15/10/2020 | 20:00
Escolta aquest podcast a: Spotify | Google Podcast | Anchor
El tercer dia de protestes arrenca amb la ressaca dels aldarulls de la nit anterior. Segons el Servei d’Emergències Mèdiques, hi va haver 125 ferits arreu de Catalunya i una cinquantena de detinguts. Els bombers van actuar en 250 focs a Barcelona. El dimecres, la situació escala arreu del país: Girona, Lleida i Tarragona viuran uns disturbis sense precedents. Hi haurà centenars de detinguts, però la llei no serà igual per a tothom: les persones que no tenien nacionalitat espanyola estaran molt més temps en presó preventiva que la resta.
Aquesta és la realitat que aborda el tercer capítol de 5 dies de fúria: Racisme. En aquest podcast també hi narrem el cas de Dani Gallardo, jove de Madrid empresonat i condemnat arran de les manifestacions solidàriers posteriors a la sentència a la capital de l’Estat.
El Charaf i l’Ibrahim, absolts després de vuit mesos tancats
La nit del 16 d’octubre es convoquen noves protestes, i a Girona, al voltant de 5.000 persones es congreguen en una manifestació contra la repressió. La mobilització acaba amb enfrontaments amb la policia i amb diverses detencions. El Charaf i l’Ibrahim són detinguts aquella nit. Tenen 19 anys i van marxar del Marroc quan eren menors d’edat. En Charaf va arribar a Espanya amb pastera. L’Ibrahim, sota un camió. Han conegut la realitat dels centres de menors.
Fa temps que els dos joves viuen a Girona. Els Mossos els van detenir lluny d’on s’havien produït els enfrontaments. “Estàvem agafant el wifi davant d’un bar fins que va començar a arribar gent. Vam veure els enfrontaments amb la policia i vam tenir por, així que vam marxar. Et juro que no hi teníem res a veure”, expliquen els joves de viva veu a CRÍTIC en la primera entrevista que han concedit i que forma part del projecte 5 dies de fúria.
Els Mossos d’Esquadra els acusaven d’haver llançat una pedra contra una furgoneta dels Mossos i d’haver causat lesions a dos policies. La defensa negava els fets, argumentant que la pedra, per haver impactat, hauria d’haver fet un recorregut quasi impossible. “En el judici va venir un perit a explicar que no era possible, amb les lleis de la física, que una pedra tingués aquesta trajectòria”, concreta l’advocat dels joves, Benet Salellas.
La majoria de les persones que van ingressar en presó preventiva aquella setmana van anar sortint esglaonadament en llibertat en espera de judici. No va ser així en el cas del Charaf i de l’Ibrahim, que van estar empresonats més de vuit mesos. “A Puig de les Basses érem cinc, però tots, menys nosaltres, en van sortir al cap de 20 dies. Crèiem que sortiríem màxim en dos mesos, però no va ser així. Ens deien que en el nostre cas hi havia risc de fuga”, expliquen. Els joves van ser els primers a tenir una sentència. El seu judici es va celebrar al juliol. La Fiscalia demanava 9 anys de presó per a ells; la Generalitat de Catalunya, personada com a acusació particular, 3 anys i mig. Finalment, van ser absolts de tots els càrrecs.
Tres persones deportades: el cas de l’Ayoub, de l’Ashraf i del Mohammed
Durant aquella setmana, a Catalunya, 28 persones van ser empresonades. Tres més van ser recloses en centres d’internament d’estrangers, els CIE, i, després, deportades al Marroc. Aquest és el cas de l’Ayoub, de l’Ashraf i del Mohammed, que també recull aquest capítol de 5 dies de fúria. Laura Fernández, membre de IACTA i advocada dels dos primers joves, explica que van ser detinguts quan es trobaven en els aldarulls però sense participar-hi pròpiament. “Existeix una pràctica habitual que són les identificacions per perfil ètnic, que no es basen en el comportament de la persona sinó en els seus trets físics”, concreta la lletrada.
Els tres nois van ser deportats al Marroc, però no perquè fossin considerats culpables de cap delicte, sinó pel fet d’estar en una situació administrativa irregular. El procés d’expulsió va ser “opac i molt poc garantista”, denuncia Fernández. “Vam estar quatre dies sense saber res de l’Ayoub, ni les persones i entitats que l’acompanyàvem en el seu procés jurídic, ni tampoc la seva família al Marroc”, rebla.
El cas del Charles, empresonat durant sis mesos a Brians
Un altre dels casos que aborda el tercer capítol de 5 dies de fúria és el d’en Charles, un jove de 26 anys originari dels Estats Units. Viu a Barcelona des del 2017, però no té un domicili fix: viu al carrer. Es guanya la vida recollint material en contenidors per reciclar-lo i crear objectes i serigrafies que després ven. Va ser detingut per la Guàrdia Urbana durant aquella setmana. Els agents diuen que hi ha un vídeo on se’l veu dins d’un contenidor i que volia calar-hi foc, però les imatges no han aparegut en la causa. Ell afirma que estava buscant material. Només per aquests fets, en Charles va ser empresonat durant sis mesos. “Quan me’n vaig adonar, tenia tres policies al darrere que estaven buscant un foc, però allà no hi havia res. Tot i així, em van agafar i em van portar directament a la comissaria. L’endemà, el jutge em va enviar a Brians 1”, explica.
El jutge va decretar la presó provisional per al Charles sota la consideració que el jove havia comès un delicte de desordres públics i un delicte de danys agreujats amb incendi. El seu advocat, David Aranda, considera que aquests motius són “poc justificables des d’una perspectiva purament tècnica”. La Guàrdia Urbana diu en el seu atestat que el Charles portava material inflamable a la motxilla. Tanmateix, quan es va fer l’anàlisi química del producte, es va arribar a la conclusió que aquest suposat material era en realitat un blanquejador dental. La Fiscalia demanava per al jove un total 6 anys de presó, 7.200 euros de multa i 500 de responsabilitat civil.
Un any a Alcalá-Meco: el cas del Dani, l’únic pres fora de Catalunya
Aquells dies hi va haver mobilitzacions a Madrid, a Euskadi, a Aragó, a Galícia, al País Valencià o a les Illes. Madrid va ser una de les primeres ciutats on hi va haver protestes, amb una manifestació a la Puerta del Sol que va reunir 2.000 persones. Fora de Catalunya, només una persona va entrar en presó preventiva: es diu Dani Gallardo i té 22 anys. Es va criar entre Andalusia i Madrid. Ha estudiat auxiliar d’infermeria i ha encadenat treballs precaris. El 16 d’octubre, va anar a la Puerta del Sol a manifestar-se contra la sentència del procés. No va tornar a casa. Un any després, encara està tancat a Alcalá-Meco. Segons la versió policial, el jove hi era amb un grup que creava desordres i muntava barricades. L’acusen d’haver donat un cop al cap a un agent amb un pal amb punxes. Ell ho nega. Per aquests fets, la Fiscalia li demana sis anys de presó.
“El Dani explica que un policia va començar a apallissar una amiga seva i ell s’hi va llançar al damunt per tal de parar els cops. Reconeix que ho va fer però sense cap pal i sense causar-li cap lesió. Va ser llavors quan van venir la resta d’efectius i el van detenir”, exposa l’advocat del jove, Karim Benamar. “El casc que tenia clavat un pal amb punxes apareix quan ja són a la comissaria”. La defensa també explica que les causes per les quals el Dani segueix en presó preventiva són el risc de fuga –perquè els delictes de què se l’acusa poden comportar penes altes–, la reiteració delictiva i la destrucció de proves. “El que és clar és que no és a la presó per raons jurídiques, perquè no existeixen”, insisteix el lletrat.
Pel seu grup de suport, el jove és “un cap de turc”, i mantenir-lo empresonat té la voluntat d’advertir la ciutadania “que això, aquí, no podia passar”. “Catalunya és un territori diferent, però no podien permetre que la solidaritat, la rebel·lia i les protestes s’estenguessin, i molt menys a Madrid. Havien d’enviar un missatge de por”, conclou Marco, membre del col·lectiu.
