03/11/2025 | 06:00
El preu dels aliments ja no depèn només de si les collites són bones o dolentes, ni tampoc de possibles problemes logístics o d’oferta i demanda. La inflació ha estat resultat, també, de les estratègies de maximització de beneficis que utilitzen grans corporacions del sector. Aquesta és una de les principals conclusions de l’informe sobre la inflació alimentària que ha publicat fa uns dies l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA). L’Institut assenyala que els preus de la compra han continuat pujant fins i tot quan costos energètics, de transport o de matèries primeres estaven retrocedint.
El sector agroalimentari és on més han crescut els marges empresarials des de 2020: s’han incrementat un 38,1%
L’estudi detalla mecanismes de grans grups per augmentar el seu poder de mercat en un context d’inflació. S’assenyala, per exemple, que grups com Ebro Foods, Nestlé o Coca-Cola Europacific Iberia han incrementat preus coincidint amb xocs globals, tot i la moderació posterior dels costos. El treball assenyala, de fet, que el sector agroalimentari és on més han crescut els marges empresarials de tota l’economia des de 2020: s’han incrementat un 38,1%. L’augment ha anat de la mà de la inflació a la cistella de la compra, que ha pujat un 31% entre 2020 i 2024.
Qui són els oligopolis de l’alimentació
A l’Estat espanyol, segons l’estudi, el sector agroalimentari està dominat principalment per sis grups que formen un oligopoli: Vall Companys, Coca-Cola Europacific Iberia, Ebro Foods, BonÀrea, Nestlé i Grup Fuertes. Entre totes, tenen un centenar d’empreses i marques de productes càrnis, làctics, arròs, pasta, farines i begudes, però també diversifiquen el seu negoci participant d’inversions en altres sectors com l’immobiliari. Coincidint amb la crisi inflacionària, aquests grups han augmentat els seus beneficis, arribant a un màxim de 1.281 milions d’euros l’any 2024.
Per a Rubén Martínez, els bons resultats “no deriven d’una millor eficiència o innovació”, sinó del seu “poder de mercat”
D’altra banda, la darrera baula de la cadena, que és la distribució, també ha vist com s’enfortia el poder dels grans supermercats. Cadenes com Mercadona, Carrefour o Lidl han viscut guanys històrics en la crisi inflacionària, fins arribar als 7.500 milions de beneficis el darrer any. Per a Rubén Martínez, autor de l’informe i director de l’Àrea de Transició Ecològica de l’IDRA, aquests bons resultats “no deriven d’una millor eficiència o innovació, sinó del seu poder de mercat per limitar la pressió competitiva i traslladar increments de costos i riscos als consumidors”.
L’estructura també es reprodueix a escala internacional. En àmbits com els cereals, cinc grans transnacionals controlen entre un 70% i un 90% del comerç mundial del sector. Són empreses desconegudes per al gran públic, però amb prou poder de mercat per influïr en la conformació de preus: Archer Daniels Midland (ADM), Bunge, Cargill, China Oil and Foodstuffs Corporation (COFCO) i Louis Dreyfus Company (LDC). Totes juntes, es coneixen amb les sigles de ABCCD.
Més enllà de nombrar els seus noms, l’estudi identifica cinc estratègies corporatives per arribar a aquest domini del mercat: la integració vertical, la coordinació per apujar preus, la precarització, la generació artificial d’escassetat i l’especulació amb matèries primeres.
La coordinació invisible per apujar preus
L’estudi assenyala que les grans empreses amb poder de mercat tendeixen a reaccionar de forma paral·lela davant dels xocs externs de costos, com ara en l’energia o el trasport. Ara bé: quan aquests costos es moderen, l’augment de preus no es rectifica, i així es consolida la inflació. Així, si unes poques empreses controlen una part significativa del mercat, es fa possible un augment coordinat dels preus sense necessitat de fer cap pacte formal, tal com ha teoritzat l’economista Isabella Weber.
Quan els costos es moderen, l’augment de preus no es rectifica
L’informe considera que, a Espanya, això s’ha documentat en els casos d’Ebro Foods, Nestlé o Coca-Cola Europacific Iberia. El fet que aquests xocs arribin alhora dels diferents grups fa que es redueixi significativament el risc de perdre quota de mercat quan decideixen augmentar els preus.
Integració vertical: quedar-se cada cop més part del pastís
La integració vertical és una estratègia que permet a les empreses agroalimentàries controlar totes les fases de producció, transformació, distribució i venda. És a dir, augmentar el seu control en totes les parts de la cadena. Això permet als grans grups fixar preus amb molta menys competència real: “En teoria la integració vertical pot reduir costos, però en mercats amb alta concentració no s’observa una transferència d’aquests estalvis al consumidor final”, detalla Rubén Martínez.
L’informe destaca el cas de Bonàrea Agrupa en aquest camp, ja que integra producció agrícola i ramadera, escorxadors propis, plantes de transformació, logística i una xarxa de més de 500 botigues. En el cas de Mercadona, els proveïdors no solen formar part del grup empresarial, però la posició de domini de la cadena permet que acabin depenent de les condicions que fixa.
Aliments que desapareixen: l’escassetat artificial
Un altre mecanisme per augmentar marges empresarials és la reducció o el retard intencionat de l’arribada d’un producte al mercat. D’aquesta manera, es genera escassetat i pujada de preus. L’informe explica el cas del plàtan de Canàries: l’any 2024 es van destruir 26.000 tones de plàtans. Més enllà de la penalització que pot suposar per als consumidors o als petits productors que no es poden permetre aquesta pèrdua, l’acció porta també a un malbaratament dels diners públics dedicats a subvencionar la producció d’aquests aliments.
D’altra banda, es destaca que l’especulació financera amb les matèries primeres pot ser un altre factor de l’encariment. És un procés que s’ha facilitat a partir de la presència dels aliments en els mercats financers de futurs, que poden condicionar preus com el del blat o l’arròs sense cap canvi en la producció real.
Per últim, la precarització laboral també s’identifica com un dels mecanismes que permet la maximització dels guanys. En la indústira de la fruita a Lleida o a Andalusia, prop d’un 40% dels treballadors no té contracte laboral. I, pels que sí que en tenen, es mantenen els sous baixos. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, els salaris de la indústria alimentària a Espanya se situen un 10% per sota de la mitjana.
“Recuperar el control públic” per capgirar la situació
L’informe de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA) inclou 30 propostes concretes per evitar aquesta concentració de poder i la inflació que se’n deriva. Rubén Martínez explica que l’absència de regulació “ha permès que aliments com el pa, l’oli, els ous o la llet hagin pujat molt per sobre de l’IPC, sense límits ni contrapesos públics”.
Les polítiques proposades van encarades a una “planificació democràtica” que permeti redirigir els beneficis de les grans corporacions del sector. Entre elles hi ha la idea de desenvolupar infraestructures alimentàries públiques, com obradors i centres logístics, que es guiin per criteris de servei públic, estendre els contractes agraris que permetin assegurar un preu just als productors o establir una renda agrària per a joves pagesos i pageses.
Ara bé, per solucionar la part més estructural del problema, Martínez avisa que cal revertir la concentració empresarial del sector: “l’actual estructura oligopolística afavoreix pràctiques especulatives i incrementa el poder de fixació de preus”. Per donar-hi resposta, l’informe proposa limitar l’adquisició d’actius per part de grans operadors, aplicar una fiscalitat específica a la concentració i convertir els ajuts públics recurrents en participacions públiques dins les empreses beneficiàries. Martínez apunta que, a més de ser una aposta per abaixar preus, és una qüestió política de fons: “Si rebutgem que un Estat autoritari concentri poder sense control democràtic, hem de fer el mateix si unes poques empreses privades acumulen poder econòmic, controlen informació estratègica dels mercats i fixen preus sense cap supervisió pública”.
