29/07/2020 | 06:00
Barcelona té ara més de mig miler d’horts, dels quals, més de dues terceres parts, són horts escolars, segons dades de l’Àrea d’Ecologia Urbana de l’Ajuntament. Bona part de la resta s’ubiquen en solars públics i només una part creixen en terreny privat. L’objectiu del consistori és augmentar els espais hortícoles de la ciutat, com a eina per apropar l’agroecologia a la ciutadania i mitigar els efectes de la crisi climàtica.
Més horts i més accés a la terra
La primera llavor dels horts públics a la capital catalana va ser l’Hort de l’Avi, quan el 1986 un grup de persones jubilades van reclamar cultivar els terrenys que ocupava l’antic guarda del Parc Güell. Avui, arreu de la ciutat, hi ha quinze horts municipals destinats a persones més grans de 65 anys. Dividits en parcel·les, s’atorguen per sorteig cada quatre anys. També hi ha parcel·les que s’adjudiquen a entitats socials que treballen amb col·lectius específics.
Mireia Abril, de la Direcció d’Espais Verds i Biodiversitat de l’Ajuntament de Barcelona, és una de les persones que ha dissenyat i coordina l’estratègia d’agricultura urbana de la ciutat. “Un dels principals objectius és incrementar el nombre d’horts i l’accés de la ciutadania a la terra” assegura. Per fer-ho, es potenciaran els horts gestionats pel veïnat, de la mà del districte i de les entitats del barri. Aquesta estratègia s’ha seguit a un dels darrers horts oberts a la ciutat, ubicat als Jardins de Pla i Armengol i es vol replicar als futurs horts que s’emplaçaran a la plaça de les Glòries o a l’estació de La Sagrera. La principal barrera per a la creació de nous horts, com apunta Abril, és “la manca de terrenys lliures a Barcelona”. Per això, “estem aprofitant els nous plantejaments urbanístics per especificar-hi zones agrícoles sempre que és possible”.
També es treballa per augmentar la superfície cultivada a parcs i jardins “diversificant les espècies d’arbres amb fruiters i altres plantes vivaces i impulsant canvis normatius per permetre i regular la recol·lecció comunitària de plantes i fruits en espais públics, l’apicultura o la pastura per a la prevenció d’incendis” detalla Abril.
Conrear per resignificar els espais
Al barri de Vallbona, hi ha l’horta de La Ponderosa, l’última explotació agrícola de la ciutat, amb prop de vuit hectàrees. Fa anys que els veïns reclamen preservar l’espai enfront de l’especulació urbanística. Mireia Abril admet que “s’està treballant per protegir els terrenys”. La Ponderosa no només és la darrera finca de la ciutat vinculada al paisatge agrari de la vall del Besòs, que es rega amb les aigües de l’històric rec Comtal, sinó un racó on encara es poden comprar aliments frescos acabats de collir.
L’Ajuntament impulsa espais hortícoles als equipaments públics i cedeix espais la cessió a entitats en terrenys en desús
L’estratègia municipal també impulsa espais hortícoles als equipaments públics, com casals o centres cívics; i la cessió a entitats de terrenys en desús per plantar-hi horts comunitaris. Amb el programa Mans al Verd (abans Pla Buits), fins ara més d’una quinzena de solars s’han convertit en espai agrícola. El consistori es fa càrrec d’algunes despeses de subministraments i ofereix suport econòmic i assessorament.
A la Prosperitat, la Sandra Vallribera, agricultora de l’hort comunitari Ecovincles, explica que, abans, “el solar era un niu de deixalles, hi havia xeringues i rates”. L’Ajuntament va cedir-ne l’ús a les entitats, per mitjà d’un conveni. Han decidit donar els aliments que produeixen a col·lectius en situació de pobresa. Es reuneixen un cop al mes en assemblea, la participació és oberta i els dimarts organitzen jornades de treball.
La Maladeta i Barceloneta, símbols de la lluita veïnal
En Juan Gallego forma part del grup de veïns que, fa més de deu anys, al barri de Porta, va ocupar dos solars buits destinats a la construcció d’habitatges. “Un veí un dia va entrar-hi i va plantar quatre bledes per donar-hi una mica de vida. La resta el vam seguir”. De mica en mica, cadascú hi va fer la seva parcel·la; ara ja són prop d’una trentena de persones, la majoria jubilades. Són els anomenats Horts de la Maladeta, un símbol de la lluita veïnal per aconseguir espais verds i comunitaris a Nou Barris. “Des de l’associació de veïns no volem més massificació i no volem haver de fer excursions per veure la natura. Volem tenir la natura a dins la ciutat”. Els solars són propietat de cinc promotores, entre elles, Nuñez i Navarro, que va denunciar els veïns el 2015 i els va portar a judici. Mentre no es resol la situació, els veïns tenen clar que no marxaran.
A Barcelona hi ha diversos horts ocupats, gestionats per col·lectius que reivindiquen un model urbanístic al marge de les lògiques capitalistes
A Barcelona hi ha diversos horts ocupats, gestionats per col·lectius que reivindiquen un model urbanístic al marge de les lògiques capitalistes. Abril admet que l’única alternativa per part de l’Ajuntament per protegir els horts ocupats que es troben en terreny privat urbanitzable seria comprar-los. “Però és una despesa massa gran i no hi ha prou diners públics. Per això vetllem per crear nous horts en solars públics amb participació ciutadana”.
A la Barceloneta, un dels barris on la gentrificació provoca més estralls, el veïnat va aconseguir que el districte cedís a dues entitats la gestió comunitària d’un solar públic que feia deu anys que estava abandonat. El Federico Dureiko, membre del grup de consum La Sardineta, en va ser un dels impulsors i és un dels dinamitzadors de l’hort: “és un terreny guanyat a l’especulació” destaca feliç.
Horts per alentir la vida, fer teràpia i teixir comunitat
Entaforats en l’entramat de carrers i places, als horts bull la vida de barri. “El més bonic ha estat la relació que s’ha creat entre les persones a través de l’hort”, comenta la Sandra Vallribera. Amb el pretext de demanar un esqueix, tafanejar o seure a l’ombra dels fruiters, es comparteixen sabers i es teixeixen xarxes de suport mutu. Dureiko, que és uruguaià, explica que a l’hort de la Barceloneta hi participen moltes persones migrades que han trobat en l’horticultura un llenguatge comú.
En Josep Maria Vallès, és enginyer agrònom i fundador de Tarpuna, una cooperativa dedicada a l’impuls de l’agricultura urbana. Amb la seva feina, diàriament, observa “canvis espectaculars en l’estat anímic i la salut de les persones. Cuidar un hort és terapèutic” revela Vallès. Entre altres, incrementa la capacitat de concentració, la creativitat, redueix l’ansietat i l’estrès i permet fer exercici físic.
La gestió ecològica dels horts millora la biodiversitat, permet mitigar els efectes de la crisi climàtica i crear una ciutat més resilient
Per a algunes persones, els fruits de l’hort també són una petita ajuda a l’economia familiar. Tanmateix, les dimensions reduïdes dels espais agrícoles dins de la ciutat “fan difícil imaginar que s’hi pugui desenvolupar una activitat professional que sigui rendible, més enllà de l’autoconsum”, admet Vallès.
Aprendre de la natura i mitigar la crisi climàtica
La gestió ecològica dels horts millora la biodiversitat, permet mitigar els efectes de la crisi climàtica i crear una ciutat més resilient. “Estem treballant perquè tots els horts segueixin els principis de l’agroecologia”, assegura Abril. Per exemple, l’ús de fitosanitaris està prohibit. Per a Vallès un dels principals reptes és “la gestió sostenible de l’aigua i els fems, amb una normativa més estricta perquè s’aprofitin l’aigua de la pluja i la freàtica; i perquè s’utilitzi compost produït al mateix hort”.
A més, l’horticultura permet gaudir de l’experiència de la natura i els seus cicles. La majoria d’horts organitzen formacions en educació ambiental per al veïnat.
Fer hort a la ciutat, una història que ve de lluny
Els horts urbans germinen durant les èpoques de crisi. Potser perquè són illes de terra que, guanyades a l’asfalt, permeten impugnar-ho gairebé tot: l’accés a l’alimentació, el model urbà, el vincle entre el món rural i la ciutat, la cura de la natura, les relacions socials i la divisió sexual de l’espai.
Amb la crisi per la Covid-19, moltes persones han iniciat projectes casolans d’horticultura a balcons i terrats
Quan l’economia es contrau, l’agricultura urbana s’expandeix. Ens ho ensenyen diversos episodis de la història –molts d’ells recollits al llibre ‘Arrels a l’asfalt‘– com quan als barris obrers de la revolució industrial es van plantar horts per a subsistir, higienitzar els carrers i educar les criatures. O quan es van multiplicar durant les guerres mundials per garantir l’alimentació de la població urbana. França, per exemple, va passar dels 18.000 horts urbans l’any 1914 als 90.000 al 1918. Al final de la segona guerra mundial, es comptabilitzaven 250.000 arreu del país. Durant la crisi del petroli, van ressorgir de la mà de l’ecologisme, com a símbol d’autogestió i integració social. El 2011, dins les acampades del 15-M, també hi van brotar horts indignats.
Amb la crisi per la Covid-19, moltes persones han iniciat projectes casolans d’horticultura a balcons i terrats. Als Estats Units es van esgotar les existències de planter a vivers i botigues digitals, amb comandes que van superar en un 300% les habituals. A l’Estat espanyol, els horts urbans van quedar confinats durant els mesos de quarantena. Abril espera que, en cas d’un nou confinament, “no s’hagin de tornar a tancar els horts del tot. Hem après molt del desconfinament, treballant conjuntament amb entitats i districtes, i les coses es podrien fer d’una altra manera. Els horts són a l’aire lliure i és fàcil mantenir les distàncies físiques si es prenen certes mesures. Així i tot, depenem de les directrius de Salut”.
