13/12/2019 | 19:00
Charaf Fadlaoui i Ibrahim Afkir, de 18 anys, van ser detinguts la matinada del 17 d’octubre a Girona en el marc de les protestes contra la sentència de l’1-O. Fa 60 dies que són en presó preventiva al Centre Penitenciari de Puig de les Basses, acusats dels delictes de desordres públics, atemptat contra l’autoritat, lesions i danys. La jutgessa va acordar aquesta mesura “pel risc de reiteració delictiva i la manca d’arrelament” dels dos nois, que són nascuts al Marroc. També n’ha demanat l’expulsió de l’Estat espanyol. La Generalitat ha comparegut com a acusació particular en aquest cas. Però quina és la versió dels joves? De què se’ls acusa i per què se’ls manté a la presó, quan la majoria de les persones empresonades arran de les protestes contra la sentència ja han sortit en llibertat en l’espera del judici?
CRÍTIC ha tingut accés a la declaració dels agents dels Mossos d’Esquadra que van identificar el Charaf i l’Ibrahim. Segons els advocats dels nois, els tres policies que van propiciar la seva detenció es contradiuen entre si. El grup de suport dels joves argumenta que darrere les detencions hi hauria una motivació política: reforçar la tesi, defensada, a parer seu, per la conselleria d’Interior, que les persones violentes durant les protestes “eren de nacionalitat estrangera”.
TER200, l’operatiu d’informació dels Mossos a Girona
Durant les protestes que van tenir lloc la nit del 16 d’octubre a Girona, tres agents dels Mossos d’Esquadra van identificar el Charaf i l’Ibrahim com les úniques persones que van llançar pedres des del lateral contra un furgó que protegia la comissaria de la Policia Nacional a Pedret. Els tres efectius, que formaven part d’un indicatiu anomenat TER200 i anaven vestits de paisà, van declarar al Jutjat d’Instrucció núm. 2 de Girona. Segons la seva versió, els primers “actes violents” s’haurien produït davant de la Subdelegació del Govern per part d’un conjunt de manifestants que, “després d’uns avisos i posteriors càrregues”, s’haurien separat.
Els agents relaten que, amb el transcurs de les hores, el grup es va anar reduint, però que cada vegada “era més violent”. Finalment, “unes 250 persones” es van dirigir a la comissaria, davant de la qual hi havia furgons per evitar l’accés dels concentrats. Els efectius expliquen que van veure el Charaf i l’Ibrahim a la seva esquerra, “a uns 15 metres”, diu un dels policies, i que duien “una pedra cada un a la mà, d’una mida gran”. Sempre segons aquesta versió, en arribar els vehicles “van llançar-les des del costat lateral, dirigides a la finestra del conductor de la furgoneta”. Els policies també declaren que no van veure directament “cap altra participació dels investigats en les destrosses públiques que s’estaven causant”, i que “van passar per emissora” la seva descripció i cap on havien anat. Una altra patrulla els va detenir a la zona del Pont de Pedra.
Primera contradicció: la pedra bumerang
A partir d’aquí, segons la defensa dels joves, comencen les contradiccions. En la seva declaració, els policies diuen que no saben si les dues roques van xocar contra el furgó, però que com a mínim una sí que va impactar contra la finestra del conductor. Tanmateix, dins del furgó només s’hi va trobar una única pedra, tal com consta en la declaració dels agents i en les fotografies realitzades pels Mossos sobre els danys al furgó, a les quals ha tingut accés CRÍTIC. En l’acta de comprovació de danys del vehicle s’hi descriuen els desperfectes i hi ha la nota següent: “S’observa la finestra davantera de la furgoneta trencada i el vidre davanter completament fissurat, ja que la pedra ha travessat la part del davant, impactant al vidre”.
Benet Salellas, advocat dels dos joves detinguts, ironitza sobre la trajectòria de les pedres: “Es veu que devien fer un efecte bumerang”. I és que els policies no acrediten com pot ser que les roques impactessin a la part frontal del furgó, causant al mateix temps lesions als policies que eren dins del vehicle si, segons afirmen els mateixos agents, el Charaf i l’Ibrahim havien efectuat els llançaments des del lateral.
La Generalitat s’ha personat com a acusació particular en el cas en defensa dels mossos que van patir lesions
Un dels tres policies a testificar hi afegeix que “els companys” que anaven a la furgoneta van resultar “lesionats”, i que “ateses les circumstàncies en les quals es van produir els danys en el vehicle policial, s’aprecia un risc greu per a la vida dels agents que hi anaven a bord”. Però Benet Salellas explica a CRÍTIC que, quan el metge forense va visitar els mossos de la Brigada Mòbil (Brimo) presumptament perjudicats, “va acreditar que les lesions que presentaven eren mínimes”. Així mateix, puntualitza que els agents “no van necessitar cap tipus de tractament ni d’intervenció mèdica més enllà de l’assistència del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM), en un dels dos casos”. La defensa dels mossos perjudicats la porta una lletrada de la Generalitat, que ha comparegut com a acusació particular en aquest cas.
Segona contradicció: quina roba portaven els detinguts?
Les versions dels tres mossos coincideixen pel que fa a la roba que portaven els dos joves, però els advocats de la defensa posen l’accent en el fet que la descripció que en fan no s’ajusta a la realitat. El primer agent assegura que va veure’ls “perfectament” perquè “van passar per davant seu” i es va quedar “mirant-los”. Duien, segons el seu relat, “dessuadores amb la caputxa posada i la cara descoberta”. Diu que “anaven de negre, que un dels dos tenia una franja blanca a tota la màniga, i l’altre, dues franges blanques”, i que “eren d’ètnia marroquina”. El segon policia descriu la indumentària dels joves de la mateixa manera –tot i que especifica que la dessuadora d’un d’ells era “més blau fosc”–, i concreta que en el moment dels fets “el rostre se’ls veia perfectament” perquè, malgrat que portaven caputxa, “no duien cap buf posat”. El darrer agent a testificar coincideix amb els altres dos respecte a les característiques de la roba dels detinguts i hi afegeix que va veure “que eren magrebins”.
Per contra, en l’acta de compareixença del 17 d’octubre, l’endemà que es produïssin els fets, el lletrat que va assistir el Charaf va posar de manifest que el jove “no porta caputxa” i que la roba que duia “té una franja granat d’uns 2 cm, una de blanca d’1 cm, una de grisa de 2 cm i una altra de blanca d’1cm”. Una descripció que no coincideix amb la que faciliten els Mossos.
Tercera contradicció: els joves s’estaven manifestant o no?
Una tercera contradicció entre els agents fa referència a si els dos detinguts formaven part o no del grup de manifestants. El primer agent testifica que “no ho podia dir” perquè “els va veure sols”. Per contra, el segon policia afirma que els joves anaven amb “unes 200 persones” que a última hora “es van dirigir a la comissaria de la Policia Nacional a Pedret”, i hi afegeix que “durant aquella nit, no havien vist aquests individus”.
Un dels mossos afirma que els joves no s’estaven manifestant “atenent la seva ètnia o raça i el motiu polític de les protestes”
En canvi, segons la versió del tercer mosso, la primera vegada que van veure el Charaf i l’Ibrahim va ser “a la zona de la plaça de Sant Pere de Girona”. Explica que en aquell moment “els va semblar que [els detinguts] anaven sols” i que “es van trobar la festa [amb referència als aldarulls] i s’hi van afegir”. Així mateix, considera que “no anaven amb el grup, atenent la seva ètnia o raça i el motiu polític pel qual s’estaven efectuant les protestes”. Però just després, quan és preguntat per si va veure que els joves es trobessin entre les persones que es manifestaven o si caminaven sols pel carrer, l’agent diu que “anaven junts amb els del grup que provocava aldarulls”.
Risc de fuga per manca d’arrelament
L’advocat Benet Salellas concreta que la defensa ha utilitzat aquestes contradiccions com a argument per demanar la llibertat dels joves. Tanmateix, explica que, fins i tot en el cas que els jutges diguessin que hi ha indicis que es van produir els fets, la presó provisional esdevé desproporcionada. “Deneguen els nostres arguments i únicament mantenen aquesta mesura pel fet que els joves no són nacionals. Entenem que és inadmissible”, apunta el lletrat.
I és que, en ambdós casos, el Ministeri Fiscal va sol·licitar la presó provisional sense fiança per tal d’“assegurar la presència” dels imputats i “evitar el risc de reiteració delictiva”. En la interlocutòria de la mesura, a la qual ha tingut accés CRÍTIC, la magistrada dona validesa a les raons que exposava la Fiscalia per justificar la presó. En el cas de l’Ibrahim, diu que hi ha “risc de fuga” i ho argumenta amb afirmacions del tipus que el jove “és de nacionalitat marroquina”, que va entrar a l’Estat espanyol “com a polissó, sota un autobús”, que “ha residit en un centre de menors tutelat i ara diu que en un pis tutelat, però ni tan sols aporta dades que ho justifiquin”, o que “es troba en situació irregular”. “Davant la manca d’arrelament familiar, laboral, domiciliari o d’altra índole […] aprecio que el risc de fuga, consubstancial a tota persona que s’enfronta a penes de presó, és molt elevat”, conclou la Fiscalia. També demana l’aplicació d’aquesta mesura en el cas del Charaf, del qual destaca que “és de nacionalitat marroquina”, que va entrar a l’Estat espanyol “amb pastera fa dos anys”, que “ha residit en un centre de menors tutelat i ara diu que viu en una casa ocupada”, que “té permís de residència però pròxim a caducar” i que “manca d’arrelament familiar, laboral o d’altra índole”.
Aquestes conclusions relatives a l’arrelament dels joves, però, no tenen en compte la declaració de l’Ibrahim, que fa dos anys que viu a Espanya, que ha treballat fent pràctiques de pintura o que està estudiant un curs de cambrer, i la del Charaf, que també fa dos anys que resideix a l’Estat i que està estudiant un curs de pastisser.
Així mateix, el Ministeri Fiscal sol·licita la presó provisional per als joves per tal d’evitar “la reiteració delictiva”. Ho justifica pel fet que en aquell moment estaven programades noves concentracions i, per tant, preveia que els investigats “continuarien participant-hi”.
Risc d’expulsió dels dos joves
A banda d’imposar-los la presó provisional, l’advocat de la defensa explica que als dos investigats també els han incoat expulsions: pel que fa al Charaf, es va tirar endavant un expedient d’expulsió, però els lletrats hi van presentar al·legacions i l’expedient es va arxivar. Ara, però, se li ha incoat un de nou. L’Ibrahim també té un expedient d’expulsió iniciat.
Pel grup de suport dels joves, aquest cas és un exemple clar de “muntatge policial i polític”. Mostafà Shaimi, investigador en racismes a la Universitat de Girona i membre d’aquest col·lectiu, opina que als dos nois se’ls ha utilitzat “com a boc expiatori” per justificar un interès polític determinat: “Quan es van produir les primeres manifestacions com a resposta a la sentència, hi havia un discurs que assenyalava directament la gent que no pertanyia al moviment independentista com ‘els violents’”, exposa. D’aquesta manera, considera que es va posar el focus sobre els joves mal anomenats ‘MENA’ “com a responsables dels actes vandàlics”. “Per això, en les primeres operacions que van efectuar els Mossos hi havia un nombre alt de detinguts que són joves d’origen marroquí”, sentencia Shaimi, que també posa l’accent en el fet que diverses detencions es van produir “a una distància considerable, en espai i temps, respecte al lloc on s’haurien produït els delictes”. De fet, aquest és el cas del Charaf i de l’Ibrahim. Segons reconeixen els mateixos agents, els nois van ser detinguts aproximadament una hora i mitja després que fossin identificats com els presumptes autors del llançament de les pedres, i en una zona diferent de la del lloc dels fets.
