Crític Cerca

Il·lustració: HELENA OLCINA (sobre foto ACN)

Investigació

La gran explosió: corrupció, perill i deixadesa a la petroquímica de Tarragona

Una investigació dels periodistes Toni Orensanz i Rafa Marrasé revela informació inèdita sobre l’accident mortal d’IQOXE del gener del 2020

13/01/2023 | 06:00

Aquest mes de gener arriba a les llibreries La gran explosió (Folch & Folch, 2023), una investigació dels periodistes Toni Orensanz i Rafa Marrasé que revela claus fins ara inèdites de l’accident a la factoria d’IQOXE a la Canonja (Tarragonès). El 14 de gener de 2020, ara fa tres anys, una explosió a la planta d’aquesta empresa va causar la mort de tres persones i va posar de nou sobre la taula els riscos de la indústria petroquímica al Camp de Tarragona. Des del moment dels fets, Orensanz i Marrasé, aquest últim, impulsor del portal de periodisme d’investigació Porta Enrere, es van submergir en el cas, buscant fonts documentals i recollint testimonis. CRÍTIC avança avui el capítol de llibre titulat “Apocalipsi”, elaborat amb dades a les quals els autors han pogut accedir després del veto inicial del Departament d’Interior de la Generalitat a facilitar la informació sobre l’operatiu d’emergències de la nit dels fets. 

Apocalipsi

14 de gener del 2020. 18.37 h. El Carles està berenant al menjador de l’empresa. Aprofita una pausa per fer un mos després d’haver acabat un dels processos químics de la planta U-2600, situada a prop de la zona de Derivats d’IQOXE. Entre queixalada i queixalada sent una mena de xiulet, com si fos el d’una olla exprés. El soroll el distreu de l’entrepà que s’està cruspint. Aixeca el cap per intentar esbrinar d’on prové aquell so i  mastega més lentament. La fressa dura uns deu segons. De sobte, una gran explosió ho il·lumina tot de color vermell. El cel ras es desploma.

La percepció d’un silenci irreal ha envaït l’espai. Té fragments de sostre a sobre seu i pertot arreu. Un escampall de vidres i trencadissa en general ha cobert la sala de cap a cap. El Carles es refà com pot, s’espolsa els fragments de tota mena que té al damunt, s’incorpora i encara la porta de l’edifici buscant la manera de deixar enrere aquella ruïna.

Només sortir a l’exterior, comprova la magnitud de la tragèdia. Al davant hi té un escenari bèl·lic. Hi ha peces de la fàbrica disseminades arreu. Foc i fum. El contrast de la foscor amb les flames. El que li havia semblat que era silenci ara és un soroll eixordador.

El Carles veu el conductor d’un camió que havia anat a IQOXE a descarregar una cisterna i que camina desorientat pel bell mig de la destrossa. Es diu Szymon i era dins del vehicle quan s’ha produït l’explosió. La deflagració ha estat tan potent que ha aixecat el camió de l’asfalt i ha fet caure el Szymon al terra de la cabina. Atordit, surt del vehicle i deambula sense rumb enmig d’aquella esplanada devastada. Un treballador de la fàbrica el veu perdut enmig d’aquell panorama desolador, l’agafa del braç amb força i el treu d’aquell infern.

Pel davant del Carles —encara absort en l’escena, digna d’Apocalypse Now— hi passen dos companys de feina que es dirigeixen als vestidors. N’hi ha un que té les mans i les cames cremades i du una peça de metall clavada al cap. Queda paralitzat per la imatge dantesca, que no oblidarà mai. Finalment, però, reacciona i decideix que el millor que pot fer és donar un cop de mà al Bartolomé, el bomber de l’empresa. El camí per recollir el material contra incendis, però, és ple de ferralla i de foc, i això l’obliga a fer una marrada important per arribar al punt de destí.

Ja els ho deia, jo, ja els ho deia, jo! —crida un dels empleats, que corre per la fàbrica com si el perseguís el dimoni.

El Jaume ha sentit una primera detonació just quan es disposava a  berenar al menjador de la fàbrica. S’estava rentant les mans quan ha sentit un espetec. No li ha semblat gaire gran, però l’ha percebut clarament.

En sortir del lavabo, ha recorregut amb la mirada totes les plantes de Derivats, l’una rere l’altra, fins que ha vist una bola de foc de flames de color taronja que ocupava tot l’espai de les escales superiors de la planta U-3100. A sota de l’estructura, la imatge és borrosa, com quan surten els gasos de la benzina en posar combustible al dipòsit del cotxe o quan la calor peta amb força sobre l’asfalt un dia d’estiu.

Quan s’adona de la gravetat de l’accident, gira cua de seguida amb la intenció d’arribar a la sala de control i avisar la resta de companys. Però no hi és a temps. El que ha vist era tan sols l’aperitiu de la catàstrofe, el seu pròleg. Tot seguit, una enorme explosió l’atrapa a mig camí.

Estan tots morts, segur! —és el primer que pensa quan es refà de la deflagració.

El Jaume es refereix a tres treballadors: l’Òscar Saladié, el cap de planta; l’Òscar Atance, el cap de torn, i l’Òscar Aguilar, operador d’Envasats. Tots tres eren a l’exterior de la sala de control de la planta en el moment de l’explosió, i el Jaume creu que cap dels tres, que ningú, pot sobreviure a una deflagració tan estremidora com aquella.

Sala de control de les quatre unitats de fabricació de derivats d'òxid d'etilè, en una visita periodística al març del 2022 / MAR ROVIRA – ACN

A la sala de control, s’havien silenciat les alarmes sonores perquè, com que saltaven constantment, molestaven els operaris

En aquell moment, és clar, ningú no sap encara què ha passat. Ara sabem, però, que aquell dia a la unitat U-3100 s’hi estava fent un producte anomenat MPEG 500. Per fabricar aquell compost (que s’utilitza com a additiu del ciment i en altres aplicacions), cal òxid d’etilè, metanol i metilat sòdic. El procediment per produir aquesta substància s’acostuma a fer de manera automàtica, però a IQOXE el procés de fabricació d’aquest producte (i d’alguns altres) es feia de manera semiautomàtica, és a dir, hi havia una part manual.

Fins a aquella data fatídica, a IQOXE només s’havia fet aquest producte sis vegades, tot i que hi ha multinacionals químiques d’arreu del món que fa anys que en produeixen, com és el cas de Clariant. Els sis cops anteriors, la quantitat de MPEG 500 produïda a la planta consistia en un lot de vint-i-cinc tones. Aquell dia, però, el lot era només de vint. Per tant, s’havia de modificar la recepta i la quantitat de cada producte que s’havia d’afegir al reactor, on es duia a terme el procés de fabricació.

La investigació va demostrar posteriorment que, en fer-ho, s’hi va posar massa poca quantitat de metilat sòdic i que no es va preparar cap assaig de laboratori previ amb la nova fórmula. En realitat, quan es va produir MPEG 500 per primera vegada a IQOXE, tampoc s’havia establert una prova anterior que demostrés que tot el procediment i la planta U-3100 eren segures per a la seva elaboració.

Per iniciar el procés de fabricació d’aquest producte, a IQOXE, a més, es desactivaven diferents mesures de seguretat del sistema perquè, en cas contrari, la reacció química no es podia dur a terme (el sistema aturava el procés de producció si detectava cap anomalia). És el que s’anomena bypass de seguretat i que és força comú en tota la indústria del sector.

Per acabar-ho d’adobar, a la sala de control s’havien silenciat les alarmes sonores perquè, com que saltaven constantment, molestaven els operaris. Això sí, hi havia una altra mena d’alarma, visual en aquest cas, que apareixia a les pantalles dels ordinadors. Però el cas és que els operaris no s’estaven tota l’estona mirant les pantalles per seguir el procediment i detectar possibles errades, ja que —tal com havien lamentat els mateixos empleats— s’havien d’estar a l’exterior de la sala de control fent feina de camp. Tan sols podien donar-hi un cop d’ull de tant en tant, cosa que provocava, a la pràctica, que hi hagués estones que ningú no controlava informàticament el procés, tal com va passar aquell vespre.

—Tenir algú només mirant la pantalla no és treballar —va declarar un dels treballadors davant dels Mossos d’Esquadra, tot fent referència al missatge que els havia transmès en nombroses ocasions el director de la planta, Rodríguez Prats.

Façana de l'edifici afectat per l'explosió d'IQOXE al barri de Torreforta / NÚRIA TORRES – ACN
Els bombers inspeccionant l'edifici afectat a Torreforta / NÚRIA TORRES – ACN
Anterior Següent

Aquell dia hi havia sobre la taula tots els elements per desencadenar una tempesta perfecta

Amb una recepta nova no assajada prèviament, un procés de producció semiautomàtic, els bypass de seguretat, les alarmes sonores desactivades i els treballadors que no podien seguir amb atenció el procés per les pantalles, aquell dia hi havia sobre la taula tots els elements per desencadenar una tempesta perfecta.

Així les coses, el reactor va patir una pujada de pressió sobtada, el que els tècnics anomenen runaway. Aquest augment descontrolat de la pressió interna, un cop s’ha produït, és irreversible. 

Inicialment ningú no es va adonar del que estava passant. Fins que la pressió va provocar que es trenqués una de les vàlvules de seguretat, i això va causar al seu torn el xiulet d’olla exprés que havien sentit alguns dels treballadors. Una fuita que va originar el primer espetec que va sentir el Jaume i la posterior flamarada de color taronja. 

Llavors, la deflagració va aixecar el reactor dels seus ancoratges i va provocar l’explosió interna de tota la mescla, amb l’òxid d’etilè (molt inflamable) al seu interior. Va ser aquesta explosió “en l’aire” la que va provocar que una planxa del reactor iniciés un vol a una velocitat inaudita fins a arribar al barri tarragoní de Torreforta, a gairebé tres quilòmetres d’IQOXE. Fins a un bloc de pisos. Fins a la casa de Sergio Millán Saún.

Instal·lacions de la zona de derivats d'òxid d'etilè d'IQOXE renovades, dos anys després de l'accident / MAR ROVIRA – ACN

“Si esclata, no quedarà res a un quilòmetre i mig al voltant”

Però en aquell moment, a l’interior de la fàbrica, ningú no coneix encara la magnitud del desastre. El Carles acaba d’arribar on hi ha el material contra incendis, es posa una jaqueta de bomber i agafa la mànega. Malgrat l’accident, decideix no utilitzar la màscara de respiració autònoma, la qual cosa és una mala idea si et trobes al bell mig d’una explosió en una empresa que produeix compostos químics.

El Bartolomé, un dels bombers de la companyia, fa una estona que està remullant un tanc d’òxid de propilè (també altament inflamable), incendiat arran de l’explosió. IQOXE disposava de cinc bombers, tot i que només n’hi havia un per torn de treball. Aquests pertanyien a una empresa externa, FALCK, a qui IQOXE havia encarregat el servei. Bartolomé n’era el cap.

Hem de refredar aquest tanc; si explota, s’haurà acabat tot —li diu el Jaume al bomber, a qui ha ajudat a obrir un hidrant per remullar el dipòsit.

—Si esclata, no quedarà res a un quilòmetre i mig al voltant. És el mateix producte que va produir la massacre del càmping dels Alfacs fa més de quaranta anys —li recorda el Bartolomé.

Incendi posterior a l'explosió de la planta d'IQOXE / ROGER SEGURA – ACN

Un estudi fet el 1980 per una empresa francesa deia que una dotzena de dipòsits de la petroquímica de Tarragona tenien la capacitat explosiva de la bomba d’Hiroshima

Tot i això, si el tanc d’òxid de propilè arriba a petar, el càlcul de la devastació del Bartolomé peca d’optimisme. A pocs metres del dipòsit incendiat hi ha cinc tancs més que contenen entre mil i mil cinc-centes tones d’òxid d’etilè, el principal producte d’IQOXE, una substància altament inflamable. De fet, amb aquest compost es fabriquen explosius. És el cas de la bomba termobàrica, més coneguda com a Father of All Bombs, la més potent llevat de les bombes nuclears.

Per si no n’hi hagués prou, s’hauria de tenir en compte la reacció en cadena, no només amb altres tancs i productes de la fàbrica, sinó també amb els dipòsits de les altres indústries del voltant: BASF, DOW Chemical, etc. Sense menystenir les més que probables explosions d’altres centres de producció (REPSOL, per exemple), a conseqüència de la successió de deflagracions fàbrica rere fàbrica.

“Si es produís una reacció en cadena, Saragossa tindria mar”, va sentenciar mesos després el director de l’Institut Català d’Investigació Química (ICIQ). El 1980, un estudi fet per una empresa francesa indicava que, aleshores a Tarragona, els compostos químics d’una dotzena de dipòsits de DOW Chemical, Butano, BASF, Enpetrol, IQA i AISCONDEL ja tenien una capacitat explosiva similar a la bomba d’Hiroshima.

Mentre posa en marxa els hidrants, el bomber d’IQOXE pot sentir els cruixits del tanc, que conté cent quaranta tones d’òxid de propilè (el camió que va provocar la tragèdia dels Alfacs el 1978 i que va causar la mort de dues-centes quinze persones transportava vint-i-cinc tones de propilè). El dipòsit es dilatava per l’escalfor de l’incendi.

Si s’obre una escletxa, explotarà —pensa.

Mentrestant, el Carles mira d’apagar un foc que hi ha prop seu. Hi ha flames pertot arreu. No dona l’abast. Llavors, mentre extingeix un dels incendis, observa una escena que no oblidarà mai (una altra). El Jaume ajuda un treballador que està estès a terra. És l’Òscar Atance, el cap de torn.

Tot i  la foscor, només il·luminada per les flames, s’adona que està greument ferit. Té tot el cos cremat. El Jaume està a sobre d’ell, intenta treure’l d’aquell infern. No pot. Ell també està nafrat. Té les mans cremades, plenes de butllofes. Se les mira i no les pot tancar.

Estat en què va quedar la planta d'IQOXE afectada per l'explosió del 14 de gener de 2020 / ACN

Òscar Atance tenia cremades de tercer grau al 92% del cos i, tot i ser evacuat a la Vall d’Hebron amb helicòpter, no va poder sobreviure

El Carles es queda uns segons observant aquella escena, absolutament perplex. És com si no fos real. Però ho és, i tant que ho és. Surt del trànsit i s’activa altra vegada. No sap per on començar. Mira a banda i banda per trobar més ferits o focs per atacar. I aleshores veu dos braços que es mouen. Són les extremitats d’un altre company, l’Òscar Aguilar, l’operador d’Envasats, que també presenta cremades molt importants.

Treu-me d’aquí, tinc molt de fred. Ai, els meus fills, pobrets! —exclama.

No podrà aguantar el dolor —pensa el Jaume, que també s’ha apropat fins allà i mira d’ajudar.

Però l’Òscar Aguilar aguanta el dolor i pot ser evacuat a l’Hospital de la Vall d’Hebron aquella mateixa nit, on va estar ingressat durant setmanes. Mesos després, va assegurar que no recordava res de l’accident, i que l’últim que li ve al pensament és haver acabat de carregar una cisterna i anar a la sala de control de Derivats, on va veure el cap de torn, Òscar Atance, a qui va saludar.

L’Òscar Aguilar se’n va sortir. Però el seu company Òscar Atance no va tenir tanta sort. Tenia cremades de tercer grau al 92% del cos i, tot i que també va ser evacuat a l’hospital barceloní amb helicòpter, no va poder sobreviure.

Aquest era el tercer accident que Atance sofria en menys de dos anys. En els dos anteriors havia patit cremades a la cara arran d’una fuita (s’havia deixat barba perquè no se li veiessin les cicatrius) i, just un any abans de l’accident mortal, es va seccionar el tendó d’Aquil·les amb un dels esglaons metàl·lics de la fàbrica.

—Tot i les ferides que patia, la mútua de l’empresa el va obligar a tornar a la feina. Quan ho va fer, el tendó es va lesionar perquè no estava ben curat —va explicar la seva dona, la Vanessa, als Mossos d’Esquadra.

De fet, segons un informe dels Mossos d’Esquadra, les assistències sanitàries al personal d’IQOXE havien augmentat en un 800% des de l’arribada del grup Cristian Lay a la propietat de l’empresa l’any 2014.

Una de les unitats de la refineria que REPSOL té a la Pobla de Mafumet, al Tarragonès / ELOI TOST – ACN

“Algun dia sortirem tots volant”

La Vanessa i l’Òscar feia gairebé vint-i-cinc anys que estaven junts. S’havien conegut quan en tenien quinze i setze, respectivament, en una trobada sardanista. La Vanessa, del Vendrell, ballava amb els Dansaires del Penedès, mentre que l’Òscar, natural de Constantí, ho feia en una colla tarragonina. “Sempre ens faltaven homes per ballar i havíem de demanar a altres colles si ens en volien deixar”, diu.

Tres van respondre a la crida dels Dansaires: un era l’Òscar, l’altre el seu cosí i l’últim, el cosí del seu cosí. Després de mesos d’assajos, van començar a sortir. “Va ser en una actuació a Madrid. Era el 15 de març de 1996”, recorda la Vanessa, com si fos ahir.

Es van casar l’1 d’abril de 2006, quan feia tres anys que vivien junts. Havien decidit establir-se a Tarragona perquè era el millor lloc per compaginar els horaris de feina de l’Òscar, que feia torns.

Com en el cas del cap de planta, Òscar Atance també patia ansietat i estrès. Un estat de tensió que va començar a aparèixer un cop el grup Cristian Lay va passar a ser propietari d’IQA. No volia parlar de la feina a casa, però de vegades no ho podia evitar, irritat i preocupat com estava. “Algun dia sortirem tots volant”, li havia dit algun cop a la seva dona. Estava molt amoïnat per la seguretat de la planta.

L’increment de producció d’IQOXE entre el 2017 i el 2021 va ser del 44%. L’augment de plantilla dels anys 2015-2019, només del 10%

—Es van obrir dues noves plantes de producció, però no es va contractar el personal necessari. L’Òscar assumia tasques que no li pertocaven, com les d’operari, que no era la seva feina —va explicar el seu germà Daniel a la policia catalana.

El Daniel, enginyer en una altra empresa química del polígon, recordava perfectament com el seu germà li havia dit que en una de les noves plantes que s’havien inaugurat feia poc no s’havien fet les proves de seguretat necessàries.

L’Òscar (el germà gran) i el Daniel (el mitjà) eren la continuació d’una nissaga familiar vinculada al sector petroquímic. El seu pare havia estat enginyer químic a REPSOL, una empresa on havia treballat també l’oncle dels germans, en aquest cas com a mecànic. La germana petita, en canvi, no havia seguit els passos dels homes de la família.

L’Òscar va arribar al món de la petroquímica després d’haver estudiat formació professional i haver fet pràctiques a BASF (la planta que hi ha al costat d’IQOXE), però no va tornar a una empresa del sector fins molts anys després, un cop va plegar de la incineradora de residus de Constantí.

L’explosió d’IQOXE va atrapar l’Òscar quan intentava fer un cop de timó a la seva vida. Feia tres mesos que buscava feina. Del que fos. No se n’amagava. “Com si he d’anar a un supermercat a posar pots de tomàquet en una prestatgeria”, li va dir a la direcció de l’empresa, explica la Vanessa. No va ser a temps de marxar perquè els seus superiors el van convèncer que no plegués. Era un treballador valuós i responsable i no el volien perdre.

Rafa Marrasé i Toni Orensanz, amb la portada del llibre que acaben de publicar / SERGI MARTÍN – I.S.

L’explosió va posar punt final a l’esperança d’una vida millor. Enrere quedaven els caps de setmana a la neu amb la seva dona i la seva filla, a qui encantava esquiar, com a ell. La nena també ha heretat la seva passió per la festa popular. Ell sortia d’armat a Constantí, era graller i tocava el timbal. La nena també toca la gralla. A tots dos els encantaven les festes de Santa Tecla de Tarragona.

L’Òscar també era caçador. Sovint anava a caçar després de sortir del torn de nit, a les sis de la matinada. Li servia per relaxar-se i oblidar els maldecaps de la feina. Com quan anava al gimnàs amb el seu amic Jordi. Tot això, però, es va fer fonedís un vespre del 14 de gener de 2020, com l’MPEG 500 que hi havia a la unitat U-3100 de la planta de Derivats.

L’estrès que van patir els Òscars (i la resta de la plantilla) —provocat per les grans càrregues de feina a causa de la manca de personal per fer les tasques de les diferents plantes— va quedar reflectit en un informe fet pels Mossos d’Esquadra en què s’indicava que la previsió de l’increment de producció d’IQOXE entre el 2017 i el 2021 havia estat del 44% (de 208.580 tones a 300.005).

En canvi, l’augment de la plantilla en el període 2015-2019 només havia sigut del 10%. Alhora, l’ampliació de personal corresponent als operaris de planta i administratius tan sols arribava al 3,4%, mentre que els càrrecs de direcció havien augmentat un 300%.

L’accident d’aquella nit va deixar, a banda dels morts i els ferits, seqüeles psicològiques en molts dels protagonistes. El Bartolomé, el bomber de l’empresa, no ha tornat mai més al seu lloc de treball. Patia estrès posttraumàtic i va rebre una pensió d’incapacitat permanent. Com en una guerra. Com si hagués tornat de Beirut.

* Aquest capítol forma part del llibre ‘La gran explosió. Corrupció, perill i deixadesa a la petroquímica més gran del sud d’Europa‘, dels periodistes Toni Orensanz i Rafa Marrasé, publicat per Folch & Folch, que sortirà en venda en els pròxims dies.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les dues últimes revistes publicades i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies