15/02/2023 | 06:00
Odiar la Renfe és l’autèntic fet diferencial català. Estimar la Renfe hauria de ser l’aspiració generacional de la nostra època. El tren podria convertir-se en una de les eines per salvar-nos del col·lapse climàtic i de l’escalfament global, i de passada, canviar radicalment el mapa social, demogràfic i econòmic de la Catalunya fracturada, buidada i desigual. Aspirem, doncs, a redibuixar els nous mapes del segle XXI. No volem aeroports sobre el mar; volem trens a Berga, a Olot i a Esparreguera (i un corredor mediterrani de mercaderies). Necessitem un pla Marshall ecologista ja, o ho pagarem car en els propers 20 o 30 anys.
Devien ser les sis de la tarda. Era divendres, crec que era el 16 de desembre. La Renfe, com gairebé sempre, va malament. S’acumula la gentada a l’andana de l’Hospitalet de Llobregat. No passen trens, i els que passen queden aturats. L’ambient s’està escalfant. Un tren s’atura, i avisa que no seguirà el trajecte. En baixa un centenar de persones. Dos homes surten molt cabrejats. “Baixa, si tens ous, baixa, cabró de merda”, li criden al conductor del tren. “Sempre igual, sempre igual!”. Un d’ells colpeja amb força la finestra. L’altre intenta trencar el retrovisor. El conductor es tanca per dins i no s’atreveix ni a sortir. La cosa se’n va de mare. Fins que hi intervé una senyora d’uns 60 anys, que s’enfronta als dos energúmens: “Pareu ja. Que ell és un treballador com nosaltres, que ell obeeix el que li diguin”. Els dos paios no s’atreveixen amb la senyora, i se’n van cridant andana avall. La cosa podria haver acabat pitjor.
Renfe assegura que la puntualitat dels trens és d’un 93% i preveu invertir-hi 6.000 milions d’euros en 10 anys
El president de Renfe, Isaías Táboas, continua assegurant en articles i fòrums de tota mena que la puntualitat dels trens a Catalunya se situa en un 93%, superant ciutats com Londres, Brussel·les o Milà. Ulls com plats entre els passatgers. A finals del 2020, es va presentar a so de bombo i platerets el Pla de Rodalies 2020-2030, que preveia una inversió de 6.345 milions d’euros en només 10 anys, incloent-hi la compra de nous trens, la construcció de 10 noves estacions, la instal·lació de “20 quilòmetres amb noves vies” i altres millores tècniques per augmentar la freqüència. Tanmateix, no seria el primer cop que la pluja de milions s’esvaeix. Segons informaven a Rac1, fa 14 anys l’Estat ja es va comprometre a un pla de Rodalies que comportava una inversió de 4.000 milions d’euros. “Del pla gairebé no se’n va executar res”, asseguren.
La realitat quotidiana entre trens que no arriben, l’app d’Adif que diu no sé què i un arbre caigut a la catenària a Montcada Bifurcació és molt desagradable. L’any passat, entre el gener i l’octubre, la xarxa de Rodalies de Catalunya va registrar 475 incidències que van superar els 100 minuts de retard acumulat per als usuaris. Segons dades a les quals va accedir el diari Ara, “aquestes 475 incidències van provocar 246.630 minuts de retards”. Oficialment, els motius d’aquests retards continus serien: les avaries a la infraestructura, els problemes als trens i causes externes com ara atropellaments, emergències mèdiques dels passatgers o vandalisme.
Viatjar amb la Renfe és com quedar a la intempèrie. Mai no saps si arribaràs o no a aquella reunió important, a aquell examen, a aquella entrevista de feina. Surts una hora abans del que tocaria, i encara pateixes. La meva gran angoixa quotidiana és poc glamurosa i gens gramsciana: m’imagino la meva filla sola, a la porta del col·le, a les 16.25 h, esperant que el seu pare arribi a buscar-la i el trauma que li quedarà. Les hores perdudes de treballadors i d’estudiants en una andana o en un vagó de tren aturat no compten per a ningú. No importa que parlin castellà o parlin català, vinguin de Vic o de Martorell o de Mataró. Es quedaran tirats, i au.
Hi ha cansament. Hi ha indignació. Hi ha un malestar larvat. La Renfe no és un tema menor: abans de la pandèmia, Rodalies va arribar a tenir 130 milions de passatgers en un sol any. S’han fet en les últimes dècades grans protestes contra la manca d’inversions en trens: recordo a finals dels anys noranta un cartell d’Azagra amb el lema “Que no te quiten el tren”, i també recordo que la primera gran mobilització de l’incipient procés sobiranista l’any 2007 la va muntar la Plataforma pel Dret de Decidir per la manca d’inversió en Rodalies. Hi ha un consens de pràcticament tots els partits polítics que cal solucionar el problema. Tanmateix, sembla que res no serveix per fer un salt endavant. Sembla que estiguem condemnats per alguna mena de càstig dels déus a un servei de transport públic que no funcionarà mai del tot bé.
Malestar entre ecologistes i ‘curreles’
Aquí, però, hi ha una qüestió no resolta entre l’esquerra ecologista i la classe treballadora dels extraradis i de la Catalunya no barcelonina. Si el transport públic funciona tan malament, la gent ha d’agafar el cotxe, la moto o uns autobusos que encara no s’han electrificat. El peix que es mossega la cua. Es pot argumentar que les dificultats al cotxe que està posant Barcelona en Comú són, tenint en compte l’emergència climàtica i el nivell de contaminació atmosfèrica, molt poques i, alhora, es pot dir que el transport públic cap a la capital —no dins de l’urbs, sinó des de fora cap endins— és un desastre que perjudica els desgraciats de sempre.
Barallar-se entre ecologistes i curreles que van amb cotxe per Barcelona seria un win-win per al lobby fòssil. No caiguem en la trampa. Ara el que es necessita és avançar de manera urgent en les dues direccions alhora, sí, totes dues alhora: treure cotxes i, alhora, fer més trens, busos i trams. És una emergència, fem tard, i, per tant, hi haurà desajustos, passades de frenada i errors a corregir. Però barallar-nos entre la gent de baix no té sentit. El que cal és exigir una mena de pla Marshall per a la xarxa de transport públic —no només de Rodalies— pensant en tot el país.
Els trens podrien ‘salvar’ Catalunya
Una bona xarxa de trens, de rodalies, de mitjana i de llarga distància, redibuixaria els mapes de Catalunya: seria bàsica per mitigar el canvi climàtic i la crisi ecològica, i alhora reduiria una mica els gasos que no ens deixen respirar; ajudaria a fer front a la crisi energètica i reduiria la dependència de les dictadures del petroli i del gas; afavoriria un nou urbanisme, la Catalunya ciutat, beneficiaria les ciutats mitjanes, podria frenar alhora el buidament de la Catalunya interior i els maldecaps per la densitat a la conurbació barcelonina; podria ajudar a abaixar els preus de l’habitatge en zones tensionades properes a Barcelona i generar llocs de feina repartits pel territori; permetria gaudir d’una millor salut gràcies al fet de poder viure en entorns menys contaminats, prop de zones naturals, i, de passada, hi hauria menys cotxes circulant a les grans ciutats; generaria llocs de feina dignes i indefinits en una empresa pública, fos Renfe o fos Ferrocarrils de la Generalitat, que no busca lucre privat, sinó el benefici col·lectiu, i, de retruc, reduiria els accidents de trànsit a les carreteres i a les autopistes, sobretot si el transport de mercaderies també es passés cap al tren.
Segur que cadascú podria allargar la llista de beneficis del ferrocarril. Jo n’hi afegiria només un: podríem anar a la feina o a l’escola, llegint un llibre, escoltant la ràdio o, encara que fos, mirant vídeos de TikTok pel telèfon mòbil.
El transport provoca el 25% d’emissions de CO2 a escala global per la dependència del petroli i del gas
Per què seria la salvació ecològica i climàtica? El transport és responsable del 24% de les emissions directes de diòxid de carboni, CO₂, a escala global per la crema de combustibles fòssils, segons l’Agència Internacional de l’Energia. I tres quartes parts d’aquestes emissions corresponen als vehicles per terra. Reduir-ne l’impacte, en l’àmbit local, es podria fer gràcies sobretot al tren. Electrificar el transport és clau. Un exemple pràctic? Renfe estima que el nombre de viatgers que fan servir Rodalies a Catalunya equival a treure de la circulació més de 75 milions de cotxes o 1,6 milions d’autobusos i genera un estalvi d’1,2 milions de tones d’emissions de CO₂.
Per què seria la salvació de la crisi energètica? Si arribem al 2030 sense alternatives, la crisi energètica i de mobilitat actual ens semblarà una cosa menor. Avui, el 95% del transport global es mou pel petroli. Però el que poca gent sap és que en les properes dècades es podria arribar al pic del petroli o del gas, tenint en compte els jaciments i les tecnologies d’extracció actuals. De fet, segons afirma el també científic del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) Antonio Turiel, autor del llibre Petrocalipsis, “la producció de petroli caurà entre un 20% i un 50% d’aquí al 2025”.
El nou mapa (de trens) de la Catalunya del 2040
No tot són males notícies. Renfe ha anunciat la compra d’un centenar de trens per ampliar la capacitat de la xarxa. La Comissió Europea ha aprovat finançar tres projectes ferroviaris catalans: el tren nocturn Barcelona-Amsterdam, el Barcelona-Figueres-Tolosa i el Barcelona-Figueres-Montpeller. La Generalitat ha promès renovar els Rodalies de Lleida amb més freqüències quan es completi el traspàs a Ferrocarrils de la Generalitat de les línies que van cap a Manresa, Cervera o la Pobla de Segur. A Barcelona es connectaran els Ferrocarrils del Vallès amb els que venen del Baix Llobregat amb la prolongació de la línia L8 entre la plaça d’Espanya i Gràcia, amb una nova parada a la plaça de Francesc Macià. El Govern de l’Estat s’ha compromès a iniciar aquest any els tràmits del doblament de l’R3 de Rodalies entre la Garriga i Centelles. Està en obres ja el soterrament de les vies del tren a Sant Feliu de Llobregat, després vindrà el de Montcada i Reixac, i finalment a l’Hospitalet, totes pagades pel Ministeri de Foment. El tren-tram del Camp de Tarragona ja s’albira a l’horitzó: la Generalitat ha adjudicat el projecte d’un futur traçat, que unirà Cambrils, Salou i Vila-seca. A més, s’han iniciat els estudis tècnics per explorar la viabilitat de quatre noves línies: a la Costa Brava, al Bages i a les Terres de l’Ebre, així com la connexió ferroviària entre la Seu d’Urgell i Andorra. La més costosa seria la línia que connectaria l’aeroport de Girona amb l’eix Girona-Banyoles-Olot.
Ens ho podem imaginar? I tant! Imaginem un futur de trens. Imagineu un AVE cada hora Barcelona-València-Perpinyà. Imagineu trens nocturns entre Barcelona i les principals capitals d’Europa i províncies d’Espanya. Imagineu un tren connectant Barcelona amb el Berguedà. Imagineu un tren per l’interior a l’Empordà. Imagineu pujar i baixar de gairebé totes les valls del Pirineu des de la plaça de Catalunya. Imagineu pàrquings gegants gratuïts a l’entrada de les grans ciutats just al costat d’una estació de tramvia o de metro que us portés cap al centre de Barcelona, l’Hospitalet, Terrassa, Badalona o Sabadell. Imagineu que Barcelona tingués més busos elèctrics que el Madrid del PP. Imagineu que el transport de mercaderies per carretera quedés pràcticament obsolet i gairebé tot —aliments, cotxes, maquinària, productes de tota mena— es transportés amb tren, amb cinc corredors a més del corredor mediterrani.
