22/07/2020 | 06:00
L’entrevista que publiquem avui als dos joves forma part de la sèrie de podcast ‘Cinc dies de fúria’, un projecte radiofònic d’investigació impulsat per CRÍTIC i dirigit per la periodista Laura Aznar. La sèrie, que ha estat possible gràcies a una campanya de ‘crowdfunding’, veurà la llum el proper mes d’octubre coincidint amb el primer aniversari dels fets.
Què va passar el dia que us van detenir? On éreu?
Charaf: Érem a l’estació amb diversos amics, i cap a les vuit del vespre vam anar cap al Barri Vell per parlar amb la nostra família per WhatsApp i Facebook. Hi vam ser un parell o tres d’hores i després vam marxar.
Ibrahim: Vam agafar el wi-fi davant d’un bar. No ens interessava el que estava passant amb les protestes i vam marxar d’allà.
Llavors, no anàveu a manifestar-vos? Us vau trobar amb les protestes?
Charaf: Quan parlàvem amb la nostra família vam veure els enfrontaments de la gent amb la policia i vam tenir por, així que vam marxar perquè no hi volíem tenir res a veure. I vam marxar tots dos. Quan estàvem de camí, vam passar per un pont i davant d’un caixer ens va detenir la policia, i ens va enviar directament al calabós.
Ibrahim: Ens van agafar sense cap motiu.
Charaf: I, a més, va ser quan ens trobàvem lluny de la manifestació, a un quilòmetre. No hi havia ningú, allà, només la policia.
Us van dir per què us havien detingut?
Ibrahim: Ens van dir que estàvem cremant contenidors i llançant pedres. Però nosaltres no teníem res a veure amb aquestes protestes! Jo he patit molt per arribar aquí, i no tinc res a veure amb totes aquestes coses. Quan ens van dur al calabós vaig demanar que em deixessin trucar la meva tutora i em van dir “Després, després”. Però vam ser-hi un dia i mig i res de res. Tot era fosc. No vaig poder trucar fins que vaig ser a la presó.
La teva tutora, Ibrahim, no sabia on eres durant aquest temps?
Ibrahim: No sabia que m’havien detingut ni que era a la presó. Ningú li ho va dir. Ella es pensava que jo era a Barcelona amb uns amics! Quan vam parlar, li vaig dir que m’acusaven de desordres públics i ella va trucar a un advocat que gestiona tota la qüestió dels papers. Després vaig parlar amb el Mostafà [membre del grup de suport] i amb l’advocat Benet Salellas.
Charaf: Després del calabós, vam anar al jutjat de guàrdia i directament a Puig de les Basses. Vam ser dos dies a ingressos i després ens van traslladar al mòdul de joves.
“Vaig estar una setmana sense dormir, pensant que era injust: tenia la presó dins del cap”
Anem un moment enrere. Quan éreu al calabós, com va ser el tracte que vau rebre per part dels agents?
Ibrahim: Molt dolent. Quan érem allà dins, em van prendre la dessuadora perquè portava un cordó i no podia tenir-la, i van engegar l’aire condicionat. Em van deixar un dia i mig amb l’aire engegat i només amb una samarreta. Després van entrar els Mossos d’Esquadra, ens van posar les manilles i se’ns van endur. Durant aquell dia i mig no sabíem res, fins que va venir un advocat d’ofici, que no coneixíem, i ens van dir que havíem de declarar. No hi havia traductor i no vam entendre el que ens deia el jutge.
Charaf: Ens costava bastant explicar què havia passat. Nosaltres no parlem castellà perfectament, no hi havia traductor i no vam entendre bé el que ens deien.
Llavors l’advocat us va dir que el jutge havia decretat el vostre ingrés a presó.
Charaf: No esperàvem ser-hi tants mesos. Tots els altres detinguts anaven sortint menys nosaltres. Deien que en el nostre cas hi havia risc de fuga. Quan vam entrar a la presó érem cinc nois. Els que tenien nacionalitat espanyola van sortir al cap d’uns 15 dies. Nosaltres pensàvem que sortiríem potser al cap de dos o tres mesos. Però amb el temps vam entendre que no sortiríem. Vaig estar una setmana que no dormia, pensant que era injust: tenia la presó dins del cap, pensava molt en la meva família, en el meu futur. No sabia què passaria, si hauria de tornar al meu país. No sabia res. Va ser una setmana molt dura.
Ibrahim: No coneixíem ningú allà dins. Al pati estàvem sols. Pensant. Això va canviar el dia del judici, quan vam escoltar que ens deixaven en llibertat. Aquell dia vam estar molt contents, però els vuit mesos previs els vam viure sense esperança perquè tot era molt injust. Ens van agafar sense saber res, per desordres públics. No teníem res a veure amb això. I què farien amb nosaltres? Jo pensava que m’expulsarien.
Vau poder parlar amb la vostra família?
Ibrahim: Jo vaig estar tres mesos només pensant “Què li diré a la meva mare?”. No havia parlat encara amb ella. Primer hi va parlar el Mostafà, li vaig demanar a ell que l’avisés i li ho va explicar tot bé. Ara ja hi he parlat.
Charaf: Si haguéssim parlat amb la nostra família, no haurien entès res. Si ni tan sols nosaltres, que vivim aquí, enteníem res.
Ibrahim: Com els ho podia explicar? He entrat a la presó per desordres públics. No sabia ni com explicar-ho. Ho va explicar el nostre grup de suport. I, quan jo vaig parlar amb la meva mare, em va dir: “Fill, has de resistir, és el que hi ha, és el teu destí”.
Charaf: I una cosa més: si no hagués estat per aquesta gent [el grup de suport i els advocats] no sé què ens hauria passat. De veritat.
Ibrahim: Haurien pogut fer amb nosaltres qualsevol cosa. Ens podrien haver vingut a buscar, dir-nos que signéssim un paper, haver-nos expulsat i no ens hauríem assabentat de res.
Com vau viure que la resta de companys anessin sortint de la presó i vosaltres no?
Ibrahim: Era injust. Ells tenen la seva família aquí i nosaltres no, i per aquest motiu seguíem dins. Ens deien que teníem risc de fuga, que, si sortíem, marxaríem del país. Per això els altres anaven sortint i nosaltres no. És injust però no hi ha res a fer, aguantar les quatre parets. Tampoc ningú podia fer res: quan parlàvem amb un funcionari o amb el director de la presó, ens deien que qui manava era el jutge, així que no podíem fer res més que resistir.
“El jutge no em deixava sortir de la presó per risc de fuga. Però al mateix temps, em vol expulsar. No té cap sentit!”
Creieu que hi una diferència en el tracte que vau rebre uns i altres?
Ibrahim: Hi ha diferències entre un marroquí i un espanyol, sí. A la presó era evident. Tots havíen sortit menys nosaltres. Per què? Jo tenia un pis a Girona, visc allà i tinc una tutora. Per què no van confiar en mi? Aquesta és la diferència. Així ho penso. Si surten uns, nosaltres també. A més em diuen que tinc risc de fuga al Marroc. Llavors per què m’han obert un expedient d’expulsió? El jutge diu que em fugaré i per això no em deixava sortir, però al mateix temps, em vol expulsar. No té cap sentit! De totes maneres, crec que el fet d’haver sortit de la presó ara, després del judici, és una bona notícia. Ens poden donar la llibertat. Tant de bo.
El judici es va celebrar el 30 de juny i l’1 de juliol. La Fiscalia sol·licitava una pena de 9 anys de presó i la Generalitat, de 3 anys i mig. Com dieu, després de vuit mesos a Puig de les Basses, el jutge va deixar-vos en llibertat en espera de la sentència. Com ho vau viure?
Ibrahim: El judici va anar molt bé. Jo estava nerviós perquè no sabia què passaria. El primer dia ni tan sols vaig dormir a la nit; no podia parar de pensar en l’endemà. I vam poder explicar la nostra versió.
Charaf: Teníem una mica d’esperança perquè sabíem que tenim uns bons advocats. Que ens hagin deixat en llibertat és una bona notícia.
Ibrahim: Però no sabem què passarà després. Estem dins i fora, amb un peu dins i l’altre fora.
Com enfoqueu el futur a partir d’ara?
Ibrahim: Que això quedi en el record. És una experiència que he viscut una vegada a la vida i que no tornarà a passar, això espero. Segueixo amb la meva vida.
