L’alternativa a Rodalies és més Rodalies: per què no podem tirar la tovallola?

Durant més de 30 anys he estat usuari habitual de l’R2Sud i ara de l’R2Nord, convençut que el tren és el millor mitjà de transport, per tradició familiar, comoditat personal i sostenibilitat ambiental, però amb les seqüeles pertinents que provoca, dia rere dia, el desgavell de Rodalies.

Ara bé, tirar la tovallola no és una opció. Rodalies és una infraestructura social bàsica amb una funció ambiental i de classe social d’una importància vital. Aleshores, si com a persones usuàries estem cansades, esgotades, indignades, què fotem amb aquesta cosa tan important que anomenem “la Renfe”?

De fet, la pregunta ja s’ha contestat posant el focus en la desinversió, les competències, la relació Adif-Renfe, els maquinistes, etc. De tota manera, jo voldria abordar-la des de tres moments rellevants de comunicació política que s’han donat en aquests dies de crisi ferroviària i que podrien marcar una línia d’acció i de reivindicació per les usuàries.

El deure pendent: l’adaptació de les infraestructures davant l’emergència climàtica

El primer moment va ser diumenge passat, en una roda de premsa de la portaveu del Govern, Sílvia Paneque, i el secretari d’Estat de Transports i Mobilitat Sostenible, José Antonio Santano. Cap al final de la seva intervenció, el senyor Santano va afirmar amb contundència que hem de tenir més en compte els efectes de la crisi climàtica en la planificació de Rodalies. Veritablement, cada vegada és més palès que, a casa nostra, les alteracions del clima tenen efectes devastadors: des de les veïnes reallotjades a Alcanar fins a la dana de València.

Renfe i Adif haurien de tenir més en compte els efectes de fenòmens climàtics extrems en la planificació de Rodalies

Tanmateix, l’impacte de l’escalfament global en les infraestructures ferroviàries no és cap novetat: se’n diu adaptació. Fa pràcticament 20 anys, la International Union of Railways va publicar un informe que demostrava la importància de treballar la preparació, la robustesa i la capacitat de recuperació de la xarxa ferroviària davant els fenòmens meteorològics extrems. La Comissió Econòmica de les Nacions Unides per a Europa, per la seva banda, apuntava en un document de l’any 2020 que l’emergència climàtica provocava la dilatació i la deformació dels raïls per l’augment de temperatures i es necessitaven el reforç dels drenatges i la utilització de materials resistents a la calor, entre altres actuacions. De fet, dins del mateix Ministeri de Transports, l’INECO ha analitzat la resiliència i l’adaptació al canvi climàtic de la infraestructura ferroviària.

Per tant, això no és un “treball de futur”. És un deute amb la seguretat de les persones usuàries i treballadores del sector. Per això hauria estat més sincer fer un exercici d’autocrítica, un més, reconeixent que és el treball pendent de l’adaptació a l’emergència climàtica.

La conseqüència de la imprevisió: qui pugui, que agafi el cotxe!

Encara més greu és que la conseqüència de la imprevisió davant de l’aturada total sigui que la gent “busqui alternatives”. Davant l’imperatiu d’anar a treballar, l’alternativa és agafar el cotxe. Bé, qui pugui i qui en tingui. Per alliberar-se de la pressió ciutadana, el Govern català va flexibilitzar mesures ambientals com les zones de baixes emissions i es van aixecar els peatges de la C32. Dimecres i dijous passats, fer 50 quilòmetres per arribar a Barcelona suposava entre una hora i mitja i dues hores de conducció.

No faré una anàlisi quantitativa de què suposa tot això en emissions –s’hi aproxima en aquest article de Sergi Picazo a CRÍTIC–, però és evident que alimenten la crisi climàtica. Penseu que un tren de dos pisos que circula per l’R2Sud pot portar pràcticament 1.000 persones en una hora punta. Són uns quants cotxes.

La transformació del transport amb combustibles fòssils necessita una infraestructura ferroviària ampliada

Al cap i a la fi, Rodalies és una infraestructura global i de futur: la transformació del transport dependent dels combustibles fòssils passa, tant sí com no, per una infraestructura ferroviària ampliada, funcional i segura. I encara més: les persones usuàries, ja sigui de manera conscient i inconscient, per necessitat o per convicció, hi contribueixen. Per tant, s’han de cuidar, no maltractar. La desconfiança, l’animadversió i, i fins i tot, la sensació d’inseguretat envers Rodalies, que es pot estendre al transport públic en general, no és només una mala notícia, sinó que repta la possibilitat d’un futur habitable. Qui tingui les competències sobre aquesta infraestructura clau per a la mitigació ha d’assumir-ne aquesta responsabilitat en primera instància, aquí i ara.

Són els maquinistes els culpables?

Prenent com a referència aquest marc d’urgència, ens trobem amb un segon moment: la compareixença del conseller Albert Dalmau assumint les funcions del president Salvador Illa, per la seva hospitalització recent. El senyor Dalmau va pronunciar repetides vegades la maleïda frase “El servei es reprendrà progressivament” parlant de dijous, 22 de gener. Alguns periodistes van demanar aclariments per la imprecisió de la informació i per la incertesa que podia generar. De tota manera, Dalmau va reiterar-se en l’ambigüitat.

Es pot pensar que el conseller va pecar d’imperícia a l’hora de comunicar què passaria l’endemà amb Rodalies. Ara bé, veient com es van desencadenar els fets, sembla que, més aviat, tot responia a una estratègia per no reconèixer que la negociació amb els sindicats de maquinistes no estava ni molt menys resolta. El Govern no podia dir públicament que els sindicats ferroviaris tenien la paella pel mànec. Es va preferir presentar una situació de “tornada a la normalitat” –sigui quina sigui la normalitat en el context de “la Renfe”–, i atiar, com a eina de pressió, el conflicte usuàries-maquinistes.

Certament, la cosa va mig funcionar el mateix dijous que es repartien les responsabilitats entre els operadors, el Govern i el sindicat de maquinistes. Però es va esvair quan, divendres 23, un nou despreniment entre Blanes i Maçanet-Massanes va aturar l’R1, una línia, per cert, greument afectada per l’emergència climàtica. Dissabte 24, un altre despreniment, entre Cerdanyola del Vallès i Sabadell Sud, confirmava que la infraestructura no era segura.

S’ha volgut atiar el conflicte usuaris-maquinistes. Però que hi hagi sindicats forts en els serveis públics és una bona notícia

Un apunt sobre el rol dels sindicats: és una bona notícia que hi hagi uns sindicats forts en els serveis públics i també en l’empresa privada. Alhora, crec que en aquesta crisi no han tingut veu pròpia. És a dir, quan tenim Tito Álvarez o Iolanda Segura davant d’un micròfon, sabem que ens explicaran la posició d’Élite Taxi i de la USTEC, que enumeraran les seves reivindicacions i les accions que emprendran. Això pot despertar més o menys simpaties, però es mostren i s’exposen directament a l’esfera pública.

Així doncs, la comunicació la van acaparar, principalment, figures polítiques, com el mateix ministre Óscar Puente. Puente va atribuir la negativa d’operar a l’estat anímic del sindicat de maquinistes SEMAF després dels accidents mortals d’Adamuz (Còrdova) i Gelida, però va quedar desautoritzat per la realitat. El SEMAF tenia raó: les marxes blanques per comprovar la seguretat de les infraestructures no havien estat suficients, la xarxa no era segura, i es va tornar a aturar el servei.

Exercim el dret al transport públic: manifestació el 7 de febrer

Connecto el paper del Govern i dels sindicats amb el tercer moment. De fet, no és una intervenció concreta, sinó una manera d’entendre el rol de les persones usuàries en la governança de la infraestructura de Rodalies. Es reitera en totes les compareixences públiques: s’entén les persones usuàries únicament com a receptores passives d’un servei.

Aquesta concepció del subjecte “usuàries” fa que, per exemple, se les pugui compensar amb un mes de gratuïtat del servei després de tot el que han passat. Què diríeu si us regalen un mes de subscripció a Filmin, però la plataforma no funciona? Fora bromes, no és que rebutgem una compensació econòmica, perquè cal, però aquesta mena de pinso per guanyar-se la pau social ferroviària és totalment insuficient.

Com a persones usuàries, som dipositàries d’un dret: el dret al transport públic. Tanmateix, per exercir-lo, les usuàries estan organitzades en un conjunt de plataformes que en fan autotutela: Dignitat a les Vies, Trens Dignes Terres de l’Ebre – Priorat, Defensem el Tren de l’Empordà, El Ripollès Existeix, Perquè no ens Fotin el Tren, Salvem l’R2 Nord, Usuaris Avant Catalunya,  Propera Parada: Valls, Plataforma d’Usuaris del Transport Públic del Baix Llobregat i la històrica Associació per a la Promoció del Transport Públic que aporta, entre altres coses, coneixement tècnic. Aquesta xarxa ha aconseguit una interlocució directa amb la Generalitat i ha pogut conèixer els problemes reals de Rodalies i compartir-los amb les usuàries, fent una tasca fiscalitzadora i de lobby ciutadà.

Alhora, des de l’exercici del dret al transport públic, podem respondre a la patronal i al senyor Sánchez Llibre, el conseller a l’ombra, quan parlen de recuperar les hores que no s’han treballat per la crisi ferroviària. Com es compensaran les hores d’espera i de desesperació, de reorganització personal, familiar i col·lectiva, les tensions, els nervis i les incerteses viscudes i patides en aquests dies? El saldo ens surt favorable. Qui ens retornarà aquest temps?

Finalment, malgrat el desgavell, els grups de missatgeria que fa temps que s’organitzen per fer front a les incidències endèmiques de Rodalies s’han omplert d’indignació però també de solidaritat i de generositat. S’ha compartit informació parada per parada, alternatives de transport, s’han ofert places de cotxes, etc. El substrat de suport comunitari ha estat clau, altra vegada, per superar els pitjors tràngols d’aquests dies.

Tant el treball intens de la xarxa de plataformes d’afectades i el teixit de suport que s’ha reforçat arran del desgavell ferroviari convoquen a una manifestació el 7 de febrer a Barcelona per denunciar la insostenible situació i el desgovern de Rodalies. Aquesta acció, que s’espera massiva, hauria de suposar un punt d’inflexió que permeti elaborar propostes de governança de futur que democratitzin el servei de Rodalies, col·laboracions publicocomunitàries en què es reconegui de manera explícita l’agència de les que, cada dia, volem continuar viatjant en un transport públic segur, just, sostenible, fiable i resilient. Ens hi juguem el nostre futur.