02/10/2024 | 06:00
Avui, després de destruir pràcticament tot Gaza, Israel ha decidit envair amb tropes terrestres el sud del Líban i crear un nou front de guerra amb Hizbul·là. Per què?
Abans que res, s’ha d’entendre una cosa: el Líban és el camp de batalla on es dirimeixen des dels anys setanta tots els conflictes del Pròxim Orient. Síria, Israel, els palestins, els saudites o l’Iran utilitzen o han utilitzat el territori libanès com a guerra proxy o guerra per delegació.
Ah… i aleshores quina guerra, en realitat, s’està dirimint ara al Líban?
Ara el Líban és, en realitat, un camp de batalla entre l’Iran i Israel. L’Iran no vol una guerra directa amb Israel; Israel, no ho sé, en tinc dubtes. Hizbul·là va començar a bombardejar el nord d’Israel just després de la invasió israeliana a Gaza en solidaritat amb els palestins i va dir que no s’aturarien fins a aconseguir un alto el foc a Gaza. Això va provocar el desplaçament d’uns 60.000 israelians que vivien prop de la frontera al nord d’Israel. Sorprenentment, el govern de Benjamin Netanyahu no hi va respondre. Això no tenia precedents. Mai Israel havia trigat tant de temps, pràcticament 11 mesos, a respondre contra una agressió externa. Tot s’havia limitat a una mena de guerra de baixa intensitat d’artilleria i coeteria sense que anés a més.
“El Líban, en realitat, és un camp de batalla de la guerra entre l’Iran i Israel”
Però, hi torno a insistir, per què ara, doncs, Israel decideix envair amb tropes terrestres… si no ho havia fet fins ara.
Primer, s’ha de dir que Gaza està pràcticament arrasada, i Netanyahu vol mantenir la guerra. Segons la meva opinió, i això és només una opinió, Netanyahu està vinculant la seva carrera política al manteniment de la guerra. Quins serien els seus plans? Anar escalant el conflicte militar a l’Orient Mitjà, i ja no descarta una confrontació amb l’Iran. Recordem que el màxim líder de Hamàs, Ismail Haniyeh, va ser assassinat a Teheran. Són moltes provocacions per arrossegar l’Iran a la guerra. Em fa la sensació que Netanyahu està intentant mantenir la flama de la guerra a tot el Pròxim Orient fins al 5 de novembre per facilitar l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units.
Per què creus que mantenir la guerra al Pròxim Orient afavoreix els republicans en les eleccions dels Estats Units?
En primer lloc, perquè aquesta guerra és una prova de la feblesa de l’Administració de Biden. És a dir, Biden-Harris. Portes enfora, ha semblat que els Estats Units no podien controlar Israel malgrat haver demanat l’alto el foc a Gaza en diverses ocasions. I, en segon lloc, com la diferència de vots entre Trump i Harris és escassa, la qüestió de les minories és important per decidir el vot d’alguns estats frontissa. I el vot de la minoria àrab als Estats Units és rellevant. Per exemple, en un dels estats clau, Michigan, hi ha una minoria àrab nombrosa, i està veient que ni tan sols un govern del Partit Demòcrata pot frenar Israel. Això té un efecte desmobilitzador.
I, enmig de tot plegat, l’Iran, finalment, ataca territori israelià. Una guerra Israel-Iran és possible?
Israel, aparentment, està demostrant la seva voluntat d’estendre la guerra per tot el Pròxim Orient. Sembla que estigui intentant provocar l’Iran per entrar en combat directe amb l’Iran. Si hi ha una guerra directa Iran-Israel, això arrossegaria els Estats Units a la guerra. Això tindria costos, de tot tipus, molt grans, i encara més importants internament als Estats Units. Això ho veurem d’aquí al 5 de novembre, el dia de les eleccions nord-americanes.
“Hizbul·là és l’aliat de l’Iran. El sud del Líban és ‘de facto’ una frontera entre l’Iran i Israel”
El Líban pot empantanegar Israel. El Líban és molt complex. Necessitem explicar-lo bé. Comencem per Hizbul·là: molts governs i mitjans de comunicació ens repeteixen sempre la idea que és un grup terrorista i radical.
S’ha de dir que Hizbul·là és un moviment polític legal al Líban, que forma i ha format part del Govern i del Parlament libanès, i és un dels partits que representen la minoria majoritària del Líban, la població musulmana xiïta. És terrorista? Se sol qualificar de terroristes qualsevol cosa que no interessi o que sigui contrària a Israel. Les llistes negres que fan els Estats Units i la Unió Europea no tenen més valor que mostrar un posicionament polític. Per mi és irrellevant que qualifiquin Hizbul·là de terrorista.
Però, evidentment, té un aparell militar, a banda de l’exèrcit formal libanès…
Sí, sí, disposa d’un exèrcit irregular més poderós que l’exèrcit libanès. Es deia que disposava d’uns 150.000 coets i míssils. Però el que és més important: Hizbul·là és el proxy de l’Iran al Líban.
I és un estat dins de l’Estat, també? Té un control de les seves zones, tant policial com social. Donen ajudes socials a la gent més pobra. De fet, com a anècdota, recordo que, quan vaig estar fent un documental al Líban, s’havien de demanar fins i tot permisos de rodatge a Hizbul·là, i no a cap organisme de l’Estat del Líban.
De fet, el problema és que al Líban no hi ha un estat. És la suma de 17 comunitats que conviuen avui més o menys pacíficament: quan els deixen des de fora, quan els deixa l’Iran, quan els deixa Síria, quan els deixa Israel, més o menys s’apanyen. Pràcticament no hi ha sanitat pública, ni transport públic… és a dir, l’Estat no existeix més enllà d’haver-hi un president que ha de ser maronita, un primer ministre que ha de ser sunnita i un president del Parlament que ha de ser xiïta.
Com carai “s’apanyen” per mantenir el Líban com un país en pau i, fins i tot, podríem dir amb bastanta llibertat i relativament ric, doncs?
Hi ha unes normes pactades entre les comunitats, el que es coneix per Pacte Nacional Libanès, que van ser acordades ja durant l’època colonial francesa. L’objectiu era mantenir un Líban a mida dels cristians libanesos. Això, però, s’hauria alterat, sobretot demogràficament, tot i que el Líban no té cens, i menys un cens confessional. L’alteració principal va venir després de l’entrada massiva de refugiats palestins l’any 1948. El Líban és un un colador per a tota mena d’influències externes regionals.
Israel diu que farà una operació militar “limitada” al sud del Líban. El sud del Líban és diferent de la resta del Líban?
Al sud del Líban hi ha una majoria de població musulmana, però no hi ha només musulmans. Hi ha tres zones del Líban on els xiïtes serien la primera minoria: el sud del Líban, la vall de la Bekaa i els barris del sud de Beirut. No obstant això, sí que és veritat que de facto el sud del Líban s’ha convertit en una mena de frontera de l’Iran amb Israel. Fins allà arriba la influència de l’Iran.
“Hizbul·là és l’únic actor al Pròxim Orient que mai ha perdut una guerra amb Israel”
No és el primer cop que Israel envaeix el Líban. De fet, seria la quarta vegada en 50 anys.
La invasió més important és l’any 1982 durant la guerra civil libanesa. Les tropes comandades per Ariel Sharon, que era aleshores ministre de Defensa, arriben fins a Beirut mateix perseguint l’Organització per a l’Alliberament de Palestina. I no van retirar-se definitivament del sud del Líban fins a l’any 2000. Al final, van aconseguir expulsar l’OAP del Líban, sí, però just van provocar que naixés Hizbul·là després d’aquella invasió. I, de fet, és l’únic actor al Pròxim Orient, en aquest cas no estatal, que ha aconseguit no perdre cap guerra amb Israel. Cada vegada que Israel ha perdut l’oportunitat d’engegar un procés polític de pau a temps, li han acabat sorgint enemics més poderosos i més radicals. Hamàs, a Gaza; Hizbul·là, al Líban.
Com hi respondrà Hizbul·là?
No tinc tan clar que Hizbul·là tingui ganes d’una guerra amb l’Israel. Està mantenint el pols amb Israel, tot i l’enorme desgast que està tenint, tant per les explosions dels beepers dels seus comandaments com per l’assassinat del seu líder, Hassan Nasral·là. La meva suposició és que Hizbul·là deixarà entrar l’exèrcit israelià confiant que mai han perdut una guerra en el territori libanès, perquè allà en primer lloc ells combaten a casa seva i estan ben preparats. Intentaran fer caure Israel en la trampa de reocupar el Líban.
“Israel està perdent la guerra. No és possible acabar amb Hamàs perquè Hamàs és una idea”
Tornem a Gaza, un any després. En una entrevista a CRÍTIC em vas dir: “Veurem barbaritats a Gaza”. Doncs, sí, hi hem vist barbaritats.
Les respostes israelianes contra els palestins sempre són desproporcionades. El que sol passar és que hi ha una resposta de 10 morts palestins per cada mort israelià. És fred dir-ho així, però… El que no vaig pensar era la mida d’aquestes barbaritats i la durada en el temps. Sincerament, no m’esperava ni que la guerra de Gaza durés més de tres mesos. Han llançat 80.000 tones d’explosius: això és més o menys quatre vegades la potència, sense la radiació, de quatre bombes atòmiques. Les xifres ja acceptades per tothom són de més de 41.000 palestins morts. De fet, es creu que uns 10.000 cadàvers poden estar encara sota la runa.
Ara que hem tingut temps per pensar-hi: més enllà dels morts, què carai ha passat a la Franja de Gaza?
A Gaza s’ha produït la tempesta perfecta. Un atac de Hamàs sense precedents, que assassina, en un sol dia, més d’un miler de civils i militars israelians sense discriminar, cosa que representa un crim de guerra brutal. Uns Estats Units, país que s’ha autoerigit en mediador en el conflicte, despistats: Biden no només no va recuperar el procés de diàleg amb l’Iran iniciat per Obama, sinó que va accelerar el programa de Trump de reconeixement d’Israel per part de l’Aràbia Saudita, cosa que encén els llums vermells a l’Iran. I, per completar la tempesta, un Govern d’Israel amb el primer ministre, Netanyahu, entrampat en processos judicials per corrupció, que veu com a única supervivència política apostar-ho tot a la resposta militar contra Hamàs.
Israel està “perdent”, com diuen alguns ja, la guerra a Gaza?
Dir que han perdut la guerra després d’arrasar Gaza i d’aniquilar més de 40.000 palestins pot semblar estrany. Però, segons els mateixos israelians, l’objectiu era aniquilar Hamàs. Hamàs és una organització política i militar que, evidentment, ha estat escombrada. Però Hamàs també és una idea: és la idea de resistir a l’ocupació. Això ho va dir un portaveu militar israelià: “No és possible acabar amb Hamàs, perquè bàsicament Hamàs és una idea”. És a dir, mentre hi hagi ocupació, hi haurà resistència a l’ocupació. Es dirà Hamàs o es dirà d’una altra manera.
Quan va començar a perdre Israel?
Quan va trencar l’alto el foc del novembre. Si ho haguessin frenat allà, encara que ja havien matat 12.000 palestins i provocat un enorme patiment humà, en podrien haver sortit més o menys victoriosos i, amb el relat a favor, si més no a Occident. La brutalitat de l’atac de Hamàs contra civils i militars israelians va ser tal que Israel en podria haver sortit políticament reforçat. Però no, Israel va sobrepassar qualsevol proporcionalitat en la resposta i ha sotmès 2,3 milions de palestins a un infern. Quan es vegi l’abast de la destrucció de Gaza, quan puguin entrar forenses independents, quan s’obtinguin proves sobre el terreny, el Tribunal Penal Internacional llançarà les ordres d’arrest internacional contra Netanyahu i el seu Govern. El desgast diplomàtic d’Israel ja està sent enorme. Però la principal derrota israeliana no és ni militar ni diplomàtica.
No ho és?
Sobretot la derrota israeliana està en el relat. Israel és el país del món que depèn més del fet que l’opinió, ja no dels governs, sinó l’opinió pública internacional compri el seu relat. Fins ara, sobretot a Occident, s’havia comprat el relat fundacional de l’Estat d’Israel, el de les víctimes de l’Holocaust i del David hebreu contra el Goliat àrab, el de l’única democràcia del Pròxim Orient que es defensava dels atacs dels islamistes radicals… La crisi de Gaza ha reobert totes les ferides. L’opinió pública internacional està entenent d’on ve la crisi de Gaza. Avui dia pràcticament ningú es creu que la crisi araboisraeliana va començar a Gaza el 7 d’octubre. S’ha generat un nou moviment de solidaritat amb Palestina a tot arreu, des de Sud-àfrica fins als campus universitaris nord-americans. És obvi que això de Gaza ha bellugat l’opinió pública contra Israel i a favor dels palestins.
“Tots estem mirant a Gaza i al Líban. Mentrestant Israel ho està aprofitant per quedar-se tot Cisjordània”
El 7 d’octubre, creus que Hamàs va cometre, a banda de crims de guerra i el segrest de civils, un error estratègic? Sobretot si pensem en els civils palestins a Gaza.
És cert que Hamàs havia arribat a llançar uns 10.000 coets al territori israelià, però sempre havien provocat poquíssims morts; no arriben ni a la desena. El 7 d’octubre, ells volen fer un recordatori al món i a Israel: “No estareu tranquils fins que el conflicte palestí no es resolgui”. Probablement, Hamàs sabia que hi hauria una resposta dura d’Israel, però no tan dura ni tan llarga. Ni tampoc van calcular bé el preu dels ostatges civils israelians. Netanyahu ha prioritzat la seva supervivència política i els seus plans per a Cisjordània abans de cedir en la qüestió dels ostatges. En realitat, l’epicentre de tota aquesta crisi és a Cisjordània, no a Gaza.
Per què dius que el centre és a Cisjordània i no a Gaza?
Tots estem mirant a Gaza, i ara al Líban, però realment la clau de volta de tot el conflicte palestinoisraelià és Cisjordània. Mentre tots els focus estan posats allà, Israel ho ha aprofitat per fer l’expropiació de territori palestí a Cisjordània més gran en els gairebé 60 anys d’ocupació. I ho han fet amb una violència rècord: porten ja 700 palestins morts en operacions militars i dels colons israelians a Cisjordània.
Ostres, això no se sap gaire…
Sí. A la vall del Jordà, que hauria de ser la frontera internacional d’un futur estat palestí, s’han expropiat quilòmetres i quilòmetres de terres, i el nombre de colons israelians està creixent cada dia a Cisjordània i a Jerusalem Est. A Gaza, en realitat, Israel té uns interessos territorials relativament baixos. El que volen és el control total, militar i econòmic, a Cisjordània, i han desmantellat de facto l’Autoritat Palestina i el seu aparell militar. Avui, els palestins estan ja pràcticament enclaustrats en diversos bantustans, que són les àrees urbanes de les ciutats palestines, i s’estan quedant sense terres agrícoles ni carreteres ni res. Això està passant a Nablús, a Jenín, a Hebron i, fins i tot, a la capital palestina, a Ramal·lah. S’està tancant en guetos urbans una població de tres milions de palestins que viuen a Cisjordània. El que hi ha avui en dia a Cisjordània, i no ho dic jo, ho diu des d’Amnistia Internacional fins a l’ONG israeliana B’Tselem, és un sistema d’apartheid. I la paraula és textual i literal.
“S’està tancant en guetos urbans els tres milions de palestins de Cisjordània. Són com ‘bantustans'”
… I no hi ha cap nova Intifada? És, en paraules de Naomi Klein, pura “doctrina del xoc”, oi? Si no vols que et passi el que estem fent contra els palestins de Gaza, calla i accepta l’ocupació.
Els plans de Netanyahu i de l’extrema dreta supremacista que governa avui Israel són, claríssimament, destruir qualsevol possibilitat d’un futur estat palestí. És a dir, destruir el que es coneix per solució dels dos estats. Ho volen fer impossible a la pràctica, colonitzant i dividint Cisjordània. En la tradició jueva, allò és Judea i Samària, i això entronca amb la idea de l’estat d’Israel sionista i els mites bíblics del judaisme. Ah, i a més, hi ha un factor econòmic i geoestratègic clau: Israel necessita els aqüífers que hi ha a Cisjordània.
I què en sortirà de les cendres de Gaza, a Palestina?
Aquesta és la gran pregunta: què sorgirà d’aquesta generació de palestins d’aquí a 10 o 15 anys? No ho sabem. Però dubto que neixi res de favorable a arribar a acords amb Israel. Cada cop anem a pitjor, a un cantó i a l’altre.
I Israel, cap a on anirà?
A Israel tampoc s’havia vist mai un govern tan carregat de racisme i de supremacisme com el que hi ha ara. Hi ha una situació interna gravíssima a Israel. Hi ha una feixistització de la societat israeliana.
