19/02/2026 | 14:17
Moviments entre les esquerres per refundar-se de cara a les eleccions espanyoles i plantar cara a l’auge del PP i de Vox. En menys d’una setmana hi ha hagut tres moviments importants, dos amb seu a Madrid i un a Catalunya. El primer l’ha protagonitzat Gabriel Rufián, portaveu d’ERC al Congrés, que ha sacsejat el debat polític proposant algun tipus de fórmula electoral que aglutini les diferents formacions a l’esquerra del PSOE, incloent-hi l’independentisme català, basc i gallec que representen ERC, Bildu o el BNG.
Rufián va presentar públicament la seva proposta dimecres, 18 de febrer, en un acte amb el diputat de Más Madrid Emilio Delgado. El líder d’ERC al Congrés s’ha convertit en els últims temps en un fenomen a les xarxes socials. Avui dia, sembla una de les poques veus de l’esquerra amb capacitat per penetrar en un ecosistema digital dominat per l’extrema dreta. La presentació va ser plena de lloances a la resta de les esquerres, en especial a Podem. Figures de l’espai Sumar-Comuns com Ada Colau o l’exministre Alberto Garzón han elogiat Rufián i s’han mostrat obertes a explorar-ne les idees.
El segon moviment ha estat l’acte “Un pas endavant”, en què Izquierda Unida, Más Madrid, els Comuns i el Movimiento Sumar (partits que donen suport a l’actual coalició Sumar) han presentat el rellançament del seu projecte, al qual no renuncien a sumar-hi Podem. Una presentació celebrada aquest dissabte, 21 de febrer, al Círculo de Bellas Artes de Madrid, davant de 600 persones, que també va comptar amb al·lusions a la proposta de Rufián. A l’acte no hi va assistir la ministra de Treball i vicepresidenta del Govern espanyol, Yolanda Díaz, que, tot i això, va donar-hi suport. Es dona per fet que Díaz no repetirà com a candidata d’aquesta possible nova refundació.
Àgora Republicana: els partidaris del front d’esquerres a ERC s’organitzen
El tercer moviment, més inadvertit, ha tingut lloc a Catalunya. El Consell Nacional d’ERC del darrer cap de setmana ha validat el corrent intern Àgora Republicana, liderat per l’històric dirigent republicà Joan Tardà. Es tracta de l’únic corrent intern formalment constituït dins de la formació, i també és partidari de la constitució d’un front d’esquerres a Catalunya, en sintonia amb el que proposa Rufián. Tardà ha reunit 650 avals per formalitzar-lo (més del doble dels necessaris) i de moment compta amb 60 militants inscrits (cal tenir en compte, però, que ERC té 8.000 militants).
Quina és la proposta de Tardà? L’exdiputat considera que “la conveniència o no de conformar un front d’esquerres de Catalunya es farà de manera madura i assenyada i la militància decidirà”. En aquest front, Tardà hi imagina independentistes i sobiranistes: és a dir, partidaris del dret a l’autodeterminació, però no necessàriament de la independència.
Què pot passar a partir d’ara? Quines formulacions són més plausibles? Us expliquem sis escenaris possibles (no pas necessàriament probables) de cara a una hipotètica refundació de l’esquerra.
La confluència selectiva de Rufián: unitat allà on és útil
Una de les idees centrals de Rufián es resumeix en “ciència, mètode i ordre”. Traduït electoralment: acords programàtics generals amb uns mínims per fer front a l’extrema dreta, i acords selectius per fer candidatures conjuntes allà on la dispersió penalitza més l’esquerra, especialment en circumscripcions petites que reparteixen pocs escons.
ERC, els Comuns i la CUP es podrien presentar separadament a Barcelona, però compartir candidatura a Lleida, a Girona o a Tarragona
A Catalunya, això podria implicar que ERC, els Comuns i la CUP es presentessin separadament a Barcelona —on la proporcionalitat permet obtenir representació i maximitzar el resultat marcant perfil propi—, però que els republicans, els Comuns i, per què no, també els cupaires compartissin candidatura a Girona, a Lleida o a Tarragona, províncies amb menys població on es reparteixen menys diputats i on la llei de D’Hondt penalitza els partits petits. Fórmules similars podrien posar-se en pràctica arreu de l’Estat allà on tingués sentit.
Quin impacte tindria això a la pràctica? Fixem-nos en l’exemple de la província de Lleida. En les eleccions espanyoles de 2023 es van repartir 4 escons per aquesta demarcació: 2 van anar a parar al PSC, 1 a ERC i 1 a Junts. Sumar i la CUP, amb prop de 20.000 vots sumats, van quedar fora del repartiment. Aquesta candidatura conjunta podria augmentar les opcions de representació i deixaria menys votants orfes. Hi hauria risc de fuga cap a altres opcions, però cal tenir en compte que una confluència estratègica també podria atraure votants del PSC en el global de la província, ja que els socialistes són percebuts habitualment com a vot útil davant la dispersió.
Aquesta confluència selectiva té la virtut que els diputats electes de cada circumscripció podrien integrar-se després en grups parlamentaris diferenciats. És, de fet, l’escenari més tècnicament viable i el que més s’acosta al plantejament original de Rufián. Caldria definir si aquestes candidatures tenen una personalitat pròpia en cada territori o s’agrupen en alguna “marca paraigua” estatal.
La confluència total: l’escenari més ambiciós i menys probable
L’escenari més ambiciós —i menys probable— seria una candidatura unitària estatal que agrupés totes les forces a l’esquerra del PSOE, incloent-hi els partits sobiranistes: d’ERC a Podem i de Bildu a Izquierda Unida, passant per Sumar, els Comuns, Compromís, el BNG, Més…
ERC, Bildu o el BNG tenen pocs incentius per diluir-se en una marca nova
Els obstacles són evidents: ERC, Bildu o el BNG tenen pocs incentius per diluir-se en una marca nova. Estan forts als seus territoris respectius, tenen projectes propis i marques sòlides. A més, bascos i catalans corren el risc que una part de l’electorat independentista que els dona suport s’escapi cap a Junts o el PNB. A més a més, l’aposta també és arriscada per a l’esquerra estatal: una part de l’electorat podria recelar d’una candidatura amb independentistes. El votant tradicional d’Izquierda Unida d’Almeria o de Còrdova votaria una llista amb els hereus d’Otegi i de l’1 d’Octubre?
Amb tot, també és cert que la popularitat de Rufián a escala estatal obre una finestra inèdita. I el factor de l’impacte dels lideratges no és menor. Una candidatura unitària d’ERC i dels Comuns a Catalunya, encapçalada per Rufián i Ada Colau a Barcelona, per exemple, tindria un impacte mediàtic notable i podria alterar els equilibris polítics.
Una esquerra dels pobles ibèrics: Rufián candidat per Madrid
La proposta de Rufián no convenç Sumar ni Podem, però… què passaria si de tot plegat n’acabés sortint un nou espai amb el suport d’ERC, per presentar-se en alguns territoris de l’Estat espanyol en coalició amb formacions sobiranistes castellanes, andaluses o asturianes? Aquesta nova esquerra dels pobles ibèrics potser no es presentaria a Catalunya, a Euskadi, a Galícia, al País Valencià o a les illes Balears, però podria presentar-se a Madrid, a Astúries o a Andalusia amb el suport de formacions sobiranistes de cada territori. Izquierda Castellana o Andecha Astur han representat històricament aquesta sensibilitat a Castella o a Astúries.
Rufián podria ser candidat d’un espai de l’esquerra dels pobles ibèrics, no per Catalunya, sinó per Madrid
Aquesta esquerra dels pobles ibèrics podria incorporar una derivada nova: Rufián podria ser candidat d’aquest espai no per Catalunya, sinó per Madrid. Això hauria d’assegurar una mínima representació per a aquesta comunitat uniprovincial, encara que també s’hi presentessin Sumar o Podem.
Aquesta idea seria una mena de reedició d’esquerres del Partit Reformista Democràtic de Miquel Roca, una formació d’àmbit estatal impulsada des de Convergència en les eleccions de 1986. La nova esquerra dels pobles ibèrics estaria aliada estratègicament amb ERC i podria acabar esgarrapant un gruix de diputats en algunes províncies que, a la pràctica, actuarien com a aliats de la formació republicana al Congrés. En paral·lel, ERC es podria presentar en solitari a Catalunya marcant un perfil més sobiranista; faltaria veure amb quin candidat. No cal dir que aquesta aposta afegiria divisió i confusió en el marc estatal i aprofundiria en la crisi de l’espai Sumar/Podem.
Un recordatori històric: el Partit Reformista va ser un fracàs absolut a Espanya (no pas a Catalunya, on CiU, que era el seu referent, va obtenir un milió de vots). També és cert que en aquell moment no existia TikTok.
Rufián lidera una nova confluència estatal (sense ERC)
Un altre escenari implicaria la ruptura de Gabriel Rufián amb ERC, i que l’actual portaveu al Congrés encapçalés una nova confluència estatal amb els Comuns, Sumar, Podem o Compromís (veuríem quantes d’aquestes formacions s’acabarien posant d’acord).
L’escenari de trencament republicà no és avui sobre la taula, tot i la distància entre Rufián i Junqueras
L’escenari de trencament republicà avui no és sobre la taula, però Rufián, tot i haver donat suport a Oriol Junqueras en la crisi interna que van patir els republicans l’any 2024, s’ha anat distanciant progressivament de la direcció del partit (de fet, ha estat desautoritzat públicament). I també és cert que històricament sempre ha tingut paraules d’elogi per al món de Podem (només ahir va arribar a dir que Irene Montero és “una força de la naturalesa que t’emociona fins i tot quan llegeix un prospecte de paracetamol”).
La marxa de Rufián seria un cop dur per a ERC, que perdria un dels seus principals actius comunicatius. Alhora, podria actuar com a revulsiu per a l’espai Sumar-Podem, que incorporaria una figura amb una gran capacitat de comunicació. Això sí: el portaveu d’ERC al Congrés és un vers lliure sense experiència de govern ni en la gestió d’aliances complexes.
Impuls a una confluència de l’independentisme d’esquerres català
Si la proposta no prospera a escala estatal, la sacsejada de Rufián podria tenir una derivada catalana, i obrir un procés de confluència de l’independentisme d’esquerres a Catalunya. Una candidatura avalada per ERC i la CUP, amb un programa independentista sense mitges tintes, que aspirés a representar també sectors sobiranistes dels Comuns. Aquesta via maximitzaria el vot independentista d’esquerres en circumscripcions com Girona o Lleida.
L’alcalde de Girona, el cupaire Lluc Salellas, aposta per una candidatura unitària de l’independentisme d’esquerres
Aquesta opció va en la línia del que ha expressat recentment l’alcalde de Girona, Lluc Salellas, en una entrevista al diari Ara. Però Salellas, si bé és militant de la CUP, no representa al 100% la sensibilitat d’una organització que sol mostrar reticències a aquestes operacions. La CUP va arribar a tenir 2 diputats al Congrés espanyol, però encara no ha debatut si es presentarà a les pròximes eleccions a l’Estat.
La proposta no prospera i tot continua igual
Finalment, és plausible que la proposta de Rufián no cristal·litzi i que cada partit es presenti separadament, com fins ara. Aquest escenari no seria necessàriament negatiu per a formacions com ERC, Bildu o el BNG, que tenen bases sòlides en els seus territoris. Però sí que consolidaria la fragmentació de l’esquerra estatal i la dificultat per disputar hegemonia a la dreta i a l’extrema dreta. Tampoc no implicaria necessàriament donar per feta la victòria del bloc PP-Vox (també l’any 2023 semblava un fet, i Pedro Sánchez va reeditar la presidència del Govern).
