26/04/2021 | 07:00
L’Institut Francès de Seguretat Nuclear va fer pública l’any 2000 la llista dels 60 incidents nuclears més importants de la història del segle XX. El primer de tots, l’accident de Txernòbil, el 26 d’abril de 1986, del qual avui es compleixen 35 anys. Però, entre els quatre primers, n’hi figura un de molt més proper però molt menys conegut: l’accident del 19 d’octubre de 1989 a la central nuclear de Vandellòs I, a la comarca del Baix Camp.
Els fets de Vandellòs, només tres anys després de Txernòbil, són la història d’una no-catàstrofe. L’incendi d’una turbina i la inundació posterior van encendre totes les alarmes. Però els esforços de tècnics i de bombers van evitar la fusió del nucli. El cas va arribar a judici més de 10 anys després, però els directius i responsables de la central, explotada pel consorci publicoprivat Hifrensa, van ser absolts. Hifrensa era una societat participada per les matrius de les empreses que acabarien formant el gran oligopoli elèctric espanyol: Endesa i Iberdrola.
Els advocats de l’acusació i el moviment ecologista creuen que no hi va haver un judici just com a conseqüència de les pressions del lobby nuclear. Segons consta en la documentació judicial, la companyia no va aplicar els requeriments del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) sobre mesures i plans de prevenció. Trenta-dos anys després, CRÍTIC ha accedit al sumari del cas i a informació inèdita sobre l’expedient de Vandellòs. Aquest és el primer d’una sèrie de quatre reportatges elaborats al llarg d’un mes i mig d’investigació que reconstrueixen tot el que va envoltar la crisi de seguretat nuclear que va estar a punt de canviar la història de Catalunya.
29,7 bars i 310 graus
29,7 bars de pressió del gas a l’interior del reactor. Per sobre dels 30,1 bars, haurien començat les fugues de radioactivitat a l’exterior. 310 graus de temperatura d’entrada a les bombes d’aire. El límit per evitar l’emissió de gasos eren els 315. Aquestes dades, provinents dels informes del Consell de Seguretat Nuclear (CSN), mostren fins a quin punt l’incident nuclear de Vandellòs va ser a prop de contaminar tot el seu entorn. Tècnics i bombers hi van treballar tota la nit per evitar que el nucli s’escalfés massa i es fongués. “No hauria estat tan greu com Txernòbil, però sí pitjor que Fukushima”, explica a CRÍTIC l’expert en seguretat nuclear Oriol Parera. “Segurament, l’Hospitalet de l’Infant no seria una zona on es pogués viure”, conclou.
L’empresa propietària de Vandellòs I era Hifrensa, un consorci publicoprivat format per Fecsa i Enher (que acabarien formant Endesa), Hidroelèctrica de Catalunya (posteriorment integrada a Iberdrola) i l’empresa pública francesa Électricité de France. La companyia va començar a explotar la central l’any 1972. Hifrensa no hi havia aplicat diferents mesures de seguretat que, des de feia més de tres anys, li exigia el CSN. Entre aquestes, una millor protecció contra incendis. Al llarg de la nit tampoc no es va arribar a activar el Pla d’emergència de la central.
La sentència judicial del cas, a la qual ha tingut accés CRÍTIC, certifica tots aquests fets. Però els responsables van ser absolts perquè els jutges van considerar que aquestes irregularitats no van ser determinants per a l’accident.
Sense dotació de bombers i sense inspector resident
Però com va començar tot? A les 21.39 h d’aquella nit, una peça es desprèn de la turbina número 2 i impacta contra una canonada d’oli. Es declara un incendi a pocs metres del reactor. A les 22 h, hi arriben els primers bombers. Venen de l’altra central nuclear de Vandellòs, ja que a les instal·lacions incendiades no hi havia una dotació de bombers pròpia. Joan Carles Carles, l’inspector del CSN de l’altra central, també va ser cridat: “A Vandellòs I no hi havia inspector resident, ningú del Consell que treballés sobre el terreny controlant que s’hi complissin les mesures de seguretat. Per això em van cridar”, explica Carles 32 anys després d’aquella nit en declaracions a CRÍTIC.
Aquells moments crítics van quedar immortalitzats en les imatges del fotoperiodista d’El País Josep Lluís Sellart, que va ser al lloc dels fets aquella nit, i que il·lustren també aquest reportatge. Les primeres dotacions de bombers intentaven apaivagar les flames. CRÍTIC ha localitzat un dels bombers que van treballar aquella nit en l’extinció de l’incendi: Xavier Llambrich, de l’Ametlla de Mar: “El foc era complicadíssim d’atacar perquè era subterrani. No hi teníem accés, només vèiem el fum”, rememora des de les portes de l’antiga central, avui clausurada.
Joan Carles Carles va arribar a les instal·lacions al cap de pocs minuts: “El panorama que em trobo dins la sala de control és bastant impressionant. Van haver de posar extractors i repartir llet perquè estàvem respirant fum de cables cremats”, explica. Els telèfons de comunicació directa amb el CSN funcionaven intermitentment, els ordinadors es van saturar per excés d’informació i els operadors no rebien informació de diversos indicadors perquè els equips elèctrics estaven fallant.
“El núcleo se nos va”
Uns quants metres més avall, la preocupació deixaven de ser les flames. El foc havia fos les juntes de la canonada que connectava la central amb el mar, i això va fer que es comencessin a inundar les instal·lacions: “Van sortir dos senyors vestits amb bata blanca, i ens van dir que, si us plau, ens oblidéssim de l’incendi. Deien que ja no tenia gens d’importància, que ens dediquéssim a treure aigua perquè, en paraules literals, ‘el núcleo se nos va”, explica Llambrich. L’aigua era més perillosa que el foc: els sistemes de refrigeració, encarregats de refredar la temperatura del nucli per evitar el desastre, s’estaven inundant i podien quedar inservibles.
Què diuen els informes oficials de tot plegat? La sentència judicial recull que dues de les quatre màquines bufadores responsables de refrigerar el nucli van quedar inoperatives. Diversos testimonis van més enllà: asseguren que en alguns moments només en va funcionar un dels quatre. En els moments més crítics, els tècnics van haver d’entrar repetidament a la sala de turbines, inundada i sense llum elèctrica, per regular manualment els bufadors.
Malgrat tot, la central no va comunicar aquest risc imminent: “En cap moment vam poder parlar amb cap tècnic que no fos el director de la central per saber informació detallada de com estava la situació”, explicava Isabel Mellado, exdirectora tècnica de Seguretat del CSN, en unes jornades de commemoració dels 30 anys de l’accident, “i en cap moment ens va parlar de la presència d’aigua que afectés els equips de seguretat”.
Joan Carles Carles, que era presencialment a la central, tampoc no en va ser informat: “Ningú de la central em va comunicar res sobre la manca de refrigeració del nucli en aquell moment”. Julio Pérez, del sindicat de tècnics del CSN, va recollir testimonis dels treballadors presents aquella nit per a les mateixes jornades commemoratives, i va trobar-hi una explicació: “Mai vam dir la situació tan greu en què ens trobàvem per por de perdre la feina”, explicava una de les seves fonts anònimes.
L’empresa no va activar el Pla d’emergència
L’incendi va quedar controlat cap a la una de la matinada, però els treballs per rebaixar la inundació van durar tota la nit. Quan començava a sortir el sol, la refrigeració del nucli ja estava garantida: “Un cop va arribar el relleu, tots els meus companys van llançar-se pel terra dels voltants de la central…; estàvem rebentats. Tots recordàvem Txernòbil, i havíem treballat tota la nit amb la idea que no en sortiríem vius“, narra Xavier Llambrich, bomber de l’Ametlla. L’esgotament va passar a ser indignació quan Llambrich va acabar de treballar: “Arribo a casa i hi veig els meus pares dormint tranquil·lament. No en sabien res; ningú s’havia adonat de res. Acabàvem de passar un infern; jo estava convençut que havien evacuat el poble!”.
El director de la central, Carlos Fernández Palomero, no va activar el Pla d’emergència interior (PEI) de la instal·lació. És a dir, no es va declarar en cap moment la situació d’emergència. El Govern Civil (Delegació del Govern actual) sí que va decretar el nivell 0 del Pla d’emergència nuclear de Tarragona (PENTA), però amb la informació suficient s’hauria passat al nivell 1, segons el relat d’Isabel Mellado. Aquest canvi implica, entre altres mesures, controls d’accés al territori afectat.
Aquesta manca de comunicació va fer que el Govern espanyol imposés una multa de 70 milions de pessetes a l’empresa explotadora de la central, perquè va “dificultar la gestió correcta del Pla d’emergència nuclear”. Hifrensa hi va recórrer, i, malgrat que el Tribunal Suprem va refermar la sanció, finalment el Tribunal Constitucional va acabar anul·lant-la.
La central incomplia les exigències de seguretat
Tanmateix, les irregularitats en seguretat s’acumulaven des d’almenys tres anys abans. El 19 de juny de 1986, el Consell de Seguretat Nuclear havia exigit per carta a Hifrensa que apliqués cinc noves mesures de protecció. Legalment, l’empresa estava obligada a seguir aquestes indicacions per poder operar. No eren peticions casuals: acabava d’haver-hi un accident greu a la central francesa de Saint-Laurent-des-Eaux. Precisament, Saint-Laurent era la central mare de Vandellòs, de la qual s’havien calcat el disseny i la tecnologia. Les cinc modificacions eren, doncs, lliçons apreses d’un accident molt recent en una central molt semblant.
La documentació del judici penal contra els responsables mostra la insistència del Consell sobre la necessitat d’implantar aquestes “accions immediates”: s’hi inclouen cartes al director de la central, al president d’Hifrensa, i fins i tot a les empreses accionistes de la companyia. En el moment de l’accident, encara faltaven tres de les cinc mesures. Per al tècnic Julio Pérez, l’empresa feia “pràctiques dilatòries” per no haver de millorar la seguretat, i el CSN “va permetre” aquesta dilació.
En la sentència, els jutges no van entrar a valorar si existia o no negligència, perquè van considerar que “si la normativa de seguretat s’hagués complert, l’incident igualment hauria ocorregut”. L’informe oficial del CSN sobre l’accident apuntava en direcció contrària: dues d’aquestes mesures sí que haurien estat determinants. Concretament, la protecció contra incendis –l’inici de l’incident va ser un incendi– i l’adaptació del canviador de parada, que és un mètode de refrigeració del nucli per a casos d’emergència. Tanmateix, els directius del CSN van esmenar l’informe del seu propi equip tècnic, i van reforçar l’argumentació dels dirigents d’Hifrensa.
Pressions del ‘lobby’ nuclear
El procés judicial per l’accident es va allargar més de 10 anys. Finalment, entre el 19 i el 25 de gener de 2000 el cas va arribar a l’Audiència Provincial de Tarragona. En aquest àmbit destaca el paper de l’advocat de l’acusació popular, Marc Viader. Viader, avui jubilat, creu que les defenses no van jugar net: “Pressionaven perquè ens retiréssim constantment i van intentar, fins i tot, que nosaltres acabéssim pagant les costes del judici”, explica en una conversa amb CRÍTIC.
Viader, de militància ecologista, es va caracteritzar durant tota la seva trajectòria professional pel fet d’afrontar casos vinculats amb la defensa de treballadors en casos d’accidents laborals. Va fer front al judici pel seu compte, sense el suport de cap organització política ni social. L’advocat lamenta que ni les entitats ecologistes més mobilitzades fossin part de l’acusació. Inicialment, l’Ajuntament de l’Ametlla de Mar, municipi limítrof amb la central, s’havia querellat contra els responsables de la central, però es va retirar després d’un ple municipal en què es van denunciar pressions del lobby nuclear.
“La soledat processal segur que va afectar el desenllaç”, explicava Viader. També assenyala la dificultat per obtenir anàlisis tècniques neutrals: “És un món molt endogàmic; costava molt trobar especialistes disposats a parlar contra l’empresa”. El paper de Viader en el judici no va estar exempt de polèmica. L’any 1998, va ser acusat d’acceptar un suborn de part de Joan Piqué Vidal, advocat defensor dels responsables de la central, perquè retirés del seu escrit d’acusació dos alts directius d’Hifrensa. L’episodi el relata el secretari de Piqué Vidal, Antoni Piñol, en un llibre publicat l’any 1998 i del qual es va fer ressò la revista El Triangle. En aquell moment, Viader va negar els fets i va afirmar que els documents que feia públics Piñol havien estat falsificats. Piqué Vidal, que va ser advocat de Jordi Pujol en el cas Banca Catalana i un dels lletrats més poderosos i influents dels anys vuitanta i noranta, va ser condemnat pel cas Estivill, una trama d’extorsió a empresaris.
Sigui com vulgui, la sentència de l’Audiència Provincial de Tarragona va ser exculpatòria. Entre l’absolució penal dels responsables de la central i l’anul·lació de la multa per no activar el Pla d’emergència, l’accident es va saldar sense conseqüències judicials. Tanmateix, mai no es van donar les condicions per tornar a obrir la central. La pressió ecologista es feia notar: sis setmanes després de l’accident, unes 35.000 persones van concentrar-se a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per exigir-ne el tancament. Paral·lelament, el CSN va endurir les seves peticions per permetre’n la reobertura, i l’empresa va determinar que el cost econòmic de complir-les era massa alt.
Des de llavors, l’Empresa Nacional de Residus Radioactius (Enresa), que és pública, s’encarrega de gestionar tant les instal·lacions com els residus nuclears de Vandellòs I. El desmantellament va per fases i és un procés de dècades. Fins al 2028, el nucli no s’haurà refredat prou per poder completar-lo. L’accident de Vandellòs deixa un balanç paradoxal: zero morts i zero ferits, però també zero responsables i una factura que encara s’està pagant.
[Expedient Vandellòs és una investigació de quatre capítols sobre l’accident nuclear més greu de la història de Catalunya]
