No hi ha futur sense els pobles

Ja no és notícia que hem superat els límits biofísics de la Terra: en els últims 20 anys hem extret tant coure com en tota la història de la humanitat i hem respirat més diòxid de carboni que cap altre ésser humà de qualsevol altra etapa històrica. Fa temps que els científics avisen que estem vivint per sobre de les nostres possibilitats i que les respostes han d’arribar urgentment o serà massa tard. No és temps per quedar-nos quiets, sinó per avançar en les crisis i generar espais de reflexió, reivindica Gemma Carbó, directora del Museu de la Vida Rural. A través de l’últim debat del cicle Visions 5.1, Carbó ha conversat amb veus autoritzades en la matèria com l’antropòleg i especialista en polítiques públiques Emilio Santiago Muiño, la investigadora del Centre d’Investigacions de Recursos i Consums Energètics (CIRCE) Alicia Valero i la sociòloga de la cultura Estefanía Rodero. Tots estan d’acord que, malgrat un diagnòstic preocupant, una de les claus per a un futur més sostenible és la memòria i mobilització del món rural. 

El punt de partida no és per tirar coets: “Estem pitjor que ahir, i demà estarem encara pitjor que avui”, afirma Valero. La llista de materials que estan en crisi no té fi: el liti, el cobalt, el manganès, el níquel o l’alumini en són alguns exemples; però, malgrat que les xifres alerten que cal frenar-ne l’ús, el mercat en continua demanant. “No hi ha uns objectius clars de frenar i, si no ho fem aviat, ens trobarem amb problemes seriosos”, pronostica la investigadora. Muiño tampoc no se sorprèn de la situació d’escassetat que viu el planeta; l’antropòleg assegura que des dels anys vuitanta estem vivint per sobre dels nostres límits i que la conseqüència de tot això és com viure en “un festival d’efectes bumerang”: rebem per totes bandes i en tots els àmbits, tant en forma de crisi energètica i de recursos com en forma de contaminació. En aquesta gran festa de danys els humans som “conillets d’Índies d’un experiment que està fora de control” i per al qual no hi ha un despertador que ens tregui d’aquest malson.

Emilio Santiago Muiño: “O aprenem a compartir a una escala sense precedents o aprendrem a matar-nos a una escala sense precedents”

Aquest escenari, diu Muiño, ens situa en un segle XXI que planteja una gran disjuntiva: “O aprenem a compartir a una escala sense precedents o aprendrem a matar-nos a una escala sense precedents; és una època decisiva”, sentencia. I aquí és on entra el paper de l’extrema dreta, apunta l’especialista en polítiques públiques: “L’escassetat genera el caldo de cultiu per dir ‘si no n’hi ha per a tots, nosaltres primer’”.

La píndola del món rural

Els diagnòstics de l’últim debat del Visions 5.1 no amaguen cap veritat: exposen la realitat tal com és, sense edulcorar-la, però ofereixen petites escletxes d’esperança. Per a Muiño, la millor píndola per a l’optimisme és la memòria, és a dir, “recordar les altres vegades que, en el passat, hem sabut intervenir en la història cap a bé”. “Si m’haguessin preguntat abans de la pandèmia si el capitalisme es podia aturar, hauria dit que no, però l’economia va parar-se i les emissions de diòxid de carboni es van reduir un 25%; per tant, també hi ha una mica de llum”. Les polítiques públiques i el paper de l’Estat són imprescindibles per encarar un canvi, hi afegeix.

En la línia de potenciar les polítiques públiques, Rodero considera que ja s’estan vivint algunes petites ruptures amb el passat. Segons assegura l’especialista en cultura, el marc del segle XXI ha saltat pels aires i ja no hi ha una visió de la política en departaments tancats. La sociòloga mira el futur i la crisi climàtica des del prisma de la cultura i celebra que aquesta ja sigui considerada un pilar del desenvolupament sostenible, juntament amb l’econòmic i el social i ambiental. En el seu abordatge de les crisis que viu la societat, Rodero posa el focus en el paper del món rural com a creador d’un nou imaginari: “Des de l’espai més local i minúscul podem aconseguir obrir identitats no excloents; les polítiques públiques han de sortir de les ciutats i arribar a les províncies més petites per posar-les al servei del món rural”, afirma. 

Gemma Carbó: “Repensar la sostenibilitat en clau rural implica valorar la memòria rural”

El que s’ha de pensar, explica l’especialista, és com crear un pol cultural que no tingui com a centre les urbs i l’acadèmia. Segons exposa Rodero, les reflexions següents que s’han de fer en aquesta línia van en la direcció de repensar com obrir les polítiques culturals a noves agendes i com protegir-nos de l’extractivisme cultural que s’ha viscut fins ara en la relació entre allò rural i allò urbà. Repensar la sostenibilitat en clau rural implica, diu Carbó, valorar la “memòria rural”, és a dir, redefinir les nostres formes de vida com es feia en l’etapa preindustrial i agafant exemples en àmbits com la gestió comunal de l’aigua dels boscos o en el concepte de residu zero, que era central en les economies rurals. 

Valero reconeix que “ara els pobles tindran la paella pel mànec”: “Sense els pobles no hi ha alimentació ni recursos energètics o minerals. Les ciutats som autèntiques devoradores de recursos provinents dels pobles; per això aquests han d’agafar una posició clara i dir-hi  ‘no'”. La investigadora del CIRCE explica que l’alimentació és un recurs cada vegada més crític i que la guerra d’Ucraïna ha empitjorat una escassetat d’aliments ja existent: “Ens hem adonat que el camí que hem seguit els últims 50 anys no ha estat el correcte”. L’experta vincula aquesta escassetat amb la crisi de minerals, que presenta obstacles en la construcció d’un futur basat en les energies renovables: “No ens havíem adonat que la transició energètica requereix una quantitat ingent de recursos extremament escassos i que controlen pocs països”.

Alicia Valero: “Les zones rurals seran l’aneguet lleig perquè tot el desplegament renovable s’instal·larà on hi hagi espai i no molesti massa”

En aquest sentit, explica Valero, Europa considera que per a l’aposta per les energies renovables cal ser independents de la Xina, de Rússia i de l’Amèrica Llatina, però això provocarà que les zones rurals acabin sent les afectades. “Les zones rurals seran l’aneguet lleig perquè tot el desplegament renovable haurà de ser brutal, implicarà megaparcs eòlics que s’instal·laran on hi hagi espai i no es molesti massa”, hi afegeix. Dins del context europeu, a més, Valero assegura que Espanya serà “la zona de sacrifici” per subministrar l’energia que demani Europa. Per a aquesta transició ecològica, tant Valero com Muiño es mostren d’acord en el fet que cal dur-la a terme tenint en compte l’equilibri territorial entre el camp i la ciutat. “No és just carregar amb una externalització colonial: si no volem mines aquí, no les vulguem en cap altre lloc, ni tampoc els productes d’aquestes mines”, afirma l’antropòleg. 

No caure en el “Disneyland rural”

Els tres participants del debat moderat per la directora del Museu de la Vida Rural coincideixen que cada vegada es tenen més en compte les necessitats i els valors dels entorns i la societat rural per mirar el futur. “Tot allò rural ha estat maltractat sistemàticament, però això s’està trencant: a mesura que el mite del progrés ha caigut en runes, que el demà ens genera més ansietat que il·lusió, hem assistit al procés de revaloració del rural, tot i que molt vinculat a la seva privatització”, afirma Muiño. Això, apunta, podria ser el germen per a la repoblació del territori, tot i que l’expert comenta que s’hauria d’evitar fer-ho escampant les dinàmiques urbanes cap al món rural com si es tractés d’una taca d’oli.

Estefanía Rodero: “Tenim un dèficit en la manera com pensem la ciutadania rural, que ha perdut drets”

Per a Rodero, la qüestió del repoblament va més enllà: segons ella, tenim un dèficit en la manera com pensem la “ciutadania rural”, que ha perdut drets. Per a l’especialista en gènere, hi ha preguntes de fons que no ens estem fent, com si es defensen de manera igualitària els drets rurals i urbans o si el bé comú del territori està protegit realment de dinàmiques electoralistes i econòmiques. En la idealització romàntica que podria estar-se vivint, Rodero, hi veu un gran perill: que el món rural es converteixi en un parc temàtic que l’uniformitzi i converteixi la seva ciutadania en attrezzo. “En aquest escenari les lluites de poder no existeixen perquè acaba esdevenint un Disneyland rural que falsifica el passat”, diu.

Una finestra d’oportunitat per canviar aquesta visió pot ser l’ecofeminisme, afirma Rodero: “Les polítiques de repoblació seran en perspectiva de gènere o no ho seran: o posen les dones al centre de la nova mirada al món rural o no hi ha futur possible”. Muiño hi afegeix que “pensar en clau ecofeminista és necessari, desitjable i, cada vegada en més àmbits científics, quasi obligatori”. Per a aquest objectiu, però, calen “polítiques públiques molt sistemàtiques i sostingudes en el temps, governar i ser capaços d’impulsar projectes a llarg termini; si no, ens quedarem en plans pilot i xerrades”, diu l’antropòleg, perquè “un món rural viu agroecològic no sorgirà per generació espontània”. Per ara, cap dels ponents del Visions 5.1 no se sent pessimista: Muiño apunta que hi ha moltes raons per a l’esperança, Valero recorda que s’estan fent petits passos des de les institucions per fomentar l’economia circular i Rodero posa altra vegada en valor la feina de les mobilitzacions de les dones rurals: “Juntes, diverses i en romeria!”.