16/07/2025 | 06:00
Com hem passat d’un món amb bipolar a un escenari global cada cop més desordenat i inestable? Quin paper han tingut els Estats Units i altres potències en la configuració d’aquest nou desordre mundial? Quin impacte tenen aquests conflictes i canvis geopolítics sobre els drets humans i els moviments socials arreu del món? Aquest article recull vuit idees que el periodista Joan Roura (TV3) va desenvolupar durant la conferència inaugural del Curs d’Estiu de la Universitat Internacional de la Pau (Unipau).
Sota el títol De la bipolaritat a la multiporalitat: un món en construcció, Roura va reflexionar sobre les causes i les conseqüències de la desestabilització actual. Amb una trajectòria de més de quatre dècades com a corresponsal internacional i especialista en el Pròxim Orient, el periodista ofereix una mirada crítica sobre els grans desequilibris geopolítics del nostre temps. La guerra, segons diu, no és mai “inevitable”. Sempre hi ha marge per negociar i arribar a acords si hi ha voluntat política real: “El futur no està escrit”.
De l’esperança multipolar al fracàs de l’ordre liberal
Després de la caiguda del mur de Berlín el 1989 i la dissolució de la Unió Soviètica, es va obrir un període de grans expectatives. Joan Roura recorda que durant la dècada dels noranta “semblava que s’havia iniciat una nova era basada en l’optimisme, l’obertura política i la multipolaritat”. La dècada que va del 1989 fins als atemptats de l’11 de setembre del 2001 es va viure amb la percepció que era possible construir un nou ordre internacional. En aquest context, s’insereixen episodis com els acords d’Oslo entre israelians i palestins, que van generar esperances de futur. “Semblava que tot era possible”, explica el periodista.
El període entre la caiguda del mur de Berlín el 1989 i els atemptats de l’11-S de 2001 va ser una “dècada d’oportunitats perdudes”
Aquest període, segons el periodista de TV3, es va veure travessat per dues visions oposades, però complementàries. D’una banda, Francis Fukuyama va proclamar el “final de la història”. “La història i les grans lluites s’havien acabat, la democràcia liberal havia guanyat, el creixement seria infinit, i tots seríem feliços i menjaríem anissos”, ironitza. De l’altra, Samuel Huntington advertia d’un futur regit per un “xoc de civilitzacions”, especialment entre el món occidental i l’Islam. Segons Roura, ambdues teories resultaven “simplificadores”, però van influir en la manera com es va interpretar i gestionar el món després de la Guerra Freda.
Amb la descomposició del bloc soviètic, els Estats Units van tenir, segons Roura, l’oportunitat de bastir un nou ordre mundial “des de la generositat”. Per contra, van optar per una imposició hegemònica en lloc de compartir aquesta posició amb Rússia i altres actors. El resultat d’aquella “dècada d’oportunitats perdudes” ha estat, segons el periodista, un món més tens i fragmentat.
El trencament d’Occident amb Rússia: promeses incomplertes i humiliació
Joan Roura explica que una de les claus per entendre el moment geopolític actual és la manera com es va gestionar la relació amb Rússia després de la Guerra Freda. L’OTAN va optar per expandir-se cap a l’est malgrat els “compromisos no escrits” que el govern de Goerge Bush havia assumit amb Gorbatxov, el darrer líder de la Unió Soviètica. L’Aliança Atlàntica no havia d’avançar “ni una polzada” cap als antics territoris soviètics. Però finalment no va ser així.
Roura remarca que, lluny d’aprofitar la victòria per construir una arquitectura de seguretat compartida a Europa amb la participació de Rússia, el que es va imposar va ser una lògica de “conquesta geopolítica” liderada pels Estats Units. El 1999 es va produir la primera gran ampliació de l’OTAN cap a Polònia, Hongria i la República Txeca, i el 2004, una segona ampliació cap als països bàltics i altres estats de l’antic Pacte de Varsòvia.
El trencament dels “compromisos no escrits” de no ampliar l’OTAN han estat viscuts per Rússia com “una humiliació”
Aquest trencament de compromisos “va ser viscut per Moscou com una humiliació”: “Es va administrar com una victòria absoluta de Washington”. En paral·lel, el final de l’URSS va derivar en un procés de descomposició econòmica per a l’antiga potència, sobretot durant els anys noranta, amb una “privatització salvatge” que, a parer de Roura, ve “forçada” des d’Occident.
Segons Roura, aquest avanç de l’OTAN fins a les fronteres russes va provocar la primera gran crisi a Geòrgia l’any 2008, amb la corresponent intervenció militar russa per evitar que l’OTAN s’establís a Tbilissi. L’analista també va recordar que el 2014 Rússia va annexionar-se Crimea, un territori amb majoria de població russa, i va iniciar la guerra del Donbass amb l’entrada encoberta de soldats i mercenaris russos. Aquest procés d’escalada militar, advertí Roura, culminaria finalment amb la “invasió il·legal” d’Ucraïna l’any 2022.
La invasió d’Iraq i la deconstrucció de l’ordre internacional
L’altra gran clau del nou desordre mundial s’explica, segons Joan Roura, pel gir radical de la política nord-americana a partir de la dècada del 2000, especialment amb la invasió de l’Iraq el 2003, amb l’argument de la cerca d’armes de destrucció massiva. Amb aquesta guerra, que el periodista qualifica d’”il·legal”, comença “la gran deconstrucció de tot el llegat de la legalitat internacional construïda després de la Segona Guerra Mundial”. Per al periodista, no va ser l’atemptat del 2001 el punt d’inflexió, sinó la resposta posterior: l’aposta per una hegemonia militar, impulsada per sectors neoconservadors nord-americans.
Aquest grup neocon, amb figures clau com Dick Cheney, Paul Wolfowitz o Donald Rumsfeld, ja preparava, des de finals dels anys noranta, un pla per establir el domini global dels Estats Units. La invasió de l’Afganistan, justificada arran dels atemptats de l’11-S, responia a un projecte que buscava controlar el conjunt de l’Orient Mitjà, una regió clau per les seves reserves energètiques. Roura assenyala que “aquest intervencionisme va fracassar”. I això no només va desestabilitzar la regió sinó que va contribuir al col·lapse del sistema de legalitat internacional.
La guerra latent de l’Orient Mitjà com a eina de control geoestratègic
Joan Roura adverteix que l’Orient Mitjà continua sent un focus de tensió amb un potencial de conflicte igual o superior al d’Europa. Recorda el fracàs del procés d’Oslo com a exemple paradigmàtic de com un intent de pau es pot frustrar si la part poderosa —en aquest cas, Israel amb el suport dels EUA— “no està disposada a fer concessions necessàries”. Roura remarca que qualsevol acord sòlid ha de sorgir entre actors que es reconeguin mútuament o que, com a mínim, tinguin voluntat de compensar el desequilibri de poder amb generositat i negociació. En cas contrari, el conflicte es reprodueix cíclicament, com s’ha vist amb la segona Intifada o l’actual crisi a Gaza.
Pel que fa a l’Iran, Roura subratlla el gir geopolític que es va produir durant l’administració de Barack Obama amb l’acord nuclear del 2015, en què Teheran es comprometia a limitar el seu programa nuclear a usos civils a canvi de l’aixecament progressiu de sancions. Tot i que l’Iran va complir inicialment amb els termes de l’acord, aquest va ser trencat per Donald Trump el 2018, a instàncies del primer ministre israelià Benjamin Netanyahu. La sortida dels EUA de l’acord i la imposició de noves sancions van reactivar la tensió a la regió i van portar l’Iran a augmentar el nivell d’enriquiment d’urani. Segons Roura, aquest trencament reflecteix l’interès d’alguns sectors, especialment a Israel i dins la indústria armamentística nord-americana, de mantenir l’Orient Mitjà en un estat de guerra latent com a eina de control i benefici geoestratègic.
L’administració Trump i els Acords d’Abraham com a factor de tensió
Joan Roura atribueix un paper clau a l’administració de Donald Trump en l’escalada que va desembocar en l’atac de Hamàs del 7 d’octubre de 2023. A finals del seu primer mandat, Trump va prendre diverses decisions unilaterals que van alterar profundament l’equilibri a l’Orient Mitjà: va reconèixer Jerusalem com a capital d’Israel —en contra de múltiples resolucions vinculants del Consell de Seguretat de l’ONU— i hi va traslladar l’ambaixada nord-americana. També va impulsar els anomenats Acords d’Abraham entre Israel i diversos països àrabs.
A parer del periodista, aquests acords van representar un gir radical en la política regional: suposaven l’acceptació d’Israel pels veïns àrabs sense abordar la qüestió palestina, fet que va ser percebut per molts com una legitimació del domini israelià i una marginació definitiva del poble palestí. La iniciativa va ser dirigida pel gendre de Trump, Jared Kushner, en aquell temps assessor del seu govern. “Ell es defineix com a sionista i és amic i company de negocis de Benjamin Netanyahu”. El procés, segons Roura, “perseguia que diversos països àrabs reconeguessin Israel sense cap contrapartida significativa en relació amb els drets dels palestins”.
Tot plegat il·lustra, segons el periodista, com sota el paraigua protector dels Estats Units es va bastir una arquitectura regional que ignorava la qüestió palestina i premiava interessos nacionals i règims autoritaris. Per al periodista, aquest moviment es pot entendre com la culminació d’una “lògica colonial” iniciada ja fa un segle, que nega la presència i els drets històrics dels palestins. En aquest context, els acords d’Abraham no només no van portar estabilitat, sinó que van contribuir a una acumulació de tensions que van esclatar amb violència l’octubre de 2023.
Els atacs del 7 d’octubre i el genocidi de Gaza
Roura descriu el mandat de Joe Biden com una presidència “incolora i decebedora”: “Jo en dic el sandvitx: els dos pans, que són els dos mandats de Trump, i entremig el pernil dolç que era el pobre Biden: francament, no tenia gust de res”. Especialment, si es comparava amb l’esperança que despertava en ser el successor directe d’Obama, amb qui havia col·laborat estretament com a vicepresident. Lluny de recuperar l’esperit diplomàtic de l’acord nuclear amb l’Iran, Biden no fa cap pas significatiu en aquesta direcció i, en canvi, centra els seus esforços a continuar l’estratègia de Donald Trump: buscar el reconeixement d’Israel per part de l’Aràbia Saudita sense abordar la qüestió palestina.
Els atacs de Hamàs van ser una acció premeditada per tornar a situar la qüestió palestina en l’agenda internacional
Segons Joan Roura, els atacs de Hamas del 7 d’octubre de 2023, que van causar més d’un miler de morts israelians, van ser una acció premeditada per tornar a situar la qüestió palestina a l’agenda internacional, malgrat saber que la reacció d’Israel seria “d’una desproporció absoluta”. Aquesta estratègia, que ell defineix com a “posar el mort sobre la taula”, ha resultat tràgica, amb desenes de milers de morts i un patiment immens.
Roura diferencia la situació a Gaza de la guerra a Ucraïna: mentre allà hi ha un conflicte bèl·lic entre estats, a Gaza no hi ha hagut mai una guerra entre exèrcits equivalents. El que s’hi ha produït és, al seu entendre, una represàlia que ha evolucionat en un genocidi, amb intencionalitat clara de destruir o expulsar una comunitat. “A mi m’ha costat molt fer servir aquesta paraula, genocidi, però certament hi ha un consens per part d’historiadors en afirmar-ho”, explica el periodista. Gaza viu, segons Roura, “sota un règim d’apartheid”, amb condicions de vida, mobilitat i drets profundament desiguals, mentre Cisjordània pateix una neteja ètnica encoberta, mitjançant l’expansió il·legal de colònies jueves avalades per l’Estat israelià, en contravenció del dret internacional.
Europa desacreditada, la Xina com a potència emergent
En el context de la guerra a Gaza, el periodista Joan Roura alerta sobre la pèrdua de “credibilitat moral i política d’Europa” davant el món. Segons ell, el Vell Continent, que històricament s’ha projectat com a bastió dels drets humans i la democràcia, queda desacreditat. Així com Occident ha condemnat la invasió russa d’Ucraïna en nom de la legalitat internacional, ha estat incapaç de mantenir la mateixa coherència davant les accions d’Israel a Gaza.
El periodista obre la mirada cap a un escenari geopolític més ampli, on la Xina emergeix com una potència alternativa amb un “imperialisme de caràcter comercial, no militar”. Sense idealitzar el règim xinès –“els drets humans no els importen”– Roura destaca que la seva expansió es basa en el préstec i la inversió, i no en la imposició per les armes. Aquest model, afirma, pot actuar com a contrapès a l’imperialisme “de canonera” que Occident continua practicant. La Xina ofereix, segons la seva anàlisi, una estabilitat relativa que contrasta amb la inestabilitat provocada per la política exterior dels Estats Units i els seus aliats.
L’escalada bèl·lica i el futur no escrit
Joan Roura alerta que la política internacional no es regeix tant per principis de justícia com per lògiques de poder, i que això explica conflictes com el d’Ucraïna o l’enquistament del conflicte a Gaza. Recorda que, tot i que la sobirania d’un Estat com Ucraïna li permetria teòricament entrar a l’OTAN, la realitat geopolítica imposa altres condicionants. “Molta gent diu: si els estats són sobirans i Ucraïna volia entrar a l’OTAN, per què no tenia dret a fer-ho? Bé, sí, sobre el paper sí, però tots sabem que en política internacional no funciona exactament per paràmetres de justícia, sinó que els ho expliquin als sahrauís o als palestins”.
Roura enuncia que l’actual curs dels esdeveniments està marcat per l’escalada i el rearmament, una dinàmica que, històricament, acaba desembocant en nous conflictes bèl·lics. Roura defensa que “la guerra no és mai inevitable” i que sempre hi ha marge per negociar i arribar a acords si hi ha voluntat política real: “El futur no està escrit”. Però adverteix que, si es continua alimentant la lògica de blocs i d’armament, el camí més probable és el del conflicte. Davant d’aquest escenari, fa una crida a revertir la inèrcia i a prioritzar el diàleg i la diplomàcia com a alternativa viable a l’enfrontament.
