14/07/2020 | 07:00
L’entrevista que publiquem avui al Guillem forma part de la sèrie de podcast ‘Cinc dies de fúria’, un projecte radiofònic d’investigació impulsat per CRÍTIC i dirigit per la periodista Laura Aznar. La sèrie, que ha estat possible gràcies a una campanya de ‘crowdfunding’, veurà la llum el proper mes d’octubre coincidint amb el primer aniversari dels fets.
Per què vas decidir anar a la manifestació?
Perquè era el nostre dret manifestar-nos. No trobava just tot el que estava passant aquells dies. Als presos polítics els van acusar i condemnar per tot de coses que no han fet, el mateix que m’ha passat a mi. Aquell dia em vaig llevar amb la idea d’anar a Barcelona a manifestar-me amb els meus pares i uns amics. Vam agafar el tren cap a les 12 h. Jo vaig baixar amb els meus amics a Plaça Catalunya i ens vam quedar per allà veient l’ambient. Al cap d’una estona vam anar a dinar; jo portava un entrepà de truita, però els meus amics van anar al Pans & Company de plaça Urquinaona. I en acabat vam anar a la manifestació.
Com recordes els fets de Via Laietana?
Quan vam baixar a Via Laietana vam comprar un parell de cerveses i després vam anar cap a les primeres fileres. Jo havia anat a dues manifestacions els dies anteriors i no havia tingut cap problema. En principi semblava que no havien de carregar i que no passaria res. Tot estava tranquil. Just en el moment en què jo donava un clínex a un company, vaig aixecar el cap i vaig veure que la policia corria cap a mi. Van carregar de cop i sense avisar, no vaig reaccionar i em vaig quedar atrapat allà. De cop se’m van tirar a sobre i em van començar a donar cops de porra, em van immobilitzar i em van emmanillar per darrere.
Com va ser el teu pas per la prefectura de la Policia Nacional a la Via Laietana?
El tracte en dependències policials va ser nefast. Només entrar em vaig adonar que estava envoltat de policies, n’hi havia pertot arreu. Em van dir que estava detingut per desordres i atemptat contra l’autoritat. Em van posar de genolls mirant a la paret. Vaig girar el cap i vaig veure com em regiraven la motxilla i m’agafaven els objectes personals… A partir d’aquell moment, a cada paraula que deia o a cada gest que feia em giraven la cara amb una bufetada. Per a ells era un terrorista. Cada cop que girava el cap per veure què feien, em pegaven. Però jo volia saber què feien, per què em regiraven les coses. Quan vaig sortir vaig saber que en aquells moments un amic m’havia trucat per telèfon i algú havia despenjat el mòbil. La trucada va quedar registrada. I el meu amic deia que em va sentir cridar: “Deixeu-me estar!”.
En algun moment et va reconèixer un metge?
Després del pas per Via Laietana em van fer pujar en una furgoneta amb altres detinguts per dur-nos a la comissaria de la Verneda a fer tots els tràmits de la detenció: fotografia, empremtes dactilars… Vam estar una bona estona fent paperassa. Després em van dir si creia que necessitava assistència mèdica. Jo estava adolorit pertot arreu, tenia ferides al genoll… Vaig dir que sí i em van dur a un CAP pròxim. Vaig entrar a la consulta del metge acompanyat de dos policies i un altre detingut, tots a la mateixa sala. Allà em van posar dues benes als genolls, perquè els tenia destrossats, i em van donar un ibuprofèn per calmar el dolor. En aquell moment no em van donar cap informe sobre les lesions. L’informe me’l van fer dies després al CAP de Sant Cugat.
A la Verneda vas poder parlar amb els teus pares per telèfon. Què et van dir?
Vaig trucar al meu pare i li vaig explicar tot el que havia passat, però en aquell moment no em va creure. Em va dir que abans creuria la Policia Nacional que no a mi. I llavors em vaig ensorrar. Però, és clar, el meu pare no havia vist el vídeo de la detenció, es pensava que jo havia cremat contenidors i havia fet de tot, i que per això m’havien detingut. Però quan van veure les imatges van adonar-se que no era així i em van demanar disculpes.
Com va ser el teu pas per la Ciutat de la Justícia?
Em van dur als calabossos de la Ciutat de la Justícia i vaig estar-hi 24 hores. El tracte dels Mossos d’Esquadra, que custodien les dependències judicials, va ser molt diferent. Amb la Policia Nacional no parava de rebre insults, tota l’estona es reien de mi a la cara. Els Mossos em van tractar de més bones maneres. Evidentment estava detingut, però com a mínim no es reien de mi i això ja ho agraïa bastant. La nit va ser molt dolenta, vaig dormir molt poc. Estava tot sol al calabós, tota l’estona amb els llums oberts, hi feia fred… Va ser molt estressant.
Què va passar quan vas passar a disposició de la Fiscalia de Menors?
Abans vaig conèixer la meva advocada i vaig poder parlar amb els meus pares. Els vaig explicar la veritat, com l’estic explicant ara. L’advocada em va veure el colze, que tenia tot inflamat, com si fos una pilota de ping-pong, i va demanar que em tornés a veure un metge. Em van dur al calabós i al cap d’uns vint minuts em van visitar, però van poder fer poca cosa perquè no tenien ni unes tisores per tallar benes ni gel per calmar la inflamació. La fiscal em va advertir que em podia demanar des de llibertat vigilada fins a l’internament en un centre de menors, que era el pitjor que em podia caure. Això m’ho va dir en acabar de declarar i en aquell moment vaig tenir molta por, perquè sentia que tot el que m’estava passant era una injustícia brutal, i a sobre podia acabar en un centre de menors. Em semblava tot ridícul. Finalment va demanar la llibertat vigilada, amb la prohibició d’apropar-me a menys de 200 metres de la comissaria de Via Laietana.
Vau decidir presentar una querella contra els agents que et van detenir. Què n’esperes?
Trobo que és bastant lògic després de tot el que va passar. Jo estava assegut en una manifestació legal i la policia va carregar il·legalment. Era una situació molt injusta i espero que puguem guanyar. Tot això que ha passat ha fet que tingui més ganes de manifestar-me que abans, de reivindicar contra tot el que em va passar a mi i als altres detinguts.
