29/05/2025 | 06:00
Als quatre elements tradicionals (l’aire, l’aigua, la terra i el foc) hi afegeixes un cinquè element: la vida. Com planteges aquesta lògica?
La vida és el resultat de la interacció de l’aire, l’aigua, la terra i el foc. És una casualitat meravellosa: a partir de la seva interacció i reproducció, es va desencadenar una aventura ara ja fa 3.800 milions d’anys, basada en la complexitat de la cooperació i la interacció. Em va semblar que parlar de la vida en ella mateixa tenia molt de sentit, sobretot en un moment en el qual la mateixa vida és la que està en risc.
Els cinc elements és un reclam perquè tots els éssers humans ens reconeguem ecodependents.
Els éssers humans, durant la major part de la seva història, han viscut amb un vincle molt estret amb la terra. Es vivia amb consciència del fet que som ecodependents, i també de la impossibilitat de viure desconnectats de la terra. De fet, encara avui hi ha molts pobles originaris que no poden entendre la seva identitat al marge de la terra i de l’ecosistema del qual formem part. Però, en un moment determinat, la nostra cultura, l’occidental, va trencar amb el sentit de pertinença a la terra.
“El primer cop que es menciona la possibilitat que l’activitat humana estigués modificant el clima va ser l’any 1856”
En quin moment situes aquest trencament?
El pensament de Plató ja separava la raó i la capacitat de pensar l’ànima immaterial dels cossos i la terra. Després, pensadors com Descartes, Bacon o Newton teoritzaven, precisament, que allò que dona sentit als humans és la capacitat de raonar —capacitat situada fora dels cossos i de la mateixa terra—, i que la natura és més aviat un enorme magatzem de recursos a la nostra disposició. El mateix relat del Gènesi explica que els éssers humans arribem a la terra fruit d’un càstig: pertanyíem a un altre lloc on la vida era senzilla i no acabava mai; la desobediència d’Eva als manaments de Déu va generar un exili, una expulsió cap a la terra. La cultura occidental ha estat sostinguda sobre la ficció de poder escapar-se de la terra i dels seus límits. Així ho explica el Gènesi, i així ho explica Elon Musk quan parla sobre com escapar-nos a Mart per tornar a començar un cicle com el que s’ha fet a la terra: d’esgotament, d’explotació i de destrucció. El nostre marc cultural sosté que ens podem escapar dels límits de la terra i que no estem condicionats per la natura, perquè considerem que és un objecte fora de nosaltres.
“Les emergències actuals no són inesperades ni fruit de la sorpresa. Els processos que ens hi han conduït han passat a plena llum. Van ser i són retransmeses per la televisió. Són conseqüències, evitables però advertides, d’opcions que no han estat decidides per tothom i que han estat tolerades majoritàriament”. Per què, de vegades, sembla tan difícil d’entendre?
La primera vegada que es va parlar de la possibilitat que l’activitat humana pogués modificar el clima va ser l’any 1856. Va ser a partir d’un experiment, que va llançar evidències que la crema de combustibles fòssils podia canviar el clima. Arran d’aquell any, cada poc temps la ciència climàtica avançava, advertia, calculava i assenyalava la possibilitat d’un canvi climàtic. És curiós perquè, tres anys després, es va perforar el primer pou de petroli considerat modern a Pensilvània, i des d’aquell moment han anat quasi en paral·lel l’avanç en ciència climàtica i els advertiments d’aquesta dinàmica extractivista que posa el conjunt de la vida contra les cordes. Per a mi, una de les qüestions clau és: què és el que fa que una societat que es denomina societat del coneixement pugui donar l’esquena i trair el coneixement científic, sent aquest el seu propi major assoliment? Es produeix una espècie de dissociació, que empeny a mirar cap a un altre costat i no ser capaços d’incorporar les alertes que es produeixen i reaccionar-hi.
“El col·lapse no és un botó que es prem i s’acaba el món; ja hi ha vides col·lapsades”
Què podem fer davant els discursos de negació?
La negació de la condició humana com a vulnerable i pertanyent a la trama de la vida ve dels sectors més conservadors, però també d’alguns sectors progressistes. D’una banda, hi ha molta feina a fer entorn de l’educació, que té la tasca d’anomenar les coses pel seu nom i mostrar les evidències sabent que mostrar dades per elles soles no canvia res, però sí que és absolutament imprescindible. D’altra banda, també hi ha la feina d’incidència i de disputa de l’hegemonia cultural, sigui des de l’activisme, des de la ciència i el coneixement o des de la política institucional. I, per descomptat, també crec que convé prestar una atenció molt gran a altres pobles i cultures que no s’han separat mai de la terra, i en aquest moment poden ser guies. Evidentment, no em refereixo a transposar sense més ni més les seves formes de vida, sinó a mirar com es relacionen amb la terra.
“Si bé no té sentit polititzar l’ecologia, és imprescindible ecologitzar la política”. Què significa?
Quan dic que s’ha polititzat l’ecologia, em refereixo a la pitjor noció de política, no a la noció noble d’organització de la vida en comú per part de les persones o de l’autogovern. En aquest moment, hi ha partits polítics que agafen la bandera de l’ecologia, i n’hi ha d’altres que agafen la de l’antiecologia. En la cultura d’odi i de polarització que vivim, hi ha odiadors dels arbres i dels animals, però també hi ha discursos simplistes i essencialistes entorn de la qüestió de l’ecologia. Crec que la calma també és una forma de resistència: cal parar i matisar, sense convertir els discursos en pures etiquetes.
Tipus?
Quan va arribar la DANA, la dreta i la ultradreta van mirar cap a un altre costat, i van intentar amagar la irresponsabilitat d’obviar les alertes de l’Agència Estatal de Meteorologia. Amb això, va haver-hi sectors de l’esquerra que es van limitar a titllar-los de negacionistes: sí que ho són, però em sembla que assenyalar-los només de negacionistes és simplificar massa. Des del meu punt de vista, no va ser només una qüestió de negacionisme, sinó que també van decidir passar olímpicament dels avisos. Les alertes ja assenyalaven que el temporal que venia era molt fort, i els governants van tenir la prepotència d’ignorar-ho. Perquè, en el fons, el que hi ha és una despreocupació absoluta per la població; va ser un acte de desídia pel fet de no fer cas de les alertes, que, a més, es veuen agreujades amb la dinàmica del canvi climàtic. No hi ha cap excusa possible.
“L’economia convencional és un deliri absolut, perquè mira la terra i els cossos des de fora i des de la superioritat”
La desestabilització global dels ecosistemes i cicles naturals ha arribat al seu màxim?
Cada vegada més, l’economia convencional és un deliri absolut, perquè mira la terra i els cossos des de fora i per sobre, des de la superioritat i la instrumentalitat, i destrueix conceptes bàsics que són imprescindibles per a la vida. Amb això, també hem d’aclarir sobre què parlem quan parlem de col·lapse. A mi m’agrada molt com ho planteja Maristella Svampa: ja hi ha molts ecosistemes, en molts llocs, on s’han produït col·lapses situats. Hi ha vides concretes que ja estan col·lapsades, llocs on els ecosistemes han deixat de ser productius i les persones es veuen obligades a marxar. És a dir, ja hi ha vides col·lapsades. Quan es parla del col·lapse generalitzat, allò de què no es parla és d’un procés de degradació, no d’un botó que es prem i s’acaba el món.
Un procés de degradació només entorn del clima?
No només. Si mirem bona part dels avenços de la dreta i de la ultradreta, que fan explícita una política de crueltat —en la qual es legitima abandonar persones al mar o assassinar un poble sencer davant dels ulls de tot el món—, jo crec que es fa difícil no veure que vivim un procés de degradació i de regressió important. I, fins i tot en aquests contextos, la gent continua vivint. La humanitat en conjunt no té l’experiència d’un moment de risc de col·lapse total; però moltes societats i pobles sí que tenen experiència acumulada de col·lapses situats i locals, i també tenen molta experiència acumulada sobre com enfrontar-s’hi. El que desespera és mirar futurs amb presents distòpics, perquè, com diu Marina Garcés, en realitat no existeix el futur; no són més que projeccions que fem a partir dels presents que vivim, i, com que el present que vivim té molta presència de crueltat, tendim a pensar en futurs que també seran així.
“Necessitem fer una transició a les energies renovables i netes, però no pot ser a costa dels països del Sud global”
Tenir confiança col·lectiva, en un sistema que intenta trencar i individualitzar-ho tot, és una lluita constant.
El que hi ha ara mateix és un intent absolutament deliberat i construït de trencar qualsevol mena de vincle de confiança i de cooperació. Es construeix tota l’estona la idea de l’individu com un ésser sol que lluita contra els altres, que es construeix a si mateix a partir de processos meritocràtics, que alhora ell mateix és el culpable del seu propi fracàs quan les coses no li van bé. Però, no obstant això, existeix una densíssima xarxa de confiances, encara que no les anomenem ni vegem sempre —perquè les donem per fetes—, sense les quals no podríem viure. I, quan les coses van mal dades a escala institucional o estructural, és quan es fan més sòlides, aquestes xarxes de confiança. Teixir-les és un exercici de rebel·lia, i obstinar-se a mirar on es construeixen els vincles que mantenen la vida dempeus és un acte de resistència.
Als entorns rurals hi ha més consciència, tant del valor col·lectiu com de l’ecodependència?
La cultura dominant, que surt dels marcs urbans, cau sobre els pobles a plom, i moltes vegades els entorns rurals són entorns molt enfadats amb els discursos ecologistes. Sí que hi ha una pràctica directa de l’ecodependència i un sentit col·lectiu, però alhora hi ha un rebuig profund als discursos que, d’alguna manera, els essencialitza. Crec que es col·loca sobre les persones agricultores, ramaderes i pageses un marc de responsabilitats i de culpes que està molt ben utilitzat i manipulat pels discursos de la ultradreta.
També relaciones la consciència de classe amb la consciència d’espècie.
L’historiador E. P. Thompson definia el concepte de classe com un concepte dinàmic: deia que la classe sorgia davant les tensions que es produïen entre el model productiu i les classes oprimides. El que va succeir és que, durant molt de temps, quan miràvem la producció en termes capitalistes, només analitzàvem les tensions entre el capital i el treball. Amb això, les mirades ecofeministes van començar a assenyalar que també existia un conflicte entre el capital i la vida, i no només entre el capital i el treball: perquè el que el capital sotmet a l’explotació és el treball remunerat i també tota la resta dels treballs que fan majoritàriament dones i comunitats, i, amb això, també se sotmet la resta del món viu i la mateixa terra. Això significa que els subjectes oprimits i explotats amb la finalitat de maximitzar el capital són molt més amplis. S’extreu una plusvàlua en forma de temps social del treball: del treball de les dones a les llars, per exemple, i també s’extreuen plusvàlues no mesurables monetàriament amb els cicles naturals per convertir-los en pura mercaderia. És a dir, qui es revela i parla d’estar en una situació de lluita de classes són els éssers humans, però en aquest moment jo crec que hauríem de començar a plantejar-nos el concepte de classes ecosocials, que és tot allò que és dominat, sotmès, violentat, matat o explotat per ser convertit en diners.
El creixement verd és una trampa del capitalisme?
Per a mi, clarament sí. La base mineral, tant fòssil com no fòssil, cada vegada és més costosa d’extreure, tant en termes econòmics com en termes energètics. Necessitem fer una transició a les energies renovables i netes; però, per poder-la fer, cal preguntar-se quanta energia necessitem, per a qui, si arriba a tothom i a costa de quins territoris. No pot ser que sigui a costa dels països del Sud global —que, curiosament, són els més rics en recursos. Això significa que sí que cal pensar en transicions energètiques, però també en els models alimentaris, en la forma d’organització de les nostres ciutats, etcètera. Cal parlar de redistribució, de sosteniment de la vida.
Reculls algunes dades d’Ecologistes en Acció: l’any 2019, 44,2 milions de persones van respirar aire contaminat a l’Estat espanyol. El 94% de la població i el 88% del territori van estar exposats a uns nivells de contaminació que superen les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut. I cada any s’enregistren vora 30.000 morts prematures a l’Estat espanyol com a conseqüència de la contaminació de l’aire. És una barbaritat.
És una brutalitat. Massa sovint parlem dels abocadors i dels abocaments a la terra sense ser conscients que el nostre propi cos també és un abocador, per a aquest model. El nostre cos acaba sent l’abocador d’un soroll descomunal, de productes tòxics, de l’aire que respirem, dels microplàstics que hi ha a l’aigua que bevem. Tot plegat, sense parlar, per exemple, del procés de turistificació massiva, que fa que la mateixa activitat que proporciona un sou de 900 euros provoqui que hagis de pagar l’habitatge per 1.900 euros al mes.
“La majoria de les dones, a causa del manament patriarcal, són les encarregades de sostenir la vida”
“Podem esperar que el patiment sigui insuportable o anticipar, prevenir, autolimitar-nos, defensar-nos i construir. Ningú espera que el nadó que va a quatre grapes posi els dits a l’endoll per dir-li després que això no es fa. Cuidar és vetllar perquè allò que no ha de cremar no cremi”. En canvi, el sistema implementat fa justament el contrari.
Inicialment, la nostra cultura es va separar de la terra, i després va alimentar una espècie de fantasia de la individualitat que permet sostenir que els éssers humans no necessitem ningú, que el subjecte ideal és aquell que no té ni dependències, ni compromisos, ni obligacions; i que defensa, precisament, que la llibertat és estar lliure de relacions i de compromisos amb tot el que té al voltant. El problema que tenim els éssers humans, però, és que som radicalment interdependents, a més d’ecodependents. Estem construint una idea de subjecte que es percep a ell mateix desconnectat de tot, que no és conscient que la vida humana ha de ser sostinguda intencionadament. Una vida nascuda no és una vida assegurada al llarg del temps, sinó que perdura en la mesura en la qual es cuidi. La lògica de controlar, dominar, sotmetre, violentar i posseir el que ens sosté és un pla que només pot acabar malament. Si tu mantens una relació de violència amb allò que et sosté, només pot acabar malament. I resulta que la cautela, la precaució, la cura i l’anticipació són conceptes percebuts més aviat com a covards i qualitats negatives. I són conceptes que van ser associats directament amb les dones, i no a un subjecte valent que és capaç de gaudir i de superar qualsevol mena de barrera.
Des d’un enfocament ecofeminista, com impacta el sistema extractivista sobre els cossos de les dones?
En general, la majoria de les dones són els subjectes que, a causa del manament patriarcal, són les encarregades de sostenir la vida. De fet, sostenen la vida en un sistema que ataca la mateixa vida. Això genera una profundíssima crisi de cures, i també genera una sèrie de problemes que afecten de manera intensiva els cossos de les dones. A tots els llocs on hi ha conflictes, guerres o extractivisme, els cossos de les dones són convertits en camps de batalla, amb violència específica sobre elles, violacions i assassinats ritualitzats. Però també hi ha diferències segons la classe: no totes les dones pateixen les violències en la mateixa mesura, i hi ha dones també que tenen la possibilitat de comportar-se com a subjectes patriarcals, perquè hi ha altres persones, territoris o animals que suporten els efectes col·laterals del suposat mode de vida independent i desconnectat de la terra. Les dones no són un sac homogeni, i hi ha diferències d’opressions i violències molt grans dins d’això que qualifiquem de dones. I la complexitat augmenta si pensem en les persones de gèneres no binaris, en les sexualitats no normatives, o en altres espècies.
Davant de tanta dosi de distopia, ens cal utopia?
Jo crec que sí. L’any passat vaig tenir la sort de conèixer Angela Davis, i ella diu que l’esperança no és un sentiment, sinó que és una disciplina. És molt difícil fer un plantejament utòpic il·lusionant, si no reconeixem el moment en el qual som i no fem cap pas per anar cap a una situació que ens agradaria viure. L’esperança i la utopia, no les dona ningú, sinó que es construeixen. Cap tecnologia ni cap institució pública sola pot fer-ho, així que cal construir majories activament. Per a mi, la utopia és el plantejament de poder viure en un món on la vida digna sigui la prioritat més gran. I cal començar a construir-la ja.
