12/06/2025 | 06:00
Mai abans havies volgut fer un llibre sobre Jordi Pujol. D’on sorgeix la idea d’escriure Pujol i jo?
Tot comença amb un encàrrec de CRÍTIC, mitjà amb què col·laboro de forma regular. En Sergi Picazo em va encarregar tres entrevistes amb persones que coneixen bé Jordi Pujol —en aquest cas, Joan B. Culla, Paola Lo Cascio i Lluís Bassets. Crec que em vaig fer periodista, en part, per curiositat. Per aquesta necessitat de saber, d’entendre, d’aprendre. Em vaig preparar les converses a fons, i, a mesura que m’hi endinsava, em fascinava més la figura de Pujol.
El llibre també té una part molt personal.
Jo vivia un moment vital complicat. La meva mare estava malalta i acabaria morint poc després. Això em va portar a revisar el passat amb una altra mirada. Va ser llavors quan vaig recordar que el meu pare havia treballat a Banca Catalana. Els meus pares s’havien separat, i les dates de la separació coincidien amb la fallida del banc, el 1982. També sabia que havia estat a Convergència, però ho tenia difús. Tot plegat em va despertar una curiositat molt profunda: volia entendre què havia passat realment, i quina relació hi havia entre aquella història col·lectiva i la meva pròpia. Així és com vaig decidir explorar tres figures clau en aquest relat: els meus pares, jo mateix i Jordi Pujol.
Diries que Pujol i jo és, en el fons, una recerca personal sobre la teva pròpia identitat?
Sí, absolutament. Crec que la identitat individual està profundament lligada a la història col·lectiva, perquè és aquesta història compartida la que acaba configurant qui som. Els personatges que analitzo són part del nostre temps, i això marca molt. Jo vaig néixer el 1980, el mateix any que Jordi Pujol va començar a governar. Això em col·loca en una posició estranya: massa propera per no saber qui és, però alhora massa llunyana per conèixer-lo realment. Aquest salt generacional és justament una de les claus del personatge Pujol: una figura que ha travessat dècades i generacions.
“Volia una mirada àmplia i coral, des de persones que han defensat Pujol fins a gent molt crítica”
Tot i que el llibre no és estrictament un llibre d’entrevistes, n’hi apareixen moltes, més de 27. Com selecciones les persones entrevistades? Va ser una tria premeditada?
En part sí, en part no. Hi ha entrevistes que em porten naturalment a d’altres. Per exemple, parlar amb Lluís Bassets em va obrir la porta a Jaume Reixach, Enric González i Siscu Baiges. D’altres sí que van ser pensades des del principi: volia una mirada àmplia, plural, gairebé coral. Per això hi ha periodistes com Francesc-Marc Álvaro, però també figures molt diferents, com Arcadi Espada —amb el seu estil provocador i tallant— o persones que han defensat més obertament la figura de Pujol, com el mateix Álvaro o Joan B. Culla.
També hi ha polítics, incloent-hi el mateix Pujol.
Hi ha entrevistes inesperades, que no m’imaginava inicialment, com les que vaig fer a Xavier Trias, Artur Mas, Irene Rigau o Miquel Roca. En aquest sentit, el llibre és molt transparent: s’ha anat construint a mesura que avançava la recerca. Fins i tot trobar-me amb Jordi Pujol en persona, cosa que semblava del tot improbable, va acabar passant… dues vegades.
Aquest “jo” de Pujol i jo és també cadascun dels catalans? Una mena de mirall col·lectiu?
Sí, aquesta és precisament una de les idees que van sorgir de manera molt natural. Jo començo amb una història molt personal: vull saber qui és Jordi Pujol, què representa per a mi. Però, a mesura que avanço, m’adono que aquest “jo” pot ser també el lector. La idea és donar una visió coral. Aquesta varietat de mirades convida a una cerca, a una lectura activa. I crec que aquest enfocament es veu reforçat pel to narratiu del llibre, que evita la rigidesa d’un simple recull d’entrevistes i busca una forma més literària de fer avançar la història.
“La presència de dones en les estructures de poder del pujolisme ha estat molt escassa”
Has triat el periodisme narratiu per escriure el llibre, una eina poc habitual encara a Catalunya. Per què aquesta opció?
Perquè crec sincerament que és la millor manera de fer periodisme. El periodisme sovint no aprofita prou les eines del llenguatge. Quan no es reconeix com a eina narrativa, es posa límits a si mateix. En canvi, si incorpora recursos literaris, pot explicar millor la veritat. Per exemple, jo no hauria pogut transmetre amb prou intensitat la trobada final amb Jordi Pujol si no hagués utilitzat tècniques pròpies de la narrativa. No es tracta de ficcionar ni de trair els fets, sinó d’entendre que una mateixa realitat es pot explicar de moltes maneres, i que la manera com ho fas també diu molt del que expliques. En aquest sentit, crec molt en la literatura com a eina per aprofundir en el periodisme.
Al llibre hi apareixen poques dones. Tu mateix apuntes que això també reflecteix, en part, com era el poder en aquella època. No hi havia dones pujolistes o antipujolistes?
És una cosa que jo mateix vaig detectar durant el procés d’escriptura. A mesura que avançava en les entrevistes, m’adonava que pràcticament tots els interlocutors eren homes, molts d’ells protagonistes d’aquella època. Vaig arribar a comentar-ho amb Irene Rigau, i ella mateixa em deia: “És que només érem quatre dones”. Em va mencionar noms com Maria Eugènia Cuenca, ella mateixa, Carme Alcoriza —que va ser secretària durant dècades de Pujol— i alguna altra figura destacada. La veritat és que la presència femenina dins les estructures de poder de l’època era molt escassa.
Vas mirar de solucionar aquesta mancança d’alguna manera?
Vaig intentar que hi hagués més veus femenines al llibre. Hi són la historiadora Paola Lo Cascio, la periodista del diari Ara Núria Orriols… però altres no van arribar a participar-hi per diversos motius. Per exemple, vaig contactar amb Pilar Rahola: inicialment em va dir que sí, però després va començar a ser il·localitzable. Finalment, vaig veure que era a les Amèriques fent xerrades en castellà —una anècdota irònica tenint en compte el seu discurs habitual. Però, vaja, això ja és un altre tema. També hi ha homes que no van voler o no van poder. Un cas destacat és el de Miquel Iceta. Volia parlar amb ell perquè el trobo un personatge clau. Iceta és molt murri i, si t’hi fixes, sempre hi és: mires el cas del 3%, mires debats parlamentaris… i ell hi és. És com una presència recurrent, gairebé inevitable, de la política catalana.
“Pujol s’entenia millor amb els comunistes que amb la gent del Bocaccio”
De totes les entrevistes que has fet, quina ha estat, si n’hi ha alguna, la descoberta més rellevant sobre la figura de Jordi Pujol? Hi ha algun aspecte del personatge que t’hagi sorprès especialment, que no fos evident d’entrada?
Sí, n’hi ha diverses. Una que em va sorprendre molt va ser una observació de Francesc-Marc Álvaro: em va dir que Pujol s’entenia millor amb els comunistes que amb la gent del Bocaccio. I això, d’entrada, em va desconcertar. Però després ho vaig entendre: hi ha aquesta mena d’afinitat basada en l’heroïcitat, en el fet d’haver estat empresonats, en el fet de compartir una certa ètica del sacrifici. En canvi, amb la progressia més hedonista o esteticista del Bocaccio, era molt més difícil que hi connectés. I en acabat hi ha una altra descoberta, potser més subtil: el paper dels silencis. Per exemple, en l’entrevista amb Miquel Roca, molt intel·ligent i alhora molt prudent, em va cridar l’atenció un silenci molt llarg quan es parla de la confessió. S’intueix que ell potser ja en tenia coneixement abans que altres figures com Artur Mas. És una intuïció, però al llibre queda recollida aquesta ambigüitat.
Hi ha qui considera que, darrerament, s’està desplegant una mena de campanya de neteja o de restitució de la figura de Jordi Pujol, per intentar rebaixar el pes dels diversos casos de corrupció que han anat apareixent al seu entorn. Comparteixes aquesta impressió?
Diria que sí, que és normal que hi hagi aquest intent. Vivim en una societat on a tothom el preocupa la seva imatge, fins i tot a les xarxes socials. Com no ha de preocupar algú com Jordi Pujol, que ha tingut tant pes en la vida pública catalana? De fet, diverses persones entrevistades ho apunten al llibre: és un home molt preocupat pel seu llegat. És clar que hi ha un intent de reconstruir la seva imatge. La qüestió és si, quan mori, se li farà un funeral d’estat. Obriran el Palau de la Generalitat? Hi haurà capella ardent? I aquí és on entra un altre debat: si el llegat polític de Pujol és salvable o si queda inevitablement tacat per totes les ombres de nepotisme i de corrupció que l’han envoltat. Es pot separar l’obra de l’artista?
“El catalanisme de Pujol és espiritual, gairebé religiós, però té un fort sentit de la realitat”
Aquí entrem en un terreny delicat… És possible dissociar les dues coses?
És que, si creiem que no es pot separar res, aleshores assumim que totes les obres polítiques estan contaminades d’origen. Hi ha una dimensió moral que no es pot ignorar. Com explica Francesc-Marc Álvaro, la part moral del pujolisme queda clarament afectada pels casos de corrupció; això és innegable. Però una altra cosa és l’obra: la capacitat de construir un país, de generar institucions —com TV3, la sanitat pública, l’escola catalana… Ara bé, que després TV3, per exemple, fos instrumentalitzada amb criteris partidistes, això ja és un altre debat. Però és que el poder, en general, tendeix sempre a voler controlar, manipular.
Hi ha qui sosté que Jordi Pujol era, en el fons, un independentista encobert. Després d’haver parlat amb tantes persones i d’haver-te immergit en la seva trajectòria, quin és el teu parer al respecte?
No crec que sigui independentista. El que a mi em sembla que el defineix més és la voluntat de poder. I la seva relació amb l’Estat espanyol —la topada amb l’Estat— és molt profunda, molt marcada, però no crec que respongui a una voluntat de ruptura. El seu catalanisme em sembla que passa més per un vessant espiritual, gairebé religiós. Una manera de viure i sentir Catalunya, però no necessàriament vinculada a l’independentisme polític. Crec que, per damunt de tot, és un home de poder, amb un fort sentit de la realitat. I sabia que portar el país cap a la independència, en aquell context no era viable. Ell era pragmàtic.
I els seus hereus polítics?
Aquí sí que hi ha un canvi. És com aquelles botigues familiars catalanes de tota la vida: els pares la posen en marxa, la fan créixer, i després arriben els fills amb la intenció de modernitzar-la… i acaben trencant-la. Això és una mica el que crec que ha passat amb Junts i amb l’herència política de Pujol: els successors han volgut fer un gir, han canviat la naturalesa del projecte, i el resultat ha estat una mena de trencament amb l’essència inicial.
