetxènia el 1999. L’estratègia de l’exèrcit rus és destruir cada ciutat —fins a l’últim edifici si fa falta– abans de prendre-la. La doctrina Grozni és usada, de nou, a Alep, Síria. El 2022, és la mateixa tàctica que l’exèrcit de Putin utilitza a Mariúpol, la ciutat més important que pren —i destrueix— després de la invasió d’Ucraïna.

Malgrat els somnis “roigs-bruns”, la utilització de símbols soviètics per part de l’exèrcit rus no té ni la més remota relació amb un projecte bolxevic. Els símbols de l’Exèrcit Roig s’usen, indistintament, barrejats, amb símbols tsaristes, estendards religiosos i icones del cristianisme ortodox perquè el que simbolitzen no és la lluita del proletariat, sinó el retorn de la grandesa de Rússia. De la mateixa manera, la retòrica antinazi de Putin no implica de cap manera el seu suport a forces antifeixistes, ni que s’impedeixi lluitar en les seves files a reconeguts neonazis. Si el 2021 dius a algú que recorreràs a Wagner per lluitar “contra el nazisme” s’hauria rigut de tu a la cara. Wagner, que té de nazi fins i tot el nom, és l’empresa de mercenaris més gran de l’actualitat. Fundada per Ievgueni Prigojin, gràcies a la guerra d’Ucraïna ha aconseguit un volum de negoci i una influència política impressionants. A més d’Ucraïna i de Síria, és present com a mínim en cinc països africans, on ha substituït l’exèrcit francès com a garant de l’estabilitat en un ordre postcolonial. Prigojin fa servir un mall com a símbol de la seva marca personal, amb referència a un vídeo filmat a Síria en el qual un desertor és assassinat a cops de mall. Se’l considera pertanyent al cercle més estret de Putin; durant diversos moments del conflicte ha criticat les decisions de la direcció militar i, des del cessament del general Serguei Surovikin, protagonitza un enfrontament intern amb el Ministeri de Defensa. Al seu canal de Telegram ha arribat a afirmar que “mentre alguns mengen amb coberteria de plata” i “envien les seves filles i nets de vacances a Dubai”, “soldats russos moren en el front”.

El discurs pro Putin ha renunciat a la racionalitat

Putin, en el seu discurs de primer aniversari, va afirmar que la família només és formada per un home i una dona; que Occident està lliurant una guerra cultural; que, a més de nazis i terroristes, Occident fa servir el diable contra Rússia, i que la seva obstinació és protegir els nens russos de la degeneració, en al·lusió a les persones trans. Els seguidors russos de Putin creuen que aquesta guerra és un conflicte entre els valors tradicionals i la degeneració liberal que ha contaminat Ucraïna. Encara que també hi ha veus que directament fan apologia del genocidi i afirmen que la nació ucraïnesa no existeix —i ha de ser eliminada del mapa—, la majoria dels fidels de Putin creu que als seus germans ucraïnesos els han rentat el cervell amb valors contra la tradició. El canal de Telegram Intel Slava, que compta amb 418.000 subscriptors i és la font principal de la legió de piuladors que simula preocupar-se per trobar informació “de l’altra banda”, fa servir sempre l’emoji de la bandera d’un país per identificar de què està parlant. Quan es refereix a l’OTAN, posa la bandera trans, i, quan parla d’Ucraïna, la bandera de l’arc de Sant Martí.

Ucraïna, abans de la guerra, no era el paradís nazi que alguns han volgut mostrar. Abans d’anar-hi per primer cop, creia que era un lloc absolutament hegemonitzat per l’extrema dreta, on els moviments antifeixistes, feministes o LGTBI eren completament marginals. Treballant-hi, amb un interès especial a aprofundir sobre aquest tema, em vaig adonar que aquesta imatge era una caricatura. De fet, explicar la Ucraïna del 2022 mitjançant fotos del Batalló Azov del 2014 no sols presenta una imatge distorsionada, sinó que nega l’agència als moviments que s’han estat deixant la pell per frenar els feixistes. Durant anys, els neonazis van gaudir de la protecció del ministre de l’Interior. Però, mentre es repeteixen una vegada i una altra imatges de neonazis ucraïnesos, es passa per alt, per exemple, l’enorme importància de la lluita liderada per l’escena de la música tecno a Kíiv. Assenyalada per degenerada i pel fet de congregar la comunitat LGTBI, l’extrema dreta va iniciar una campanya contra els clubs… I va perdre. L’escena festera queer no sols no es va acoquinar, sinó que va plantar cara i va expulsar els nazis de la nit. És només un dels molts exemples que expliquen l’evolució d’Ucraïna des del 2014.

D’altra banda, en el cas dels anarquistes, mentre a Rússia són empresonats, a Ucraïna s’han pogut organitzar. En una entrevista de la revista llibertària grega  Aftoleksi, Anatoliy Dubovik, de 50 anys, militant anarquista des del 1989, nascut a Kazan (Rússia) i resident des de fa més de 30 anys a Ucraïna, ho resumia així: “El 2014 ja s’havia instaurat a Rússia un règim autoritari reaccionari que negava tots els drets individuals i socials i perseguia i destruïa brutalment tota activitat autònoma. Per descomptat, encara qüestionem l’Estat ucraïnès i la classe dominant a Ucraïna. Però almenys el moviment anarquista, el moviment socialista, a Ucraïna va poder operar amb relativa llibertat durant aquests anys. N’hi ha prou a dir que, durant tota l’existència de l’Estat independent ucraïnès, no hi ha hagut ni un sol pres polític anarquista. Al mateix temps, moltes dotzenes dels nostres companys de Rússia van acabar en presons russes, culpables únicament de les seves conviccions anarquistes. Per tant, érem molt conscients del que Putin va fer per les idees llibertàries”.

El president rus, Vladímir Putin, al seu despatx / ACN

El pitjor del discurs de Putin és la seva capacitat de contaminar espais de debat racional amb arguments absurds

El més preocupant del discurs de Putin no és que no sigui coherent. El pitjor és la seva capacitat de contaminar espais de debat racional amb arguments absurds. Crec que on millor es veu és en les campanyes de desinformació. L’exemple més clar és Butxa, la petita localitat de la perifèria de Kíiv on l’exèrcit rus va cometre crims contra la humanitat que van ser documentats perfectament. Poques vegades hi ha hagut tanta informació, tan directa, tan ràpida i tan variada per conèixer un crim de lesa humanitat com a Butxa. Normalment, les matances col·lectives com aquesta succeeixen en el front de batalla, per la qual cosa no és fàcil accedir-hi poc després que passin. Les recerques d’aquest tipus solen fer-se a poc a poc, temps després, en petits equips que s’obstinen a saber què va passar. A Butxa s’han donat diverses circumstàncies poc habituals: les tropes s’han retirat, per la qual cosa no hi ha risc de combats; és prop de la capital, i la massacre ha succeït durant les setmanes anteriors. Santi Palacios va fer una crònica esborronadora i magistral a la revista 5W poc després de la retirada russa. A poc a poc, centenars de periodistes van anar-hi arribant. Era tan senzill com prendre un taxi a Kíiv. Cada equip de periodistes va poder entrevistar diferents habitants de Butxa que, malgrat el xoc, sentien la necessitat d’explicar com havien mort els seus familiars, els seus amics, els seus veïns. Tots i cadascun dels testimoniatges recollits in situ assenyalaven que el responsable de la massacre era l’exèrcit rus. Hi havia cròniques que explicaven, amb nom i cognom, que un pare va haver d’enterrar el seu fill al jardí; que un germà va morir en sortir a collir llenya; que els cossos de la fossa comuna es van enterrar durant l’ocupació russa. Testimoniatges duríssims, espontanis, lliures i versemblants. En una paraula: reals. Mai no vam tenir informació contrastada tan abundant i tan directa d’una massacre recent.

No obstant això, molta gent, també gent d’esquerres, va dir que “hi ha dubtes” o hi ha “teories diferents” del que havia succeït a Butxa. Em deixa esbalaït com n’és, de fàcil, desinformar. No fa falta demostrar res, només sembrar dubtes. Els canals de Telegram del Kremlin van dir, al mateix temps, que els cadàvers es movien, que la massacre era un muntatge amb actors, que els cossos no eren reals, que en realitat els morts eren prorussos, que la matança es va fer després que es retiressin les tropes russes i que els morts van morir fortuïtament a conseqüència de l’artilleria. Enfront de l’esforç per difondre informació contrastada i independent, n’hi ha prou amb teories inversemblants perquè molts creguin que “no és tan clar què hi va passar”. Es desacredita el treball de desenes de periodistes que treballen per a mitjans diferents, amb enfocaments diferents, amb l’etiqueta “la versió de l’OTAN”. L’important per desinformar no és demostrar res: n’hi ha prou que la veritat sigui percebuda com una de les moltes versions que circulen. Davant d’això, fer gala de “no creure res” és una actitud reaccionària. Afirmar que “tothom menteix” és despolititzador. Precisament l’objectiu de la desinformació és aquest: despolititzar. Fer veure que les massacres no tenen responsables i no hi ha models de societat alternatius a la llei del més fort.

La importància del pacifisme

La guerra d’Ucraïna ha desfermat la carrera armamentística més gran en dècades. Davant d’això, és fonamental recordar que els conflictes internacionals es poden i s’han de solucionar amb diplomàcia. El pacifisme és més urgent i important que mai. Però a mi m’incomoda aquesta esquerra que sembla confondre el pacifisme amb la capitulació d’Ucraïna. Precisament perquè la guerra no hauria de ser el mètode per imposar la llei del més fort, l’antimilitarisme ha d’exigir la fi de la guerra al responsable d’aquesta. Retirada immediata de les tropes russes d’Ucraïna per poder entaular una negociació. Els acords de Minsk eren, segurament, insuficients, i van ser vulnerats per totes les parts. Però eren el millor instrument diplomàtic possible. És lamentable que Putin decidís donar un cop damunt la taula i destruir la possibilitat de reprendre l’acord.

El pacifisme ha de traslladar la responsabilitat de l’alto el foc a qui agredeix, més que a qui es defensa

El pacifisme és més important que mai per prevenir noves guerres. A Europa i al món sencer. Però el pacifisme no hauria d’equiparar víctimes i victimaris i, per tant, ha de traslladar la responsabilitat de l’alto el foc a qui agredeix, més que a qui es defensa. Si no tenim això en compte, és a dir, si no tenim clar qui està agredint i qui defensant-se, correm el risc de caure en la hipocresia de demanar a l’agredit que no es defensi en nom del pacifisme. Com el periodista de la famosa entrevista del 1973 a Ghassan Kanafani, cofundador del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina, en la qual l’insta a negociar sense tenir en compte que ho està demanant només a qui es defensa:

“Entrevistador: Per què la seva organització no entaula converses de pau amb els israelians?

Kanafani: No vols dir exactament ‘converses de pau’. Vols dir capitulació. Rendir-se.

E: Per què no parlar?

K: Parlar amb qui?

E: Parlar amb els líders israelians.

K: Això seria com una conversa entre l’espasa i el coll.

E: Bé, si no hi ha espases ni pistoles a l’habitació, podríeu parlar.

[…]

K: Parlar de què?

E: Parlar de la possibilitat de no lluitar.

K: No lluitar per què?

E: No lluitar en absolut. No importa per què.

K: La gent sol lluitar per alguna cosa. I deixen de lluitar per alguna cosa. Així que ni tan sols pots dir-me per què hauríem de parlar de què. Per què hauríem de parlar de deixar de lluitar?”

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies