Ara és el moment

Si escric aquest article, és perquè crec que encara hi ha persones que no han entès que, fa 10 anys, si et queixaves i deies que el presentador del programa on treballaves era un bavós, era a tu a qui feien fora. I ho dic per experiència. 

He estat anys sense poder entrar a un estudi de ràdio i encara ara, quan algun company em proposa d’acompanyar-me a casa, em ve al cap una escena desagradable en un descampat d’Esplugues, on el que era el cap de locutors em va començar a magrejar dient que jo ho volia, perquè duia un vestit de lluentons.

Aquella nit tornàvem de treballar en una festa de l’emissora i jo tenia tanta por que m’hi va acompanyar una amiga. Primer la va deixar a ella. A mi mai no va arribar a deixar-me enlloc, perquè vaig aconseguir escapar-me‘n gràcies a la clau del tauler de control del cotxe. 

Com moltes de nosaltres, he patit agressions a la feina, i no una, sinó més d’una vegada

Jo també. Com moltes de nosaltres, he patit agressions a la feina, i no una, sinó més d’una vegada. I, tot plegat, barrejat amb una síndrome d’Estocolm de manual, perquè admirava aquella persona, havia somiat tantes vegades de ser allà… i ara em deia que tenia talent, amb un reforç intermitent i paternalisme barrejat amb bread crumbling. Si feia el que ell em deia, tindria més oportunitats laborals.

Quan vaig entrar a la primera emissora com a becària, la tònica habitual d’alguns homes era posar-se darrere de qualsevol noia i fer veure que se la follaven, fer sorollets al micròfon com els estigués fent una palla algú, i tothom podia opinar sobre els nostres pits, culs, o com de “follables” anàvem aquell dia. I aquesta era la normalitat. Una normalitat que deixaves passar, perquè tu el que volies era la feina, era el teu somni, la teva passió, el que sempre havies volgut, i sabies que totes aquelles violències eren una mena de peatge.

En una altra de les emissores on vaig treballar, abans d’entrar-hi, un amic em va avisar: “Vigila amb aquest”. Em feia tanta il·lusió la feina que hi vaig dir que sí sense pensar-ho. I, a poc a poc, la il·lusió i l’emoció es van convertir en plors a primera hora del matí.

Al principi feia veure que no m’afectava, però va arribar el punt que no podia més. Recordo que un treballador d’un altre programa em va dir: “folla-te’l, i així et deixarà en pau”. No cal que hi hagi un petó perquè sigui violència i un calvari anar a treballar. I no vaig ser jo qui va denunciar la situació, perquè no vaig tenir esma de fer-ho i perquè sabia que em quedaria sense feina. I així va ser.

S’ha promogut una dinàmica de poder molt nociva, basada en egos narcisistes i síndromes de Peter Pan

Que un company o superior 10 o 20 anys més gran que tu t’enviés un missatge en què et preguntava si duies calces, et convidava a la seva piscina i et preguntava explícitament si t’anava el BDSM s’havia de perdonar. O bé havies de seguir-li el rotllo per no ser escopida d’un sistema on, com diuen els Manel, una becària més jove que tu et diu “xicota ves fent lloc, que aquí les joves estem esperant”. 

Encara queden molts Quims als mitjans, i la majoria no demanaran perdó. Perquè creuen que no va amb ells, que és normal fer això o que ho ha estat fins ara. Perquè s’ha promogut una dinàmica de poder molt nociva, basada en egos narcisistes, síndromes de Peter Pan i un seguici de titelles que els riuen les gràcies i els diran que ho fan tot bé.

Doncs mira, no, no està bé tirar una grapadora al cap d’una productora. No està bé agafar-li fort els canells i pressionar-la contra tu quan intenta fer la seva feina. No està bé i no fa gràcia dir-li que és una guarra en antena, i preguntar-li amb quants tios ha follat. No està bé agafar el micro en la festa de l’empresa i sortejar la noia del programa com si fos un ranxo per als animals. No està bé que totes les que t’agradin estiguin a punt de fer 18 anys. 

No està bé dir a la becària que aconseguirà la teva feina quan et tiri per les escales. No està bé que només en siguem una per programa, ni que hàgim de competir entre nosaltres per tenir el paper de barrufeta. 

Vull donar les gràcies a tots i totes les que no només heu entès que això havia de canviar, sinó també a les persones que han donat la cara i han creat espais segurs perquè, anys més tard, quan hem pogut, poguéssim parlar sense embuts del que fins ara ha estat un secret de domini públic. Fora assetjadors dels mitjans. Ara és el moment.