Barcelona serà la tomba del feixisme?

L’èxit de l’extrema dreta és el fracàs de l’esquerra. Aquesta afirmació és segurament poc popular, atès el suposat consens entorn de l’antifeixisme de totes les forces d’esquerres i fins i tot d’algunes de liberals. El feixisme és un problema. Aquí sembla haver-hi un ampli acord i en el cas de l’Estat espanyol ha estat una amenaça sostinguda en el temps per la manca de ruptura amb el règim franquista. Això últim ja costa més de reconèixer.

L’emergència de nou d’un espai polític fort ancorat a l’extrema dreta, més enllà de grups de nazis pelats, no és nova a l’Estat espanyol i és, en primer terme, conseqüència de la farsa de la Transició i del manteniment d’elements feixistes vinculats al deep state que han tret la poteta quan el règim ha viscut tremolors. De fet, una part dels discursos que ara ens escandalitzen per part d’aquestes noves forces institucionals fa temps que es reprodueixen. L’onada neoconservadora que va liderar el PP de José María Aznar, en el cas de l’Estat espanyol, dona lloc a espais fundacionals de Vox com Hazte Oír, vinculats a la Conferència Episcopal. Amb aquests elements de fons, no hauria de resultar estrany que aquesta estigui reapareixent amb força després de la tempesta política dels últims 10 anys llargs.

Vivim temps d’incertesa i d’inseguretat vital i hi ha una manca evident de respostes. El cicle transformador obert amb els indignats i continuat pel procés, que havia pogut aportar-ne, ja se segella de bracet de Sumar i de la taula de diàleg. A Barcelona, l’entusiasme es tanca amb Ada Colau quan va ser investida per Manuel Valls. Si mirem cap enrere, veurem que l’extrema dreta a Europa comença a tenir un repunt arran de la crisi econòmica del 2008, que es va fer palpable en les nostres vides sobretot a partir del 2010. El sistema capitalista, i els seus poders, busquen formes de protegir-se davant de l’amenaça de més oposició, pel fet de no poder mantenir les expectatives de benestar generades. Els elements més profunds i reaccionaris de l’Estat, vinculats al poder econòmic, polític o militar, veuen la necessitat d’intensificar posicions de cara a assegurar privilegis.

En el cas de l’Estat espanyol, més enllà d’una remor feixista dins del mateix Estat, l’existència d’una extrema dreta desacomplexada de carrer (Democracia Nacional-DN, España 2000, Frente Nacional, Alianza Nacional, etc.) i l’assumpció d’una part dels seus discursos per part del PP, no ha estat fins més tard, però, que ha pres més força institucional en forma d’un espai propi. Segurament, la causa d’aquest endarreriment és l’emergència de moviments de resposta encarats a una crítica més o menys antisistèmica i des de posicions emancipadores que canalitzen la frustració i la ràbia generades per l’estafa hipotecària i del deute i les seves derivades i, per tant, aconsegueixen donar una sortida positiva al descontentament.

Aquestes sortides troben els seus límits quan les expressions electorals majoritàries sortides o reforçades tant del 15-M com del procés entren en un moment d’assimilació dins dels mecanismes d’Estat, sense capacitat transformadora real i sense respostes a la inestabilitat i inseguretat abans esmentades. El reflux actual deixa espai perquè qui pretengui ocupar allò antiestablishment i outsider sigui, per contra, una extrema dreta que juga a pretendre no tenir res a veure amb el poder.

Altres elements rellevants en la seva reaparició com a element important al tauler polític tenen a veure amb la creació d’un clima de tensió, amb Catalunya com a rerefons, alimentat pels discursos ultranacionalistes i xovinistes del PP, de C’s i també del PSOE o el sobredimensionament mediàtic de Vox quan encara no tenia representació parlamentària, gràcies a erigir-se en acusació popular contra els líders independentistes acusats de sedició i de rebel·lió pel referèndum de l’1-O.

Tenim, doncs, ja dos elements clau per l’emergència del feixisme a l’Estat espanyol. Primer, una situació de crisi econòmica, declivi de la legitimitat de les institucions vista la seva incapacitat de respondre-hi i manca de seguretat sobre l’existència bàsica. Segon, l’elevació de la nació i l’Estat per sobre de tots els conflictes i un atiament de la superioritat nacional espanyola amb tints repressius i xenòfobs. Hi podríem sumar també la seva batalla cultural en el camp de l’antifeminisme i l’activació de tots els pànics morals conservadors a partir del fantasma de la “ideologia de gènere”. El fil reaccionari que lliga l’Ana Botella de les pomes i les peres i les posicions actuals de Vox.

El tercer és el desencantament amb propostes de canvi social frustrades. Aquesta situació els permet erigir-se en un element antisistema, amb respostes fàcils a situacions complexes, que passen per l’assenyalament de certs col·lectius. Thatcherisme del segle XXI: no hi ha alternativa al capitalisme més enllà de la barbàrie. Si l’alternativa és la barbàrie representada en el feixisme, les posicions suposadament socialdemòcrates s’erigeixen en un element garant de l’estabilitat davant de l’amenaça del “que ve el llop”, tot i que només acaben posposant el moment en el qual s’imposi la barbàrie.

El manteniment de la socialdemocràcia és pitjar el botó de posposar el problema i afavorir que l’extrema dreta continuï creixent

Des de l’Esquerra Independentista assumim una part de responsabilitat en aquest fracàs de les perspectives emancipadores i ens dediquem a afinar les eines i les estratègies justament per poder plantejar una proposta desitjable i imaginable que pugui materialitzar-se com una alternativa al sálvese quien pueda. Un sálvese quien pueda” que només pot fer que créixer davant l’emergència climàtica i l’escassetat de recursos provocada pel model extractivista.

El manteniment de la socialdemocràcia, doncs, és pitjar el botó de posposar el problema, mentre aprofundim en les condicions perquè l’extrema dreta continuï creixent. L’única opció viable a llarg termini per enterrar-la per a sempre no és cap recepta del tot nova: un canvi de model econòmic i social que garanteixi les necessitats de tothom en el seu sentit més ampli, a partir de la recuperació de la sobirania de tot allò que necessitem per complir-les. Treballar totes, treballar menys, produir el necessari, repartir-ho tot. A Barcelona, canviar el model de ciutat hostil que expulsa les classes populars per posar la ciutat al servei del poble i no del capital.

“Qui no vulgui parlar sobre capitalisme hauria de callar també sobre feixisme.” (Max Horkheimer)

La direcció general, però, és tota la contrària: un debat de ciutat cooptat per la dreta i pels marcs reaccionaris sobre l’ordre, el fantasma de la inseguretat o el problema dels okupes. Tothom vol tallar el cap al monstre del feixisme mentre amb l’altra mà li dona menjar. Ho fa el PSC, quan compra els marcs de la ideologia de gènere atiant la transfòbia, i ho fa de bracet de Trias, quan insisteix fins a l’avorriment en la inseguretat com a problema principal de ciutat. No cal ni parlar de l’espectacle lamentable de la Bonanova amb totes les forces de dretes fent el carronyaire.

Tothom vol tallar el cap al monstre del feixisme mentre amb l’altra mà li dona menjar

Per això cal abordar també de manera seriosa l’àmbit de la seguretat i les càrregues ideològiques que hi ha darrere dels fets delictius, que tots els estudis diuen que es mantenen, i fins i tot es redueixen en el cas dels fets criminals, a la ciutat de Barcelona. Cal abordar la percepció d’inseguretat, que és realment el que ha augmentat, i que genera conseqüències objectives en la població. Ha augmentat no perquè la societat sigui més insegura, tot i tenir un dels codis penals més durs i un dels índexs de policies per habitants més alts d’Europa, sinó per l’aplicació de receptes que generen encara més percepció d’inseguretat i que van vinculades a la defensa de certs interessos econòmics que alimenten l’extrema dreta.

Aquí també trobem el fracàs de l’esquerra en generar la seguretat de poder arribar a final de mes o aturar els desnonaments visibles i invisibles que afebleixen els vincles comunitaris, deixant espai a la individualitat, a la lluita de l’últim contra el penúltim i aquestes sortides d’extrema dreta. De fet, els estudis demostren que els augments de pressupostos policials no disminueixen els delictes i, en canvi, augmenten la sensació d’inseguretat. Nosaltres hem fet un exercici d’abordar en el marc de la seguretat totes aquelles polítiques materials i comunitàries en les quals ha fracassat l’esquerra.

La conclusió és també que no ens serveix la gestió despolititzada, els extrems centres o les propostes tèbies. És temps d’idees i propostes radicals que puguin oferir-nos un horitzó que ens recuperi l’esperança. Hi ha alternativa, i aquesta alternativa pot fer que valgui la pena seguir-ho intentant. És imprescindible que la CUP sigui un vot útil contra el feixisme en aquestes eleccions municipals. Igual que és imprescindible respondre al carrer i en el cara a cara com s’ha fet amb les provocacions de Desokupa durant aquesta campanya electoral.

Primer, per l’històric i la persistència en l’antifeixisme militant i de carrer, per la disposició a l’assumpció de la confrontació directa, per la no connivència constant amb els seus discursos i pràctiques i la voluntat real de buscar totes les fórmules per no deixar-los cap espai. Sense estar encara al plenari, vam posar sobre la taula la necessitat que l’Ajuntament es personés com a acusació contra Desokupa i vam fer que Ada Colau mogués fitxa i els denunciés per delictes d’odi. De fet, un vot per la CUP pot ser un vot contra Vox, si fem pujar el llistó del 5% i els dificultem l’entrada.

Segon, per la possibilitat de constituir una alternativa real que pugui eliminar de soca-rel les condicions que possibiliten l’existència de l’extrema dreta, des de l’anticapitalisme, el feminisme i l’antiracisme convençut i tenaç que pugui estirar la resta del plenari a assumir polítiques transformadores. En definitiva, cap vot antifeixista no es pot quedar a casa. Vota antifeixisme, vota CUP!